L'any 1997 caves Gramona va començar a elaborar el que aleshores encara s'anomenava “vi de gel” amb les varietats riesling, moscatell de gra petit i gewurztraminer. Ho va fer a l'estil dels eisswein alemanys i austríacs i dels icewine canadencs, en els que el raïm es verema tardanament, quan les baixes temperatures han glaçat l’aigua que hi ha als grans. Aleshores es premsa suaument, encara amb el raïm glaçat, i el que se n’extreu és un most molt concentrat en aromes i sucre, mentre que l’aigua gelada -sòlida- queda amb la pellofa.

La fermentació dura molt més del que és habitual per l’alt contingut de sucre del most i per les baixes temperatures de l’hivern i s’allarga durant mesos. Són vins dolços, àcids, molt aromàtics i cars.

Però, és clar, al Penedès al principi de la tardor no hi ha temperatures prou baixes com per glaçar el raïm, així que a Gramona ho van fer congelant el raïm al celler. Fa un temps, la DO Penedès ha decidit emparar la producció d'aquests vins amb la nomenclatura de Vi Dolç de Fred, per diferenciar-lo dels vins de gel nord-europeus.

Fa tres anys, Finca Ca n’Estella va treure al mercat un vi insòlit. Es tracta d’un Vi Dolç de Fred, però en aquest cas, rosat, elaborat a partir de raïm merlot de les seves vinyes de Sant Esteve Sesrovires, tot desmarcant-se de l’estàndard de vi de gel, atès que els eiswein i els vins elaborats segons aquest model solen fer-se amb raïm blanc.

Es tracta d'un vi del color habitual dels rosats, de robí d'intensitat mitjana, net i lluent. A la gamma aromàtica tampoc es diferencia molt d'un rosat fresc: maduixa, cirera, síndria, amb un punt final lleument cítric d'aranja. El que és poc habitual és la gran intensitat d'aquestes aromes, que surten de la copa i perfumen la redacció on estic escrivint aquest article fins el punt que els companys se m'acosten a preguntar què és el que hi ha a la copa i, de forma gens habitual, en uns minuts tothom n'està bevent.

A la boca, la densitat i, és clar, la dolçor, fan la primera diferència definitiva amb un rosat sec. Tot i això, es manté la frescor en boca, amb una acidesa alta i malgrat això, poc agressiva, que desentela el paladar i que juntament amb un final amb un punt de l'astringència, lògica d'un vi elaborat amb raïm negre, conviden a una altre copa fins buidar ràpidament la petita ampolla de 37,5 Cl.

Com em comenta una companya: “si fessin gominoles amb aquest gust i aromes, serien un èxit segur”. I és que pocs vins he tastat tan agradables i sorprenents com aquest. Per posar-li una pega: és tan agradable, tan fresc i llaminer, que gairebé no sembla un vi, sinó una beguda de fruita. És clar que, i no és això mateix, un vi?


EL CLOT DELS OMS ÉS, DE MOMENT, L'ÚNIC VI DE FRED ROSAT FOTO: CA N'ESTELLA