N'he triat dues, les més explícites entre tots els matisos en els que aquest món petit i vanitós es perd constantment. He triat dues ben contraposades, que tenen cabuda dins una DO qualsevol, i fins i tot dins el mateix celler i la mateixa anyada.

La primera és hereva d’una tradició relativament recent –tot i que sembli contradictori- que proposa que el vi ha de ser bo, i que la resta importa molt menys que el resultat. Un punt de vista purament hedonista que es fixa en l’ampolla des del moment en que surt del celler i ha de vendre’s a un client que cal convèncer: als prescriptors acostuma a importar-los exclusivament el preu i la qualitat del vi, per tal de recomanar-lo, o si no sembla adient fer-ho, obliden la menció d’aquella marca fins l’anyada següent, quan es repetirà el procés.

Les opinions sobre les varietats, sobre el tipus d’agricultura practicada pel celler, i sobre moltes altres dades relatives a l’autenticitat del producte no són necessàries estrictament. Aquesta tradició ve de no fa gaire a Catalunya, uns quaranta anys a tot estirar, i ha aparegut de la mà de la internacionalització de la vinya per tot el territori.

La segona és més antiga i més recent a l’hora. Ha patit l’oblit durant les darreres dècades, víctima de la dèria per tot allò que fos nou i de la fòbia per tot allò que fos tradicional. Una passa que ara escampa. Aquesta versió dels fets mira què passa abans no surti l’ampolla al mercat des del celler, o més ben dit, què ha hagut de passar.

Les varietats són cabdals des d’aquest punt de vista, que no escolta més allò de “hi ha cabernets a Catalunya que són bons”: faltaria més que no n’hi haguessin. Però per aquesta versió importa més que un vi sigui el que ha de ser, abans que sigui molt agradable per al consumidor.

La primera ha fet força mal entre els clients catalans del vi. Ha fet del vi una assignatura plena de continguts aliens al que abans sabia un consumidor del vi que bevia. Ara cal tenir cultura del vi, no de la vinya ni del territori sinó del vi, per consumir-ne. La resultant és que el client s’allunya, perquè ara ja només sap si li agrada o no li agrada. I no vol saber gaire més, perquè abans no sabia gaire més, llevat de tenir la certesa de que era el vi de tota la vida i que no calia que n’aprengués gaire ni poc ni molt: només se l’havia de beure.

Aquesta primera manera de veure el vi ha creat una necessitat constant de novetat, que fa del territori un espai dedicat a plantar tot allò que pugui sorprendre i/o agradar a un consumidor viciat que només escolta productes nous. Les preguntes sobre si s’escau o no s’escau, sobre si hi ha alguna base real darrera l’espiral creixent de novetats, ens la fem ara, tot just passats cinquanta anys de voràgine innovadora i experimental. Hem après molt de tot el que s’ha fet, però això no paga la pèrdua del mercat proper ni tampoc la desnaturalització del territori.

La segona recull el que queda d’allò que havia abans: la gent no es preguntava com era el vi d’altres contrades, potser perquè el seu era el que havia de beure abans que cap altre, perquè era el que es feia a casa seva. Tant és si hi havia un altre de més bo; sempre hi és, aquest, però no és el que toca beure.

Haurem d’esperar amb els dits creuats que la gent no l’estigui ara escoltant més pel fet que ha esdevingut una novetat en sí mateixa. Una novetat més que pot caure davant de la següent.

Es podria resumir en dues frases; a l’actualitat hi ha Vi de mercat i Vi de territori. Evidentment, la tria és lliure per cadascú. Però en el cas que el productor en faci esment a la contraetiqueta, el mateix nom de les varietats us dirà el que us emporteu si compreu una ampolla o una altra; i és que abans que francès, alemany, Italià, castellà o gallec, us ha de sonar català.

Jordi Alcover és director de la Guia de Vins de Catalunya