Ens passem la vida parlant de vinyes, de vins, de varietats, de fustes, de milers de petits trucs de cada elaborador per aconseguir el seu tret diferencial.

Ens passa el temps xerrant de les aromes que té cada vi, cada fusta, cada raïm; també analitzant si un vi té o no té capacitat d’envellir, si és o no un disbarat beure-se’l avui o guardar-lo, potser per quan un fill doni una alegria.

Ens passa el temps intentant educar un consumidor rebel abans no consumeixi una ampolla, transmetent la necessitat de que adquireixi una cultura del vi perquè comenci a consumir sent conscient del que pren, perquè ho valori i perquè ens faci després “la ola” per agrair la recomanació.

Ens passem la vida parlant amb plaer d'allò que considerem bo, i buscant desesperadament eufemismes que sonin bé d’un producte dolent de mena; amagant darrera de la poesia més recargolada una simple descripció d’un vi amb paraules: posant, segons sembla, a cada glop de cada vi l’ànima sencera, per després escriure o parlar-ne amb la inspiració que ha generat, i sostenint que és creïble que cada vi tastat ens extasia com per fer aquests exercicis d’estil.

I després volem que la gent no ens deixi de banda.

I després volem que la gent vulgui aprendre tot el que li ensenyem, tantes vegades, amb un posat de prepotència i mentre els titllem d’analfabets sensorials.

I després no ens adonem de que només podem comptar la gent que se’ns acosta, i no la que fuig cames ajudeu-me davant d’un posat estirat i prepotent; de que amb aquest codi d’accés no es capta prou públic per la quantitat de vi que es fa, i de vinya que s’ha de mantenir al territori.

De que quan un consumidor diu “jo només sé si m’agrada o no m’agrada” s’està defensant d’un producte, del qual percep que se l'examina cada cop que en fa un glop, del qual se sent obligat a dir una genialitat després de tastar-lo. I del qual prescindirà un cop ens girem d'esquena, buscant una altra beguda que no l'agredeixi ni el maltracti.

I després, tots aquells que volem canviar el posat que ha generat aquesta no-comunicació que portem anys i anys arrossegant, som esclaus de tots els altres que han no-comunicat així i que segueixen, conseqüentment, fent-ho sine die.

I els mitjans, per la mateixa raó, només saben enfocar una xerrada sobre vi des de l’hedonisme més cursi i previsible.

I després, tampoc ens adonem de que aquest llenguatge beneficia només a uns quants, que mantenen ple el seu negoci mitjançant aquest elitisme i aquest punt esnob que fa tant de mal a la resta.

Sembla, per acabar, que hi ha molts a qui agrada sentir tanta poesia, a qui els regala les orelles tot anorreant transitòriament -espero- la seva capacitat d’anàlisi.

Malauradament, ja no és una qüestió d’opinió: és evident que no funciona prou aquest format tan censitari, que ha fet molt més mal que bé, que a hores d’ara tira molta més gent a fora que a dintre; i que, parlant clar i català, no ens ho podem permetre de cap de les maneres.



Jordi Alcover és director de la Guia de Vins de Catalunya.