Demanar una ampolla de vi rosat és simptoma d'ignorància en el món dels vins. Al menys en la part més rància del món dels vins, aquella part que fa servir de sinònim de "vi" la paraula "caldo", remetent a un líquid calent i greixós, tot el contrari del que ha suggerir, especialment si parlem d'un vi rosat, que ha de tenir com a principals atributs la frescor, tant a la boca com a les aromes.

No siguem rancis, doncs, deixem-nos de complexos i especialment a l'estiu, demanem vi rosat si ens ve de gust. Potser sí, que anys enrere, els "rosadets" havien estat vins de segona, però de la mateixa manera que hi ha grans vins blancs, també n'hi ha de molt bons de rosats.

"Escolteu, és que a mi m'agrada més el vi negre", pot dir algú. I a mi també, li contestaria jo.

Però això és en abstracte, en sentit general. És cert que no conec cap rosat comparable en complexitat als millors vins negres del món, però gaudiré més amb un rosat -amb un dels bons- un nit xafogosa d'estiu amb un carpaccio de bou, que no pas amb el meu priorat negre preferit.

I no diguem si estic en un restaurant amb la parella i només pensem demanar una ampolla de vi que, per tant, ha de combinar tant amb el meu carpaccio de bou com amb el seu salmó marinat.

Ara bé, l'hem de triar bo. I aquí és on entra aquest Rosadenc de Mas Can Colomé. Està elaborat amb un cupatge dominat per la garnatxa i el sirà (40% de cada) i el 20% restant de pinot noir.

Ah! Varietats foranes!! dirà l'apreciat Manel Duran. Home: hi ha un 40% de garnatxa negra, la sirà és una varietat que s'adapta bé al clima temperat del Penedès i al pinot noir penedesenc no se li pot negar una boca aptitut per a l'elaboració de rosats frescos (per als negres, en parlem un altre dia).

Sigui com sigui, estem parlant d'un rosat de color d'intensitat mitjana amb voraviu lilenc, ni d'aquells tan foscos amb estructura gairebé de negre, ni d'aquells descolorits que ens recorden els "rosadets" insubstancials dels que parlavem abans.

A les aromes hi ha molt i molt bo. Domina la fruita vermella, és clar, la maduixa -no el maduixot: la maduixa petita i aromàtica- la síndria, la cirera, però, a més, la sirà li aporta notes florals de viola. També hi ha deixos de pastisseria, brioix, que combinen molt bé amb un tacte a la boca dens i llaminer i tot i això, fresc.

Potser aquest toc llaminer seria l'única pega que li posaria pel meu gust particular, però s'ha de tenir en compte dues coses: per una banda, que estem parlant d'un vi del 2010 mentre en aquests moments s'està veremant el raïm del 2011, i per tant, és possible que hagi perdut un punt de frescor.

I per altra, que també hi ha qui li agrada aquest mínim matís llaminer (0,9 gr/l de sucre residual).

En tot cas, l'amic Quico Sallés, que tinc per aquí al costat i que no ha pogut resistir la temptació del tast, m'esvaeix els dubtes que em poguéssin quedar: "Jo ja m'hi veig fent l'aperitiu en una terrassa davant del mar, amb un platet d'arbequines i una copa ben fresca d'aquest Rosadenc", diu.

I jo també m'hi veig, Quico: el contrast salat de les olives amb el punt afruitat del rosat... i a viure, que són quatre dies.




EL ROSADENC 2010 ÉS UN CUPATGE DE GARNATXA, SIRÀ I PINOT NOIR FOTO: MAS CAN COLOMÉ