OPINIÓ

«L’esquerra no independentista enfront de l’1-O» per Javi Avendaño

"La importància de la memòria"

| 10/07/2017 a les 08:30h
Especial: Opinió
Arxivat a: General, Catalunya en Comú, Javi Avendaño
Imatge d'una urna | Adrià Costa

En política, la memòria és un bé d'alt valor que facilita analitzar de forma adequada el present. Si fem memòria, comprovarem que per Junts pel Sí, abans de les eleccions del 27S, el referèndum era una “pantalla passada” i la solució era, aquesta vegada, una declaració d'independència, prèvia aprovació en unes eleccions enteses i plantejades com un plebiscit. El resultat d'aquestes eleccions va indicar una derrota de la via directa a la independència, tot i que només la CUP va reconèixer obertament que no s'havia guanyat el plebiscit. Aquesta derrota va marcar la tendència de Junts pel Sí a reprendre aquella “pantalla passada” que era el referèndum.

Per la seva banda, l'esquerra transformadora i no íntegrament independentista (En Comú Podem) havia mantingut sempre la seva defensa del referèndum com a únic mecanisme per desencallar la situació política que vivia i viu Catalunya. El que és estrany, però, és que aquesta esquerra no ha sabut gestionar aquella derrota aliena i apropiar-se d’ella com un triomf propi (més encara havent aconseguit dos triomfs electorals en les eleccions generals), quelcom que hagués bastat amb dir: “la nostra posició va ser sempre la defensa del referèndum, la vostra posició, titllant-ho com a “pantalla passada”, va ser una equivocació: en definitiva, la raó estava del nostre costat, no del vostre”. Lluny d'això, una part d'aquest subjecte polític rebutja l'1-O adduint una falta de garanties democràtiques i d'un acord amb el govern espanyol; la veritat és que no és un mal argument si parléssim, per exemple, del PSC, partit d'ordre i germanat amb un dels màxims representants del sistema polític espanyol del 78 que, curiosament, i tornant a fer un exercici de memòria, en 2012 defensava la celebració d'un referèndum en condicions semblants a les quals ara ho defensa una part del que va ser  “En Comú Podem”.

En tot cas, no parlem del PSC, sinó d'una esquerra que ha fet ús de la desobediència en ocasions anteriors, per exemple acampant en places o aturant desnonaments; una esquerra que va entendre i va practicar la màxima que resa que “la legalitat no té per què ser sinònim de justícia”. En aquest sentit, és paradoxal i difícil d'entendre que ara, una part d'ella, demani garanties democràtiques o acords amb el govern espanyol per dur a terme un acte d'essència tan purament democràtica com una votació (tenint en compte que ja coneixem la seva negativa). Ara, amb certa raó, circulen múltiples intervencions passades de persones destacades d'aquesta esquerra que contradiuen, letalment, les seves posicions actuals.

Caràcter vinculant: un debat a posteriori

En efecte, el caràcter vinculant d'un referèndum té molt a veure amb l'existència d'un reconeixement d'aquest procés per part d'altres Estats (inclòs, lògicament, el d'aquell del que un es vol independitzar). Però el resultat i el seu caràcter vinculant, si bé és un assumpte rellevant, no és per descomptat l'únic ni el que, crec, ens hagi d'ocupar en aquests moments. Ara parlem d'exercir un dret tan elemental com el de votar, i en aquest punt del debat no cal assenyalar el sentit del vot sinó, simplement, posicionar-se sobre si s’ha de votar, encara que no es compti amb el suport (permís) del govern central. Al marge d'això, crec que a ningú se li escapa que una hipotètica alta participació de la població catalana, amb un resultat majoritari tant del “sí” com del “no”, seria una molt potent arma de negociació respecte a la necessitat o no de vinculació d'aquest referèndum, tant per pressionar al govern espanyol (en cas d'un triomf del “sí”), com per pressionar al govern català (en cas d'un triomf del “no”). En definitiva, deixant al marge el caràcter vinculant o no del referèndum, la seva mera celebració és ja, en paraules de Beiras, una “hòstia monumental per al poder autocràtic”, i en política, a més de la memòria, un altre aspecte molt important és allò simbòlic, que no en poques ocasions es presenta en forma de mobilització massiva, allunyada dels conductes institucionals: algú dubta de la influència que ha tingut el 15M, moviment no institucional –fins i tot, anti-institucional-, en la forma d'entendre la política espanyola dels últims anys?

Convé precisar que no s'estan comparant finalitats d'un fet i un altre, sinó més aviat els mètodes emprats, i això té a veure amb entendre que, en aquest país, hi ha marcs institucionals que impedeixen accions democràtiques justes, siguin aquestes reclamar una democràcia de major qualitat o celebrar una votació. Malgrat això, és innegable l'existència d'un fil conductor entre el 15M i la celebració d'un referèndum a Catalunya; aquest fil és el de la impugnació del règim del 78, és a dir, el de la impugnació d'un marc institucional determinat que no dóna respostes a qüestions tan elementals com la de la defensa d'una democràcia sana i no corrompuda o la de les aspiracions democràtiques de nacionalitats a exercir el seu dret a l'autodeterminació.

Què fer ara

Per ser una eina d'impugnació del sistema polític espanyol emanat del 78, per ser un acte tan profundament democràtic com és el fet de votar, considero necessari que una esquerra realment transformadora estigui present l'1-O i cridi a una participació masiva. Fins llavors, per descomptat, han d'esmenar-se els procediments plantejats per Junts pel Sí i intentar, en la mesura del possible, impregnar a aquest referèndum del caràcter alliberador i de protesta davant el statu quo actual (del qual el PDeCat/CiU és també protagonista, recordem). Però això només pot realitzar-se si des d'ara es dóna suport a la celebració del referèndum i no ens quedem, com ha passat anteriorment, en terra de ningú. 

Aquest és el camí que sembla haver agafat Podem, també el que una part de la militància de base dels Comuns defensem i del que seria òptim poder decidir col·lectivament, en forma de debats i consulta, entre totes les persones inscrites a  l'organització.

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge del nou sector de la Plana - Santa Bàrbara | Ajuntament de Sitges
01/01/1970
Així ho va anunciar l'Ajuntament durant una audiència pública
Imatge del carrer Joan Tarrida | Aleix Ramírez
01/01/1970
El passat mes d'agost van presentar una denuncia contra el consistori a la Fiscalia
Exterior de l'Hotel Melià, on hi ha una de les sales del Festival de Cinema de Sitges | Sitges Film Festival
Enganxina del referèndum als carrers de Barcelona | Adrià Costa
01/01/1970
Les confiscacions de l'institut armat, que reben la resposta pacífica de la ciutadania a Terrassa, impacten en el material de les meses i el cens | L'executiu manté el rumb cap a l'1-O i garanteix "al 100%" que es podrà votar amb normalitat
Messi, protagonista del partit amb quatre gols | F.C. Barcelona
01/01/1970
Els blaugrana han anat de menys a més en un partit en què han destacat Semedo i Paulinho | L'Eibar ha plantat cara durant la primera part però ha abaixat els braços al segon temps
Artur Mas, a Mollerussa | Àlvar Llobet
01/01/1970
L'expresident de la Generalitat carrega contra la "guerra bruta" del govern espanyol que ha acabat amb "la poca autonomia de la Generalitat" | El president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, ha indicat que els alcaldes "no li han de dir res al fiscal perquè no hem fet res il·legal"