22
de desembre
del
2016
El PSC de Sabadell ha passat d’ocupar l’Olimp de la política local a quedar relegat a cinquena força al ple. La formació, que va governar entre 1999 i 2015 gràcies, en gran part, al populisme de Manuel Bustos, va patir un dur revés amb l’explosió del cas Mercuri l’any 2012. Des de llavors les coses han anat de mal en pitjor per a la formació. La darrera plantofada s’ha materialitzat amb el trencament del grup municipal i la sortida de dos regidors, Lluís Monge i Carles Bosch, que tot i estripar el carnet es neguen a deixar l'escó i mantindran el seu lloc al ple deixant els socialistes amb només tres representants.
L’any 1999 Bustos va fer saltar la banca en obtenir, de forma inesperada, deu regidors a les eleccions municipals. Va duplicar la representació dels socialistes en el mandat anterior i igualar l'Entesa per Sabadell, que havia governat fins aleshores. Va haver de sumar forces, però, amb CiU i ERC, i més tard amb ICV. Agafava el relleu d'Antoni Farrés, el mític alcalde en qui tothom s’emmirallava. El repte de Bustos era, com a mínim, igualar-lo.
La seva habilitat per ser proper amb els veïns el va fer molt popular, sobretot en els barris de la capital vallesana, on el PSC es va fer fort. La gent no votava el PSC, votava Manuel Bustos. La marca de partit es va anar dissolent fins el punt que, a les eleccions del 2011, les seves últimes com a candidat, el cartell de campanya era de color porpra, desmarcant-se del vermell oficial, i les sigles del partit eren quasi inapreciables. Imperava la cara de Manuel Bustos acompanyada pel lema Junts per Sabadell.
Durant el seu mandat es van fer millores i es van crear equipaments com biblioteques i centres d’atenció primària amb una òptica de ciutat global, sense focalitzar l’acció de govern en el nucli del centre, un fet que li va permetre guanyar-se la simpatia dels barris, fins i tot implicant-se personalment en situacions de necessitat. Tot plegat, segons les parts implicades, amb l’objectiu de cobrar-se a posteriori aquests favors pretesament desinteressats. Ser "amic" de Manuel Bustos era un gran valor a Sabadell.
Majoria absoluta
La força que va agafar Bustos al capdavant de l’alcaldia feia créixer el pes del PSC a la ciutat, que l’any 2003 va assolir la majoria absoluta amb 15 dels 27 regidors del total del ple municipal de Sabadell. Amb aquest poder total i tot i no necessitar-ho, va estendre la mà a l’oposició, igual que havia fet al mandat anterior, i va reeditar el pacte de govern. L'aliança, però, va acabar fent aigües arran de polèmiques com la del cas Bemba o el jove detingut per col·locar una enganxina contra el denunciat estil Bustos, i a mig mandat el pacte es va trencar. La majoria absoluta, però, li permetia seguir com si res, amb un Bustos que tenia el control total del govern i que l'exercia, segons reconeix el propi PSC, de forma autoritària.
L'alcalde controlava també l’entorn de la ciutat, des dels mitjans de comunicació públics i privats fins a algunes entitats de la ciutat. La seva presència als barris de la ciutat era constant. Amb Madrid com a destí, amb l’aspiració d’assumir la cartera d’algun ministeri sota govern del PSOE -el seu nom havia sonat com a ministrable a Ferraz-, a Bustos li quedava una gran obra per fer. Així com Antoni Farrés seria recordat per la transformació de l’Eix Macià i el Parc Catalunya, Bustos va impulsar el perllongament dels FGC a Sabadell i va promoure la creació del parc empresarial de Sant Pau de Riu-sec amb un conjunt d’ofertes comercials de la qual Ikea en seria l’estandard.
El cas Mercuri: el principi del final
Tot l'imperi de Bustos es fa esmicolar el 27 de novembre de 2012, quan va esclatar el cas Mercuri, la presumpta trama de corrupció urbanística que va posar a l'ull de l'huracà la gestió de la ciutat que havia fet durant 13 anys. Esquitxat per 12 peces del cas, Bustos es va veure forçat a dimitir acusat d’un presumpte delicte de corrupció i tràfic d’influències. Però la seva ombra allargada seguia present sobre el govern socialista tot i els intents del seu successor, Joan Carles Sánchez, de desmarcar-se. Aquesta oposició a la manera de fer de l’exalcalde i l'intent d'allunyar-se'n va provocar que Bustos vetés Sanchéz per ser el candidat a les eleccions del 2015 en un procés de primàries en què va guanyar Josep Ayuso i a qui Bustos va donar suport explícitament per derrotar Marta Farrés, la dirigent que des de la direcció nacional del PSC intentaven catapultar per donar una imatge de renovació al partit.
Amb l’exalcalde fora de la primera línia política i amb el cas Mercuri avançant lentament, el PSC va rebre la primera bufetada a les eleccions municipals de maig del 2015, quan va passar de tenir 13 a 5 regidors. Seguia sent primera força a la ciutat, però l’estigma bustista impedia entendre’s amb cap altra força del ple, obrint la porta, així, a què altres partits busquessin una entesa deixant al marge els socialistes.
Poc a poc, molts d'aquells que abans combregaven amb Bustos i presumien d'estar sota el seu abric van anar desdint-se. A les primeres declaracions davant dels jutjats eren molts els dirigents socialistes que l'acompanyaven. Després es va anat quedant cada vegada més sol. El partit buscava fer net i així es va poder comprovar en la darrera assemblea local del PSC, on es va decidir girar full i allunyar-se de les tesis properes a l’exalcalde. No deixa de ser paradoxal que el desmarcatge estigui liderat justament per Ayuso, a qui Bustos va catapultar, i que ara considera que cal fer avançar el partit "sense mirar al passat". Això sí, reconeixent els errors comesos. El PSC sabadellenc ha acabat, doncs, partit entre aquells que no consideren just el tracte dispensat a Bustos i els que volen allunyar-se al màxim de la figura de l’exalcalde.
Un partit dividit
Amb aquest teló de fons, aquesta setmana els fins ara regidors del PSC Lluís Monge i Carles Bosch han estripat el carnet. Asseguren que marxen perquè no comparteixen la manera de fer de l’actual gestora, així com del grup municipal, i no se senten còmodes amb el rumb que ha adoptat el partit en el debat sobiranista. Això ha dut Ayuso a titllar-los de "trànsfugues".
"No s'ha sabut entomar el nou paper ni saber veure com es pot treballar en positiu per la ciutat", lamentava Monge en roda de premsa aquest dimecres per justificar la seva decisió que ha deixat el partit amb només tres representants al ple.
"Han decidit marxar perquè han perdut la batalla pel control del partit", replica el secretari de Coordinació i Implantació Territorial i primer secretari del Vallès Occidental Sud, José Luis Jimeno. Al seu judici, els dos dirigents pleguen per "qüestions egocèntriques" perquè volien tenir càrrecs de pes dins del grup municipal i del partit. Recorda, en aquest sentit, que van ser dos regidors que van governar amb l'exalcalde Manuel Bustos. "No podem viure del passat i ells eren reticents a emprendre un nou viatge al marge de Bustos", sentencia.
Jimeno, a més, és inflexible a l'hora de reclamar que retornin l'acta: "És patrimoni del partit i ells, a més, van entrar a l'ajuntament perquè dos regidors van plegar". Tot i això, Jimeno dóna per perdut que els dos "trànsfugues" tinguin "prou ètica" com per retornar l'acta. I així ho han confirmat aquest dimecres.
Amb tot, la factura política del cas Mercuri s’ha traduït en un PSC completament debilitat que ha vist com, en quatre anys, ha passat de governar amb màniga ampla a ser la cinquena força al ple i d'haver minvat dels 13 fins als 5 representants. I mentrestant, a Bustos se li giren cada cop més esquenes. Molts dels qui abans li manifestaven el seu suport incondicional, ara no només el repudien, sinó que eviten pronunciar el seu nom, com a mínim en públic. Aquest és l'ocàs del PSC de Sabadell. Com a mínim del PSC tal i com s'ha conegut fins ara a la ciutat i que, sense cap mena de dubte, ha tocat fons.
L’any 1999 Bustos va fer saltar la banca en obtenir, de forma inesperada, deu regidors a les eleccions municipals. Va duplicar la representació dels socialistes en el mandat anterior i igualar l'Entesa per Sabadell, que havia governat fins aleshores. Va haver de sumar forces, però, amb CiU i ERC, i més tard amb ICV. Agafava el relleu d'Antoni Farrés, el mític alcalde en qui tothom s’emmirallava. El repte de Bustos era, com a mínim, igualar-lo.
La seva habilitat per ser proper amb els veïns el va fer molt popular, sobretot en els barris de la capital vallesana, on el PSC es va fer fort. La gent no votava el PSC, votava Manuel Bustos. La marca de partit es va anar dissolent fins el punt que, a les eleccions del 2011, les seves últimes com a candidat, el cartell de campanya era de color porpra, desmarcant-se del vermell oficial, i les sigles del partit eren quasi inapreciables. Imperava la cara de Manuel Bustos acompanyada pel lema Junts per Sabadell.
Durant el seu mandat es van fer millores i es van crear equipaments com biblioteques i centres d’atenció primària amb una òptica de ciutat global, sense focalitzar l’acció de govern en el nucli del centre, un fet que li va permetre guanyar-se la simpatia dels barris, fins i tot implicant-se personalment en situacions de necessitat. Tot plegat, segons les parts implicades, amb l’objectiu de cobrar-se a posteriori aquests favors pretesament desinteressats. Ser "amic" de Manuel Bustos era un gran valor a Sabadell.
Manuel Bustos, atentent la premsa local en una foto d'arxiu. Foto: Juanma Peláez
Majoria absoluta
La força que va agafar Bustos al capdavant de l’alcaldia feia créixer el pes del PSC a la ciutat, que l’any 2003 va assolir la majoria absoluta amb 15 dels 27 regidors del total del ple municipal de Sabadell. Amb aquest poder total i tot i no necessitar-ho, va estendre la mà a l’oposició, igual que havia fet al mandat anterior, i va reeditar el pacte de govern. L'aliança, però, va acabar fent aigües arran de polèmiques com la del cas Bemba o el jove detingut per col·locar una enganxina contra el denunciat estil Bustos, i a mig mandat el pacte es va trencar. La majoria absoluta, però, li permetia seguir com si res, amb un Bustos que tenia el control total del govern i que l'exercia, segons reconeix el propi PSC, de forma autoritària.
L'alcalde controlava també l’entorn de la ciutat, des dels mitjans de comunicació públics i privats fins a algunes entitats de la ciutat. La seva presència als barris de la ciutat era constant. Amb Madrid com a destí, amb l’aspiració d’assumir la cartera d’algun ministeri sota govern del PSOE -el seu nom havia sonat com a ministrable a Ferraz-, a Bustos li quedava una gran obra per fer. Així com Antoni Farrés seria recordat per la transformació de l’Eix Macià i el Parc Catalunya, Bustos va impulsar el perllongament dels FGC a Sabadell i va promoure la creació del parc empresarial de Sant Pau de Riu-sec amb un conjunt d’ofertes comercials de la qual Ikea en seria l’estandard.
Bustos, en la primera pedra del centre comercial Ikea. Foto: Norma Vidal
El cas Mercuri: el principi del final
Tot l'imperi de Bustos es fa esmicolar el 27 de novembre de 2012, quan va esclatar el cas Mercuri, la presumpta trama de corrupció urbanística que va posar a l'ull de l'huracà la gestió de la ciutat que havia fet durant 13 anys. Esquitxat per 12 peces del cas, Bustos es va veure forçat a dimitir acusat d’un presumpte delicte de corrupció i tràfic d’influències. Però la seva ombra allargada seguia present sobre el govern socialista tot i els intents del seu successor, Joan Carles Sánchez, de desmarcar-se. Aquesta oposició a la manera de fer de l’exalcalde i l'intent d'allunyar-se'n va provocar que Bustos vetés Sanchéz per ser el candidat a les eleccions del 2015 en un procés de primàries en què va guanyar Josep Ayuso i a qui Bustos va donar suport explícitament per derrotar Marta Farrés, la dirigent que des de la direcció nacional del PSC intentaven catapultar per donar una imatge de renovació al partit.
Amb l’exalcalde fora de la primera línia política i amb el cas Mercuri avançant lentament, el PSC va rebre la primera bufetada a les eleccions municipals de maig del 2015, quan va passar de tenir 13 a 5 regidors. Seguia sent primera força a la ciutat, però l’estigma bustista impedia entendre’s amb cap altra força del ple, obrint la porta, així, a què altres partits busquessin una entesa deixant al marge els socialistes.
Manuel Bustos, anunciant la seva renúncia a l'alcaldia de Sabadell Foto: Jordi Pujolar
Poc a poc, molts d'aquells que abans combregaven amb Bustos i presumien d'estar sota el seu abric van anar desdint-se. A les primeres declaracions davant dels jutjats eren molts els dirigents socialistes que l'acompanyaven. Després es va anat quedant cada vegada més sol. El partit buscava fer net i així es va poder comprovar en la darrera assemblea local del PSC, on es va decidir girar full i allunyar-se de les tesis properes a l’exalcalde. No deixa de ser paradoxal que el desmarcatge estigui liderat justament per Ayuso, a qui Bustos va catapultar, i que ara considera que cal fer avançar el partit "sense mirar al passat". Això sí, reconeixent els errors comesos. El PSC sabadellenc ha acabat, doncs, partit entre aquells que no consideren just el tracte dispensat a Bustos i els que volen allunyar-se al màxim de la figura de l’exalcalde.
Un partit dividit
Amb aquest teló de fons, aquesta setmana els fins ara regidors del PSC Lluís Monge i Carles Bosch han estripat el carnet. Asseguren que marxen perquè no comparteixen la manera de fer de l’actual gestora, així com del grup municipal, i no se senten còmodes amb el rumb que ha adoptat el partit en el debat sobiranista. Això ha dut Ayuso a titllar-los de "trànsfugues".
"No s'ha sabut entomar el nou paper ni saber veure com es pot treballar en positiu per la ciutat", lamentava Monge en roda de premsa aquest dimecres per justificar la seva decisió que ha deixat el partit amb només tres representants al ple.
"Han decidit marxar perquè han perdut la batalla pel control del partit", replica el secretari de Coordinació i Implantació Territorial i primer secretari del Vallès Occidental Sud, José Luis Jimeno. Al seu judici, els dos dirigents pleguen per "qüestions egocèntriques" perquè volien tenir càrrecs de pes dins del grup municipal i del partit. Recorda, en aquest sentit, que van ser dos regidors que van governar amb l'exalcalde Manuel Bustos. "No podem viure del passat i ells eren reticents a emprendre un nou viatge al marge de Bustos", sentencia.
Josep Ayuso, amb Lluís Monge i Carles Bosch en la campanya de 2015. Foto: PSC
Jimeno, a més, és inflexible a l'hora de reclamar que retornin l'acta: "És patrimoni del partit i ells, a més, van entrar a l'ajuntament perquè dos regidors van plegar". Tot i això, Jimeno dóna per perdut que els dos "trànsfugues" tinguin "prou ètica" com per retornar l'acta. I així ho han confirmat aquest dimecres.
Amb tot, la factura política del cas Mercuri s’ha traduït en un PSC completament debilitat que ha vist com, en quatre anys, ha passat de governar amb màniga ampla a ser la cinquena força al ple i d'haver minvat dels 13 fins als 5 representants. I mentrestant, a Bustos se li giren cada cop més esquenes. Molts dels qui abans li manifestaven el seu suport incondicional, ara no només el repudien, sinó que eviten pronunciar el seu nom, com a mínim en públic. Aquest és l'ocàs del PSC de Sabadell. Com a mínim del PSC tal i com s'ha conegut fins ara a la ciutat i que, sense cap mena de dubte, ha tocat fons.