La selecció catalana de futbol va debutar l'any 1910

Eva Solé
20 de febrer de 1910. Amb una samarreta ratllada blanca i vermella, la selecció catalana fa el seu primer partit a Maó. 5.000 persones s'apleguen al camp en un partit on els catalans guanyen per 0-7 al FC Maonès. I és que la selecció catalana no neix el 1997 amb el Catalunya-Bulgària, sinó que té una llarga història al seu darrere.

El 1912, i amb un equip format per jugadors de diversos clubs catalans, la selecció (anomenada aleshores Football Associació Catalana) fa el seu debut considerat seriós. És un inici no gaire gloriós per a la selecció perquè en aquest primer partit a l'Estadi de Colombes de París rep 7 gols i les crítiques són ferotges. Malgrat tot, en la revenja a casa, l'espanyolista Genaro de la Riva, dóna la victòria als catalans marcant l'unic gol del partit.

Els èxits, com la consecució de la Copa Príncep d'Asturies el segon any de la seva creació el 1915, però també alguna situació en la que la selecció catalana en surt escaldada, marquen els següents anys.

Poc després, concretament el 1920, neix la selecció espanyola. És des d'aquest moment que els millors jugadors catalans es veuen obligats a compartir la seva presència tant a la selecció espanyola com, quan poden, a la catalana.

El 13 de març de 1924 té lloc un fet històric: un enfrontament Catalunya-Espanya. Es tracta del primer de tres partits d'aquestes característiques i en el que malauradament els catalans perden per 0-7. Cal dir que en la selecció espanyola hi juguen tres catalans, Zamora, Piera i Samitier, i aquest últim fa dos gols.

Segons Antoni Closa, coautor del llibre "Selecció catalana de futbol. Nou dècades d'història", "els anys 20 són els anys d'or de la selecció catalana perquè es van disputar molts campionats estatals i la selecció va fer moltes gires europees en països com ara Suïssa o Txèquia."

La proclamació de la República l'any 1931 marca un abans i un després en la selecció catalana. La federació espanyola concedeix a la catalana autonomia per organitzar els seus propis campionats, una autonomia, però, molt entre cometes. I és que ben aviat la federació espanyola fa un pla per unificar les competicions i eliminar els campionats regionals.

El primer partit de la República és un Catalunya-Txecoslovàquia que els catalans guanyen per 1-0. Com a anècdota, dir també que l'any 1934 la selecció catalana juga dues vegades contra Brasil, a Barcelona al camp de les Corts, on guanya per 2-1, i a Girona on empata 2-2.

Durant la guerra civil la selecció té, evidentment, poca activitat. Únicament es juguen partits organitzats per recollir fons per diverses causes. És en aquesta època també que entra a la selecció catalana el primer jugador de color: es tracta de Francesc Betancourt, un home que sent els colors i, malgrat el seu orígen cubà, se sent català fins a la mort. De fet, al llarg de la història de la selecció catalana, han estat molts els jugadors que han representat la nostra terra i, tot i no ser catalans de naixement, han fet seva la samarreta quatribarrada.

Després de la guerra, i amb Franco al poder, s'entra en una etapa desoladora per al futbol català. Els decrets dictactorials suprimeixen els campionats regionals, entre moltes altres coses, i per poder continuar amb una selecció nacional i, per tant, poder jugar amb equips internacionals, se li posa el nom camuflat de Selecció de Barcelona. Això si, en els partits regionals, els franquistes han de suportar que es continuï anomenant Selecció Catalana.

El març de 1948 es dóna una situació curiosa. S'ha de disputar un partit en el que juguen una selecció de Barcelona (amb jugadors del Barça i l'Espanyol) i una de Catalunya (amb jugadors del Sabadell, del Gimnàstic i del Badalona). Dos anys més tard, una altra situació peculiar: en un partit contra el Sant Lorenzo de Almagro, es forma una selecció dels Països Catalans, una selecció mixta Catalunya-País Valencià. Un fet curiós, si més no, en ple franquisme.

D'aquesta època és també el memorable partit que la selecció juga amb el Bolonya, un partit que les 50.000 persones que tenen la sort de veure defineixen com a rodó i inoblidable. El jugador Estanislau Basora diu: "Aquell dia jo era el capità de la selecció que dirigia Lasplazas. Vam jugar un partit extraordinari i vam acabar guanyant per 6-2. M'hauria agradat jugar més partits amb la selecció catalana però en fi, els que vaig disputar els recordo amb molt d'afecte, sobretot el del Bolonya". En aquest partit, per cert, la gran atracció és també la presència de Di Steffano i Kubala jugant amb la selecció.

En la dècada dels 60, la selecció catalana té poca activitat i després de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 es creu que comença una nova etapa. Però no és així. Després de jugar amb Rússia el 9 de juny de 1976, la selecció catalana no torna a jugar fins al cap de 14 anys i en un partit benèfic que, a més, no organitza la federació sinó que és una iniciativa sabadallenca.

Un homenatge a Kubala el 1993 i un enfrontament amb el propi Barça dos anys més tard, són els partits que disputa la selecció catalana abans del mític Catalunya-Bulgària del 1997. És en aquest partit que la Federació Catalana vol consolidar definitivament la selecció i donar-li caràcter anual. I així és perquè un any després, el 22 de desembre de 1998, la selecció catalana s'enfronta a Nigèria. El partit és apoteòsic i la selecció guanya per 5-0 al seu rival, que és ni més ni menys, que el botxí d'Espanya en el mundial.

Si el Catalunya Bulgària ja va ser tot un esdeveniment, en aquest partit l'opinió pública catalana es bolca encara més en tot plegat i és el moment també de la presentació en societat de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes que promou Jaume Llauradó. Comença aqui un moviment popular per reclamar la necessitat d'una selecció pròpia per Catalunya i queda demostrat que voluntat de tot un país.

Josep Sunyol. Un president assassinat pels feixistes

Sunyol va néixer a Barcelona el 21 de juliol de l'any 1898. El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l'any 1925 quan les autoritats espanyoles van clausurar l'entitat a causa d'una demostració espontània al camp de les Corts en contra de la dictadura de Primo de Rivera. L'aquell moment president de l'entitat, Joan Gamper, va haver de marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant catalanista, va decidir fer-se soci del club. L'any 1928 va entrar a formar part de la junta directiva del Barça i el 1935 en va ser president accedint a les peticions dels socis.

En la faceta periodística, a La Rambla, Sunyol intentava fer pedagogia catalanista a través de la crònica esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa durant alguns anys.

Per defensar les seves idees, per la seva lluita personal pel país i pel seu catalanisme i patriotisme, el 6 d'agost de l'any 1936, Sunyol va ser afusellat per les tropes franquistes alfront de guerra de Castella. Fins i tot després de mort, se li va obrir un expedient en virtud de l'aplicació de la Ley de Responsabilidades Políticas de 9/2/1939.