Ferran Latorre: «No canvio res de la meva vida d'escalador per pujar l'Everest en 17 hores»

Ferran Latorre ha fet història. Ha estat el primer català en coronar les 14 muntanyes de 8.000 metres que hi ha al planeta. L'última: l'Everest. Tot i que ell treu ferro a l'assumpte i ho considera un "repte personal" el seu projecte ha consistit, ni més ni menys, en ascendir els 14 vuitmils sense oxigen artificial. En l'últim tram de l'Everest, però, va haver de recórrer a l'oxigen per les condicions meteorològiques i perquè no estava al 100%. No sap quan, però hi tornarà: "Tinc un deute pendent".

La passió per la muntanya li va venir quan era adolescent en el seu primer tresmil a Punta Alta, al Parc Nacional d'Aigüestortes. En aquest lloc es va prometre que algun dia aconseguiria pujar l'Everest. Fa pocs dies va complir aquest somni d'adolescent. Osona.com ha pogut entrevistar l'alpinista, que tanca un repte que va iniciar ara fa 18 anys.

- D'on li ve la passió pel món de l'alpinisme?

- Des de petit, a través d'algunes excursions amb la família, l'escola... i sobretot quan vaig fer el meu primer tresmil a Punta Alta [de Comalesbienes], al Parc Nacional d'Aigüestortes. Allà vaig descobrir la passió per la muntanya. L'escenografia de l'alt Pirineu era molt semblant a les pàgines dels llibres que estava llegint aquella època: Victoria en solitario de Peter Habeler, el primer que va pujar l'Everest sense oxigen.

- Després de tants anys coronant altres cims, per què va decidir començar el repte dels catorze vuitmils?

- Quan vaig estar treballant al programa Al filo de lo imposible (TVE) vaig fer sis vuitmil. El 2009, quan vaig acabar, vaig fer públic que volia coronar els vuit que em quedaven. El primer vuitmil el vaig fer el 1999, ara fa 18 anys.

- Quin vuitmil ha estat el més difícil?

- L'ascensió més difícil ha estat la del Nanga Parbat. Va ser molt dur. Vam intentar obrir una ruta i no ens en vam sortir, quedant-nos a 150 metres. Vam haver de recular, i amb molt pocs mitjans el vam haver de tornar a pujar gairebé per segon cop.

- Centrant-nos en el darrer vuitmil, quantes expedicions ha fet exactament a l'Everest?

- Sis. Aquest era el setè cop que hi anava. Hi havia estat molts cops, el primer el 1995. Tenia ganes de pujar-hi.
 
- Com ha canviat la muntanya en aquest temps?

- Hi ha molta més gent que va a l'Everest. Primer perquè el món està globalitzat i tot és més fàcil. En segon lloc, els anys 80, només es donava un permís per temporada a un grup. Llavors hi havia llista d'espera. Quan el govern de la Xina i Nepal van obrir la veda, hi va haver aquest procés de massificació, a més de les expedicions comercials on molta gent s'anima.

- I com ha canviat Ferran Latorre?

- Fa molts temps, tenia 24 anys. Les circumstàncies personals no tenien res a veure amb les d'ara. Era un noi sense cap compromís, ara sóc pare de família. Les prioritats també canvien i el meu punt de vista és diferent. Aleshores era com una diversió, ara és un projecte professional i esportiu. Més enllà, de la satisfacció esportiva, hi ha una satisfacció professional. De fet, en el refugi Joan Ventosa i Calvell, ascendint Punta Alta, vaig signar que algun dia pujaria l'Everest. En essència queda la voluntat innocent, pura i genuïna de voler-hi pujar per la il·lusió i el somni d'un jovenet.

- Quines sensacions va tenir quan va coronar l'Everest i, per tant, tancar el repte dels vuitmils després de 18 anys?

- Si sumaven dues coses: el fet de pujar l'Everest i que s'acabava el projecte. Eren dues raons molt importants per emocionar-se. Mentre anava fent els passos, te n'adones que estàs fent una cosa important a la teva vida.

- Tornarà a l'Everest?

- Sí. M'agradaria tornar pel vessant nord i intentar-ho sense oxigen. És un deute pendent que tinc. És una il·lusió que tinc i encara tinc energies i ganes de tirar-ho endavant.
 
- Quan va necessitar l'oxigen?

- Al cap d'una hora de sortir de l'últim campament (camp 4), a uns 8.100 metres al cap d'una hora. La climatologia no era bona i això era determinant. No estava al 100% i això em va fer dubtar. Aquest cop volia estar-ne molt segur d'escalar l'Everest i acabar el projecte.

- Precisament, tal com es va explicar en diferents mitjans, quan va arribar al cim de l'Everest, va pensar amb la seva filla Clara. Durant l'expedició, com es gestionen les emocions tenint en compte el risc que suposa?

- És fàcil i complicat. Abans no hi havia mitjans de comunicació i, vulguis o no, t'aïllaves i et protegies una mica d'aquestes emocions. Avui en dia, però, et pots contagiar d'aquestes emocions perquè estàs en contacte amb la gent. Hi ha telèfons, Internet... te'n vas, però no del tot. És un avantatge, perquè a vegades et pots desfogar parlant amb els teus, però també pot ser que els enyoris més.

- El perill i la mort són presents en les expedicions sobretot en aquests nivells. En aquest sentit, a més de preparar-se físicament, com es prepara un alpinista psicològicament?

- No crec que cap alpinista es prepari psicològicament. No som un esport tan específic. No dic que no vagi bé. Crec que la millor preparació és fent alpinisme i afrontant-te a les situacions delicades. Això passa si segueixes fent muntanyes. En el meu cas, em dona molta confiança estar preparat físicament. Com tot, s'ha de mantenir el fil de la motivació. Sobretot en aquestes expedicions que és fàcil perdre'l.
 - Ha estat el primer català en aconseguir els 14 vuitmil, però molt a prop seu hi havia Òscar Cadiach, que n'hi queda un per coronar. Com ha viscut aquesta pressió fent el mateix repte?

- Tenia pressió per acabar per mi mateix perquè porto molts anys darrere això. No tenia ganes de tornar a ensopegar amb l'Everest. Competir amb un altre no ha de ser un factor determinant. En el meu cas, l'objectiu era escalar els catorze vuitmils, no ser el primer català. De 10 punts, nou són la satisfacció personal, i l'altre és el fet de ser el primer català. No tindria sentit que la prioritat fos ser el primer, perquè llavors tindria sentit el que estàs fent.

- Com creu que contrasta aquesta certa competència/competició amb el món de l'alpinisme, considerat un esport sobretot de companyonia.

- L'alpinisme és l'únic esport que no requereix un altre per jugar-lo. L'esport en general és competitu. Entenc la relació que es fa de transportar la competició esportiva en l'alpinisme, però no funciona. Estem parlant d'una altra cosa. Això no vol dir que no hi hagi hagut competició en aquest món. Entenc que la gent hi ha vist una competició, però per mi té un valor secundari.

- Precisament, mentre estava al camp base per ascendir a l'Everest, Kilian Jornet pujava dos cops al cim en un temps rècord. Quins sentiments li genera?

- És l'evolució de les coses. Jo sóc un viejo rockero i en Kilian Jornet està a tope. Forma part d'una nova generació, que fa les coses d'una altra manera, com ha de ser sempre. Estic content de passar-li el testimoni i orgullós que algú així sigui català i un bon campió dins i fora de la muntanya. Que ell pugés l'Everest dos cops també em va empènyer una mica.

Tot i així s'ha d'entendre que l'alpinisme és molt difícil de valorar. En muntanya es poden valorar diferents variables: resistència, rapidesa i capacitat tècnica. És més fàcil que la gent valori la velocitat que la dificultat tècnica. Hem vingut des de dos camins diferents a parar el mateix lloc. Jo he entrat al món de l'alpinisme a través del món de l'escalada. No sóc corredor ni ultramaratonià. Estic content amb el què he fet. No canvio res de la meva vida d'escalador per pujar l'Everest en 17 hores. M'omple més escalar la paret dels diables de Montserrat.
 
- Va treballar durant 14 anys de càmera al programa Al filo de la imposible (TVE) amb expedicions arreu del món. Ara, l'hem pogut veure en vídeo per les xarxes socials per posar-nos al dia dels vuitmils, a més de diferents entrevistes. A Ferran Latorre li agrada més estar davant o darrere la càmera?

- M'agrada molt el món de la imatge i de la fotografia. Fins ara he estat gravant les meves expedicions. Una de les coses que em venia de gust era seguir filmant i gravant. A l'Everest he portat un càmera perquè no podia fer-ho tot i era el final de la història. Estem muntant un documental i és el primer cop que estic davant de la càmera.

- A més de càmera, es podia fer un estricte seguiment pel seu web, creu que aquest control tecnològic és una pressió/distracció?

- És més còmode anar pel teu compte i no tenir cap compromís. Però clar, era un projecte professional. Tampoc tinc cap problema per comunicar-me amb el món i projecte sempre l'he volgut explicar. A través de les tecnologies es poden explicar moltes coses. A més, també és molt bonic crear sinergies i interaccionar amb empreses i patrocinadors del país.

- La setmana passada, durant el discurs als participants de l'Olla de Núria, va recordar la importància de l'Estatut de Núria per la història de Catalunya tot i ser estroncat pel feixisme. Concretament, va dir que "el somni encara continua viu". Com viu Ferran Latorre el procés català?

- Penso que Catalunya s'ha guanyat el dret a votar. És de sentit comú, ja no de principis democràtics. Qualsevol persona que conegui la història, idiosincràsia, esperit d'aquest país, ha de claudicar davant d'una veritat tan clara. La gent que no ens reconeix com a nació i no ens deixa votar, és la mateixa gent que no acceptava que la terra no era rodona i que no era el centre de l'univers. Qualsevol persona amb sensibilitat democràtica i de justícia, entén perfectament que aquest país ha de decidir el que vol fer. Si jo votés ara mateix, diria que sí.
 
- D'altra banda, també va remarcar "els valors vinculats a la muntanya, com la solidaritat o la humilitat". Creu que s'han perdut aquests valors?

- No, no crec que s'hagin perdut, encara tinc esperança amb la raça humana. Tampoc siguem catastrofistes. A la muntanya hi ha de tot com a tot arreu, gent més egoista, més solidària... La muntanya t'acaba educant i a mi m'ha educat en humilitat i solidaritat. He ajudat en molts rescats i, per tant, he decidit abandonar l'ascensió. La vida d'una persona és un tresor únic.

- Per anar acabant, després de coronar els 14 vuitmils, quin nou repte té?

- Tornar a l'Everest sense oxigen, obrir una ruta en una muntanya de 8.000 metres i alguna coseta més. També m'agrada molt fer xerrades a escoles, empreses, clubs... que la meva experiència pugui influenciar positivament a la gent. En definitiva, el repte és ser feliç.

- Quan no escala, què fa Ferran Latorre?

- Cuidar la meva filla, llegir i també sóc molt melòman. M'agrada molt la música i tinc ganes de tornar a tocar el piano. També vull escriure un llibre.

- De camí l'Everest llegia?

- Vaig llegir La economía no existe d'Antonio Baños i Les veus del Pamano de Jaume Cabré, entre altres. Vaig començar Cien años de soledad, però no he tingut temps d'acabar-lo.

- Per acabar, quina és la muntanya que ha marcat més a Ferran Latorre?

- Punta Alta, sense cap mena de dubte. És un punt important de la meva vida on va néixer tot. El somni d'un adolescent que persisteix fins avui.