Pau Vivet: «Es jutja negativament els joves pel sol fet de ser joves, és trist»

Pau Vivet és un jove vigatà de 21 anys a qui apassionen els reptes. El 2012 va començar els seus estudis a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) com a alumne del grau d’Administració i Direcció d’Empreses. Les seves inquietuds, però, no queden resoltes només amb el que aprèn en l’esfera acadèmica i per això ha decidit sumar-se a diverses iniciatives relacionades amb l’emprenedoria i la transferència de coneixement.

Dos anys enrere, va posar en marxa, al costat del vigatà Nil Móra, el projecte INNY; una organització sense ànim de lucre totalment autogestionada per joves d’entre 15 i 25 anys. L’objectiu de la iniciativa és esdevenir un punt d’intercanvi de projectes de vida singulars i juvenils. Des de la seva creació, INNY organitza xerrades, conegudes també com a TED’s, per diversos pobles i ciutats de Catalunya destinats a estudiants de secundària. Allà, joves emprenedors que han impulsat projectes transformadors o d’innovació els expliquen la seva experiència i reflexionen sobre el present i el futur. A dia d’avui, han escoltat les seves xerrades més de 22.000 joves de tot el país.

- Els joves tenen més coses a ensenyar de les que ens pensem?

- Estem en un món canviant. Actualment, els joves sabem coses que la gent de més edat potser no sap perquè, quan ells estudiaven, o durant el transcurs de la seva vida professional, no existien. Per exemple, nosaltres els podem ensenyar moltes coses pròpies del món de la tecnologia. En molts altres camps, en canvi, són ells qui ens poden ensenyar una gran quantitat de coses.
En general, penso que s’ha estat infravalorant massa els joves. És evident que no naixem ensenyats, i que, davant d’algú amb una bona experiència, és difícil competir... però, reconeixent això, no podem transferir-nos coneixement mútuament entre les diverses generacions? Segur que el punt de vista d’un jove sobre el món i el mercat pot fer canviar la idea d’una persona més gran. Escolteu-nos, si-us-plau!

- Per què era necessari un projecte com INNY?

- El projecte INNY és necessari perquè hi ha moltíssims joves -entenent per joves nois i noies de fins a 25 anys- que no saben què fer a la seva vida. Són perfils de persones sense cap motivació, amb por de tirar-se a la piscina i, tot sovint, amb poc recolzament a casa. Nosaltres ni els adoctrinem ni els ensenyem res, només els mostrem casos molt propers a ells a dalt d’un escenari perquè s’hi sentin identificats i puguin compartir les seves inquietuds.
La idea d’engegar el projecte INNY va néixer a partir d’organitzar viatges de final de curs a Mallorca. En aquell moment, teníem 18 anys i els joves que portàvem en tenien 17. Aquesta proximitat generacional facilitava que la relació que teníem amb ells fos completament de tu a tu: ens explicaven moltes coses de la seva vida, quines pors i temors sentien, etc.
Un dia, en una xerrada, una noia ens va dir: “Avui s’acaba el termini de preinscripció universitària. No sé què fer. Em sembla que em posaré davant de l’ordinador i triaré a la babalà”. Escoltant-la ens vam dir que alguna cosa havíem de fer per tal d’intentar que els joves pensessin i reflexionessin, perquè aconseguissin encendre la seva pròpia espurna de llum!
En aquest sentit, creiem que el punt fort del projecte és que nosaltres no només seleccionem ponents universitaris, amb grans carreres o perfils d’èxit empresarial, també intentem mostrar casos d’èxit personal. Tenim ponents que han combatut amb èxit malalties com ara el bullying o l’anorèxia.
 
- Costa posar en valor les capacitats dels joves en un context econòmicament advers com l’actual?

- Molt! Costa moltíssim que la gent se’ns prengui seriosament. Els estereotips que darrerament s’associen als joves ens han fet molt mal. Ens està costant molt trobar patrocinis, i no pas per l’import que demanem, sinó per la falta de confiança que les empreses tenen cap a nosaltres. La gran majoria d’organitzacions no creuen en nosaltres pel sol fet de ser joves. És trist que se’ns jutgi per això, perquè hi ha projectes molt potents que no poden tirar endavant per falta de recursos.

- La proximitat generacional fa que quan aneu a parlar amb estudiants de secundària estiguin més predisposats a escoltar els vostres consells i reflexions?

- Al cent per cent. Quan els nois i noies veuen que nosaltres ens obrim tant a ells i que l’edat no és una barrera, es produeix la màgia que contenen els esdeveniments INNY. Veure que, dels 800 estudiants que hi ha de mitjana als auditoris, més de la meitat tenen ganes de preguntar és màgic. Molts d’ells també es queden al final de la xerrada per poder-se acostar a parlar amb els ponents. Ens trobem amb persones que et vénen a preguntar per assumptes molt personals. La Carla, una de les nostres ponents, explica com ella va ser capaç de superar el bullying. M’atreviria a dir que més d’una cinquantena de noies s’han esperat al final de la xerrada per poder-li explicar el seu cas i demanar-li consell. La proximitat generacional facilita que es generi aquesta relació de confiança. Això és el que ens fa únics: la proximitat ponent-oient.

- Quines impressions us traslladen els nois i noies que assisteixen a les vostres xerrades?

- N’hi ha de tot tipus; des de persones que volen consells sobre algun tema tractat a la xerrada, fins a d’altres que demanen en quina entitat podrien exercir com a voluntaris perquè han escoltat el testimoni d’en Pau Carbonell, exseleccionador espanyol d’hoquei als Special Olympics. En concret, recordo el cas d’un noi que ens va escriure donant-nos les gràcies perquè, després d’escoltar la xerrada d’en Francesc Cuéllar, un altre dels ponents, havia decidit explicar als seus pares que era homosexual. En total, hem rebut més de 4.000 missatges al Facebook agraint-nos la feina que fem. Fins i tot han sorgit idees de negoci a partir dels esdeveniments INNY.
 
- A INNY hi ha ponents amb una llarga trajectòria en l’àmbit de l’emprenedoria, però també hi ha nois amb un passat vinculat al món de l’assetjament escolar. El vostre també és un projecte de reinserció social?

- Si entenem la reinserció social com que qualsevol persona que estigui patint algun tipus d’assetjament, trastorn mental o malaltia s’identifiqui amb el que li estem explicant i superi, així, la seva malaltia o por, sí que ho és. De fet, hi ha persones que gràcies a les nostres xerrades –i, concretament, a les de l’Alba Coll- han aconseguit deixar enrere malalties com l’anorèxia. Com us podeu imaginar, aquest tipus de notícies ens omplen moltíssim.
Per respondre correctament a les inquietuds dels joves, intentem establir una relació estreta amb els professors per tal de conèixer, any rere any, quina és la realitat de les aules. El curs passat, les dues ponències de l’Alba i la Carla no les oferíem, però els professors ens van dir que convenia tractar aquests temes i les vam organitzar. Actualment hi ha un 8% de bullying a les aules, una dada que ens va portar a introduir una ponència que també tractés aquest fenomen.

- La formació universitària, com la que tu estàs desenvolupant a la UVic-UCC, és imprescindible per impulsar bons projectes empresarials?

- És molt necessària. Jo, però, sóc dels que penso que la universitat no és completament útil si, paral·lelament, no fas quelcom que et permeti aplicar el coneixement que estàs adquirint. A mi em va començar a agradar això d’estudiar a partir del moment que vaig començar a engegar projectes en paral·lel. Ara que compagino les dues coses, és quan m’he adonat de com de necessari és estudiar per a la vida laboral. Us diré la veritat: jo anava per veterinari, però després de muntar la petita agència de viatges de final de curs, vaig adonar-me que allò que realment m’agradava era el món empresarial. Dels errors se n’aprèn. És la nostra filosofia.

-La Universitat t’ha ajudat a emprendre i a gestionar millor els teus projectes empresarials?

- Sí, perquè entenc l’emprenedoria com una actitud i a la universitat estic en constant aprenentatge. Això fa que tingui ganes de fer coses sempre, que em formi diverses opinions, que tingui capacitat per raonar, ser proactiu... Hem d’aconseguir que la paraula emprenedoria no només es vinculi al món empresarial; també l’hauríem d’associar a la vida personal de cadascú. Només es pot emprendre un negoci? No podem emprendre un viatge?