Txarango, la festa compromesa d'una banda forjada al carrer

El desembre de 2010 van oferir el seu primer concert a Ripoll davant 800 persones i fa pocs dies van tancar la gira de 2015 amb un apoteòsic espectacle, “Som Mar”, que va comptar amb la presència a l’escenari del mític pianista Chucho Valdés (un referent mundial de la música cubana)  i la Barcelona Big Band Latina. En només cinc anys han fet una carrera meteòrica que els ha dut al cim del firmament català i a ser reconeguts a l’estranger. Fa uns dies, van obtenir un dels prestigiosos Premis ARC, que distingeixen la música en directe, com a millor gira internacional.
 
Aquesta banda intercomarcal, que va començar els seus passos tocant al carrer, ara recull els fruits del que ha sembrat en centenars de concerts en directe, als escenaris d’innumerables festivals i en tota mena de festes populars. El seu discurs reivindicatiu els ha portat a comprometre’s amb la causa palestina, amb els desheretats socials d’arreu, i a col·laborar en l’impuls d’un centre cultural a Senegal.

                                 ----------------------------------------------
 
Tot i que els membres de Txarango provenen de quatre comarques diferents –el Ripollès, Osona, el Berguedà i la Garrotxa-, des de fan un temps viuen a la Plana de Vic i han establert el seu quarter general a Gurb, on tenen el local d’assaig. Abans assajaven al Ripollès, però en veure que havien d’anar sovint a la capital catalana, van decidir establir-se a mig camí. A Osona s’hi troben la mar de bé, encara que algun dels músics, com l’Alguer, assegura que li agradaria viure a Barcelona.
            
Per parlar extensament de la trajectòria del grup, aquest cronista va concertar una trobada amb els músics a la terrassa de l’Snack, a les voltes de baix de la plaça Major de Vic. Cal dir, però, que no tots els components actuals del grup formaven part de la banda quan, el 2006, va començar a caminar de la ma del cantant Alguer Miquel, el guitarrista Marcel Lázara (Tito) i el teclista Sergi Carbonell (Hipi). Aleshores, tots tres compartien un pis d'estudiants del barri Gòtic de Barcelona, molt a prop de la plaça George Orwell, coneguda popularment com la ‘plaça del  tripi’, on participaven en sessions musicals espontànies improvisades al carrer, conjuntament amb músics provinents d'arreu del món. En aquelles trobades, en Marcel Tito acostumava a tocar el charango, una mena de guitarra petita utilitzada a la regió central de la serralada dels Andes, d’on prové el nom de Txarango, tot i que aquesta denominació no es va oficialitzar fins al 2010.
 
La primitiva banda, que portava per nom Vall Folk, va néixer el 2007 i va fer concerts per tot Catalunya, a més de participar -juntament amb Manu Chao, Gambeat, Radio Bemba o Che Sudaka- en l'enregistrament del primer disc de La Pegatina, Al Carrer. Aquell any  van acabar les actuacions ben entrada la tardor amb un exitós concert a la Sala KGB, compartit amb La Pegatina. Poc després, en desfer-se Vall Folk,  els seus components van continuar la seva trajectòria en mil i una aventures, la majoria efímeres i amb noms diferents.
           
Fins que el 2010, l'Alguer, en Sergi i en Marcel van decidir posar fil  a l’agulla en un projecte amb cara i ulls, Txarango, la formació que actualment està triomfant als carrers i a les places de Catalunya i també a l’estranger. Avui, el grup està format per  vuit músics, un dels quals, Marcel Lázara, que va ser un dels tres iniciadors, fa poc va anunciar que quan s’acabi la gira d’aquest 2015, abandonarà la banda per dedicar-se a altres projectes.
 
Els protagonistes

Alguer Miquel (veu i guitarra)

Es va criar a Sant Joan Abadesses (1986). Durant els seus primers anys de vida,  a casa seva el bressolaven amb les cançons de Lluís Llach,  Joan Manuel Serrat, Xesco Boix, Georges Moustaky i tota mena de cantautors francesos i del país. Quan sortia de l’escola se n’anava jugar a futbol a la Plaça Clavé i s’estava al carrer fins que la seva mare sortia de la perruqueria on treballava. Segons l’Alguer, “com que vivíem en una casa allunyada del poble, situada en una petita vall al costat del Torrent del Coll del Pal, amb només cinc anys caminava tot sol per la muntanya i acostumava a pujar riu amunt. Però no corria perill perquè, al marge de tenir una llibertat molt àmplia, jo estava tutelat pels veïns de la zona. Tots ens coneixíem i formàvem una gran família. Per mi, viure aquella experiència va ser una gran sort”, recorda.
  
A partir dels 10 anys, els primers discos que va escoltar per voluntat pròpia van ser els dels grups de rock català Pets, Sopa de Cabra o Sau. Més endavant va descobrir Manu Chao i els mexicans Maná, uns grups que també sonaven a casa seva, i que ell es va fer seus. Passat els anys, avui escolta la música dels grups que habitualment es va trobant en  el seu pelegrinatge per Catalunya, com la Troba Kung-Fú, Els Catarres, Cesk Freixas, Strombers... Tot i ser de formació autodidacta, ell es considera “un analfabet musical. Faig cançons, però no he estudiat mai música. Sóc un producte de l’ensenyament deficitari d’aquesta disciplina a l’escola pública catalana”, sentencia.
 
Sergi Carbonell 'Hipi' (piano)

Originari de Ribes de Freser (1986), per que s’adormís, el seu pare li cantava l’entranyable “Rossinyol que vas França”. Una altra de les primeres cançons que recorda era una peça salsera de Carlos Vives que sonava en un casset. Fins que va descobrir les meravelloses composicions d’Umpah-pah i Adrià Puntí.
 
Quan era un galifardeu cada dia jugava a futbol al carrer i feia excursions a la muntanya en bicicleta, on construïa cabanes amb la colla. En canvi, mai no es banyava a les aigües del Freser provinents del desglaç perquè eren massa fredes. Després de decantar-se pel rock català, quan va tenir l’edat d’escollir la seva banda sonora personal va optar per Dusminguet, les rumbes i les cúmbies, els ritmes llatins, música de la zona del Magreb i qualsevol peça que fos ballable. Avui, gràcies a la plataforma digital a Spotify, escolta tot tipus de música i cada dia té la possibilitat de delectar-se amb un grup diferent.
  
La seva formació acadèmica va començar de petit quan va estudiar música clàssica, piano i llenguatge musical, fins que es va examinar al conservatori del Liceu. Després, quan va anar a viure a Barcelona va fer cursos de música moderna i jazz al Taller de Músics. Posteriorment, va desplaçar-se a Cuba, on es va familiaritzar amb les exquisideses del pianistes cubans, un país on, segons ell, els nens mamen la música des de petits a l’escola.
 
 
Jordi Barnola Ferrer (trompeta)

Nascut a Berga (1990) va pujar jugant a bàsquet i futbol als carrers de la ciutat de la Patum, a més d’entretenir-se amb altres jocs com ara “cuc i amagar”, “un dos tres, pica paret!” o anar amb bici. De tota manera, també era molt aficionat als jocs de taula. Els primers anys de vida va pujar amb les cançons que escoltaven els seus pares: Lluis Llach, Leonard Cohen, The Beatles, Simon and Garfunkel o Bruce Springsteen, entre altres.
  
A la sortida de l’adolescència es va abocar a l’audició de grups i gèneres musicals molt diferents, entre els que destaca Ska-P, Obrint Pas, Brams, Skalariak, Fermin Muguruza, Bob Marley, The Specials, Dr Calypso… Pel que fa a la seva iniciació acadèmica, va començar assistint a l’Escola municipal de música de Berga, on el primer any que va començar a rebre classes de trompeta va tenir com a professor a Narcís Mellado; un any després va estudiar aquest instrument guiat per Xavier Planes, que li va donar classes fins als 19 anys. Després de fer les proves d’accés a l’ESMUC, va estudiar sota el mestratge de Mireia Farrés.
 
 
Pau Puig (percussió, congues, timbals, bongos)

Va néixer a Mataró (1984), però als pocs mesos va anar a viure a Mieres (La Garrotxa), a prop de Banyoles, en un poblet que aleshores tenia 300 habitants. Tanmateix, com que la casa familiar es trobava a tres quilòmetres del veïnat, l’única manera de jugar amb els amics era baixar en bicicleta per veure si hi havia sort i els trobava. Això, sovint li representava passar moltes hores al bosc.
 
Els primers sons que té enregistrats a la memòria eren les cançons d’Europe i el del grup R.E.M, la banda americana de rock alternatiu que escoltava la seva mare. Però més grandet també  es va familiaritzar amb les formacions de rock català, com Sau, Els Pets i Sopa de Cabra, que posaven els seus dos germans. Fins que va descobrir Manu Chao, Makako, Dusminguet i altres grups que feien música de mestissatge. Entre els 13 i 14 anys va rebre classes de guitarra que li feia un veí, però al cap de poc es va endinsar en el món de la percussió, coincidint amb les primeres feines que va fer als 16 anys. Però quan en va tenir 18 se’n va anar a Barcelona a estudiar al Taller de Músics.
 
 
Ivan López Navarro (saxo tenor)

Nascut a Vic, va créixer a Torelló,  on va passar bona part de la seva infantesa jugant a ‘atrapar”, a futbol, a palet i a canviar cromos amb els companys. Passats els anys afirma que no recorda amb massa claredat la música que sentia de petit, encara que fent un esforç li venen al cap les cançons ‘El venao’ i ‘Tiburón’, de Sergio Dalma i alguna cinta de casset d’aquelles que portaven per títol “Lo mejor del verano”.
 
Pels volts dels 17 anys es va dedicar a escoltar Ska-P, Skalariak, Brams, Sopa de Cabra o Banda Bassotti. La seva preparació musical va començar amb l’estudi del grau elemental a l'Escola de Música de Torelló, i quan ja va ser més gran se’n va anar a estudiar al Taller de Músics de Barcelona, on va tenir de professors de saxo a Raül Reverter, Sam Atencia, Ester Ballana, Albert Bartolomé, Nacho Romero. També va fer cursos de combo, de la mà de Pep Cols, Ricky Sabatés i Yon Robles.
 
 
Quim Canals (bateria)

Criat a Ripoll (1987), de petit, per entretenir-se no freqüentava massa el carrer i preferia passar l’estona practicant jocs d’entreteniment de taula a casa, sobretot el Monopoly, el joc de l’oca o ‘Quién es quién’. Aquells dies, la música que sonava a casa seva eren les cançons dels mites anglesos del moment Queen i Elton John, a més de Gloria Estefan.
  
A la sortida de l’anomenada “edat del pavó”, els seus gustos personals es van dirigir cap a les cançons d’Obrint Pas, Skalariak, Betagarri i altres grups d’aquest estil musical, l’ska. A l’hora d’explicar la seva formació, es considera més aviat autodidacte, tot i que va assistir a algunes classes particulars amb diversos professors, entre els que cita a Àngel Abad (un músic d’Olot) i Pep Solà (osonenc de Santa Eugènia de Berga).
 
 
Àlex Pujols (baix)

Fill de Santa Eugènia de Berga (1987), aquest osonenc va fer els seus primers passos al ritme de les creacions dels Beatles, el mític grup anglès de Liverpool, que ara encara considera imprescindible, i dels americans de Creedence Clearwater Revival, la banda americana que a finals dels seixanta i principis dels setanta va fer furor amb la seva proposta de rock, amb dosis de blues, gospel i country. Vivia a prop de l’escorxador d’Explasa i li agradava molt jugar a futbol i a bàsquet.  Els caps de setmana, en companyia dels seus col·legues, feia circuits en bicicleta pels boscos del municipi, i excursions a Saladheures o a la font dels Frares, al costat de Vic.
 
De més gran es va obrir a diversos estils musicals, sobretot reague, ska i punk, i grups com la banda basca de punk radical Kortatu –format pels germans Muguruza-, els catalans Inadaptats –que feien una mescla de hardcore, punk i ska- i altres bandes de caire més aviat reivindicatiu. Entre els grups de fora, i per la seva predilecció pel baixista del grup, cita a Red Hot Chili Peppers, representants del rock alternatiu de Los Ángeles, especialment la seva famosa cançó ‘Californication’. L’Àlex explica que malgrat que va tenir alguns professors particulars, mai va assistir  a una escola de música reglada.
  
L’esperit del circ

Quan l’any 2010 va començar a rodar el projecte de Txarango, els seus iniciadors tenien clar que el seu discurs artístic s’havia de construir a partir d'un imaginari propi i unes lletres adequades, abans d'abordar l'apartat musical. I van trobar en l'esperit nòmada i llibertari del circ la inspiració necessària per a començar a parlar de ‘Clownia’, un lloc màgic on suposadament anaven a parar els músics foragitats de la plaça del ‘Tripi’ i els carrers del barri gòtic barcelonès,  l’espai on els impulsors del grup havien donat els primers passos. En aquest sentit, Clownia  venia a ser una mena de “reserva índia”.  Alguer Miquel explica que per dur a terme el seu somni “vam voler seguir l’exemple de la gent del circ  o del rodamóns. Aquests van ser els nostres referents. Aspiràvem a fer vida lliure de lligams estables. I com que veníem de tocar al carrer, quan vam fer la primera gira ens vam inventar un relat titulat ‘Welcome to Clownia’, on també reivindicàvem el pallasso, un ésser somiador, il·lús i vulnerable, que molta gent titlla, erròniament, d’idiota. Des d’aleshores, el nostre logo és un pallasso. Més enllà de l’imaginari literari, vam adonar-nos que volíem canviar el món i vam creure que, per fer-ho, la nostra principal arma era la música, un element que sempre ha anat estretament lligat al circ”, explica.
 
El primer concert, a Ripoll. La primera gira

La primera actuació en directe, organitzada per un grup d’amics, la van fer a la Sala Graells de Ripoll, el 18 de desembre de 2010, pocs dies abans de Nadal. En la seva estrena escènica, van compartir cartell amb Intifada i Empalmaos. La vetllada, apoteòsica, va reunir 800 persones i també va comptar amb les col·laboracions especials de La Pegatina, Malakaton i The Sey Sisters.
 
En les primeres actuacions de finals de 2010 i principis de 2011, el grup estava integrat per Alguer Miquel, Marcel Lázara Tito, Sergi Carbonell, Joaquim Canals, Àlex Pujols i Guillem Rojo, que després va deixar el grup. Posteriorment s’hi afegirien els altres membres. Aquell any, la seva carta de presentació va ser un senzill aurtoeditat, Welcome to Clownia, enregistrat a Can Pardaler (Taradell), i format per dos temes: “Nits amb Txarango” i “Vola”.
 
Encara sense editar un disc amb tota regla, la primera temporada van sumar més de 50 concerts i van trepitjar escenaris de festivals com l'Unnim Etnival (Girona), Son Rías Baixas Bueu (a Galícia, conjuntament amb Albert Pla), l’Acampada Jove de Montblanc, Musik'n'viu (Granollers) i el festival itinerant Fes Tour. En total van reunir prop de 40.000 espectadors. Mentrestant, les seves úniques dues cançons editades en el senzill van tenir 100.000 reproduccions al seu web, i 100.000 més al Youtube. Segons l’Alguer, el líder natural del grup, “aquella arrancada va ser una bestiesa. De fet vam ser la primera banda que va participar a l’Acampada Jove amb només dues cançons gravades i escampades a Internet. Si vam poder tocar arreu, va ser gràcies a la  llavor que vam anar sembrant als escenaris en directe”, rememora.
 
Aquest primer any de vida de Txarango va culminar el 31 d'octubre de 2011 en un concert a la Castanyada Rock de Piera, on van compartir cartell amb Bongo Botrako, Brams i Strombers. Allà, davant de 3.000 assistents van anunciar que ben aviat entrarien a l'estudi per a enregistrar el seu primer disc de veritat. 
 
Primer disc: “Benvinguts al llarg viatge”

 El gener de 2012, Txarango va entrar als estudis  de Can Pardaler (Taradell) per gravar el seu debut discogràfic, “Benvinguts al llarg viatge”, un treball que contenia amb 14 temes i les col·laboracions de La Pegatina, Bongo Botrako, La Troba Kung-Fú, Yacine & The Oriental Groove, Gertrudis, Cesk Freixas, David Rosell, Dept, Brams, The Sey Sisters i Itaca Band. Després d'acabar la gravació, el trompetista de Gurb Miquel Rojo va abandonar Txarango per anar a tocar amb Oques Grasses i va ser substituït per Jordi Barnola.
 
En un moment que desenes de mànagers es van posar en contacte amb Txarango, i coincidint amb la gravació del disc, el grup va arribar a un acord de col·laboració amb DiscMedi, i també amb l'agència Èxits Produccions & Management, que a partir d’aleshores es va dedicar a fer feines col·laterals del grup que els músics no podien fer, sobretot tasques burocràtiques i de contractació. En aquest sentit, van tenir molt clar des del principi que no delegaven cap responsabilitat en les qüestions artístiques.
 
Deixant clara la seva aposta per un univers alegre i festiu, el grup va escollir la festivitat del Carnestoltes, el 16 de febrer de 2012, per publicar el disc gratuïtament al seu web, un treball artesanal que en les primeres 24 hores va ser descarregat per més de 5.000 persones, saltant-se tots els canals habituals de distribució. El mateix dia de la publicació del disc també van sortir a la venda les entrades per al seu concert de presentació del 18 d'abril a la Sala Apolo de Barcelona. Abans, però, el mes de març, Txarango s’havia convertit en el primer grup sense disc físic editat en ser portada de la revista Enderrock.
  
La gira de Benvinguts al llarg viatge es va concretar amb la realització d’un centenar de concerts populars i gratuïts a la majoria de comarques catalanes, i  en festivals com l'In-Somni, Acampada Jove, Garrinada d'Argentona, Altaveu de Sant Boi de Llobregat, Festa per la Llibertat, Mercat de Música Viva de Vic, a més de la Festa Major de la capital osonenca, amb un multitudinari concert a la plaça Major. En aquesta gira, Txarango també va debutat a l'estranger: al Festival les Feux de l'Été (França), i al Polé Polé de Gant (Flandes, Bèlgica). El mateix any, a la tardor, el grup va enregistrar el tema inèdit “Som Persones” per col·laborar en la lluita contra el càncer a través del disc solidari de La Marató de TV3, distribuït a tots els quioscs. Per tot plegat, la revista Enderrock va concedir a la banda els premis Enderrock al millor disc del 2012, millor directe i grup revelació de l’any, atorgats tant pel públic com per la crítica. També se’ls van concedir els premi Arc a millor gira per festes majors, entre altres reconeixements al projecte i a l’emprenedoria.
 
Tancament de gira al Palau de la Música. Projecció internacional

En un dels concerts més rellevants del grup, la primavera del 2013, Txarango va omplir el Palau de la Música Catalana, un dels escenaris més cobejats per la majoria de músics, amb totes les entrades venudes dies abans. El concert, que va comptar amb la col·laboració dels “ 40 lladres" (una conglomerat de músics, rapsodes i ballarins) va ser enregistrat i emès per la televisió pública catalana. Aquesta fita va ser la culminació la feina ben feta. Per Alguer Miquel, “El Palau és un espai molt difícil de sonoritzar perquè està pensat per fer-hi concerts acústics. Sempre és un repte equalitzar una bateria i dues guitarres amplificades. Però ens en vam sortir bé i es va muntar una gran festa, amb el públic dempeus, saltant i corejant les cançons. Vam guanyar la batalla a la ciutat on havíem començat tocant al carrer i, després en festivals i festes majors, amb un públic  intergeneracional”.
 
A més de trepitjar escenaris d’arreu dels països Catalans i d’oferir el darrer concert de l’any al País Valencià (on van acompanyar el grup Obrint Pas en el seu acomiadament), la multitudinària gira titulada “Music and Revolution 2013” també els va portar a actuar en diverses ciutats d’Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Holanda, Dinamarca i Anglaterra. A banda dels concerts, aquella mateixa tardor van unir forces amb el Circ Cric, amb qui van crear l’espectacle solidari “S’enlaira” per finançar una expedició de l’ONG Pallassos Sense Fronteres als camps de refugiats del Líban.
 
Segon disc:  ‘Som Riu’. Alegria transformadora

 L’any 2014 van enregistrar al seu segon àlbum “Som Riu” a l’estudi de Can Pardal d’Artés, publicat pel segell català DiscMedi i enregistrat pel productor David Rossell. Un treball artesanal que també es va poder descarregar lliurement al seu web, com ja havia passat anteriorment amb el primer treball discogràfic.
 
A l’hora d’elaborar el disc, els membres del grup van fer una pluja d’idees per posar les cançons en comú. De tot plegat en va sortir un discurs equilibrat i unitari on tots parlaven de coses semblants. Fent referència al títol de l’àlbum, expliquen que “vam emular el canvi social que volíem veure, un riu de gent i d’afluents que sumaven i podien provocar una riuada. Però més enllà de les metàfores fluvials, el missatge adreçat al públic era: ‘Somriu!,  encara que les coses no estiguin bé i s’han de canviar”. Si un dels lemes de Txarango en la seva primera gira proclamava “Apagueu el món i encendrem els somnis!”, aquesta vegada el lema va ser “Som un riu que sempre avança, de la guerra en farem dansa”.
 
Tal com expliquen, “ens vam adonar que hi havia un panorama musical molt polititzat, però en negatiu, amb una veu molt enrabiada. En aquest context, nosaltres vam voler polititzar i projectar el nostre ideari,  omplir-lo de fons ideològic, tot reivindicant l’alegria. Dedicar-se la música a Catalunya és una cosa heroica; de fet, nosaltres mateixos som un exemple de com una colla d’amics deixats de la mà de Déu vam aixecar un projecte amb una clara implicació en la vibració social, en la línia de Manu Chao”.
 
La presentació del disc es va fer en un espai inhabitual, a Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès,  en el marc  del macrofestival “Clownia”,  celebrat els dies 2 i 3 de maig de 2014. En aquest esdeveniment, allunyat de la metròpoli, a més de Txarango hi van actuar una quinzena de grups i cantants, entre els quals destacaven La Troba Kung-Fú, Els Catarres, Cesk Freixas, Strombers, Orxata Sound System, Buhos, Itaca Band, 9 Son o DeudeVeu . Després de dues intenses gires nacionals i internacional,  el grup va considerar que “podíem arrossegar gent al Ripollès per dinamitzar una comarca una mica oblidada, perquè fos protagonista al país.  Fins aleshores, això mai no havia passat, i més encara amb la finalitat de potenciar un espai de pensament crític i reflexió, on la gent jove es pogués embrancar en l’activisme polític i social, utilitzant el nostre altaveu. Amb el festival no hi vam guanyar res, però va ser rendible en el sentit que ens va donar una perspectiva clara del camí a seguir”.
 
Actuació al Central Park de Nova York

Amb la nova gira del 2014-2015 per compartir “Som Riu” amb el públic titulada “La tempesta”, Txarango  va tornar a la vida nòmada. I a banda dels escenaris habituals en festivals i festes majors, el mes de juliol del 2014 van actuar al Central Park de Nova York dins la programació del Summer Stage Festival, un concert emmarcat en el programa Catalan Sounds on Tour organitzat per l'Institut Ramon Llull.
 
Però no tot van ser concerts en grans aforaments, perquè d’en tant en tant als músics també els venia de gust actuar en espais reduïts, com la sala Sidercar de Barcelona on només hi cabien 150 persones. Segons l’Alguer, “comparant l’experiència de tocar en un gran festival, fer-ho en un espai petit, la perspectiva canvia i la vibració és molt diferent. Un concert de petit format té un retorn del públic  mol bèstia, que és molt agraït”.
 
Una mostra del poder de convocatòria de Txarango és que, arreu de Catalunya, tenen seguidors tan fidels que són capaços de desplaçar-se, per exemple, a Dinamarca per assistir a un concert seu: “hi ha gent que es reserva l’estiu per seguir-nos allà on sigui. És un públic que sempre veiem a primera fila, al costat de la tanca que separa l’escenari de l’auditori. La gent que se situa al mig o al darrere també està pel concert, però ho segueixen més des de la distància. Estem contents de tenir un públic variat i transversal. Venen molts joves, però també persones de 40 anys, sovint pares i fills, sobretot  en concerts de festes majors, o en un horari que possibiliti l’assistència de totes les edats”, expliquen.
 
La majoria de crítics coincideixen a definir l’estil de la banda com una fusió musical, amb el reggae com a eix vertebral, que també beu del dub, el latin o el pop, i barreja ritmes jamaicans, rock i sonoritats llatines. Una oferta que els permet guanyar-se les garrofes sense necessitat de fer altres feines alternatives, com acostuma a passar en altres casos: “Vam decidir anar per aquest camí. Si haguéssim fet altres feines, no ens haguéssim pogut professionalitzar. Tenim un sou reduït, però vivim de la música i podem viatjar. Això és un autèntic regal i hem d’estar contents”, reblen. 
 
“Reivindiquem l’esperança que porta a la rebel·lia”

Una mostra de l’esperit socialitzador del grup és la seva manera de compondre les cançons, que acostumen a ser de creació col·lectiva: “Quan som al local d’assaig, qualsevol dels músics pot aportar una base, amb l’embrió d’una lletra i un esbós de la melodia. Aleshores entre tots vestim la proposta i li donem forma. La varietat de propostes és bona per a acabar fent cançons d’estils variats que ens permetin tocar tots els pals”, assenyalen.
  
Tal com s’ha dit més amunt, les temàtiques de les lletres s’endinsen en un imaginari vinculat al món del circ i del clown. Parlen de la vida, de com la vivim i com la volem enfocar. Solen ser idealistes i reivindiquen l’alegria i l’esperança que porten a la rebel·lia. Volem anar més enllà del desengany i la rendició al sistema establert. No creiem en els missatges neutres i per això ens impliquem. Aquesta filosofia també es tradueix en altres activitats que duem a terme, com la recent actuació que vam fer a Palestina, en un festival contra l’ocupació militar. Regularment també fem xerrades sobre temes delicats, amb els que ens comprometem des d’un punt de vista que no acostumen a recollir els mitjans de comunicació, o que si ho fan, en parlen d’una manera esbiaixada”. Ena quests sentit, no cal oblidar que algun dels Txarango, com l’Alguer, està implicat amb la CUP, amb qui es va presentar a la llista d’aquesta candidatura a les passades eleccions del 27 de setembre.
 
A principis del 2014 Txarango va començar  a col·laborar, mitjançant la recaptació en alguns concerts i la venda de samarretes, en la construcció d’un centre d'arts a Caparan, al Senegal, on van oferir un concert i on la seva música es va convertir en la banda sonora de la regió. Amb aquesta activitat solidària pretenen “ajudar a impulsar una infraestructura clau pel teixit cultural de la zona, conèixer una realitat diferent i fer possible un equipament que ha de permetre generar activitat entre els joves d'aquella localitat senegalesa. De la relació amb el continent Africà ha nascut una de les vivències més fortes que hem viscut com a grup i que omple de sentit tot el projecte de Txarango, amb l’inestimable complicitat del nostre públic”, diuen.
 
L’heroïcitat de fer música a Catalunya

Parlant de l’estat de la música pop-rock que es fa a Catalunya i de l’aparició d’una nova fornada de grups emergents, opinen que “la realitat dels músics que cantem en català és heroica, perquè hi ha poques ajudes i molts entrebancs. Nosaltres ens estem internacionalitzant i toquem al Japó, la Xina, Mèxic, Alemanya, on promovem el respecte per les llengües minoritàries o minoritzades”.
  
Quan se’ls demana que valorin el fenomen d’Osona, qualificada com el “Liverpool català”, diuen que, “a Catalunya, la música és un miracle que neix en illes. En el nostre país no es tracta la música com es mereix, sobretot perquè no es pot aprendre en una situació de normalitat a l’escola pública. Hi ha escoles de música  elitistes, amb preus prohibitius, on els nens hi acudeixen quan surten del col·legi. A Vic, a més, proliferen les botigues d’instruments i els locals d’assaig,  encara que siguin en quadres. Hi ha un pòsit i una tradició de fer concerts arrelada en els grups que fa 20 o 25 anys van posar la llavor. És una ciutat on hi ha diners i on molts grups osonencs han sortit de l’Escola de Música. Però si els joves estudiessin aquesta disciplina com cal a la xarxa pública, i no en illots,  seria la capital de la World Music d’Europa.
 
Final de gira apoteòsica

El passat 21 de novembre, Txarango va tancar la seva frenètica gira a Barcelona, al Sant Jordi Club, amb una antològica espectacle titulat “Som mar, de Barcelona  a la Havana”, on va actuar secundats per la Barcelona Big Latin Band, que va ajudar al grup a fer una descàrrega rítmica sense precedents. L’espectacle, que va ser conduït per Guillem Albà, va comptar amb l’aparició estel·lar a l’escenari del mític músic cubà Chucho Valdés, un dels artistes més reconeguts arreu del món en el seu gènere i referent de molts pianistes.
 
      Pels músics de Txarango, “el riu que dibuixàvem durant la gira, a Barcelona es va convertir en un mar ample, molt més gran que el que hauríem imaginat”. Per ells, ara ha arribat l’hora d’aturar el vaixell, pair les vivències d’aquests últims cinc anys que no han parat de treballar, i fer dos mesos de vacances. Després, ben relaxats i amb les piles carregades, tornaran a contactar amb les muses i començaran a fer noves cançons, tot esperant el retrobament amb el seu públic incondicional i, ben segur, amb nous seguidors.