Quaranta anys d'un periple en camió per quatre continents

Aquesta és la crònica colpidora del llarg viatge de sis joves de Vic que, ara fa quaranta anys, van renunciar a la feina i van trencar amb les arrels i amb la rutina quotidiana, per albirar nous horitzons, terres desconegudes, paisatges canviants, diferents sensibilitats, cultures, creences, filosofies, llengües, músiques, gastronomies, costums, colors i climes. Però els expedicionaris també van fer un viatge al propi interior i van tornar a casa canviats.

L’any 1975, el de la mort de Franco, Mia Casases, Jou Puigferrer, Pere Camps, Jordi Vila, Xavier Arranz i Jesús M. Sanjosé van començar a preparar el llarg viatge que iniciarien a Vic l’estiu de 1976. Abans de sortir, mentre anaven condicionant el camió (la seva casa ambulant), van fer uns mesos de convivència en dos pisos diferents de Vic, van buscar patrocinadors i van contactar amb legacions diplomàtiques d’arreu del món. 
                     
                                     ----------------------------------------------

De la idea inicial a la realitat: la vida també opina

L’extraordinària aventura s’havia començat a gestar dos estius abans a Berga, durant la celebració de les festes de la Patum, quan els futurs expedicionaris van començar a parlar de fer un viatge a l’Índia amb dues furgonetes. Al final, però, l’idea primigènia es va convertir en l'ambiciós projecte de donar la volta al món gràcies de l’oferta de la casa Pegaso de posar un camió a la seva disposició i finançar bona part del projecte, a canvi de la publicitat que suposava publicar articles del vehicle fotografiat en tota mena de països i del ressò mediàtic obtingut en els països pels quals havia de passar.
 
Tot i que els components de l’operació Globus finalment no van arribar al continent africà, com en principi tenien previst, van recórrer Europa de dalt a baix, fins a l'Orient Mitjà; després, van travessar tot el continent asiàtic, de Turquia al Japó, passant per la zona d’Orient Mitjà, el desert d’Aràbia, el subcontinent indi, el sud-est asiàtic i Austràlia. Del Japó van saltar a Amèrica, a San Francisco, i d’allà al Canadà i Alaska, i posteriorment a Mèxic i els països d’Amèrica Central, fins a Panamà, on la primavera de 1979 van donar per acabat el seu llarg periple, llevat de Jou Puigferrer, que va continuar sol (o en companyia de nous amics) seguint la ruta dissenyada fins a Perú, passant per Colòmbia, Veneçuela, Equador, Bolívia i Xile.

Al final, els sis joves vigatans, als quals es va afegir de manera intermitent un setè expedicionari, Pep Marín, van acabar trepitjar una seixantena de països. En alguns, no hi van poder entrar per problemes burocràtics, com a l’antiga URSS o Israel; i encara que el grup sencer tampoc no va anar a Sudamèrica i a l’Àfrica, la seva al·lucinant aventura no es pot considerar de cap manera un fracàs, com alguns criticaires van afirmar en el seu moment.

Ben mirat, l’operació Globus encara va ser molt més complicada i difícil de la que havien dissenyat abans de marxar, perquè la vida també opina i ells no podien conèixer amb antelació els problemes de tot tipus que sorgirien, sobretot de finançament i burocràtics. Per tot plegat, doncs, més que d’un fracàs, caldria glosar la immensa valentia dels agosarats expedicionaris que van recórrer més de la meitat dels països previstos, però que en quilometratge van fer més de les dues terceres parts del total que s’havien proposat, i van posar els peus en quatre continents.

Després de recórrer tot Europa i fins arribar a l’Índia, l’operació Globus es va limitar a seguir el full de ruta previst en el calendari, a fer quilòmetres i a visitar, molt per sobre, les diferents geografies. La seva arribada a Afganistan, Pakistan i, sobretot, l’Índia va significar una inflexió decisiva. Allà, l’expedició col·lectiva es va convertir en l’aventura d’un grup de viatgers amb objectius individuals, on cada un dels sis components –o dels set, si hi comptem la intermitent presència de Pep Marín- van desenvolupar la iniciativa pròpia, en un marc, l’Índia, que els va permetre fer un viatge personal a l’interior de cada un, amb separacions i retrobaments consecutius, i amb el camió com a centre neuràlgic.
 
En etapes successives, després d’esperar que el camió pogués ser traslladat des de Calcuta als EUA, la dinàmica del viatge els va portar a visitar amb d'altres mitjans de transport (autobusos, vaixells i avions) el sud-est asiàtic, Papua-Nova Guinea, Austràlia el Japó i Hawaii. Posteriorment van treballar una llarga temporada a San Francisco i a Alaska, una terra gelada que, després de la sacsejada de l’Índia, els va marcar profundament a tots.

Més endavant, a Mèxic també van experimentar, salvant les diferències, unes vivències i una catarsi semblant a la que van sentir a l’Índia. Finalment, quan es trobaven a Panamà per embarcar el camió en un ferri per travessar el canal, els viatgers que quedaven (Sanjosé havia abandonar l’expedició a San Francisco i Xavier Arranz va plegar en tornant d’Alaska) van donar per acabada l’operació Globus i van tornar a Vic, per diversos motius, el principal dels quals va ser l’elevat cost per noliejar el vehicle. Només Jou Puigferrer, com s’ha dit, va seguir el viatge fins al Perú.

                                         ---------------------------------------------

Quaranta anys després de l’inici dels preparatius de l’operació Globus, aquest cronista es va reunir amb els seus protagonistes en dues sessions. Per qüestions del calendari estiuenc farcit de vacances (i també derivades de la residència dels diferents actors de l’epopeia), ens vam trobar a Taradell, on vam conversar durant un esmorzar que es va allargar més tres hores.

A la taula, a banda de l’amfitrió Xavier Arranz, hi eren Mia Casases, Pere Camps, Pep Marín i Naqui Codinachs, aquest darrer, membre de l’equip coordinador que des de Vic sempre va estar en contacte amb els expedicionaris, però no va participar directament en el viatge. Dies després, el cronista es va reunir a Vic, en un altre esmorzar, amb Jou Puigferrer i Jordi Vila, amb qui també vam mantenir una llarga conversa durant la qual van aportar la seva visió de l’aventura. A les dues reunions, però, hi va faltar Jesús M. Sanjosé, que des de fa anys viu als EUA i a qui no va ser possible localitzar.

Un context històric marcat per la mort de Franco

Fa quatre dècades, els membres de l’operació Globus, tot i formar part de colles diferents, tenien en comú moltes aficions i formaven part de colles transversals amb inquietuds compartides entre ells: l’esquí, el muntanyisme, el tennis taula, o la inquietud per organitzar activitat culturals, entre d’altres. Tots ells freqüentaven el mític bar de Can Grapes, a Taradell, en una època que molts joves d’arreu de Catalunya van fumar els primers porros.

De fet, gairebé tots estaven influenciats –amb major o menor grau- pel corrent contracultural que venia dels EUA i per la filosofia oriental. Uns quants d’ells havien tingut un pis llogat a la plaça dels Màrtirs i tenien la intenció de crear més endavant una comuna en una casa de pagès. Tanmateix, al final la comuna va ser ambulant: el camió de Globus. Amb una particularitat: tots els membres eren masculins; no és que fossin misògins, ni que menystinguessin les noies, perquè la majoria tenia xicota. Però a l’hora dels preparatius, per unanimitat van decidir que, per evitar problemes de convivència i els probables tancaments de les parelles, seria una expedició masculina, i que a la tornada cadascú retrobaria la seva parella, si en tenia.

El resultat va ser que sis persones van decidir donar la volta al món en tres anys, utilitzant un camió Pegaso –amb una moto auxiliar- amb finalitats humanistes, culturals i experimentals. Els components de l’operació "Globus 76-79" eren companys i amics des de feia temps i tots ells, conjuntament o per separat, ja havien realitzat altres sortides. La confluència d'afeccions i la complementarietat de temperament í de capacitats, no solament feien viable aquell projecte, sinó que el van convertir en una veritable obsessió.
 
Mentre els futurs expedicionaris estaven preparant el viatge, el món anava donat voltes. L’any 1975 va ser molt mogut. La dictadura franquista feia els seus últims espeternecs, i en un intent per demostrar la seva fortalesa, es van afusellar dos membres d’ETA i tres del FRAP, sense atendre l’onada de protestes internacionals, ni les peticions d’indult fetes per infinitat de personalitats i caps de govern de tot el món. L’octubre, el príncep Juan Carlos va assumir de manera interina la direcció de l’Estat, a causa de la malaltia del dictador. Coincidint amb l’agonia del Generalísimo, el rei Hassan II del Marroc va organitzar la “Marxa Verda”, una expedició de 350.000 homes civils i 25.000 soldats que va ocupar la província espanyola Sàhara, en poder d’Espanya des del segle XIX.

Poc després, en els anomenats Acords de Madrid entre Espanya, Mauritània i el Marroc, Espanya va abandonar les seves responsabilitats sobre el territori del Sàhara, i els dos països restants se'l van repartir, sense que el poble saharià hi pogués fer res per evitar-ho. A la matinada del 20 de novembre, Franco va morir al llit, endollat a una maquinària que no va poder evitar la seva immortalitat. Dos dies després, Juan Carlos va ser proclamat rei d’Espanya i es va iniciar l’anomenada “transició democràtica”. Mentrestant, a Vic, el moviment democràtic i les forces opositores a la dictadura s’havien reforçat notablement. També feia cinc anys que l’Institut Jaume Callis havia obert les seves portes, propiciant l’entrada d’aires nous.

Lluny d’aquí, als EUA, es va crear la societat Microsoft, de la mà de Bill Gates, de 19 anys, i Paul Allen, de 22. Al Líban va començar una guerra cruenta entre cristians i musulmans que va durar quinze anys. Paral·lelament es va acabar la guerra del Vietnam, en anunciar el govern de Saigon la seva rendició incondicional a les forces del del Vietcong.

ELS PROTAGONISTES DE L’AVENTURA

Xavier Arranz i Batriu, tècnic de banca

 Quan va sortir de Vic tenia 23 anys. Avui, explica que aleshores “era tècnic de banca i havia procurat tenir sempre una formació permanent i continuada. Vaig fer els estudis de batxillerat elemental i tenidoria de llibres, de programador d'ordinadors, i un curs d'especialització en relacions públiques i humanes. També estava interessat en la psicologia, encara que em considerava un profà en aquesta matèria. Quan em va tocar, vaig fer la mili a la Creu Roja i a l’Hospital Militar, dues experiències que més tard em van servir per ocupar-me de les qüestions sanitàries de l’operació Globus, a més de les finances i la comptabilitat”. 

Coincidint amb el fet d’haver guanyar les oposicions per entrar a treballar en un banc, el seu pare li va dir que només tenia 18 anys i que no es pensés que estaria tota la vida en aquella entitat. Però quan tres anys després en Xevi li va comunicar que se n’anava a donar la volta al món, “el pare em va dir: ‘Ara plegues del banc? Ara vols marxar?’ Jo li vaig contestar que ho volia fer perquè podria aprendre moltes coses i a la tornada tindria més experiència. I que al banc ja hi tornaria. Al final, la família va acceptar que me n’anés.”

Aquells dies, la seva principal afició “era realitzar viatges amb diverses finalitats. Volia conèixer gent nova, diferents tipus de vida, arts i cultures. Volia viure, veure el món que ja havia mig entrevist en altres viatges, més enllà dels diners del banc i les pòlisses… En aquella època vaig fer tres viatges per Europa, un dels quals de 20 dies de durada, el vaig fer sol, amb 19 anys, amb un pressupost bastant reduït. Però també tenia altres aficions en el camp esportiu: la natació (vaig ser sots-president del Club Natació Vic), l’esqui i muntanya. En el món cultural vaig moure’m una bona temporada en un grup anomenat Activitats Joventut, que organitzava tot tipus de manifestacions culturals. D’altra banda, amb Assumpta Freixenet i Agustí Farrés –un trio que ens dèiem 3BP (“Tres ben parits”)- havíem organitzat alguns concerts, com un de memorable de Toti Soler amb el grup OM, a la Conxa”.


Josep M. Casases i Armengou, empleat de banca

 Fa quatre dècades, tenia 23 anys i treballava d’empleat de banca. Així resumeix el seu incipient currículum: “Havia estudiat comerç mercantil (càlcul, correspondència i tenidoria de llibres), i després vaig fer quart de batxillerat, complementant els estudis amb el treball a la banca. També vaig aprendre anglès, direcció activa, socorrisme, primers auxilis i salvament aquàtic, a més d’assistir a classes de guitarra i de medecina bàsica, un aprenentatge que em va servir com a assistent d’en Xavier durant el viatge. A l’expedició també era l’encarregat de filmar amb una càmera de 16 mm. De fet, llavors jo era un gran entusiasta del cinema, tot i que des de sempre m’han apassionat les manifestacions populars, la música i practicar diversos esports: esquí, alpinisme, natació i tennis de taula”.

Però l’altra gran afició d’en Mia ja eren els viatges, “encara que només m’havia mogut per Europa, on vaig fer uns 25.000 quilòmetres. Quan a casa els vaig dir que me n’anava a donar la volta al món, la meva mare ho va voler impedir com fos. El pare no ho va entendre, però es va adonar que no podia frenar les meves ganes de viatjar, de sortir de Vic i alliberar-me. Al final ho va acceptar, i fins i tot es va implicar en la tasques de l’equip coordinador”, rememora.

Pere Camps Sansalvador, venedor de queviures al detall

 Quan l’any 1976 va sortir de Vic, era el més petit de la colla: “Tenia 22 anys i era el responsable comercial de Can Rabadà, una empresa familiar dedicada a la venda al detall i a l’engròs de queviures i “ultramarinos”, on vaig treballar fins que vaig anar a la mili als 20 anys. Havia estudiat cinc cursos de batxillerat als Maristes i a Sant Miquel, un de peritatge mercantil, set d'anglès, cinc de francès i un d'expressió plàstica. Sempre havia estat interessat en el camp pictòric, i coneixia una mica l’ofici de ceramista. Una de les coses que més m'agradava era viatjar i gairebé coneixia tot Europa. També m'atreien el teatre, el cinema i la música. I en el vessant esportiu, practicava el tennis de taula i el futbol”.

En un temps marcat per la rebel·lia juvenil, Camps va assistir amb Xavier Arranz i amb Toti Soler al primer Canet Rock. I explica que en tornar de la mili “jo era un cul inquiet. Amb la meva germana Roseta vàrem anar a treballar a Canet de Mar, jo en un hotel i ella en un càmping, deixant molt desconcertada la família i els amics per abandonar un negoci familiar que aleshores ocupava unes 20 persones. Aquell estiu, vaig trobar-me amb els amics vigatans i vam començar a plantejar la idea de fer un viatge a l'Índia amb dues furgonetes. Fins que a la Patum del 1975 vam decidir deixar la feina i les obligacions, i preparar l’operació Globus. La lluita entre àngels i dimonis que es representa cada any a la Patum de Berga ens la vam fer nostra i vam apostar per l’aventura enfront de la seguretat del treball estable. L’aventura va guanyar, i avui m’adono que la meva vida ha estat una Patum”, rebla.

Així recorda el moment que va comunicar la notícia a la família: “El capvespre d’un diumenge d’hivern, el pare llegia al costat d’una estufa i jo, amb un xic d’angoixa i inseguretat li dic vaig dir: ‘Pare, el juny marxo a donar la volta al mon amb un camió i cinc amics més”. Em va mirar, em va remirar, i al cap d’uns segons de silenci reflexiu, em va contestar: “Si jo tingués la teva edat, també ho faria”. La resposta, a part d’inesperada, em va alleujar i alliberar de tots els possible dubtes que tenia pel fet de deixar-ho tot, i pel sentit de culpa que tenia d’abandonar el negoci familiar, creat pel meu besavi. De fet, esperaven que jo continués com a hereu per ser l’únic fill. Les altres tres eren germanes”, explica.

En Pere mai no es va preguntar pels motius que el van portar a llançar-se a l’aventura: “La transcendència no era el meu fort. Però la rutina de la feina assegurada, les seqüeles de la dictadura franquista, els hiverns grisos i boirosos de la Plana, el poc coneixement personal i la ignorància del futur que m’esperava, em van fer brollar de dins unes ganes immenses de convertir els somnis en il·lusions; els primers eren onírics, el segons realitzables. Jo sol no hagués estat capaç d’agafar la motxilla i pujar al tren de l'aventura; però amb el amics, la seguretat i la confiança estaven assegurades. Volia conèixer nous països i nous costums. Sentia que m’havien nascut ales i m’havia de llançar al buit”, apunta.

Jordi Vila i Riera, empleat d'una concessionària de vehicles

 En el moment d’iniciar l’aventura, “tenia 26 anys i era el responsable del departament de postvenda de l’empresa Autosuministros Vich S.A. Havia estudiat tenidoria de llibres, mestratge industrial, dibuix i pintura. Estava fent un curs d’arts plàstiques i n’havia fet tres d'anglès, a més de conèixer bé el francès. M’agradava molt viatjar i tenia bons coneixements de mecànica. Havia recorregut bona part d’Europa i el nord d’Àfrica. Durant anys havia estat corredor de motos de muntanya i havia organitzat proves de curses motociclistes. Practicava l'atletisme en l'especialitat de fons, i havia participat en una travessa Vic-Montserrat, de 80 Km. Aleshores també era un gran amant i practicant de la pintura i la fotografia”. 

Aquells dies, en Jordi sovint parlava amb un amic de fer una volta pel nord d’Àfrica en un 4x4. En aquest context, alguns dels seus companys de Globus asseguren que després de l’idea d’anar a l’Índia en dues furgonetes, va ser ell qui va proposar per primera vegada “donar la volta al món”. I com que la memòria amb els anys es pot alterar, Xevi Arranz afirma que Jordi Vila també havia insinuat “fer la volta a Espanya en Mobilette”. Sigui com sigui, en Jordi afirma que no recorda aquests aspecte.

Per a ell, l’operació Globus “va ser una casualitat del moment, la possibilitat d’anar a l'Índia no era una idea ferma, i menys encara la de donar la volta al món. La primavera del 1974, pel Mercat del Ram em vaig cuidar de portar a Vic una furgoneta Sava-Pegaso, amb la qual una parella de Barcelona havia de fer un viatge fins l'Àfrica negra. Al cap d’un temps, amb Martí Calle, d’Autosuministros Vich -un home fonamental en la decisió de Pegaso de proporcionar-nos el camió per fer el viatge- vam fer venir aquella parella a Vic a passar les diapositives de la seva expedició i a explicar les seves experiències.  Comentant aquesta aventura amb la colla, els vaig dir que podríem intentar demanar a Pegaso que ens deixessin una furgoneta per anar a l'Índia. Llavors, en Mia es va afegir a la proposta. Fins que la cosa va derivar en el propòsit de donar la volta al mon”.

Quan en Jordi va comunicar als amics l’aventura en la que s’embarcaria, el van animar. En canvi “la meva família s’ho va agafar molt malament: la meva mare es va posar a plorar i el pare, ni fu ni fa. El cas és que em venia molt de gust iniciar aquesta experiència. Jo havia fet la mili al Sàhara, on se m’havien obert molts horitzons i em va venir el cuc del viatge. Em vaig adonar que el món era molt gran i que coneixent-lo, sobretot anant a països exòtics, podria tenir experiències molt interessants”.

La tasca que tenia encomanada en l’expedició era bàsicament “la de mecànic i d’ocupar-me del manteniment del camió. Jo havia fet d’aprenent a Autosuministros Vich, que era el concessionari de la casa Pegaso. Allà, també m’havia cuidat dels recanvis, la postvenda i de comprovar remeses defectuoses. Mig any abans de marxar, vaig aprendre detalls concrets del camió, com canviar la junta de la culata i altres aspectes mecànics. A l’operació Globus també em vaig encarregar de fer fotografies, i quan estàvem en plena ruta, si ho creia oportú, avisava el conductor que parés per prendre imatges”.

Jou Puigferrer i Casases, comptable

 Cosí de Josep M. Casases, tenia 24 anys i era el cap de comptabilitat d’Autosuministros Vich, on també treballava en Jordi Vila: “Jo havia cursat els estudis de comerç, comptabilitat general, tenidoria de llibres, i havia estudiat tres anys anglès i dos de francès. En aquells moments tenia molta curiositat per saber què passava al món. Havia fet alguns viatges per l’Europa Central, Anglaterra i els països escandinaus. Però també m’atreien països nous, que finalment vaig anar descobrint mica en mica. També mantenia correspondència amb gent de diverses nacions. Per damunt de tot sempre m'havia agradat tractar i conèixer persones d'arreu del planeta i establir-hi contactes a nivell humà”. 

En aquella època acostumava a fer treballs de redacció: “Havia fet col·laboracions de tipus literari i periodístic en diferents diaris i revistes, i també havia organitzat diverses activitats culturals i esportives. M’agradava molt llegir, especialment llibres relacionats amb la filosofia oriental. Per tot plegar, en el moment de repartir-nos les tasques de l’operació Globus, vaig acabar cuidant-me de les relacions públiques i la redacció del diari del viatge. Cada dia redactava les impressions de la jornada i d’en tant en tant enviava un article a la revista Carga Útil, on la casa Pegaso feia promoció dels seus vehicles. I com que també dominava la comptabilitat, ajudava en Xevi en aquesta tasca”.

A en Jou li va costar una mica decidir-se a apuntar-se al projecte, però després de donar-hi moltes voltes ho va fer. Els seus amics, més enllà del nucli de Globus, van estar contents i el van encoratjar. En canvi, “la reacció de la família va ser de sorpresa absoluta. Al pare li sabia greu i la mare plorava. Però finalment ho van haver d’acceptar. El cas és que jo tenia ganes de veure món i conèixer nous països. Tenia ganes d’aprendre i necessitava un canvi”, relata.

Tal com apunta Puigferrer, a banda de les gestions que va fer Martí Calle per poder tenir el camió, “m’agradaria destacar el decisiu recolzament de Ramon Terradellas Relats, gerent d’Autosumistros Vich. Sense la seva intercessió difícilment haguéssim pogut disposar d’aquell vehicle”. 

Jesús M. Sanjosé i Aldea, tècnic informàtic
 Segons la fitxa que figura en el dossier de l’operació Globus editat fa quaranta anys, en el moment de sortir de Vic Sanjosé era dels més grans de la colla, al costat de Jordi Vila. Tenia 26 anys i treballava de tècnic informàtic. Havia estudiat el batxillerat elemental i el peritatge mercantil i havia fet diversos cursets de programació, arran del seu interès pel camp de la informàtica, una disciplina que el va portar a estudiar el primer curs de Ciències Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, en la branca d'informàtica especialitzada en anàlisis i tècniques de sistemes. Paral·lelament també havia fet cinc cursos d’anglès, en una època  que aquest idioma encara tenia poca implantació en el nostre país, on el francès estava considerada la primera llengua estrangera. Fill del cap del Servicio Nacional del Trigo, en aquella època havia treballat a l’adoberia Ernesto Baumann, del Grup Colomer.

Segons s’explicava en el dossier, en el camp de les aficions tenia un interès especial per la pintura i el dibuix, i també per la música, sobretot la guitarra. Aleshores practicava professionalment el bàsquet i a les estones de lleure, la pesca de muntanya. A l’hora d’apuntar-se a l’expedició va esperar fins a l’últim moment perquè no ho tenia massa clar. De fet, dels sis expedicionaris era el que tenia menys contacte amb la resta. Finalment, però, s'hi va afegir.

Josep Marin Guitera, repartidor de iogurts

 Aleshores tenia 25 anys i repartia iogurts en un camió de l’empresa familiar concessionària de Danone. Va ser el comodí de l’operació Globus, un membre més que de manera intermitent va formar part de l’expedició després d’unir-s’hi a l’Índia, als EUA i a Mèxic. Tanmateix, quan els sis joves protagonistes principals van sortir de Vic, en Pep era un element més de l’equip coordinador que des de la capital osonenca els posava en contacte amb les famílies i amb la casa Pegaso, que els anava finançant el viatge per entregues regulars. Avui diu que va ser “una mica com el pedaç afegit que va entrar a Globus per la porta de servei, encara que sempre em van tractar com un membre més”.

Marín havia estudiat el batxillerat elemental, i el mateix 1976 “havia acabat un curs de sociologia al casal d'Acció Catòlica impartit per professors de l´ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona), com l´historiador Josep Benet o Rafael Ribó, l’actual Síndic de Greuges, entre d’altres. Aquest curs em va propiciar el contacte amb membres de l’Assemblea de Catalunya i la meva participació en activitats polítiques subversives. També havia fet un curs de socorrisme a la Creu Roja de Vic, a través de la qual vaig entrar a la Companyia Alpina, amb qui vaig participar en algun rescat i també vaig fer guàrdies amb ambulància els diumenges a la Movilsa, al peu de la carretera”.

A mitjans dels setanta, el seu somni era viatjar: “Coneixia bona part d´Europa i dels països nòrdics. Era aficionat a la muntanya, l’escalada, l’esquí, el trial, i l’automobilisme. També llegia molt i escoltava musica. Quan em van proposar formar part de l’expedició de Globus, vaig dir que no perquè jo estava lligat per sentiments contraposats i per mi era impensable deixar la família i la feina, malgrat m’estaven proposant un somni. Més endavant, quan em vaig decidir a viatjar pel meu compte i afegir-me temporalment a l’expedició a l’Índia, no em veia amb cor de dir-li al pare; i quan ho vaig fer, no va entendre res i es volia vendre l’empresa. La mare no s’hi va pas oposar i va haver d’aguantar al pare, que finalment va acabar donant-me suport i diners”, rememora.

Les temporades que va viatjar amb els amics de Globus, sovint era el responsable de cuinar i anar a comprar amb la moto –una Montesa Enduro- que duien a la part posterior del camió. Fins que, durant l’estança a l’Índia, el grup va decidir en votació que els sortia més a compte menjar en restaurants.

Naqui Codinachs, informàtic

 Mentre l’expedició ultimava la seva particular odissea, Josep Codinachs Serra (“Naqui”), que aleshores tenia 28 anys, era un dels puntals de l’equip coordinador que des del principi, i durant tot el periple per quatre continents, va col·laborar en el projecte des de Vic i sempre va mantenir contactes amb ells, ja fos coordinant la tramesa de diners provinents de Pegaso, com enviant i recollint la correspondència postal de familiars i amics, a més de tota mena de tràmits burocràtics. Amb el pas dels anys, els protagonistes del viatge l’han acabat considerant “el vuitè Globus”, comptant que el setè era Pep Marín. 

L’any 1976 treballava d’informàtic a l’empresa Colomer Munmany de Vic. Havia estudiat peritatge mercantil i era molt aficionat a l’esquí i al tennis taula, dues activitats esportives que l’havien posat en contacte amb Mia Casases, Jou Puigferrer, Pere Camps i Xavier Arranz.

També va ser a la mítica trobada a la Patum el dia que es va començar a materialitzar l’idea primigènia dels vigatans. Avui explica que “alguns del components de Globus eren amics meus i companys de les activitats de lleure pròpies de l’edat. Amb ells ens vèiem a l’Snack, participàvem en el carnaval ciclista de la Vic-Bojons i en diverses activitats gastronòmiques. Quan van començar els preparatius del viatge em van demanar si volia assumir la tasca de coordinar els tràfecs burocràtics des de Vic, conjuntament amb amics com Barandiarán i alguns familiars dels viatgers. Vaig acceptar la proposta encantat. Per a mi era millor fer aquesta tasca que no pas afegir-me a l’expedició. L’equip coordinador ens vàrem organitzar com si fóssim una empresa on cadascú tenia les seves responsabilitats, i ens reuníem periòdicament per fer el seguiment del viatge i actuar quan era necessari. Aquesta manera de treballar per una causa, de manera desinteressada i per amistat, em va enriquir com a persona. Quaranta anys després, puc dir que a la nostra manera els de l’equip coordinador també vam donar la volta al mon rebent i enviant cartes, fotos i pel·lícules, fent gestions i facilitant-los el contacte amb les xicotes, les famílies i els amics que s’havien quedat a Vic”.

Convivència experimental i preparatius del viatge

Abans de sortir de Vic, els futurs expedicionaris eren conscients que “la convivència constant en un habitacle ambulant -un camió condicionat- podia constituir una gran experiència digna de ser viscuda, explicada i escrita, gràcies al contacte viu amb diferents llengües, races i cultures, i al tracte directe amb nadius, a més de la convivència temporal amb ells. Les dificultats de tota mena que lògicament havien de sorgir també eren un al·licient més de l’expedició”, comenten.

Els integrants de l'operació Globus amb un grup d'amics, abans de marxar.

Un cop madurada la idea inicial, van començar els contactes exteriors: “Els primers consultats van ser un psicòleg, un sociòleg i un expert en viatges internacionals, perquè ens ajudessin a detectar els principals problemes que presentava el projecte des de l'angle d'aquestes especialitats. També vam tenir altres assessors científics, com geòlegs, cardiòlegs, advocats, periodistes i economistes. Però per sobre de tot, sabíem que un dels principals problemes seria el d'una llarga convivència en circumstàncies inhabituals i difícils, i que caldria una preparació i un entrenament. Després vam posar-nos en contacte amb ambaixades i consolats espanyols i estrangers, i amb amics i coneguts d’arreu del món”.

Per escalfar motors, van començar a trobar-se en un piset cèntric de Vic, al carrer dels Corretgers, al mateix edifici on avui hi ha el restaurant El Jardinet. Allà no hi dormien, però hi passaven moltes estones mirant mapes, redactant cartes per a les legacions diplomàtiques, buscant possibles patrocinadors i cases comercials que volguessin donar-los suport, en una època que no hi havia ni ordinadors ni internet. Un factor important era el disseny de la ruta. Van penjar un mapa del món a la paret i van començar a dibuixar possibles itineraris, amb l’idea de foguejar-se a Europa, abans d’arribar a Àsia. Primer havien decidit passar per Rússia, però per problemes de visat, no van poder fer-ho i es van veure obligats a modificar el trajecte. Tanmateix, els membres de Globus avui pensen que hagués estat millor anar directament a Àsia.

 Al cap de poc, es van instal·lar en un pis a la zona de l’Estadi on van anar acostumant-se a conviure en un recinte tancat. I expliquen que “tothom ens deia que ens barallaríem en quatre dies. Hi havia apostes i prediccions segons les quals dos de nosaltres plegaríem a Europa, dos a Àsia i els altres dos a Amèrica. En aquest context, la convivència es va convertir en un repte vital”. A continuació, a banda dels contactes amb assessors teòrics, anàlisis psicològics i tests de personalitat, van venir les trobades amb metges i les vacunes. I vam confeccionar un dossier molt complet”.

Un tema important a decidir era el sistema d’organització interna de l’expedició. I van optar per democràcia assembleària. Quan hi hagués dubtes o diverses propostes, farien votacions, tot i que en ser sis persones es podien donar molts casos d’empat. En aquest sentit, durant les temporades que Pep Marín es va afegir al viatge, el desempat estava assegurat. Cal dir, però, que poques vegades van tenir problemes destacables i l’entesa va ser el comú denominador.

Tot i que les normes no les van escriure, van acordar que els que viatjaven a la cabina del camió havien de decidir quan es parava i on. La realitat va ser que alguns dels expedicionaris tenien més pressa que altres, encara que les dues visions sempre es van acabar equilibrant. Potser per això van arribar on van arribar. D’altra banda, per evitar una sagnia econòmica derivada de pagar extres, van decidir que, en general, farien acampades salvatges i bivac, tot i que a Europa van estacionar-se en alguns càmpings. A l’hora de menjar, primer feien tres àpats, tal com havien pensat. Però quan en ple viatge van comprovar que perdien molt de temps preparant els aliments i rentant plats, ben aviat van acordar fer dos àpats al dia: un al matí i un altre al vespre.

Durant la seva peripècia, la qüestió de la seguretat tampoc no els va portar inconvenients massa destacats, perquè en ser sis persones anaven tranquils. Més enllà dels problemes burocràtics, van viure determinades situacions complicades i tràgiques, com la contemplació d’una execució nocturna a la forca a Damasc, a Síria, on van ser interpel·lats per militars amb metralletes. I pel que fa a la salut, si bé algun dels viatgers va tenir molèsties o alguna afecció més o menys considerable, durant el periple no van tenir cap ensurt molt greu, a banda d’algun petit accident, com algun xoc sense importància. Avui tots afirmen que van estar de sort.

El miracle del camió Pegaso: una casa amb rodes

Arrel dels contactes de Jordi Vila i Jou Puigferrer (tots dos treballadors a Autosuministros Vich, concessionària de Pegaso) i mitjançant la intercessió de Martí Calle i Ramon Terradellas, el grup va aconseguir que Pegaso, en comptes de les dues furgonetes J4 model Sava que havien demanat per anar a l’Índia, posés a la seva disposició un camió i una dotació econòmica.

Per a Jordi Vila, “tot va ser una curiosa casualitat. Nosaltres havien parlat amb en Martí sense cap mena d’esperança, perquè en aquells anys de grisor i de crisi el nostre propòsit era difícil d’acceptar. Ell ho va exposar al delegat de Pegaso a Catalunya, un bon amic d’en Martí, i la resposta, quan va arribar, va ser positiva, amb la variant que si presentàvem un projecte amb cara i ulls posarien a la nostra disposició un camió, i fins hi tot ens donarien diners. En realitat, però, a Pegaso li interessava que donéssim la volta al món per qüestions de propaganda, en una època que exportaven a molts països. Al final, una idea que semblava que no passaria del parlar per parlar, com tantes d'altres, va prendre cos i es va anar desenvolupant tot el projecte. Semblava un miracle”.

Abans de marxar, el camió Pegaso va ser exposat al Saló Internacional de l'Automòbil de Barcelona. Foto: Operació Globus

Uns mesos abans d’iniciar el viatge, quan ja tot estava en marxa i els expedicionaris havien deixat de treballar, Pegaso es va tirar enrere i va paralitzar el projecte: “Sort en vam tenir d’en Martí, que una vegada més va agafar el toro per les banyes i el tema es va desencallar”. Vila explica que, pel que fa al finançament, “en un principi Pegaso tenia un pressupost de 10 milions de pessetes. Després es va desdir, i al final va reduir l’aportació a sis milions de pessetes: dos en concepte de material del camió (comptant-hi la carrosseria) i els quatre milions restants, en pagaments regulars a mesura que el vehicle anés fent via. A més d’aquest finançament, cada un de nosaltres hi va posar 300.000 pessetes de la pròpia butxaca. La resta van ser aportacions de patrocinadors, col·laboradors locals, publicitat...”

Els membres de Globus recorden que la casa Pegaso els va donar el camió pelat, només amb la cabina, el xassís i tots el recanvis que necessitàvem: “Carrosseries Vic va muntar tota la carcassa del vehicle i nosaltres vam haver d’ocupar-nos de construir la caixa per l’habitable per dormir, un espai convertible en sala d'estar i per cuinar. També hi vam posar estanteries personals per a sis persones i molts altres detalls. A la part exterior del vehicle, hi vam posar un mapa del món i els logotips de les empreses col·laboradores, una tasca que va dur a terme el pintor vigatà Esteve Sola, Tiua”.
 
Al final, les característiques del camió (amb un condicionament personalitzat) van ser les següents: Marca Pegaso, model: 3040/22. Motor Pegaso model 9132/2. Potència 135 C.V. Sistema de tracció total 4 x 4. Velocitat màxima: 80 Km/h. 12 velocitats. Velocitat màxima en 19 curta: 5 Km/h. Pendent màxim superable: 91,7%. Pes màxim en càrrega: 13.800 kg. Capacitat de pas de gual: 0,70 m. Pneumàtics 100 x 20 tot terreny. Direcció servo-assistida hidràulicament. Dipòsit de combustible: 700 litres. Frens A: de servei amb comandament d'aire comprimit; B: d’emergència amb comandament pneumàtic; i C: D’estacionament tipus MGM. Cabrestant davanter hidràulic. Autonomia: 3.000 km. Carrosseria: Furgó isotèrmic. Calefacció: Webasto de 6500 Kcl. Matrícula: B-0091-BS.

L’equipament de l’habitacle tenia lliteres convertibles en sofàs, armaris personals, cuina de gas, màquina de rentar elèctrica, congelador nevera, farmaciola, caixa forta, ràdio-cassette, dutxa, generador de 220 V, conjunt de vaixella, una moto cedida per la casa Montesa, càmera fotogràfica i càmera de cinema de 16 mm.

Tanmateix, no era or tot el que brillava. El camió, que en principi havia de ser l’amic i company vital del viatge dels joves vigatans, també tenia inconvenients: “Tot va ser molt precipitat. Hi havia una data de sortida, però pràcticament no l'havíem provat. De fet, quan vam sortir de Vic en direcció a Puigcerdà, ja ens vam adonar que era molt lent, perquè tota la collada de Tosses l'anàvem pujant a 20 km. per hora, i a les rectes no passàvem de 50 o 60. Aquest factor ens va descol·locar, ja que podia destarotar els objectius marcats al calendari”.

Segons Jordi Vila, el camió que els varen donar “era com els que anaven a bosc a carregar troncs, amb marxes molt curtes, però no era l'adequat per fer carretera o anar per pistes. A més, la caixa era un búnquer, amb planxes i travessers molt gruixudes i reforçades. Sumant-hi tots els trastos que portàvem (incloent-hi la moto, el grup electrogen, 1.600 kg. de líquids, 700 litres de gasoil, 700 litres d'aigua i 200 litres d'oli pel motor), el camió –que vam batejar amb el nom de Manolu- , sempre anava amb més càrrega de la que podia portar i pesava prop de 14 tones. Per això, amb un motor de 125 CV. li costava molt progressar, especialment a les pujades. Un altre punt complicat era la seva excessiva alçada, perquè a sobre hi portàvem 4 rodes de recanvi amb les seves llantes. Quan fèiem revolts havíem d’anar amb molt de compte perquè es tombava molt i ens acolloníem una mica. El cas és que vam començar a donar la volta al món amb aquest vehicle. Era el que teníem”.

Escalfant motors

Setmanes abans de la partida, l’equip coordinador i els sis protagonistes de l’aventura van realitzar una profunda activitat promocional i divulgativa, entrevistant-se amb la immensa majoria de diaris i revistes de Catalunya i Espanya, des del setmanari vigatà Ausona, a La Vanguardia i El Correo Catalán, fins a Tele-Exprés, El Noticiero Universal, Abc, Ya, Arriba, Flash, La Gaceta Ilustrada o Triunfo, entre d’altres destacats mitjans, entre els quals també hi havia TVE.

Alguns dels reportatges van ser pactats a través de la casa Pegaso, a qui interessava que la premsa parlés del camió. Aquesta marca, fins i tot, va aconseguir que els membres de Globus visitessin el palau de la Zarzuela, on es van reunir amb el cap de la Casa Real, el marqués de Mondéjar, que els va entregar una carta de presentació que els va ser útil per visitar algunes ambaixades que van trobar durant el trajecte. També els va ser lliurada una carta de presentació signada per l’aleshores ministre d’Afers Exteriors, Eduard Punset.
 
Abans de marxar, el Pegaso va ser exposat al Saló Internacional de l’Automòbil, on va despertar molta curiositat. Per la seva banda, els sis intrèpids rodamons van ser rebuts per l’alcalde de Barcelona, Joaquim Viola, que els va nomenar ambaixadors de la Ciutat Comtal i els va entregar un tastavins de plata perquè el lliuressin a les autoritats de la ciutat veneçolana de Barcelona, un encàrrec que tres anys més tard va complimentar Jou Puigferrer personalment.
 
Com no podia ser d’altra manera, els joves que estaven a punt d’iniciar la seva insòlita proesa, van presentar el projecte a la sala de plens de l’Ajuntament de Vic, on van ser  rebuts per l’alcalde Antoni Maria Sadurní, amb qui es van fotografiar al balcó de la Casa de la Ciutat. Els acomiadaments, protocol·laris i diversos comiats entre colles d’amics, es van succeir durant les últimes setmanes abans de la partida. 

Els integrants de l'operació Globus al balcó de l'Ajuntament de Vic, amb l'alcalde Anton Maria Sadurní Foto: Toni Anguera

                                          --------------------------------------

Aquell mateix any, el 1976, van morir Agatha Christie, Luchino Visconti, Max Ernst, Howard Hughes, Fritz Lang, Mao Zedong i André Malraux. Es va inaugurar el servei regular d’avions supersònics de passatgers "Concorde" amb vols entre París i Rio de Janeiro, i entre Londres i Bahrain, a una velocitat de creuer de 2.330 km/hora. L’exèrcit argentí, encapçalat pel general Videla va donar un cop d’estat deposant la presidenta Isabel Martínez de Perón.
 
A Espanya i després de la dimissió forçada d’Arias Navarro, el rei Joan Carles I va nomenar Adolfo Suárez com a nou president del Govern, càrrec que va jurar el 5 de juliol. El mateix mes, dies després de la sortida del camió de Globus de la plaça Major de Vic, es van inaugurar a Mont-real les XVIII Olimpíades. Al cap de poc, la Xina va patir un devastador terratrèmol de 8,2 graus en l’escala Richter que va provocar 240.000 morts . La nau espacial "Viking 2" de la NASA aterra a Mart i comença a transmetre informació sobre el planeta, la seva atmosfera i fotografies en color de la seva superfície rocosa. A l’octubre es va declarar oficialment el final de la Revolució Cultural a la Xina. Setmanes més tard, Jimmy Carter va ser elegit president dels EUA. Les Corts espanyoles, encara franquistes, van aprovar la "Llei de Reforma Política", obrint el camí a una suposada democràcia que determinats sectors socials encara esperen.

Espectacular sortida de la plaça Major de Vic. El trajecte per tot Europa

El 26 de juny, a la plaça Major de Vic hi havia una expectació inusitada per assistir al tret de sortida del camió de l’operació Globus 76-79 i a l’acomiadament dels sis intrèpids aventurers, que en principi havien de recórrer un centenar de països dels cinc continents. Tot i que, com s’ha dit, al final van ser quatre continents i una seixantena de països, sense que això desmereixés el caràcter extraordinari de l’epopeia.
 
Entre el públic, l’emoció feia vessar llàgrimes als familiars i amics més íntims, i tothom –prop d’un miler de persones- mirava el camió i els protagonistes amb cara d’admiració i fins i tot de sana enveja. No hi faltaven els companys de l’Snack, els esportistes vinculats al Vic Tennis Taula, la colla de joves de la cursa ciclista Vic-Bojons, esquiadors, muntanyencs i gent de la Unió Excursionista de Vic, representants del món de la cultura i curiosos. L’autor d’aquesta crònica, que aleshores tenia 21 anys també hi era, i pot donar fe de l’emotivitat de l’acte.

Els comentaris dels assistents al comiat eren d’admiració envers els afortunats viatgers, que la majoria qualificava de valents i agosarats. Molts dels presents manifestaven en veu alta les ganes que tenien de pujar el camió i emprendre el viatge, en una època que als cervells de les joves generacions hi havia gravades les aventures del mític Tintín, o les extraordinàries expedicions narrades per Jules Verne, un escriptor que sense moure’s de casa ha fet viatjar durant dècades milions de persones amb la imaginació. Ben mirat, l’operació Globus tenia molt de Tintín i de Verne. I també del mite de l’etern retorn desenvolupat per Nietzsche. En certa manera, els expedicionaris van sortir a viatjar per trobar el camí de casa i tornar transformats interiorment. Però per tornar, primer havien de trencar el cordó umbilical que els mantenia atrapats a la seva ciutat i a les seves circumstàncies.
 
Després de Vic, el camió es va dirigir cap a la Cerdanya, i a Puigcerdà els viatgers es van acomiadar de les xicotes i d’alguns familiars més íntims. El primer país estranger que van travessar va ser Andorra, i d’allà van anar directes a París, on es van instal·lar al bosc de de Boulogne. I de França cap a Bèlgica, on es van trobar amb el periodista vigatà Ramon Vilaró, aleshores corresponsal del diari El País a Brussel·les, que els va convidar a passar la nit a casa seva. Curiosament, durant l’epopeia, Vilaró també va coincidir casualment amb ells a Bangkok i a San Francisco. 
 
A partir de Bèlgica, on la premsa francòfona i flamenca es va fer ressò de l’esdeveniment, les etapes pel continent europeu les van fer com si es tractés d’un escalfament esportiu, sense aturar-se massa enlloc. Tot i que com és lògic van visitar els principals monuments de cada país, tenien clar que no es podien encantar i havien d’anar al gra. En poques setmanes van visitar Anglaterra, on van reunir-se amb algunes ‘nòvies’ que els havien anat a veure per sorpresa i els van portar 300.000 pessetes en lliures. Després van anar uns dies a Irlanda, a Belfast, en ferri (sense el camió), i en tornar es van dirigir cap Escòcia, a Edimburg, on van embarcar cap a Oslo, Noruega, i després a Suècia, Cap Nord i Finlàndia, on van conviure alguns dies amb els lapons, que venen a ser els beduïns nòmades del gel.
 
Després de romandre un mes a Helsinki, on van intentar sense èxit obtenir un visat per entrar a Rússia, es van dirigir cap a Polònia, on van sopar per casualitat en un hotel de cinc estrelles, i cap a l’antiga Txecoslovàquia, Àustria, Suïssa, Hongria, Romania, Bulgària i Turquia, la porta d’entrada al continent asiàtic. A partir d’aquí, va començar el viatge de veritat. Europa només havia estat una excusa per fer una mica de rodatge com a grup, i també per conèixer bé les capacitats del camió. Havia arribat l’hora de la veritat, la d’agafar el toro per les banyes.

Estambul i Turquia: un xoc al disc dur cerebral

L’arribada a Estambul va commocionar els sis joves, que avui asseguren que van quedar en “estat de xoc, va ser com fer zàping i canviar de cop de pel·lícula i de canal. Sense tenir temps d’analitzar res, ens vam adonar que entràvem en una altre món, una altra cultura, on també s’hi veien molts hippies. El canvi es notava en tots els aspectes: les olors, els colors, la vida als carrers, la religió, la música... Encara que Estambul geogràficament pertanyés a Europa, érem a Orient. Vam aparcar el camió davant la mesquita blava, d’on sortien els famosos autobusos de la línia Magic Bus que anaven regularment cap a Katmandú, un dels nostres destins, i que a la tornada també paraven a Turquia, abans d’arribar a Londres. Aquella ciutat la vam trobar molt bonica i vam passar bones estones al pont de Gàlata, on la gent acostuma a menjar sardines fresques, i des d’on es divisa el continent asiàtic, a molt poca distància”.
 
Després de travessar l’estret de Bòsfor que separa els dos continents, van anar fins a Ankara, la capital turca. Coincidint amb l’arribada del fred i la neu, van estar aturats un mes davant l’ambaixada espanyola, esperant l’arribada d’unes peces per reparar la pèrdua d'oli del motor del camió. Allà, per curioses coincidències de la vida, van votar a distància en el referèndum de desembre celebrat a Espanya, on el govern presidit per Adolfo Suárez, va preguntar als ciutadans: “¿Aprueba el Proyecto de Ley para la Reforma Política?”  Al final, l’opció del sí va resultar la guanyadora, amb un 94,45% dels vots.

Com a curiositat, durant un sopar a l’ambaixada, Jesús M. Sanjosé va conèixer una noia turca, amb qui va fer amistat. Setmanes després, quan el camió de Globus es trobava a les portes de Síria, Sannjosé va decidir tornar a Ankara en solitari per veure la jove, i tots dos van passar un més i mig de vacances en una pista d’esquí. Al final, però, la cosa no va anar a més i el vigatà va anar fins a Teheran, a Iran, on es va retrobar amb la resta de companys de l’expedició.
 
D’Ankara, els protagonistes de la crònica van dirigir-se- sempre a l’est- cap a la fascinant regió de la Capadòcia, amb l’imponent presència de les famoses xemeneies còniques d'Urgup, formades segles abans per l'erosió de la roca a causa del vent i l'aigua. Fins que van arribar a Síria, on van visitar Damasc, la capital (avui una ciutat tenallada per la guerra), i la meravellosa ciutat d’Alep, on van poder admirar el mític soc, totalment destruït el 2012 per les bombes del sanguinari president Baixar al-Assad. Poc després van poder extasiar-se veient la sortida de sol a l’antiga ciutat de Palmira, una de les joies arquitectòniques del món, recentment també destruïda pels soldats de l’Estat Islàmic. En aquella època, pràcticament no hi havia turistes i els joves de Globus i el seu camió eren dels pocs visitants que van penetrar a la zona.
 
Després van enfilar cap a Jordània i van entrar uns dies a Líban, en taxi, coincidint amb un inestable alto el foc de la guerra entre drusos i cristians, en una ciutat, Beirut, farcida de trinxeres que delimitaven les zones rivals. Els viatgers catalans, tanmateix, mentre es trobaven en terra de ningú, podien escoltar els trets que se disparaven a banda i banda, a poca distància. El fet de viure en directe la desolació, els aspectes colaterals de la guerra i les conseqüències del conflicte els va provocar una profunda sotragada anímica.
 
A la tornada de Líban, volien anar a Israel, a Jerusalem, però no hi van poder entrar per problemes burocràtics. Així que van tornar a Jordània, on van passar la nit de Nadal a l’ambaixada espanyola, a Amman, on el titular els va convidar a sopar. Va ser una vetllada molt distesa i desenfadada, tant que els vigatans encara riuen recordant com al final de l’àpat, l’ambaixador espanyol va caure desplomat a terra, probablement a causa dels efectes etílics. Malauradament, la festa va quedar una mica enterbolida, perquè funcionaris de la legació espanyola van comunicar a Xavier Arranz la mort de la seva mare, una notícia que havia transmès des de Vic l’Equip Coordinador.
 
Pel desert d’Aràbia sense GPS. Iraq i Iran

Si a Turquia van entrar en una àrea marcada per l’arrelament majoritari de la religió musulmana, ara iniciaven una llarga etapa monocolor on el protagonisme el prenia la sorra del desert i dos països banyats en or gràcies a la producció de petroli. La travessa d’Aràbia Saudita la van fer molt ràpidament, per la carretera que passa pel nord de la península, sense profunditzar massa en les interioritats d’un estat teocràtic que avui representa una de las últimes monarquies absolutes del món, adherida completament als preceptes islàmics, amb una de las més rigoroses interpretacions de la ‘xària’, i amb la major part de les llibertats fonamentals seriosament restringides. A Kuwait es van reunir amb el vigatà Andreu Saborit, un empresari de comerç internacional que venia mantes als àrabs.
 
El cas és que tenien pressa per avançar. I aprofitant el guiatge del camions que travessaven el desert dels dos països, van poder sortejar les dificultats d’una navegació complicada, en una època que encara no s’havia inventat el GPS. El problema va ser que, en haver de circular amb moltes dificultats a la mateixa velocitat dels rapidíssims camions precedents, els sotracs i el balanceig del Pegaso feia que tots els objectes de l’habitacle de la part posterior ballessin d’un cantó a l’altre, i els pots i les olles oferissin als passatgers un inaudible concert de sorolls.

Aleshores van entrar a Iraq per una zona també molt desèrtica. Tot i que tampoc s’hi van aturar més del compte, van anar fins a Bagdad i d’allà van enfilar cap al nord del país, on van veure les excavacions arqueològiques de l’antiga Mesopotàmia, el bressol de la civilització. A Iraq governava, des del 1963, el partit Baas, una formació política laica, nacionalista i socialista que llavors ja liderava Saddam Husseín, un home que passaria a la història, i a qui feia poc el govern espanyol franquista havia premiat amb la Gran Cruz de Isabel la Católica pel petroli enviat a Espanya, malgrat l’embargament de l’OPEP. Posteriorment el govern espanyol també li va atorgar el Collar de la Orden del Mérito civil, un any abans que Saddam es convertís en el president del seu país, el 1979 i iniciés la guerra contra Iran.

Sigui com sigui, els membres de Globus recorden que la gent d’allà era extremadament hospitalària i el fonamentalisme religiós actual encara no havia quallat, en un marc polític on, al marge dels tics cada vegada més dictatorials i militaristes del govern baasista, la llibertat religiosa era més respectada que avui. Una prova d’això és que la comunitat cristiana –sobretot l’aramea- era deu vegades més nombrosa que avui. Aleshores tampoc no hi havia grans enfrontaments entre xiïtes i sunnites.
 

Omplint el dipòsit a Iran. Foto: Arxiu Operació Globus

Un dia, en ple hivern, amb neu i temperatures sempre per sota de zero, a la sortida d’Iraq, camí de Teheran (Iran), van parar per dormir. Però  l’endemà al matí van trobar que la temperatura del motor era molt alta i no hi havia manera que baixés. Van mirar què podia ser, però ho van trobar tot correcte. Tanmateix, atesa la probabilitat de rebentar el motor, no podien anar endavant. Per sort, a pocs metres, a la mateixa  carretera, van trobar un ferroveller de cotxes que en poc temps va solucionar el problema. Va vessar una mica de gasoil en un pot, el va encendre i el va posar sota el motor, a l’alçada del radiador; al cap de mitja hora va apagar el foc. Aleshores van posar el motor en marxa i el problema havia desaparegut. La causa de l’enrenou era que amb el fred s'havia glaçat l'aigua del motor, tot i que tenia anticongelant.

Per l’operació Globus, Iran va suposar una injecció econòmica molt esperada, perquè a Teheran, on hi havia un distribuïdor de Pegaso, van cobrar el primer milió de pessetes que els tocava rebre. Avui, Casases recorda que “aquells diners ens van anar molt bé; però no podíem  permetre’ns cap caprici, ni tant sols treballar a gust amb la càmera de filmar o amb les de fotografiar per no gastar massa”. En Xevi, per delegació de la resta, tenia a ratlla l’economia del grup i del viatge, i així anaven fent camí. Els capvespres, després d’aparcar el camió en algun indret per fer-hi nit, sortien a passejar pels voltants; però a la tornada sempre trobaven el camió envoltat de curiosos intentant desxifrar els logotips i mapes que hi havia pintats a la carrosseria. Després sopaven i organitzaven una xerrada per preparar les activitats i la ruta de l’endemà. I en cinc minuts transformaven l’interior de la caixa (que de dia era sala d’estar-menjador) en un dormitori amb sis lliteres distribuïdes en dos nivells.
  
En una època que a Iran encara hi regnava el Xa i la revolució islàmica de l’aiatolà Khomeini s’estava preparant, a Teheran van ser entrevistats per dos diaris de la capital, un editat en àrab i l’altre en anglès, i van sopar a la legació espanyola, convidats per l’ambaixador, en un àpat amb coberts de plata servit per cambrers amb guants blancs. Com a contrast, en Xevi va haver d’exercir de metge d’una família que tenia un nen malalt, a qui va donar algun medicament adient. Sense sortir de la qüestió sanitària, Mia Casases va ser operat a l’Hospital Americà d’unes esgarrifoses hemorroides resultants –segons deduïa l’afectat- de la ingesta d’una pizza massa picant i que el tenien “assegut damunt d’un pneumàtic inflable, amb un dolor insofrible”. Tal com s’ha apuntat més amunt, a Teheran els expedicionaris van reunir-se amb Jesús M. Sanjosé, que venia de Turquia. 
 
Afganistan, un gran mosaic de tribus

Van deixar enrere l’enigmàtic i intrigant país del Xa i van anar fent camí cap al proper país que els tocava descobrir: Afganistan. Encara que la seva il·lusió era arribar a l’Índia, van trobar que Afganistan era molt interessant, un indret del qual només coneixien la poca informació que havien llegit a les Guides Bleus editades per Hachette que portaven al camió, i que indicaven que es tractava d’un dels territoris mes pobres del món. En arribar a la frontera, uns soldats van fer un minuciós escorcoll del camió, en Manolu. Avui descriuen així l’escena: “Hi havia un edifici atrotinat i ruïnós, al bell mig del no res, amb uns quants soldats armats amb fusells metralladors Kalaixnikov, encuriosits de veure un vehicle completament diferent dels que estaven acostumats a veure en aquells temps, on eren més habituals les furgonetes petites, els populars Citroën ‘dos cavalls’ i algun autobús de la Màgic Line, que cobria el trajecte entre Estambul, Delhi i Kathmandu”.
 
Ja feia gairebé vuit mesos que havien deixat Vic i el període d’aclimatació a la nova vida havia transcorregut sense adonar-se’n. En aquells dies, el menjar quotidià el preparaven ells mateixos a la petita cuina de la part posterior del camió, i les compres les feien als mercats locals que anaven trobant a peu de carretera. Un dia de ruta qualsevol representava llevar-se aviat. I com que dins del vehicle no disposaven de WC ni aigua corrent, a fora, a la part posterior del vehicle hi van penjar una “guerba”, una mena de dipòsit d’aigua fet amb resina, que habitualment utilitzaven el nòmades del desert, encara que ells el fabricaven amb la pell d’algun animal. Aquest dipòsit els anava bé per rentar-se les dents, refrescar-se i netejar-se el mínim imprescindible per afrontar la ruta del dia i molts kilòmetres.
 
Les altres necessitats fisiològiques les feien en urinaris públics i en alguna benzinera; o si estàvem aparcats lluny de les aglomeracions humanes, com passava moltes vegades, les feien a la intempèrie, uns lavabos improvisats que, segons ells, “tenien les millors vistes que mai hem pogut contemplar”. Mentrestant, en Jordi repassava els nivells d’olis i líquids del camió, i després posaven en marxa el motor per fer camí.
 
Fa quaranta anys, Afganistan era –segons expliquen avui- un país molt pobre, amb una gent necessitada de tot, “però amb un admirable orgull de raça. Estava format per un espectacular mosaic de tribus de mil noms diferents i de senyors feudals que vivien de la producció d’opi. També era un país que, per qüestions geo-estratègiques, totes les potencies que havien intentat conquerir-lo sempre n’havien sortit escaldades i amb la cua entre cames, perquè es trobaven davant d’uns guerrers indomables, una estirp que sempre s’ha rebel·lat contra els violents que s’han volgut apropiar del país per les armes”.
 
Segons els vigatans, l’any 1977, era “un territori en pau i tranquil, amb el cost de la vida molt barat, un autèntic paradís per a hippies i viatgers. La seva gent estava entregada a la doctrina del profeta Mahoma; eren islamistes fins el moll de l’os, però no tant fonamentalistes com avui. En arribar a Kandahar, una ciutat antiquíssima, ens va semblar que entràvem al passat. Ens va colpir la imatge dels burkes de les dones i el turbants de colors dels homes embolicats al cap, de colors diferents segons les tribus d’origen. Allò semblava un altre planeta. Ja feia temps que travessàvem països  musulmans i Afganistan es trobava en els confins d’Orient mitjà. De fet, era la porta d’Àsia central i l’exotisme radical”.
 
Van romandre uns dies a Kabul, “parada obligatòria per a tothom, per contemplar l’ambient de Chicken Street i els carrers polsosos plens de viatgers occidentals, paradetes de sucs de fruita, petits restaurants atrotinats, l’olor de xai rostit amb especies, i una intensa aroma de haixix afganès, dels més bons i purs del mon, segons deien els hippies del moment. En aquella ciutat, els nens jugaven amb estels i es notava l’aire fresc provinent de la serralada del Karakorum, que marcava els llargs hiverns, durs i freds, amb els pics nevats a la vista, una gran paret blanca que, a l’altra banda, donava a la Xina”
 
Portaven una vida rutinària de viatgers, visitaven llocs i mercats i compraven articles d’artesania per enviar a Espanya i fer una miqueta de negoci que els ajudés a finançar el seu periple mundial. En Jordi feia fotos, en Mia filmava uns quants metres de negatiu de 16 mm, i en Jou redactava algun article per la revista Carga Útil, on cada tres mesos havien d’enviar material escrit i gràfic al seu patrocinador, Pegaso. De fet, tal com recorden, “no anàvem gaire bé de diners: la retallada d’última hora que ens havia fet Pegaso abans de sortir de Vic ens feia anar justos”.
 
Davant una experiència vital tan intensa, el pensament inicial de fer quilòmetres i més quilometres “s’anava diluint i començàvem a no tenir pressa i a pensar a recórrer els llocs amb més pausa i tranquil·litat, per conèixer de veritat la zona que trepitjàvem. De fet, en Pere ja havia avisat a Jordània que calia visitar els llocs més interessants, sense fer un ral·li que ens impedís contemplar les gran meravelles que deixàvem enrere. Però com que havíem d’equilibrar la voluntat amb la realitat i el calendari marcat, en una de les reunions que fèiem periòdicament, ens vam proposar arribar a l’Índia el més aviat possible. Però abans havíem de travessar Pakistan, un estat que trenta anys abans encara formava part de l’Índia, abans de la seva independència del jou dels anglesos”.

Pakistan, un país tumultuós

Sortint d’Afganistan i amb la pressa per arribar a l’Índia, es van dirigir cap a Rawalpindi i Lahore, obviant la ruta del sud, a Karachi.  Al càmping de la primera d'aquestes ciutats van aprofitar l’aturada circumstancial per canviar un pneumàtic rebentat i alguna peça desgastada. En aquests casos, els sis viatgers “ens arremangàvem i ajudàvem en Jordi. La bona entesa entre tots era palpable, hi havia bon ambient, tot i que cadascú polia personalment els petits ‘rifi-rafes’ que sorgien amb un altre”.
  
El primer que els va sorprendre de Pakistan va ser el fenomenal enrenou de la gent que circulava arreu i el desgavell del trànsit rodat, amb tots el vehicles circulant per l’esquerra, com a Anglaterra. Encara que, tal com expliquen els expedicionaris,  “això d’anar per l’esquerra és un dir, perquè tothom passava pel mig de la carretera, i quan coincidien dos vehicles, l’un o l’altre s’havia d’apartar, amb una manera de circular que vam aprendre ràpid. La gentada que pul·lulava arreu era impressionant. Ben mirat, Pakistan i l’Índia eren els països més poblats d’aquesta zona i realment quedàvem bocabadats. Però vigilant de no atropellar cap persona o animal, perquè en aquell caos ordenat havíem de sortejar vaques, ciutadans de totes les edats, persones, bicicletes, taxis, gossos, serps o parades de te. Com a curiositat, en una petita llibreria, en Xevi Arranz va comprar un llibre de Josep Pla”.
 
L’any 1977, Pakistan estava governat per un règim comunista proper a la Unió Soviètica. I a l’evidencia de ser un país pobre s’hi afegia “un autoritarisme socialista que volia repartir el que no hi havia. De fet, era un país desgastat i corrupte, però vigorós. El cultiu d’arròs, aliment bàsic en la dieta de tot Àsia, era habitual. A les grans ciutats aflorava una incipient industria que començava a transformar les cultures mil·lenàries, i l’horitzó s’anava poblant de xemeneies, coincidint amb la proliferació d’una població treballadora que vivia en unes condicions pèssimes i miserables”.
 
A la sortida de Pakistan, a primera hora del matí, van haver de passar per uns enutjosos tràmits a la frontera amb l’Índia: “Vam preparar tota la documentació, presentar la carta verda (el carnet del camió, un document imprescindible per a viatjar pel món), i aguantar estoicament la xafarderia del duaners que miraven la gran quantitat de coses que portàvem. La cua de vehicles de tota mena que feia dies esperaven per entrar a l’Índia va fer que les gestions s’allarguessin gairebé tot una jornada. Fins que al capvespre, a la caiguda de sol, els pakistanesos ens van donar permís per passar. En Sanjo va posar el motor en marxa i vam entrar al país que, des del començament de la nostra aventura, havia estat l’excusa per marxar de Vic i canviar les nostres vides. Estàvem il·lusionats i envalentits”.

                                   --------------------------------------------
 
Allunyats de la ‘transició’ espanyola

Aquell any, el 1977, mentre l’operació Globus recorria terres asiàtiques, en plena transició espanyola, pistolers d’extrema dreta vinculats a Falange, a Fuerza Nueva i al sindicalisme vertical van assassinar a sang freda cinc advocats laboralistes en un despatx del carrer Atocha (Madrid) i en van ferir uns altres quatre. L’endemà, després de l’enterrament de les víctimes hi va haver una manifestació de més de 100.000 persones als carrers de Madrid.
 
A la primavera, el Dissabte Sant, el Partit Comunista d’Espanya va ser legalitzat pel govern d’Adolfo Suárez. El 15 de juny es van celebrar eleccions generals; cap partit no va obtenir majoria absoluta i la Unió de Centre Democràtic, amb Adolfo Suárez al capdavant, va formar el nou govern. A la tardor els fàrmacs van acabar amb la vida d’Elvis Presley als 42 anys, i el desembre va morir a Suïssa l'actor Charles Chaplin, en Charlot.

                                      -------------------------------------------
 
Entrada a l’Índia, epicentre del viatge

Si l’arribada a Estambul havia significat una sacsejada en l’esperit dels aventurers, quan van entrar a l’Índia va passar una cosa semblant. A banda de les diferències geogràfiques, culturals i de paisatge, van passar d’uns països musulmans monoteistes a un subcontinent majoritàriament de religió hinduista, caracteritzat per una gran diversitat de deïtats i avatars i un misticisme que conformava una manera de viure i veure les coses molt diferent, possiblement més oberta.

Des que van trepitjar l’Índia fins que en van sortir en direcció a l’Extrem Orient, va passar més de mig any, un temps que va convertir els expedicionaris vigatans en viatgers individuals, amb sovintejades separacions individuals o per parelles, i posteriors retrobaments. Cal assenyalar que l’Índia va ser, potser per la seva immensitat, el país on els rodamons de Globus van sojornar més temps del seu periple mundial. És per aquest motiu que la crònica s’hi centra amb mes detall.
 
Ara ja es trobaven a la destinació que buscaven dos anys abans, el primitiu leit motiv del seu viatge. Coincidint amb aquell moment, Mia Casases va escriure les seves impressions en el seu dietari: “En els escassos cinc-cents metres de carretera ombrejada per grans arbres que separen les dues fronteres, ens va sorprendre l’absència de vehicles indis o pakistanesos que anessin d’un país a l’altre. Únicament passaven els estrangers en trànsit. L’espectacle era fastuós. Vam veure una llarga filera de portadors amb turbant blau pakistanesos fent relleus i donant els paquets a uns altres d’indis, guarnits amb turbants de color vermell, que anaven depositant les mercaderies en camions situats a cada banda de la frontera. Aquí vaig veure la veritable primera fila índia de la meva vida”.
 
Els joves vigatans van desplegar els mapes per començar a traçar la ruta a seguir, una tasca difícil i complicada atesa la gran extensió del subcontinent indi, de 3,3 milions de km² (set vegades l’extensió de l’estat espanyol), i que avui té més de 1.240 milions d’habitants (aleshores en tenia prop de 800 milions), la qual cosa el converteix en el segon país més poblat del món. A l’Índia hi conviuen quatre de les religions més importants del món, l’hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme, d’on són originàries, a banda de les altres religions que hi van entrar posteriorment, com el zoroastrisme, el judaisme, el cristianisme i, sobretot, l’islam, que avui hi té prop de 300 milions de fidels, front als 800 milions d’hinduistes. Colonitzada pels anglesos des de mitjans del segle XIX, l’Índia es va convertir en una nació independent el 1947, després d’una lluita molt peculiar que va estar marcada pel moviment de la no-violència i la desobediència civil promogut per Mahatma Gandhi.
 
L’Índia és una república federal composta per 29 estats, governada per un sistema de democràcia parlamentària. Amb una pobresa arrelada en el passat, les reformes econòmiques de finals del segle XX l’han transformat en una de les economies de més ràpid creixement, tot i mantenir grans desigualtats, sovint justificades pel règim de castes, i patir greus problemes d’analfabetisme, pandèmies, malnutrició i constants violacions dels drets de les dones i els infants. A més de ser una societat plural en qüestions religioses, acull una gran quantitat de llengües i ètnies, a més d’una rica flora i fauna que viu en diferents hàbitats protegits.
 
En adonar-se que els seria impossible recórrer un territori tan extens, els expedicionaris van decidir que, de moment, anirien a Amritsar, la ciutat sagrada dels Sikhs, per visitar el Temple d'Or, bressol del guru Nanak, el profeta d’aquesta particular religió sincrètica. Tanmateix, si havien quedat sorpresos per la bulliciosa atmosfera del Pakistan i de Lahore, “la nostra imaginació va quedar completament desbordada per la densitat  dels carrers, amb un trànsit més caòtic que enlloc, vianants circulant a riuades, a més dels rickshaws (bicicletes-taxi), vaques, camells, cavalls amb carretes, rucs, elefants, cotxes i milers de bicicletes. Tot es barrejava en un gran i desordenat frenesí. Mentre anàvem abocats a les finestres del camió, oloràvem intensos flaires provinents de tot arreu. Fins que vam arribar a Amritsar, una ciutat sorollosa i efervescent. A partir d’aquí teníem davant nostre milers de kilòmetres per recórrer en carreteres precàries, milions d’éssers vivint el dia a dia, i una meravellosa cultura per descobrir. En aquest context, vam fer una reunió per discutir quin seria en nostre itinerari i fer una tria dels llocs”.
 
Mia Casases recorda com si fos ara la visita al Temple d’Or dels sikhs: “Ens hi vam desplaçar en rickshaw. Era la primera vegada que jo pujava en un transport públic amb tracció humana, una barreja de bicicleta i tricicle, on anàvem dos passatgers asseguts damunt d’un banc, mentre l’indi pedalejava davant nostre. En pujar-hi vam sentir com una mena de culpa, un remordiment difícil d’explicar. Veure els esforços que feia aquell home davant nostre per anar avançant enmig del tràfec desproporcionat que anava en totes direccions ens feia creure uns explotadors. Aquesta imatge em va quedar clavada en el més profund del meu cervell i sempre més he recordat aquest moment, encara que després he acabat pujant en desenes de rickshaws per tota l’Índia, en aquell viatge i en d’altres que vaig fer posteriorment. Quan vam arribar al Temple d’Or vam quedar extasiats: era la primera meravella que vèiem, un temple amb la teulada daurada enmig d’un gran estany d’aigua, on s’accedia  per un camí ple de fervorosos devots que dipositaven ofrenes florals i un intens i fumejant encens al seu Guru. Sentia un gran respecte pel que veia i el cor se m’encongia. Estava meravellat. Tots estàvem meravellats!”

Cap a Delhi. Anhels de llibertat individual

Sempre aparcaven en alguna contrada on el camió pogués estar segur davant de possibles robatoris. I si no ho veien clar, l’instal·laven en un càmping, i aleshores caminaven o utilitzaven el transport públic –que era molt barat-  per desplaçar-se i visitar llocs interessants.

Faltava poc per arribar a Delhi, la capital, on tenien moltes ganes de posar els peus, com un final d’etapa i principi d’una altra de nova. Després de tants mesos de carretera i veure passar el món a través de les finestres, el desig comú i generalitzat era que ja no podien anar sempre amb presses, amb la brúixola posada, sempre cap a l’est. Encara que, de fet, la contradicció era que el temps se’ls tirava al damunt. En aquest sentit, en Jordi Vila, que era molt pragmàtic, sovint insistia que havien de fer quilòmetres per no perdre pistonada, amb l’objectiu de complir amb al pla inicial. Mentre d’altres volien agafar-se aquesta part de la experiència amb una mica més de passivitat i tranquil·litat. En l’ambient dins del grup es respirava i s’intuïa que havien de decidir un nou enfocament del viatge.
  
Mai no s’haguessin imaginat les dificultats que anirien sortint i que per llei de vida entorpirien la marxa de Globus, sobretot dos factors: el temps i els recursos econòmics. Fins aquest moment havien controlat bé el viatge i seguien el ritme que volien. Però a Delhi va arribar el moment oportú per fer replantejaments profunds, tant individuals com col·lectius. Ben mirat, cada un vivia el viatge a la seva manera i creixia d’una forma diferent a la dels altres. Les experiències vitals començaven a expressar-se en cada un dels sis expedicionaris, un equip format d’individualitats. Tal com avui expliquen, “ningú no era imprescindible a Globus. Fins al punt que entre nosaltres parlàvem de qui plegaria el primer, o el segon, i tornaria definitivament cap a Vic... I si seria per enyorança o per cansament. També hi havia la possibilitat de patir malalties i accidents. Però eren riscos assumits i palpables, perquè ja havien tingut algun ensurt. Ningú desitjava res de tot això, però eren suposicions que entraven dins de les nostres possibilitats. Tres anys era molt de temps i viatjant, encara més, perquè podia passar qualsevol cosa”.
 
Disquisicions a banda, van arribar a un acord tàcit segons el qual cada viatger podia fer el que volgués amb la seva vida i que tots eren lliures de decidir el que més els convingués: “Globus ens havia donat la llibertat que tant somiaven quan vam marxar. A més, la falta de sensibilitat demostrada per Pegaso abans de marxar, quan volia anular el viatge i després va retallar considerablement l’aportació promesa, ens validava per fer el que volguéssim. De fet, vam decidir ‘portar-nos bé’ fins a cobrar els quatre milions de pessetes dipositades en quatre parts del món”.
 
El trajecte cap a Delhi va ser esplèndid i el van fer per una carretera ocupadíssima, frondosa a trams, i oberta a ple sol, en d’altres; però sempre plena. Fer camí enmig de tant batibull era enrevessat i avançaven a cops de botzina, obrint-se pas entre la multitud de vehicles, animals i persones que es desplaçava d’un cantó a l’altre. Al cap de dos des van arribar a Delhi.

 Els components de Globus tenien una bona comunicació amb l’equip coordinador de Vic: “Intentàvem complir el que havíem pactat amb Pegaso i periòdicament, a través de les valises diplomàtiques, enviàvem reportatges, escrits, fotografies, fragments de pel·lícula  de 16 mm amb imatges del camió, postals i cartes. Però la comunicació personal, la més íntima, la manteníem sobretot amb les nòvies. I elles s’adonaven que nosaltres havíem començat a experimentar una metamorfosi, que sense gairebé adonar-nos-en, ens havia transformat personalment i havia propiciat una obertura mental envers tot el que vèiem i vivíem. Tot plegat, en alguns aspectes va fer que canviéssim la manera de pensar i fins i tot de sentir”.
 
Com que des de Teheran no tenien notícies de llurs famílies, van acudir a l’ambaixada espanyola, on esperaven una trucada de Vic. L’ambaixador, un home gentil, els va deixar dormir a la moqueta del seu despatx per si els trucaven de nit. Quan ja estaven a punt de tancar els ulls els van portar uns coixins i un parell de cerveses, un detall que van agrair sincerament. Però la trucada no va arribar.
 
Aleshores es van instal·lar uns dies en un càmping de la capital, on van poder rentar la roba, els llençols i es van poder dutxar còmodament. Allà van coincidir amb molts viatgers d’arreu del món, sobretot alemanys; però la presència de catalans i espanyols era molt escassa. Al càmping potser hi havia una vintena de vehicles, la majoria furgonetes en trànsit de Goa a Katmandú, i viceversa.

Altres anaven i venien de Jaipur i Benarés, la ciutat santa de l’hinduisme. Entremig d’aquests rodamons hi havia hippies, místics, ‘penjats’ en l’heroïna, i tota una fauna d’occidentals que els vigatans anirien trobant al llarg del camí. Tots buscaven el seu nirvana, seguint el camí de Sidharta, protagonista de la novel·la de Hermann Hesse.
 
Cap a Bombai en moto i camió

Després de romandre uns dies a Delhi i visitar monuments mil·lenaris i la ciutat antiga -un laberint de carrers lligats cada un als diferents oficis-, van decidir anar cap al sud, a Bombai i a Goa, una antiga colònia portuguesa ancorada a l’oceà Índic. Però aquesta vegada el trajecte va tenir una variant. En Pere, en Jou, en Jordi i en Jesús van anar fins a Bombai en el camió, mentre que en Xavier i en Mia s’hi van desplaçar en la moto Montesa. El cas és que hi va haver un malentès en la coordinació, i mentre el camió va circular per una bona pista, els dos motoristes van agafar una carretera secundària que només tenia un carril asfaltat i cada vegada que trobaven un cotxe, un camió, un carro o una vaca, havien de sortir de l’asfalt i saltar per un graó a la vorera de 15 o 20 cm. de desnivell, i tornar a pujar, vigilant de no caure i pelar-se el nas. Un autèntic calvari, agreujat per una intensa calor.
 Cada vegada que la Montesa s’aturava en un poblet on mai no hi parava ningú, s’organitzava un immens rebombori, amb desenes de curiosos i tafaners que tocaven la moto, amb molts components de plàstic. Aquest vehicle, conduït per Xavier Arranz i amb Casases de ‘paquet’, va trigar tres dies a arribar a Bombai, travessant pobles, ciutats, regions desertes i camps d’arròs. Els dos protagonistes encara recorden “la sensació de sentir l’aire calent a la cara, cremant-nos la pell, els ulls plorosos per la pols dels camins i carreteres, i l’esquena destrossada pels sotracs que intentàvem esquivar. De fet vam travessar un tros d’Índia inhòspit i d’una bellesa inenarrable, ple de templets i palaus, mentre que el camió havia baixat per la carretera principal, per Ajmer, Jaipur i Udaipur, al Rajahstan, i d’aquí fins a Bombai”.
 
Els sis viatgers es van trobar a l’Indian Gate de Bombai, un gran arc de triomf erigit davant del mar, al port de la ciutat, en honor a la reina d’Anglaterra quan va visitar anys enrere la seva més preuada possessió colonial, la joia de la corona. Una populosa ciutat de l’estat de Maharastra, que ocupava una extensió de trenta quilòmetres de llargada, i que aleshores tenia vuit milions d’habitants (avui en té prop de quinze).
 
Per la comunitat ambulant de Globus, l’estada a Bombai, on van visitar uns jesuïtes osonencs, va comportar petits canvis en la manera de viure. Com que el cost de la vida era molt barat, van deixar de cuinar al camió –on hi feia una calor insuportable-  i van optar per anar a menjar en petits restaurants locals, o de vegades en algun restaurant xinès, tots molt assequibles. En Xevi va obrir la caixa forta del camió i per majoria absoluta es va acordar passar dietes a cadascú perquè tots poguessin fer una mica la seva.
 
La vida als carrers de Bombai era trepidant i encisadora. Enmig de la densa i vibrant població, el camió era el seu refugi: “Hi escrivíem, dormien, passaven les calorades de 40º del migdia. Fins que a la tarda tornava a despertar la vida i al capvespre contemplàvem les màgiques postes de sol al port, on es congregava gent de tota la ciutat i de totes les condicions als jardins de la zona, al peu de l’arc de Triomf, on la frescor de l’aire mariner convidava tothom a passejar. Els funàmbuls muntaven el seu espectacle, mentre sonaven flautes que produïen encanteris sorprenents en les serps, que ballaven dintre dels coves de vímet.

Als abundants temples i templets sonaven les campanes, i una multitud de devots s’hi acostava per resar i encendre paquets d’encens fumejants que perfumaven l’aire”. Abans d’abandonar Bombai, en Jou i en Mia van anar a comissaria a pagar la reparació d’una farola que havien aixafat tot fent marxa enrere amb el camió. Però la seductora ciutat quedava ja vista per a sentencia, i nous horitzons reclamaven l’interès dels expedicionaris. 
 
Les platges de Goa, el paradís dels hippies

Aquesta vegada, en Jordi Vila va pilotar la moto fins a Goa, i va poder fruir d’un viatge encisador, refrescat per l’aire del mar que sovint l’acompanyava. La resta del grup va fer el trajecte dalt del camió. El Pegaso 3040 anava força bé, era lent però dur com una roca. Estava en força bon estat, potser gràcies al manteniment, els canvis d’oli i els repassos generals que regularment feia en Jordi. Les carreteres eren plenes de forats i mal asfaltades, i amb la circulació s’havia d’anar amb molt de compte.

Segons els expedicionaris, “conduir per aquestes latituds era una gimcana constant, sempre esquivant el més imprevisible, i moltes vegades improbable. Tot era possible: des de topar de morros amb un elefant en qualsevol corba, o caure per un terraplè si no afinàvem a apartar-nos en el creuament amb altres camions. Sort que en Pere era força  prudent i segur. En canvi, en Sanjo potser era més esbojarrat. Però fins aquest moment havíem tingut sort i els accidents ens havien respectat. Només vam tenir ensurts i petites topades sense cap gravetat”.
 
El recorregut fins a Goa el van trobar d’una bellesa extrema. Segons ells, “als anys setanta l’Índia continuava sent un país ancorat en el passat i es mantenia gairebé inalterable al pas dels temps. La modernitat costava d’arribar-hi i tot era feixuc i molt precari. Els camins que vam transcórrer eren passadissos d’història i a cada racó alguna cosa colpia els sentiments, conqueria les nostres mirades i fuetejava els nostres cors. A l’Índia, el viatge ens ‘feia’ més a nosaltres que nosaltres fèiem el viatge. Vam passar per unes carreteretes vorejades de palmeres i de petits poblets de camperols. I vam veure camps configurats en petites i delicades feixes verdes d’arròs, dones amb saris multicolors que pouaven aigua fresca per omplir les seves gerres, i nens jugant nus i descalços per les eres de les cases perdudes enmig de la penombra dels cocoters. Una delícia”.
 
En el seu dietari personal, Mia Casases explicava que “les platges de Goa eren com un paradís perdut. En aquell temps, el turisme no existia, i la  poca gent que hi arribava eren els joves occidentals –sobretot italians, alemanys, anglesos, francesos i alguns espanyols- que dedicaven mesos a fer viatges iniciàtics pel subcontinent indi, que estava de moda entre els circuits més contestataris. Aquella generació de viatgers, a banda de Goa i Nepal,  tenia d'altres santuaris mítics, com Amsterdam, Eivissa i Cadaqués. I una filosofia no violenta nascuda del rebuig a la guerra de Vietnam, generalitzat en un gran sector de població mundial, i sobretot inspirat en la doctrina propugnada per Gandhi, que va propiciar un dels eslògans més populars del moment: ‘Fes l’amor i no la guerra’. Un precepte que a les platges de sorra fina de Goa, al mar d’Aràbia, podia posar-se a la pràctica”. Allà, la pau era total i afavoria el relaxament, els passejos per les llargues platges –pràcticament buides- la contemplació d’espectaculars postes rogenques de sol, llargues tertúlies en un ambient de fraternitat i fumades d’herba al voltant dels focs a terra. “Una alegria per als sentits”, segons expliquen els protagonistes.
 
Goa havia estat una antiga colònia portuguesa, on durant la visita dels joves de Globus encara hi quedava gent que parlava portuguès, la majoria catòlica. De fet, aquelles terres havien estat evangelitzades el segle XVI per San Francesc Xavier, les restes del qual reposen a la basílica del Bon Jesús, un dels centres de pelegrinatge més importants de l’Índia. A Goa els vigatans rebien la correspondència en el Post Office. I gràcies a una carta es van assabentar que en pocs dies arribava en Pep Marín, el setè company de Globus, i dues de les xicotes que tenien dos dels viatgers quan van sortir de Vic.
 
L’ambient a Globus era distés. Si alguns havien pronosticat que la convivència seria dificultosa i problemàtica, de moment els mals averanys no es corresponien a la realitat, perquè tot anava raonablement bé. I encara que com és lògic de vegades sorgien desavinences poc importants, no es produïen enganxades que fessin perillar l’estructura del viatge col·lectiu.  Al contrari: es mantenien units i amb disposició d’anar tirant el projecte endavant. Les foteses sense importància es polien i llimaven. Les escasses divergències nascudes a Europa quedaven lluny. A tot plegat hi ajudava el bàlsam de les platges de Goa.
 
Cap al nord

Després de gaudir durant algunes setmanes d’aquell paradís, en una reunió van decidir tornar cap el nord i anar a Nepal. Índia era massa gran per recorrer-la tota, i es van veure obligats a deixar per a millor ocasió una visita als aiguamolls navegables de l’estat de Kerala, al sud. Aleshores, “l’enemic era el temps, i el món era més gran i més esplèndid del que ens pensàvem quan vam preparar el viatge al pis-oficina de Vic”. Tanmateix, algun dels expedicionaris, com Mia Casases, anys després va visitar aquesta regió en un viatge particular.
 
Al retornar a Bombai es van trobar amb noticies fresques de l’equip coordinador sobre l’arribada de Marín i les nòvies. Després d’alguns embolics en el calendari –una de les xicotes va anar fins a Bombai, mentre que l’altra i Marín es van afegir a l’expedició a Jaipur, a mig camí entre Bombai i Delhi, amb la qual cosa els passatgers del camió ja eren nou. En Pep Marín, que venia d’Orient Mitjà, no tenia cap pla concret. Havia trencat amb la rutina que portava a Vic i volia obrir un llarg parèntesi per viatjar una bona temporada. La seva incorporació a l’expedició va ser beneïda per tots els Globus i va passar a ser un més de la colla.
 
Durant el trajecte van comprar diversos productes, sobretot artesania, que ajudarien els viatgers a pagar el seu viatge. Entre el material hi havia abrics de pell de xai, braçalets i anells de plata dubtosa, pedres semiprecioses, algun sari de seda o capsetes de marbre. Una part d’aquest material el van enviar a Vic, i l’altra se’l van endur les dues xicotes, que quan van marxar carregades semblaven un “basar ambulant”.
 
Des la capital índia, Delhi, van anar cap a Agra, on van visitar el Taj Mahal, l’esplendorós palau de marbre blanc, i d’allà cap a Benarés, la ciutat més sagrada de l’hinduisme. Entremig, van poder fer una incursió al Corbett National Park, on van poder gaudir de la contemplació de tota mena d’animals salvatges en el seu medi natural.
 
Varanasi: la ciutat santa

Benarés -en sànscrit Varanasi- era un món a part, absolutament impactant. A la mítica ciutat famosa per les seves cremacions de cossos a la riba del riu Ganges, com que la temperatura rondava els 40 graus i dins del camió s’ofegaven de calor, es van instal·lar en un lodge (un hotelet molt humil) on van poder deixar el vehicle aparcat en un lloc segur, protegit dels lladres. Tanmateix, l’espiritualitat de Benarés els va sumir a tots en un atac de misticisme. Tan és així que, posteriorment al viatge de Globus, la majoria d’expedicionaris hi van tornar diverses vegades.
 
Tal com expliquen els protagonistes, “Benarés va superar totes les expectatives que un hi havíem dipositat. Ens van colpir els passejos en bot amunt i avall del Ganges a primeres hores del matí i als capvespres, amb les pires funeràries enceses nit i dia cremant els cadàvers, i els indis llançant les cendres a l’aigua. Mentrestant, els devots s’acostaven a tota hora a la ribera per fer ofrenes als déus, resar, rentar-se, fer ioga, passar l’estona o pidolar una almoina. Les escalinates que abocaven al riu bullien de vida, religiositat, color i efervescència. Després d’estar una estona al costat de l’aigua, els laberíntics carrers estrets de la ciutat vella invitaven a deixar-se perdre per descobrir tallerets de sitars, escoles de meditació, cases mil·lenàries llegades de pares a fills, bramins de barba blanca llegint el Bhagavad Gita, petits estancs de té calent i centenars de templets fumejants d’encens, sempre plens de devots. Als carrers hi havia persones de totes les castes i condicions tocant campanes, pianoles i platerets. No hi ha cap altre lloc al món que puguí assemblar-se a la sagrada i mística Varanasi”, asseguren. Allà, també van mercadejar articles per enviar a Vic, com els famosos mocadors i teles de Benarés, sitars i instruments musicals construïts artesanalment, llums de cotó i fibres naturals de totes mides. Tot això ho van comprar, empaquetar i enviar.
 
La propera etapa cap el nord, va ser Nepal, on van arribar per sinuoses carreteres en mal estat, d'una circulació lenta i dificultosa. Pel camí van anar trobant tot el que els calia per anar avituallant el camió, encara que també van haver de suportar estoicament, i amb un cert punt d’irritació, la xafarderia de molts curiosos dels quals no podien desempallegar-se.
 
Els impressionats pics de l’Himàlaia
 Nepal els feia una particular il·lusió: “Era un país força verge, amb un emergent turisme, viatgers joves i moltes expedicions muntanyenques. A l’albada, el merder de gent i camions que es va posar en marxa va ser de campionat. Si a l’Índia les carreteres eren precàries, al Nepal encara ho eren més: estretes, amb molts sotracs i barrancs, més ocupades i perilloses. El paisatge que havíem deixat enrere va canviar totalment, i vam passar de les grans planes índies, a rutes de colls de muntanya, revolts revirats entre terrasses d’arròs, petits pobles escarpats en pendents pronunciades desafiant la gravetat, grans masses boscoses, torrents impetuosos d’aigües braves, i així fins Pokara, petit nucli urbà situat a la vora d’un preciós llac, amb un camp de refugiats tibetans al costat”.

Aquesta població oferia unes espectaculars vistes dels pics propers de l’Himàlaia, com l’Anapurna i el Machapuchare: “Els teníem tant a prop que per mirar-los havíem  d’aixecar el cap i alçar la vista cap el cel”. Aprofitant l’avinentesa, van fer una llarga caminada pujant pels contraforts dels pics, des d’on van contemplar autèntiques meravelles. De tornada a Pokara, van fer neteja a fons del camió, perquè anava sobrecarregat i s’havia d’alleugerir.
 
Al cap d’uns dies es van desplaçar a Katmandú, la Meca dels hippies. Per fer 100 km, amb molta sort hi van trigar un dia sencer. A la capital es van instal·lar en un petit hotel, al costat de la casa del rei del Nepal. Aquell establiment tenia un pati on van aparcar el camió, en ‘Manolu’, al costat d’altres furgonetes de colles de hippies. A Katmandú, per llastrar més pes, van canviar els armaris interiors del camió, que eren de ferro, per uns de fusta. Com que la mà d’obra era barata i els materials també, en pocs dies van concloure la remodelació del seu habitatge ambulant. També es van vendre el congelador –que mai no utilitzaven- per ajudar a pagar els canvis, perdre pes i guanyar una mica d’espai.

Nens de Katmandú. Foto: Arxiu Operació Globus.

 
A Katmandú les coses van començar a canviar i el tracte entre els aventurers es va adaptar a una nova situació. Tothom feia molt la seva, però el camió continuava essent el punt de connexió i referència. I com que tot era molt barat, es va posar de manifest la possibilitat de fer algun negoci comprant plata, anells, polseres, tanques tibetanes, artesania local, talles de fusta i, fins i tot, uns petits gossos de raça Lhasa Apso, originaris del Tibet i Nepal que si els venien a Europa podrien multiplicar el seu preu per mil.
 
Contraban de material d’oficina i productes químics

Coincidint amb la remodelació del camió, un dia se’ls van presentar dos nepalesos proposant-los carregar a la baca del vehicle, gairebé imperceptible, uns fardells plens de material d’oficina alemany per transportar-los fins Calcuta. Per a ells “era una operació ideal per guanyar molts diners i refer l’economia de l’expedició. En aquella època, l’Índia no importava massa productes exteriors i Nepal era bon veí per rebre i redistribuir tota mena de comerç. El tracte que ens van proposar era transportar les caixes fins a Benarés i allà, una vegada feta l’entrega, rebríem 1.000 dòlars americans, una quantitat que en aquell temps era pasta gansa”.
 
Els vigatans van acceptar la proposta i van decidir que hi anirien en Xevi i en Sanjo, mentre que els altres continuaríem cap l’est del Nepal i després anirien a Calcuta, el punt de trobada de tots plegats: “En Xevi i en Sanjo van entaforar les caixes al magatzem que hi havia al sostre del camió i van anar cap a la frontera on la policia nepalesa i l’Índia van deixar passar el vehicle sense mirar-se’l. Poc després, van entregar les caixes a Calcuta i, oh meravella, van rebre mil dòlars en efectiu. Gairebé no s’ho creien. Val a dir, però, que abans de marxar de Katmandú, en el darrer moment, un indi que va fer el viatge enfilat sobre el camió –menys en el moment de passar la frontera, que la va travessar d’incògnit, a peu-  va carregar una altra caixa a l’interior del vehicle, un paquet que portava la inscripció ‘chemicals’, i que segons ell eren medecines. Després en Xevi i en Sanjo van girar cua i van retornar a Katmandú”.
 
En comprovar que tot havia anat bé, els catalans van voler localitzar la gent que els havia proposat el negoci per intentar repetir l’operació: “Però el magatzem estava tancat i no hi havia ni rastre dels contrabandistes de material d’oficina. Ningú no en sabia res, com si no haguessin existit mai. Passats uns dies, vam desistir de fer un nou negoci i vam posar rumb cap a l’Índia, per anar a Sikkim i a Darjeeling. Després de passar el sinuós port de muntanya que separa l’altiplà de les valls baixes de Nepal per  arribar a la frontera ens vam trobar amb una inesperada sorpresa. A la frontera ens estava esperant la policia duanera, que va començar un minuciós escorcoll del camió que enlloc més del món, en cap frontera, no ens havien fet mai. Ho van mirar i regirar tot, peça per peça. Van remoure pots i calaixos, matalassos, coixins, estris de cuina, llaunes de conserva, vestits i, sobretot, els pots que contenien pols blanca (bicarbonat, farina, sucre, sal, medicaments i pols de talc). De tant en tant tastaven aquest productes per confirmar que eren tal cosa; també van rebentar la silicona que protegia de la humitat les caixes on guardàvem la càmera de filmar i les màquines de fotografia. Era evident que buscaven droga dura, que no portàvem. Després d’hores d’un efectiu i ineficaç registre, es van cansar d’inspeccionar. Renegant, amb cara de còlera i un gran emprenyament, no van tenir més remei que deixar-nos passar”.
 
Aleshores tot va quadrar: “A  l’Índia no es guanyaven 1.000 dollars tan fàcilment com ho havíem fet una setmana abans. Vam arribar a la conclusió que el paquet de ‘chemicals’ que l’indi va carregar a darrera hora al camió en el primer viatge, era, probablement, alguna substància il·legal, i que el viatge estava preparat: els duaners estaven subornats per deixar passar el transport tranquil·lament. Sense saber que transportàvem aquesta substància, ens la vam jugar, perquè si ens arriben a  enxampar potser encara estaríem a la garjola, amb les il·lusions del viatge enterrades per 1.000 miserable dòlars”. 
 
Corroborant les sospites dels membres de Globus, en Jou encara recorda haver vist els noms de tota la colla “apuntats en un paper, a l’oficina de la frontera. Els del lodge de Katmandú segur que ens havien denunciat, perquè eren el únics que coneixien les nostres dades. Tot estava relacionat. Vam topar amb uns mafiosos ben organitzats. Per sort, en el segon viatge no portàvem res. Però el més incongruent de tot plegat és que tot i haver sofert un registre tan exhaustiu i minuciós, els policies no es van adonar del magatzem del sostre del vehicle, que era on portàvem el gènere el primer cop, excepte el "chemicals". Vam estar molt de sort”.
 
Sikkim, Darjeeling i Calcuta. Problemes per embarcar el camió

La visita a Sikkim i Djarjeeling va ser un pèl accidentada, perquè les rutes muntanyenques d’aquestes regions índies mig autònomes eren impracticables i el camió era massa gros i pesat (14 tones) per passar per sobre de ponts molt fràgils que els aventurers no sabien si aguantarien. En un dels trams de fort desnivell, el camió, en no poder aturar-se a mitja pujada, es va carregar els fils de l'electricitat, un accident no desitjat que va deixar tot un poble 24 hores a les fosques. A banda d’aquest contratemps, el trajecte va transcórrer amb molt de patiment per una recargolada carretera, en mig de paratges d’un color verd intens provinent de les plantacions de te. De tan en tant, havien d’aturar el camió per deixar pas a un petit tren de vapor de via estreta que s’enfilava muntanya amunt.
 La tornada a Calcuta va ser ràpida. Els aventures sabien que allà els esperaven molts entrebancs per embarcar el camió i que trobar un vaixell amb rumb idoni que els convingués seria complicat. Ho havien de fer per força, perquè la frontera de Bangla Desh amb Birmània feia molts anys que estava tancada i el seu visat indi caducava. En arribar a la populosa ciutat, que aleshores tenia quatre milions d’habitants als que calia sumar-ne deu milions més de tota l’àrea metropolitana del voltant, van aparcar als jardins de St. Pauls Cathedral.
 
Després de visitar companyies de transport marítim i indagar sobre horaris i preus van quedar aterrits: els costos per expedir el camió eren elevadíssims. Embarcar-lo en diversos trams, com en un principi havien previst, era impossible, perquè tant costava enviar-lo en una travessa de cinc dies fins a Tailàndia, com en una de 40 dies fins als Estats Units. En aquest escull van lamentar la retallada econòmica, abans de sortir de Vic, feta en el darrer moment per Pegaso. Però per més que tots plegats van intentar convèncer al cap de publicitat de Pegaso d’embarcar el camió cap als països del sud-est asiàtic i Austràlia, no ho van aconseguir, perquè allà no hi tenien cap interès comercial,  ni cap distribuïdor dels seus camions i furgonetes. Fer-los canviar d’opinió era una quimera inassolible.
 
Com que els diners que tenien els membres de l’expedició només donaven per un sol transport, van acordar embarcar el camió cap a Nord-Amèrica, a San Francisco. I mentrestant recorrerien tot l’orient llunyà amb les motxilles a l’esquena, en transport públic o de la manera que fos. Si volien anar endavant no hi havia cap altra solució. En una reunió urgent van estudiar les formules, els trajectes i el temps que es donaven per solucionar l’estancament. Perdien el seu mitjà de transport més bàsic, però no volien renunciar a recórrer Indoxina, Tailàndia, Austràlia i el Japó. Potser el més racional hagués estat viatjar en vaixell, amb el camió, cap els EUA i retallar temps i trajecte, tal com els havien retallat el pressupost. Però van decidir que “com que érem joves i aventurers, i pensàvem que a Austràlia podríem treballar i recuperar la bossa dinerària, a mig viatge vam reorganitzar tot el pla previst i vam dissenyar un altre viatge dins del gran viatge de l’operació Globus 76-79”, recorden.
 
Tots plegats van fixar una data aproximada per retrobar-se al Japó i després a San Francisco, el lloc adequat per trametre el camió, i es van donar sis mesos de temps per anar des de Calcuta als EUA. En aquest context van decidir que, quan arribés el moment, Pere Camps es desplaçaria a l’altra banda del Pacífic per ocupar-se de la recepció del vehicle, l’aparcaria i faria el que cregués convenient. Aleshores, Xavier Arranz, el tresorer del grup, va repartir els diners entre tots, reservant una quantitat per al cost del bitllet d’en Pere a San Francisco, les possibles despeses derivades de la retirada del camió, el lloguer d’un magatzem o un pàrquing al continent americà, i com era lògic, una suma important per de pagar el cost de la travessia a la naviliera.
 
Dispersió temporal dels viatgers de Globus. El monsó

Pere Camps, Pep Marín, Mia Casases i Jou Puigferrer van determinar que quan haguessin embarcat el camió, continuarien endavant, tot seguint la ruta marcada en el pla inicial. De moment anirien fins a Birmània i Tailàndia, i allà ja en tornaríem a parlar, però l’objectiu era arribar a Austràlia.
 
Els viatges dins del gran viatge es van anar multiplicant i l’operació Globus es va convertir en una partida de billar a múltiples bandes. Sanjosé, cansat d’esperar a Calcuta, va marxar cap a Tailàndia, on va dir que es trobaria amb la resta de companys quan haguessin solucionat el tema del camió. Simultàniament, amb els diners de la caixa comuna que tocaven a cadascú, en Xevi i en Jordi van tornar al Nepal per fer negocis, i posteriorment van anar temporalment a Europa en avió.

Al Nepal van comprar gossos tibetans i artesania de plata i van volar fins a Munic, on van vendre els animals i el material d’artesania. A la ciutat alemanya van comprar una furgoneta per mil marcs, i van anar fins a Vic on només hi van estar un dia. De tornada cap a orient, quan eren a Anatòlia, a la part asiàtica de Turquia, la furgoneta va petar i van agafar el tren fins a Karachi, a Pakistan, on van visitar Marcel·lí Casadesús, un vigatà que treballava en una factoria de Colomer Munmany. 
  
Aleshores, mentre Jordi Vila va decidir anar a Bangkok per unir-se amb la resta d’expedicionaris, en Xevi es va quedar uns dies a Karachi, on va convertir-se en el galant d’un anunci televisiu de cosmètics, que li va suposar un ingrés de 100 dòlars. Després, va anar tot sol cap a Sri Lanka, Calcuta, Rangun (Birmània), Bangkok i Bali. Fins que a Djakarta es va trobar al mig del carrer amb els altres membres de Globus, dos mesos abans del previst al Japó.
 
Però tornem enrere. Camps, Casases, Puigferrer i Marín encara no havien marxat cap al sud-est asiàtic i Austràlia perquè el problema del camió encara no estava resolt. El vaixell de càrrega escollit per facturar-lo als EUA pertanyia a la Shipping Corporation S.L., però la data de sortida s’anava allargant indefinidament. Coincidint amb la neguitosa espera, els vigatans van enxampar la temporada monsònica. Ja feia temps que estaven encallats a Calcuta i volien marxar-ne, però tal com expliquen, “les pluges van ser puntuals i cada tarda queien uns impressionants diluvis d’aigua tèbia. Els matins encara eren prou agradables, lluïa el sol i la intensa calor evaporava l’aigua caiguda el dia abans. La humitat era alta i densa, i el fangueig -una barreja d’aigua i brutícia acumulada als carrers- era pestilent. L’ambient era dramàtic, amb centenars de milers de refugiats de Bangla Desh que vivien com podien als carrers. A les tardes, durant tres o quatre hores descarregava amb virulència una intensa pluja tropical i la ciutat s’omplia de canals fluvials, amb barques navegant arreu. Els embornals de desguàs no donaven l’abast per engolir els centenars de litres d’aigua que queien per metre quadrat, les escombraries suraven i el nivell de l’aigua pujava per damunt del genoll. Però la ciutat no s’aturava: tot continuava gairebé igual i els autobusos provocaven onades d’aigua que envaïen les voreres”. 
 
Uns a Bangla Desh i els altres esperant a Calcuta

Els dies passaven, i els vigatans anaven cada matí a la Shipping Corporation, a intentar dilucidar què carai passava amb el vaixell. Mentrestant, aprofitaven les tardes per deixar-se anar i vagar per la ciutat. Fins que en Jou i en Mia van decidir fer un parèntesi i anar a Bangla Desh, un país que figurava en el recorregut “oficial” de Globus. Però com que no volien viatjar per terra perquè amb el monsó les carreteres estaven molt malament, i a Bangla Desh el  riu Ganges és divideix en mil braços, van comprar dos bitllets d’avió d’anada i tornada a Dacca, que eren molt barats. Per la seva banda, en Pere i en Pep van romandre a Calcuta per continuar vetllant la Shipping.

Mentre en Mia i en Jou eren a Bangla Desh, la tediosa espera a Calcuta de Pere Camps i Marín, agreujada  pel monsó, es feia molt dura. En aquella situació “el nostre refugi eren els jardins cèntrics de la catedral de Saint Paul, on permetien aparcar vehicles de viatgers i rodamóns a canvi d’una petita col·laboració caritativa. Pel mateix preu –poca cosa- teníem dret a utilitzar uns serveis sanitaris amb dutxes, imprescindibles per a la nostra higiene i les necessitats fisiològiques. El més impactant era veure i viure la realitat de les persones que naixien, vivien i morien sota el majestuós pont de Calcuta. Hi havia molta brutícia, i les olors d’encens i marihuana (ganja, en indi) es barrejaven amb les pudors i amb els xiscles dels corbs, garses, merles i altres ocells. Les cridòries i les botzines s’alternaven amb les campanades de la catedral, el murmuri de la multitud, la música agradable i extasiant de les tables i els orgues, i tot plegat provocava una sensació agradable i de rebuig al mateix temps, però amb un encís indescriptible”.
 
En el seu dietari personal, Camps va escriure: “Quina vida tan diferent a la del nostre país! A Calcuta el futur no existia, ni el passat. La única realitat era omplir el pap com a mínim un cop al dia. Uns es dedicaven a aprofitar i reciclar tot el que trobaven, mentre molts d’altres es banyaven al riu per plaer i higiene; i uns quants, ficats a l’aigua fins al genolls esbatussaven tota mena de saris, pantalons i camises de cotó o de seda contra les roques per aconseguir  fer-los nets. Quina varietat de colors i matisos, quina plasticitat! Mattise, Miró o  Kandiski, no van visitar Calcuta?”
 
Des de feia gairebé dos mesos, després d’esmorzar, en Pere i en Pep anaven un cop a la setmana a la Shipping Corporation amb l’idea d’embarcar el camió. Cada quinze dies, mes o menys, un dels vaixells que feien la ruta marítima fins Califòrnia ancorava al brut i tètric moll de Calcuta. Passava una quinzena i no podien fer res més que esperar i pregar per l’embarcament. La resposta cordial  del responsable de la companyia era sempre la mateixa: “No patiu, que en el proper vaixell us carregarem el camió”. I això els desesperava, perquè retardava considerablement el calendari previst del viatge.
 
Si l’Índia era pobra, Bangla Desh encara ho era més. Això és el que van experimentar en Mia i en Jou només trepitjar els carrers de la capital, Dacca, cercant una pensió per passar la primera nit. Els monsons eren tant o més intensos que a Calcuta. A diferencia de l’Índia, a Bangla Desh tothom era musulmà i la gran mesquita amb minarets llargaruts convocava i aplegava els fidels a la gran esplanada d’una plaça que acollia milers de devots.
 
Hi havia poques botigues i pocs restaurants i la gent era sorruda i desconfiada: “Ens miraven com si fóssim alienígenes caiguts del cel. A Bangla Desh, no hi vam trobar cap estranger. El recorregut cap el sud del país, ple de camps d’arròs, va ser molt dur i sever. Els monsons no donaven treva i sempre plovia a bots i barrals. Les carreteres, en molt mal estat, estaven congestionades per un considerable torrent humà, tricicles, bicicletes i animals. El trajecte fins a Chittagon i Cook's Bazar va ser infame, amb les carreteres tallades pels centenars d’afluents i subafluents. Els transbordadors per passar d’un cantó a l’altre eren insuficients, i de vegades fèiem llargues cues amb hores d’espera. Fins que vam entendre que a l’època dels monsons, ningú no visitava Bangla Desh. De fet, tampoc no hi havia res d’interès per visitar, res per comprar, res per fer, i si, una pobresa galopant que ens va commoure”.
 
Adéu a l’Índia. D’expedicionaris a viatgers amb motxilla

Després de tantes setmanes esperant a Calcuta, el miracle es va produir. Un dia, després de pelegrinar repetidament pels despatxos de la naviliera, un dels administratius de la Shipping Coop, que feia dies veia perduts, confosos i desanimats els membres de Globus, els va dir solemnement que “a l’Índia s’havia de trobar la persona correcta en el moment adequat i en el lloc oportú, i que aquesta persona era ell. El cas és que en dues hores teníem els papers per facturar el camió en el vaixell, la nau dels somnis perduts. La imatge de les 14 tones del camió penjades en una gran xarxa elevada per una grua portuària per depositar-lo a la bodega, no ens la crèiem. Però també patíem al veure el camió allà penjat, fins que la panxa el va engolir i la marineria i els estibadors ens van cridar: ‘Ok ok, very good!’”. L’endemà, els vigatans sortien volant des de l’aeroport de Calcuta en direcció a Rangun, amb el mínim equipatge (el més imprescindible). Faltaven pocs dies per encetar el mes d’agost i estaven esgotats de tanta espera.
  
Després de més d’un any de la sortida de Vic i d’estar molts mesos a l’Índia, la pèrdua temporal de la seva casa ambulant va significar una inflexió absoluta en el periple dels expedicionaris, que de cop i volta es van convertir en viatgers amb motxilla. Ara començava una aventura dins d’una altra aventura, amb alguns dels components de Globus separats (en Jordi, en Xavier i en Jesús), però amb una cita al cap d’uns mesos al Japó per anar a San Francisco i prosseguir el viatge amb el camió.
 
Analitzant individualment les situacions viscudes sense la dependència del camió, Pere Camps avui està convençut que “viatjar sense el nostre vehicle ens va oferir una altra visió i una altra realitat del viatge i dels països que vam visitar amb motxilla. El fet de decidir individualment el trajecte a seguir ens obligava a prescindir del recolzament del grup i   prendre decisions personals. L’autonomia monetària també ens permetia un retrobament decisori amb nosaltres mateixos. Aquesta situació nova ens va marcar i ens va  motivar a fer un canvi profund d’objectius i valoracions. Ser expedicionari volia dir aconseguir objectius, compromisos i finalitats. En canvi, ser viatgers significava gaudir del viatge, mirar, conèixer, viure el moment i bescanviar sentiments, feelings i experiències...  Encara que probablement érem les dues coses. Aquestes reflexions no deixaven d’estimular-nos a seguir amb l’objectiu de donar la volta al mon en un termini de tres anys. Havíem gastat divuit mesos i ens quedava el mateix temps per aconseguir-ho”.
 
Arribats en aquest punt del relat, en el transcurs de la conversa mantinguda entre el cronista i quatre dels expedicionaris a l’abans esmentat esmorzar de Taradell, en Mia va fer una reflexió en veu alta que va portar la resta de contertulians a entrar en un profund debat: “Si a Vic, abans de preparar l’expedició, el leivmotiv del viatge, era l’Índia, on volíem anar en dues furgonetes, després de viure-hi més de mig any, vam descobrir que a l’Índia les nostres vides havien començat a canviar. Aquell enorme país ens havia tocat a tots. Probablement vam tornar a la nostra idea original i el subconscient ens va retornar quelcom de nosaltres mateixos que buscàvem, la raó que ens va portar a abandonar-ho tot per cercar nous horitzons”.
 
Xavier Arranz creu que “en l’expedició hi va haver tants viatges com persones la vam compartir. Sense voler desmentir la primera idea del viatge, l’Índia no ho va ser tot, encara que me l’imaginava una fita important. Qui no havia llegit Sidharta de Hermann Hesse?  L’Índia va ser molt enriquidora i em va impressionar pel que representava en aquell moment.  Tot i això, en la meva participació a Globus hi havia un component d’aventura i de noves experiències més generals que volia viure. En la meva estança a l’Índia en companyia dels altres, i també mentre vaig fer l’etapa de motxilla tot sol per Sri Lanka, Pondicheri, Madràs i Calcuta, reconec que aquell país em va tocar per la seva mística i el seu tarannà. La prova d’això és que el primer viatge de llarga durada que vaig fer després d’acabar l’expedició de Globus, va se a l’Índia, durant quatre mesos, amb la Montse, la meva parella”.
  
Pere Camps fa constar que “en molts dels països visitats, vam veure i viure mancances i pobresa. Però a l’Índia vam copsar, veure, viure i beure la misèria. Aquest va ser el punt d’inflexió més corprenedor. Això és el que més em va frapar. A partir d’aquí, continuar el viatge era anar assolint l’objectiu de la ruta programada. Però mai vaig pensar que la Índia podia ser l´únic destí, colpidor i reflexiu, que em marqués d’una manera tan decisiva que no em deixés anar mes enllà”.
 
Des de la seva òptica d’integrant intermitent de l’expedició, Pep Marin recorda que la seva experiència va ser un xic diferent de la resta de companys: “Jo vaig sortir sense cap pla de viatge preestablert. És veritat que l'Índia era primordial i ineludible, però per mi no era l’objectiu únic. Mentre vaig viatjar tot sol, i també amb ells, vaig trobar i conèixer molta gent que em va encoratjar encara més a continuar endavant amb la meva dèria. A l'Índia tots plegats vam obtenir el carnet de viatgers i abandonar el d’expedicionaris. Amb el pas del temps, puc dir que en les meves entrades i sortides de l’operació Globus, cada vegada que em retrobava amb ells els veia molt canviats i transformats. Això deu voler dir que el viatge i les experiències personals modifiquen la vida i la manera d’entendre-la”, apunta.
 
Dues setmanes després de la conversa de Taradell, el cronista va plantejar aquest tema a Jou Puigferrer i a Jordi Vila en la trobada que vam tenir a Vic. Segons Vila, “encara que una de les sotragades vivencials més fortes la vaig pas experimentar a l’Índia,  també em van sotraguejar altres països. Em va interessar molt Tailàndia, igual que Alaska, un territori ben diferent i molt agradable, on qualsevol situació esdevé normal. Però jo, que tinc una especial sensibilitat artística, no puc oblidar la llum i els colors de Mèxic, un país on la natura és espectacular”. D’una opinió semblant és Jou Puigferrer: “El replantejament del viatge me’l vaig fer a l’Índia, però també a Alaska i a Mèxic”.
 
Birmània, un país vist i no vist

Després de sortir en avió de Calcuta, els quatre vigatans van aterrar en un país governat amb ma de ferro per un règim comunista dictatorial que només permetia l’entrada amb un visat turístic limitat a set dies. Curiosament però, Birmània era –i encara és- un dels territoris amb més població budista el món. Volien visitar la capital, Rangun, però també Mandalay, la segona ciutat del país, un enclavament estratègic i decisiu en el final de la Segona Guerra Mundial, famosa per la venda incontrolada de robins. Per tant, era qüestió de no entretenir-se massa i anar per feina. La primera nit a Rangun van dormir en una habitació d’una hostatgeria cèntrica. Però a mitja nit, pel rebombori que vam sentir van descobrir que les habitacions del costat feien les funcions de bordell, amb nenes encara adolescents i els seus clients que anaven amunt i avall.

Exceptuant els edificis construïts a l’època colonial durant l’ocupació britànica, la ciutat no tenia massa interès. El riu Yangon la recorria cabalós i observava de reüll la majestuosa pagoda daurada de Shwedagon, de forma octogonal, molt  majestuosa, construïda amb pedres de la zona fluvial i recoberta en bona part per milers de làmines d’or, amb una anella coronant el cim farcida de pedres precioses: diamants, safirs i robins. A Rangun, s’hi van quedar quatre dies.
 
El país era frondós i ric en vegetació. Des de el tren que els portava a Mandalay van contemplar moltíssims templets, oratoris i pagodes budistes: “N'hi havia a centenars. Al seu costat, les terres estaven treballades, conreades i encerclades per boscos semblants a selves tropicals, plenes d’arbredes exuberants, rius i canals que regaven les immenses plantacions d’arròs. Arreu hi havia monjos budistes, amb túnica color safrà, que caminaven i recitaven textos sagrats i rebien dels feligresos la seva ració alimentaria amb unes tasses de color negre. Com a contrapartida, els devots budistes donaven gràcies als monjos per l’honor de poder-los servir. Les imatges dels Budes, petites, grans o gegantines, eren omnipresents arreu. També vam visitar els mercats, carrers i botigues, i vam comprar alguns robins petits, més rosats que vermells, però autèntics, que finalment van acabar adornat les orelles, colls o dits dels nostres familiars, amic i amigues de Catalunya”.
 
 
Retrobaments a Bangkok

Al cap d’una setmana arribaven a l’aeroport de Bangkok, a Tailàndia. L’autobús els va deixar al centre de la ciutat, on es van allotjat en una pensió a prop de l’estació del ferrocarril. Com ja venia essent habitual, l’estada a Bangkok també es va allargar més del previst, perquè esperaven una transferència de dòlars des de les oficines de Pegaso a Espanya i uns xecs de viatge del Bank Of America que no hi havia manera que arribessin. Per més que reclamaven, la burocràcia era lenta i irracional. Així que s’ho van agafar amb calma. Aleshores es van retrobar amb Jordi Vila, que venia en avió des de Pakistan, on havia deixat Xavier Arranz.
 
La situació era propícia, el temps agradable, la ciutat interessant i caòtica, però plena de vida i d’excitants aventures exòtiques. També van visitar incomptables pagodes laminades amb fulls d’or i mercats flotants, i van passar moltes nits als pubs, fins que amb el toc de queda de la una de la matinada tancaven portes i carrers. De dia anaven a l’oficina bancària a comprovar els ingressos, enviaven cartes i documentació a l’equip coordinador vigatà i s’alimentaven amb exquisits plats cuinats als xiringuitos dels carrers, on eren empaitats per algunes noietes joves que no paraven d’oferir la seva companyia.
 
Fins que un bon dia van trobar per casualitat a Jesús Sanjosé menjant una sopa de fideus en un restaurant. Feia tres mesos que esperava que arribessin els companys. En uns anys sense internet ni comunicacions fàcils, els altres tres li van fer cinc cèntims del passat, el present i el futur de la expedició, a més de la qüestió dels diners de Pegaso i els xecs de viatge que esperaven. I li van explicar amb pèls i senyals el perquè del retard per culpa de l’embarcament del camió, el bussines que havia portat en Jordi i en Xevi cap Europa, l’estada d’en Jou i en Mia a Bangla Desh i de tots quatre a Birmània.
  
Per la seva banda, en Sanjo els va posar al corrent de les seves aventures en solitari a Bangkok: s’havia quedat sense diners i subsistia gràcies a un préstec personal d’un agregat cultural de l’ambaixada espanyola, a qui al cap de poc van retornar els diners del deute. En saber que la resta del grup havia decidit que Pere Camps aniria tot sol a San Francisco per recollir i estacionar el camió en una zona segura, en Jesús es va oferir per fer-se càrrec d’aquest afer i en Pere va acabar fent bots d’alegria.
 
Al cap de tres dies, el nou responsable de l’estacionament del camió amb les butxaques recuperades, volava cap els EUA. La resta van comprar a la  Korean Airlines un bitllet d’avió obert molt barat (400 dòlars), amb dret a fer escales a Sidney, Singapur, Hong-kong, Taipei, Taiwan, Seul, Japó, Hawaii i Los Ángeles. Coincidint amb aquests fets, després de tres setmanes, per fi van arribar els diners. I no es van esperar més. Pep Marín, el “setè Globus”, va viatjar tot sol cap al Japó, després que les autoritats australianes li deneguessin el visat d’entrada en aquell país.

La resta de companys van marxar cap a l’illa de Kosamui, un indret encantador, amb una gent molt afable. Les platges, buides de turistes, eren paradisíaques i estaven farcides de cocoters. Les aigües eren temperades, i el fons marí ple de coralls i peixos de tots colors i mides. De tornada a Bangkok, on es van trobar casualment el periodista vigatà Ramon Vilaró, els membres de Globus es van plantar a l’aeroport de Bangkok per pujar en un avió que els portaria a Sidney, a Austràlia (Oceania).
 
Una nit a l’òpera

En el seu diari personal, Pere Camps va escriure que Sidney era “una ciutat oberta al mar i plena de llum, colors i grans avingudes plenes de gratacels altíssims, on ens trobàvem com a casa. Els espectacles als carrers, davant del port, amb malabaristes i embadocadors omplien les nostres tardes i els capvespres. També vam gaudir de la impressionant barrera de corall més gran del mon i d’una gran quantitat d’espècies marines. L’espectacular edifici de l’Òpera, tocant al port, era el més emblemàtic de la ciutat. Amb la millor vestimenta de que disposàvem, tots junts vam quedar bocabadats d’una vetllada operística, teatral, sonora i sensorial que no podíem  ni imaginar”.
 
També van visitar el local de la casa d’Espanya, on els caps de setmana els espanyols residents a Sidney es trobaven, es justificaven, recolzaven i ballaven pasdobles, jotes, sevillanes i fandangos. Però res des sardanes. En assabentar-se que necessitaven un cambrer pel cap de setmana vinent, en Jordi s’hi va apuntar sense condicions i es va fer un tip d’anar amunt i avall, però la recompensa va ser gratificant.
 
Durant la seva estança van fer bones amistats i coneixences, van llogar, per quinze dies la planta baixa d’una casa prop del centre, amb dues habitacions i cuina-menjador. Però tal com explicava en Pere en la seves memòries, “les depeses començaven a ser preocupants. El camió, a més d’allotjar-nos, ens permetia cuinar els àpats de cada dia. Però ara pagàvem lloguer i la majoria d’àpats -si no érem convidats-, els desplaçaments en autobús i les obligades visites turístiques. La possibilitat de trobar una feina a Sidney era escassa i tothom ens aconsellava buscar-la cap al nord del país. Era la temporada de recollida de les fulles de tabac i ens van dir que cada any necessitaven mans joves”.
 
De Sidney es van dirigir a Brisbane, on es van trobar amb una noia que havien conegut, una any abans al mar Mort, a Jordània. La noia els va anar a buscar a l’estació amb un parell d’amigues, els va portar a sopar en un acollidor restaurant, i després de l’obligada visita al centre de la ciutat tots van dormir a la casa d’una de les amigues. A continuació es van desplaçar a Cairns, un poblet més al nord, on des de feia una dotzena d’anys vivia una catalana casada amb un australià. Els va allotjar una nit a casa de la parella i durant el sopar els va explicar la seva vida i les circumstàncies que la varen portar fins allà, el tarannà de la vila, l’activitat  i les escasses possibilitats de trobar feina  a la zona, perquè la temporada de recollida del tabac s’havia endarrerit per la manca de pluges.
 
La diversitat de Papua-Nova Guinea

La propera etapa va ser l’illa de Papua-Nova Guinea, un país políticament en estat embrionari que havia aconseguit la seva independència l’any 1975, després de ser dominada per britànics, alemanys i australians durant la Primera Guerra Mundial. L’únic mitjà de transport per arribar-hi  era un petit avió Fokker amb capacitat per a una trentena de persones. El vol va ser molt mogut, amb sobtats canvis d’altura i velocitat desmesurada.
 
A Port Moresby, la capital del país, les llengües oficials del país eren l’anglès, el tokpisin i l'hiri. D’ètnies i parles n’hi havia a centenars, comptant-hi alguna reminiscència lingüística dels exploradors i dominadors espanyols. Però era una ciutat amorfa, compartida majoritàriament per ciutadans aborígens, anglesos nou vinguts, australians i missioners, amb edificis tocant el mar, sense cap mena d’interès arquitectònic ni cultural. No hi havia turistes, ni les infraestructures necessàries per rebre’ls. Per acabar d’adobar-ho, no existia un transport regular ni públic entre les ciutats, pobles i poblats del país, i els preus al canvi de dòlars eren els més cars de tots els països que fins llavors havien visitat. Tanmateix, era tan poc habitual la presència de visitants catalans que, en una mostra de cordialitat espontània i sincera, els oferien allotjament gratuït. 
 
De la manera que van poder (per les dificultats idiomàtiques), van saber que al cap de pocs dies hi havia una trobada de la majoria de tribus locals que es reunien cada any per celebrar la independència del país. I van tenir la sort de ser hostatjats a la casa d’un missioner que no havia conegut mai cap català, on van menjar “uns ous ferrats amb arròs blanc i salsa de tomàquet, amb banana inclosa. La sobretaula es va allargar fins passada la mitjanit i  la tertúlia, després de traguejar unes quantes cerveses, va aprofundir en la discussió teològica de la existència de Déu, dels déus o del no res”, recorden.
  
La festa, anomenada Sing-Sing, va ser espectacular: “Mai no havíem al·lucinat tant. L’explosió de colors, càntics, vestits tradicionals de cada ètnia i tribu, era brutal. Igual que els balls rituals i les representacions dels indígenes, càntics guerrers, màscares gegantines, plomes de mil i un color regalades pels ocells ‘del paradís’ que vivien a la selva, i els cossos pintats. Un regal per als nostres ulls. Acabada la festa, vam dormir al terra d’una cabana sense llum, sobre els nostres matalassos inflables”.
 
 
La travessia del Tomako

Dies després, al port de Madang, els vigatans van descobrir l’ombra gegantina del Tomako, un vaixell de càrrega que admetia passatgers, ancorat al moll i tocant la botzina amb exageració per anunciar la seva immediata sortida del port. Mia Casases i Pere Camps recorden detalls del caòtic viatge en aquell navili estrafolari en el qual es van embarcar: “Era una nau tètrica de color negre amb pinzellades rogenques i rovellat per tots costats. Feia el servei de transport i mig d’autobús regular entre les illes properes i no disposava de cabines per dormir per al passatge, però sí per a la tripulació. Amb corredisses, tothom volia arribar el primer a la planta de sota coberta  per marcar territori i trobar un espai per estirar les màrfegues o estores per poder conviure i dormir les dues setmanes previstes del recorregut, amb escales incloses”.
 
Els aventures expliquen que “al matí següent, les cobertes, plenes de gent amuntegada, eren un caos. Portàvem dotze hores de viatge dels disset dies que havia de durar, però tot allò feia pudor d’excrements, de restes de menjar i dels vòmits dels passatgers marejats. Tot era insuficient: pocs lavabos, dues o tres dutxes i poc més. Durant les primeres hores del dia la calor era sufocant. Aleshores vam començar a dubtar del racó on ens havíem instal·lat, cada vegada més envaït, i no vam tenir més remei que pagar alguns dòlars a uns mariners per ocupar les seves cabines, que ens van oferir fins al final de trajecte. El nostre passatge incloïa els àpats a bord, però ben aviat vam avorrir l’arròs blanc amb algun tros de peix preparat amb salsa picant, sempre del mateix sabor. Sort que vam fer escala a Ambon, una preciosa illa, on vam comprar paquets de galetes i llet condensada, fruits i cacauets, que ens van ajudar a recompondre la dieta sumaríssima del cuiner del vaixell”.
 
Al cap de disset dies d’un atormentat viatge, van abandonar el vaixell a Ungung Pandang, a les illes Cèlebes, “cansats de la monotonia de la vida a bord. Enrere quedaven les precioses platges d’illes sense nom, el somriure amable d’una gent senzilla que et miraven amb estupor i escepticisme, les partides d’escacs a coberta, l’arròs blanc amb peix, i les nostres cabines, que va ens van servir de refugi en un creuer pels mars del sud, que no va ser de plaer, però si d’iniciació”.
 
Baralles de galls a Bali

Aleshores van anar fins a Bali, en un avió petit propulsat amb hèlices: “Era una illa paradisíaca, amb aigües temperades, ones compassades i rítmiques, somiades i utilitzades  pels surfistes australians i pels buscadors de sensacions i reptes. Un dels esports predilectes del país eren les baralles de galls, l’espectacle mes engrescador de tots, en el que els balinesos apostaven molts diners. A cada poble, hi havia petites cabanes rodones construïdes amb quatre pals i fulles de palmera per sostre, amb unes graderies estretes de dos o tres nivells, l’últim dels quals tenia una barana protectora  on s’aglomeraven la majoria dels homes del poble els caps de setmana”.
 
L’illa era d’una bellesa extrema en tots els aspectes: “Les muntanyes altives de l’interior eren plenes de cons volcànics, i els peus d’algunes arribaven fins a la sorra de  les platges, en un marc abrigat per una vegetació exuberant, selvàtica, sembrada de palmeres. Hi havia pocs turistes, gairebé tots arribats d’Europa, Amèrica del Nord, Canadà i, sobretot, d’Austràlia. Les nits, després de sopar, les passaven en sales de festa i pubs dels pocs hotels construïts amb capital nord-americà, bevent tot tipus de còctels de colors dubtosos, vestits amb batiks estampats amb dibuixos de flors i colors estridents adquirits en les botigues i parades dels poblets del voltant. Fèiem una patxoca al·lucinant”.
 
Donada la manca d’infraestructures i serveis públics, van explorar l’illa en motocicletes japoneses. Els preus del lloguer eren raonables i els vehicles fàcils de conduir. Les carreteres eren virades i hi havia molts camins polsosos sense asfaltar. Allà vam combinar les excursions amb banys al mar, passejades, la lectura de llibres i guies turístiques, o escrivint cartes i diaris personals. A Bali estaven instal·lats en un bungalow senzill, amb bany incorporat.
 
Indonèsia, el país de les mil i una illes

Segons els vigatans, “Indonèsia era un país granissat de mil i una illes. La seva capital Djakarta era del tot inhumana, amb molta pol·lució, extrema pobresa, sorolls i una incontrolada pressa dels seus habitants. La història també estava plena de conquestes, reconquestes, invasions i influències econòmiques i religioses d’altres països i cultures. L’aigua-barreig d’hinduistes, budistes i sobretot mahometans, s’identifica visualment en els edificis del centre”.  
 
Els aventures s’hostatjaven en un alberg desmanegat, en petites habitacions acomodades amb lliteres i banys compartits, sense pretensions ni neteja, situat prop del centre de la capital. Un matí es van trobar al carrer amb una parella de joves catalans que els van dir que a la pensió on estaven instal·lats hi havia allotjat un noi de Vic. Aleshores hi van córrer escopetejats i “vam veure un individu amb ulleres de sol que venia de cara mirant el cel. Era en Xevi i venia de Pakistan i el sud de l’Índia. Era el que faltava per completar el grup,  exceptuant en Sanjo, que des de Bangkok havia volat als EUA a endreçar el camió, i en Pep, que ja era al Japó. No ens ho podíem creure. Semblava impossible que després de les diverses separacions durant sis mesos tornéssim a ser cinc”.
 
Com que el temps se’ls tirava al damunt, van visitar els següents països amb celeritat, per la pretensió d’arribar al Japó per Nadal tal com tenien previst, i rebre la tercera transferència de diners de Pegaso, a més de la correspondència (cartes i fotocòpies de diaris locals de la Plana i del país) que els enviava regularment l’equip coordinador de Globus 76-79. Abans de marxar, van ser convidats a sopar per l’ambaixador espanyol a Djakarta, a qui havien entregat la carta de presentació signada pel marquès de Mondéjar. A l’ambaixada van aprofitar l’ocasió per enviar per “valija  diplomàtica” totes les seves cartes, retalls de premsa, postals, robins i quincalles a Vic. La relació amb l’ambaixador, amb la seva esposa i el cos diplomàtic va ser excel·lent.

La següent etapa va ser Singapur, un país i una ciutat situats en una illa privilegiada, que l’any 1965 s’havia independitzat dels xinesos i malais. Els seus habitants vivien de les empreses japoneses i nord-americanes d’alta tecnologia. Disposava de les més àmplies instal·lacions del món per a contenidors al moll del port i era un centre financer i turístic, ple d’espectaculars gratacels. Els expedicionaris recorden que “si llançaves un paper a terra, una burilla o una escopinada, la multa era contundent; i si no la pagaves al moment, t’empresonaven. Però no hi havia cap lloc d’interès a visitar, ni temples, ni edificis emblemàtics”.
 
De Singapur van volar fins a Kuala Lumpur, capital de Malàisia, una ciutat de la qual avui no recorden res d’especial que pugui tenir algun interès. Però la pressa manava, i com que el bitllet d’avió que havien comprat a Bangkok els permetia distribuir els trajectes al seu gust, primer van recalar a Hong-kong, l’illa independent de la Xina fins l’any 2007. Allà, l’explosió de gratacels, avingudes, carrers amplis i les activitats frenètiques dels seus vilatans no convidaven massa a la integració dels catalans, que contemplaven tota mena de barques i navilis flotants que semblava un rusc d’abelles amb anades i vingudes sense ordre ni control.

Pocs dies després, coincidint amb el dia de Nadal del 1977, aterraven a Seul, la capital de Corea del Sud, una concentració humana amb una activitat industrial frenètica. Feia un fred que pelava, però per sort van dormir  en una pensió amb calefacció irradiant al terra. Com que era desembre i el cel tapat i plujós no convidava a descobrir ni monuments, edificis, museus, mercats ni llocs d’interès, quatre dels cinc viatgers es van carregar les motxilles a l’esquena i cap a l’aeroport, on van pujar a l’avió que els portaria al Japó. El cinquè Globus, en Mia, es va quedar uns dies a Seul, on havia fet amistat amb una noia que el va convidar a la festa de despenalització del sake coreà, una beguda destil·lada provinent de l’arròs prohibida durant molts anys. La celebració va anar envoltada d’espectaculars focs artificials.
 
Visita a l’ambaixada espanyola a l’imperi del sol naixent

Quan el mes de gener del 1978 els expedicionaris van arribar al Japó, feia pocs dies que Pep Marín havia marxat a San Francisco, després d’haver treballat dos mesos a Tòquio. Entre les variades feines que havia desenvolupat per una empresa de neteja, hi havia el manteniment de la llotja de l’emperador a l’hipòdrom de la capital nipona.
 
Els cinc membres de Globus es van instal·lar en una pensió amb unes habitacions que semblaven “nínxols de cementiri, i uns espais comuns que recordaven les anades i vingudes d’un formiguer. Els preus de lloguer d’un pis o un apartaments eren prohibitius per a nosaltres, i també per a la majoria de treballadors”. La capital del Japó era una ciutat de contrastos definits pels “diferents estils arquitectònics dissenyats en temps passats i actuals: gratacels espectaculars al centre, al costat de carrers estrets amb cases de fusta tocant-se amb temples taoistes, catedrals i museus. Tot plegat oxigenat per jardins silenciosos, amb milers de persones passejant al capvespre i durant els caps de setmana”.
 
A l’ambaixada espanyola, després de mostrar la carta de presentació de rigor, els van obrir portes, amb fingiments i gentileses mes o menys obligades. Allà van saber que un altre vigatà rondava per la legació diplomàtica des de feia setmanes: “Joan Redorta, aleshores monjo benedictí del monestir de Montserrat, que buscava respostes, aventura, coneixements i, sobretot, es buscava a ell mateix. La trobada ens va entusiasmar a les dues bandes. No el coneixíem personalment, però sabíem de les seves qualitats creatives com a pintor i ceramista d’ofici. Algú de nosaltres tenia a casa seva un cendrer, un plat o una terrissa de terracota feta per ell. En Redorta també tenia problemes de finançament, i l’ambaixador espanyol li va oferir una sala a l’ambaixada per poder dissenyar, modelar i pintar un cavall d’estil i silueta nipona de l’època dels emperadors i samurais, que finalment va coure en el forn d’un terrisser reconegut. El cavall es va quedar a l’ambaixada”.

Una tarda, a Tòquio, mentre a la planta baixa d’un gratacels del centre parlaven amb una hostessa de la companyia d’aviació que els reservava el seient del vol cap Hawaii, els va sorprendre un terratrèmol de grau mitjà: “Tothom es va aturar d’una manera natural i acostumada, però nosaltres ens vam acollonir i vam quedar petrificats. No sabíem què fer, ni els protocols a seguir en aquests casos com aquest, molt habituals i repetits al Japó. Un cop passat el neguit tothom va continuar amb el que estava fent. I nosaltres, mica en mica, ens vam anar desacollonint”.

La visita a Kyoto era obligada i desitjada, igual que la muntanya anomenada Fuji, que veien des de la finestra. O els jardins Zen “on s’aturaven els moviments, els pensaments i les intencions de la gent. La majoria de temples taoistes acollien un petit jardí que escenificava un Tot minúscul, ple d’harmonia, quietud i senzillesa”.

De nou a Tòquio, poc després, en un dels bancs nipons de la capital, va arribar puntualment la tercera transferència pactada amb la Pegaso. Per la seva banda, en Jou, en el seu paper de relacions públiques i responsable publicitari, es va cansar de picar portes d’empreses multinacionals amb l’idea de convèncer el seus directius de posar un anunci publicitari a la carrosseria del camió, una propaganda que suposadament donaria prestigi a les marques japoneses quan es publiquessin fotos i reportatges als diaris del país. La  majoria no li va obrir les portes, però la empresa Asahi Pentax, fabricant de càmeres fotogràfiques, se’l va escoltar i li va dir que ja en parlarien.

El Pep ja havia marxat cap a San Francisco i la resta -inclòs en Mia que havia tornat de Seul- esperava la resposta de la multinacional. En Jou i en Pere cada matí anaven a la seu de l’empresa fotogràfica on els seus dirigents els rebien “amb amabilitat, cafès o tes, i moltes orelles, ulleres i somriures. Moltes reverències i rialles, però els dies passaven, i el dòlars es reduïen tant ràpidament com la nostra pretensió d’una desitjada resposta positiva. Després de molts intents, vam arribar a la conclusió que els dirigents de les companyies japoneses, si no volien dir un sí, no deien mai un no  rotund. Aleshores vam entendre que la seva indefinició amb somriures incorporats, dissimulava un nul interès per la nostra proposta”. Decebuts i amb la cua entre cames, després de passar dos mesos al Japó, van volar cap a Hawaii.
 
El paradís dels turistes americans

Hawaii, on van estar pocs dies, era un món apart. L’illa estava dissenyada per acollir turistes de terra ferma dels EUA. Pere Camps va esctiure en el seu dietari: “Allò era un paradís fet a la mesura americana, ple de McDonald’s, Kentuky Fried Chiken, camps de golf, discoteques, restaurants i centres de reflexió i trobament personal, encapçalats per gurus de formació dubtosa. La majoria de turistes gringos hi passaven les seves vacances amb la intenció de prendre el sol, fer migdiades i omplir la panxa de cerveses abans i després d’esmorzar, dinar i sopar. El seu interès per conèixer la illa i la cultura dels illencs era nul. Només els interessava la visita obligada al museu que guardava les restes del bombardeig de Pearl Harbour durant la Segona Guerra Mundial, que els feia sentir humiliats i ferits en l’orgull personal i patriòtic”.
 
Els viatgers tenien ganes de recuperar la seva condició d’expedicionaris i arribar aviat a San Francisco per recuperar el camió, en Manolu, la seva casa ambulant que feia set mesos havien vist per darrera vegada al moll de Calcuta. Després d’una ràpida visita a Honululu, la capital, i dels llocs d’interès (les platges, el museu de rigor, el centre comercial), i de menjar en un McDonald’s, van volar cap a Los Ángeles, on van fer una escala de mitja hora a l’aeroport, i finalment van aterrar a San Francisco.
 
Es van instal·lar al Youth Hostel del centre de la ciutat. L’endemà de bon matí van telefonar al consolat espanyol, i a través seu van saber que el lloc de trobada de tots plegats era el restaurant de Don Ciriaco, al carrer Power Street. Allà es van reunir tots amb Pep Marín, però hi faltava Jesús Sanjosé, que feia mesos estava instal·lat en una habitació del primer pis del restaurant, però feia dies que havia marxat a Mèxic amb un amic valencià. El camió l’havia estacionat en un embarcador sense sostre al moll Pier 42. El vehicle estava força rovellat, i en Jordi, responsable de la mecànica i del seu manteniment, va estar uns dies treballant per deixar-lo a punt per continuar el periple.
 
Al cap de poc, en Sanjo va aparèixer al moll 42 molt ben vestit. Els va explicar que s’ho havia passat molt bé, i que tenia ganes de parlar amb ells perquè a Califòrnia se li havien remogut les idees i les intencions: estava cansat del viatge amb el camió i havia descobert altra gent, altres objectius, altres maneres de viure. La seva conclusió va ser que entre tots es repartissin els diners de la caixa comuna a parts iguals, i que ell deixaria l’operació Globus i es quedaria a San Francisco. Renunciava al propòsit d’intentar donar la volta al món amb els companys i volia començar una nova etapa de la seva vida als Estats Units d’Amèrica. Una mica disgustats i ressentits, els expedicionaris li van donar la part corresponent de la suposada herència, una mena de ‘legítima’. Passats els anys, avui creuen que en Sanjo “mai no va ser un jugador d’equip. Es va afegir a la nostra aventura per una casualitat. Anava a la seva i, segurament, la seva intenció era viure sense lligams”.
 
Arribats a aquest punt, i veient que l’economia comuna s’havia ressentit, en Pep, en Xavi i en Pere van coincidir a pensar que necessitaven alguna autonomia econòmica per poder tenir una certa llibertat personal, i van decidir buscar una feina que els permetés tenir aquesta autonomia. Mentrestant, els altres tres (en Jou, en Mia i en Jordi) van editar unes postals del camió amb la fotografia dels sis integrants, amb l’idea d’anar a vendre-les a la vall de la Mort, Arizona i el canó del Colorado.
 
Treballs remunerats a San Francisco

En Xevi va ser el primer de trobar feina de cambrer, amb allotjament inclòs, al restaurant Don Ciriaco, propietat d’un basc que feia anys havia emigrat a Califòrnia i després de molts esforços treballant en el ram de hostaleria, havia pogut muntar el seu negoci. En Pep va treballar de rentaplats en un restaurant regentat per uns argentins que no donaven massa importància a la neteja, la desinsectació, ni a la higiene de la cuina; el vigatà hi va fer una neteja tant a fons que el van felicitar amb entusiasme i admiració, amb copets a l’espatlla inclosos. Al cap de poc, però, Marín va trobar una feina de vigilant d’un pàrquing, on era l’encarregat d’aparcar els vehicles dels comensals del restaurant Reno, propietat d’un valencià que pretenia oferir plats típics espanyols. Finalment, en Pere va trobar feina de netejador en una empresa encarregada de deixar en condicions les dependències de l’hotel Hilton, a la primera planta, el hall, i més endavant a la segona planta, on hi havia un bar i una quantitat impressionant de passadissos; setmanes després el van canviar d’ubicació i li van fer netejar les oficines i el despatx del director de l’hotel, un home important que a la paret hi tenia penjada uns foto de Cassius Clay amb dedicatòria inclosa.
 
Els dies de lleure, els tres vigatans feien passejades pel port on contemplaven bocabadats l’al·lucinat estol de freakis, hippies i xarlatans que feien espectacles al passeig marítim. També aprofitaven per anar al bar del costat del Don Ciriaco a jugar unes partides de billar i a petar la xerrada amb una penya d’espanyols. Al cap d’un mes i mig van aparèixer en Mia, en Jou i en Jordi que no havien venut gairebé cap postal en la seva incursió a l’interior de l’oest americà, en els indrets que habitualment apareixen a les pel·lícules..
 
Efemèrides del 1978: l’accident dels Alfacs i el referèndum de la Constitució espanyola

Aquells dies, l’aventura dels catalans que estaven donant la volta al món en camió va sortir publicada en alguns diaris americans editats en espanyol. Però a la primavera de 1978, el món continuava donant voltes. A Itàlia, el grup armat Brigades Roges va segrestar Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana. Després de gairebé dos mesos de captiveri, el seu cadàver va aparèixer al maleter d’un cotxe. Coincidint amb aquests fets, el Barça es va proclamar camió de la Copa del Rei.  
 
A mitjans d’estiu, un tràgic accident va sacsejar Catalunya: un camió cisterna carregat amb 25 tones de gas propilè liquat va esclatar quan passava pel costat d’un càmping a els Alfacs, prop de Tarragona, on van morir carbonitzades 180 persones, i 600 més van resultar ferides de gravetat. El mes d’agost, Edèn Pastora, conegut com el "comandante Cero", va comandar la ocupació del Palau Nacional de Managua, a Nicaragua, retenint més de mil ostatges durant dos dies, per oposar-se al govern dictatorial de Somoza.
 
Al cap d’unes setmanes, a Camp David (Washington) es van firmar els acords de pau entre Israel i Egipte, fruit de les reunions mantingudes amb el president americà Jimmy Carter. Lluny dels EUA, va morir a Roma el Papa Joan Pau I, de nom Albino Luciani, en estranyes circumstàncies i després de només 33 dies de pontificat, el més breu de la història; segons l’informe oficial, la causa van ser un infart de miocardi.
 
A Jonestown (Guyana) es va produir un esdeveniment esfereïdor: el suïcidi massiu de 913 seguidors (276 dels quals eren nens) de la secta del Temple del Poble, liderada per Jim Jones, en prendre suc de fruites barrejat amb cianur, després d’haver rebut la visita d’un diputat americà i uns periodistes per investigar aquesta comunitat, que van ser assassinats a trets. Mentrestant, a Espanya, la majoria d’edat es va rebaixar dels 21 als 18 anys i es va aprovar en referèndum una constitució consensuada entre la majoria de forces polítiques de l’arc parlamentari.
 
Cap a nord per la mítica Alaskan Highway

En plena primavera del 1978, els cinc expedicionaris originals que quedaven després de l’abandonament de Sanjosé van dissenyar la ruta per pujar cap al nord, a Alaska. Per la seva banda, Pep Marín, el ‘globus intermitent’, va decidir anar cap a Mèxic, on es va trobar amb la vigatana Roser Junyent, amb qui va viatjar durant un més. Després, Marín va continuar voltant per Mèxic tot sol i va estar una temporada al Districte Federal i una altra a casa de la vigatana Montse Altés, filla del metge Anicet Altés, pioner fa cinquanta anys de la tècnica del “part sense dolor”. També va estar a Oaxaca, Teotitlan del Valle, Tulum i Huautla.
 
Mentrestant, els altres van anar pujant per la costa oest, per Seattle, fins que van agafar l’Alaskan Highway, una carretera llegendària de més de tres mil kilòmetres, construïda durant la Segona Guerra Mundial, que travessa tot el Canadà i que en la seva major part estava sense asfaltar. En la seva ruta cap a Alaska, només es van aturar als llocs on paraven els altres camioners, i es van limitar a veure els boscos i llacs del Canadà des de la finestra del camió.
 
Si a San Francisco els vigatans havien treballat amb l’objectiu d’estalviar diners per a despeses personals, a Alaska, on van estar tres mesos i mig, van treballar pel manteniment del camió i pels interessos col·lectius, mentre esperaven l’ingrés de l’última partida de la casa Pegaso. En Jou va trobar feina en una llar d’infants, una gent que van tenir la gentilesa de deixar-los un espai per aparcar el camió. La resta van trobar feina en establiments del ram de l’hostaleria fent de rentaplats o de ‘bar-boys’ (els responsables de parar i desparar les taules dels restaurants).
 
Els dies de festa, aprofitaven l’ocasió per anar a visitar glaciars i a veure els extraordinaris paisatges del país, sobretot al mes de juny, coincidint amb el sol de mitjanit, que mai no es pon. També es van fer un tip de menjar salmó, un peix regalat que en els inicis del viatge consideraven un autèntic luxe, però que a Alaska gairebé van acabar avorrint. Abans de marxar els van regalar la Sasquash, un preciós gos de la raça alaskan malamute, que es va convertir en un expedicionari més -el vuitè Globus-, i  va acompanyar els expedicionaris fins al seu retorn a Vic, quan es va acabar l’aventura. Com que els cinc vigatans van deixar molt bon regust en els seus respectius llocs de treball, a l’hora de plegar tothom els va dir que tornessin sempre que volguessin.
 
Retorn al sud: cap a Mèxic

Després de complir amb el compromís que tenien amb la casa Pegaso d’anar a Alaska, on finalment van rebre els diners que faltaven, l’expedició va enfilar de nou l’Alaskan Highway en sentit contrari. La travessia de Canadà també la van fer amb celeritat, encara que de vegades massa, perquè en un dels trams, mentre en Mia conduïa el camió a més velocitat de la raonable, les rodes del vehicle van començar a patinar sobre el fang, i per més que el conductor donés cops de volant, les rodes no responien; al final, tot va quedar en un ensurt. 
 
Va ser durant aquest trajecte quan Xavier Arranz va comunicar als altres quatre expedicionaris que donava per acabada la seva aventura com a integrant del projecte Globus. Els motius, molt personals i íntims, els va explicar als companys de viatge, que els van entendre. Per Arranz s’havia acabat una etapa de la seva vida en considerar que l’expedició col·lectiva ja no li aportava més al·licients. Als EUA, en Xevi es va acomiadar emocionat dels seus companys i se’n va anar a Nova York, des d’on va volar cap a Catalunya. Passat els anys, explica que aleshores va tenir “una mica la sensació d’haver fracassat”. Però el temps sempre posa les coses al seu lloc i avui pensa que la seva decisió només va ser un acte de llibertat personal. Havia de seguir el seu propi camí.
 
La ruta dels quatre vigatans supervivents de l’operació Globus cap al sud la van fer amb rapidesa, sense pràcticament aturar-se als pobles i ciutats dels EUA. Volien arribar aviat a Mèxic, un país on, en certa manera, van redescobrir l’esperit d’obertura que havien experimentat a l’arribada de l’Índia, però en un altre context, una altra cultura  i, sobretot, en un territori de parla espanyola on es podien entendre amb molta facilitat amb la gent, malgrat les abismals diferències amb Espanya. La sacsejada mental, però, gairebé va ser tan profunda com a l’Índia.
 
A Mèxic s’hi van estar prop de tres mesos. Durant aquest període van sentir de nou els efectes d’un terratrèmol, que no va ser letal. Allà van visitar la regió del Carib, Tepoztlan i Tulum, a la península de Yucatán, una zona de gran interès arqueològic on van conèixer artistes, arqueòlegs i intel·lectuals mexicans, amb qui van compartir festes i reunions. També van anar 100 km. al nord de Mèxic Distrito Federal, on vivia la vigatana Montserrat Altés, que es va afegir una temporada a l’expedició en el seu recorregut per terres mexicanes.  A Palenque es van trobar amb l’antropòleg folguerolenc Jacint Torrents, amb qui van compartir uns dies plens d’emocions.
 
La major part de la seva estança mexicana, però, la van passar a la capital, Ciudad de México, on van visitar el químic i adober vigatà Ferran Buxó i la seva companya Maria, coincidint amb les festes de Nadal del 1978. De fet, els membres de Globus sempre han dit que la casa d’aquesta parella era “el consolat vigatà”, el lloc on, precisament, es van retrobar amb Pep Marín, que ja feia temps que es movia pel país i tenia la premonició que aviat tornaria a Vic. Malauradament, al cap d’uns dies va haver de fer-ho urgentment perquè la salut del seu pare s’havia agreujat molt.

El gos «Sasquash», el vuitè membre de Globus. Foto: Arxiu Operació Globus,

 
Una de les experiències més colpidores que va tenir algun dels aventurers va ser la ingesta de psilocibina (una varietat de bolets psicotròpics que creixen a Sierra Madre), de la mà “d’una xamana que coneixia bé la dosi exacta i que fer de guia en un viatge mental que hagués pogut resultar perillós si no hagués sabut on em ficava, o si no hagués pres la dosi correcta. D’aquest bolets, els indígenes en deien ‘aliments de la ment’”, explica Mia Casases.
 
Recorregut meteòric per Amèrica Central. El desenllaç de l’operació Globus

Abans d’emprendre el viatge per donar la volta al món, els viatgers havien dissenyat un recorregut sobre el mapa que els havia de portar a diversos països i illes de Cuba, Haití, República Dominicana o Puerto Rico. Però després de veure que embarcar el camió en els diferents ferris costava un ull de la cara, van desistir de visitar aquests territoris.  Llavors van fer una ràpida travessa per diversos països de la zona, molt d’ells tenallats per sagnants conflictes interns entre les respectives guerrilles i tota mena de grups contrarevolucionaris.
 
Coincidint amb els primers mesos del 1979, gairebé tres anys d’haver després d’haver sortit de la plaça Major de Vic, van entrar a Belice, l’únic país d’Amèrica Central on l’idioma oficial era l’anglès, tot i que les llengües majoritàries eren l’espanyol i el ‘criollo beliceño’. A continuació van anar a Guatemala, on van visitar la zona arqueològica de Tikal, un dels més grans jaciments i centres la civilització maia i precolombina. A partir d’aquí van venir els països conflictius -Honduras, El Salvador i Nicaragua-, que van recórrer esperitats perquè l’ambient era mol delicat, amb constants proclames militars o intents de cop d’estat, i amb les fronteres farcides d’adolescents de setze anys armats amb fusells metralladors.
 
L’arribada a Panamà va comportar el desenllaç final de l’operació Globus, almenys per a la majoria d’expedicionaris, llevat de Jou Puigferrer. Per travessar el canal de Panamà i continuar el periple cap a Sudamèrica, havien d’embarcar el camió en un ferri; però tal com va passar a Calcuta, el cost de la maniobra era molt elevat, 300.000 pessetes de l’època, una xifra difícil d’assumir. Curiosament, valia el mateix que enviar el camió en vaixell cap a Espanya. Els quatre supervivents van fer números i van estudiar la possibilitat de travessar el canal i anar a Veneçuela, i allà ja decidirien si prosseguien cap al Brasil o embarcaven el vehicle cap a Dakar, a la costa africana. Finalment, van acordar enviar el camió a Espanya i donar per acabada l’operació Globus. Després de prop de tres anys de viatge, estaven molt cansats.
 
Després d’aquesta decisió, en Pere i en Jordi van abandonar Panamà i se’n van anar cap a Nicaragua, i després a Mèxic, cada un per la seva banda, des d’on van volar cap a casa en dates i avions diferents. Mentrestant, en un intent de renovar el patrocini de la marca del camió, a en Jou se li va ocórrer trucar a Pegaso des de Panamà. En la seva resposta, les directrius del patrocinador van ser que el camió havia de travessar el canal i anar fins a Veneçuela on hi havia el concessionari més important de Sudamèrica, i que allà, ja en parlarien. Aleshores, tot i que els membres de Globus ja havien acordat enviar el camió a Espanya, en Jou va decidir seguir les instruccions de Pegaso i va continuar tot sol. En Mia, hagués volgut embarcar el camió cap a Espanya, però donat que les circumstàncies havien canviat des de la partida d’en Pere i en Jordi, va respectar la decisió d’en Jou i se’n va anar cap a les Bahames i, posteriorment va tornar a Vic. 
 
L’aventura en solitari de Jou Puigferrer

El relat dels quatre anys que en Jou va viure a Sudamèrica –una mena de segona part de l’operació Globus- ja és una altra història que ompliria un altre reportatge. Però per fer-ne un resum, quan aquest va rebre els diners per embarcar el camió fins a Barranquilla, a Colòmbia, va iniciar una nova aventura que el va portar a Veneçuela, on va lliurar a les autoritats de la ciutat de Barcelona (homònima de la capital catalana) el tastavins de plata que tres anys abans l’alcalde de Barcelona havia entregat als expedicionaris amb aquesta finalitat. Posteriorment, Puigferrer va tornar a Colòmbia i d’allà va anar a Equador, Perú, Bolívia, Xile i finalment es va instal·lar a Tacna (Perú), a la frontera amb Xile, des d’on va tornar a Vic, la tardor de 1984, amb motiu de la mort del seu pare. Si no fos per aquest trist esdeveniment, en Jou probablement hagués continuat el recorregut dissenyat per Globus.

 
Durant els quatre anys llargs que el vigatà va estar a Sudamèrica, en determinats trajectes va viatjar sol, i en d’altres ho va fer acompanyat per amics que va anar trobant pel camí, com un grup d’alemanys, o una noia d’aquest mateix país amb qui va compartir molts dies. Ara, trenta-un anys després de la seva tornada, en Jou assegura que li faria molta il·lusió portar el camió a Vic. I acaba amb una sorprenent constatació: “Des que vaig sortir de la plaça Major, fins que hi vaig tornar, van passar 100 mesos exactes”.
 
 
Què passava al món quan l’operació Globus es va acabar

Quan  a la primavera del 1979 els tres últims membre de l’expedició van tornar a casa –Jou Puigferrer ho faria el 1984-, al món passaven moltes coses. Feia molt poc que a Iran, un país que els expedicionaris havien conegut dos anys abans, havien destronat el Xa Mohamed Reza Palevi, que va haver de fugir a l’exili (on va morir) per donar pas a la revolució islàmica liderada per l’aiatol·là Khomeini. A l’estat espanyol, l’1 de març la UCD (Unión de Centro Democrático) encapçalada per Adolfo Suárez, va tornar a guanyar les eleccions generals. Un mes després es van celebrar les primeres eleccions municipals lliures després de la Guerra Civil. Dies més tard, Idi Amín Dada, dictador ugandès va ser enderrocat. L’1 de maig, Grenlàndia va aconseguir l’autonomia interna de Dinamarca. Aquell mateix mes, Margaret Thatcher, líder del Partit Conservador britànic, va ser elegida primera ministra i es va convertir en la primera dona a Europa que ocupava aquest càrrec. A mitjans de juliol, el dictador Anastasio Somoza va abandonar Nicaragua i va fugir a Miami; els sandinistes victoriosos es van integrar a la Junta de Reconstrucció Nacional.
  
Conclusions dels protagonistes a la tornada

Xavier Arranz: “També es pot veure el món que passa per davant de casa”

Durant l’esmorzar de Taradell, a mitjans d’agost d'aquest 2015 amb cinc dels protagonistes de l’epopeia, i a la posterior trobada a Vic amb els dos restants, aquest cronista va demanar a cada un d’ells que concretessin les seves impressions en arribar a Vic i les seves conclusions sobre la seva participació en l’operació Globus.
 
Per Xavier Arranz, “tornar no va representar cap trauma, però no em venia de gust quedar-me a Vic, una ciutat que era la mateixa de sempre. Jo vaig arribar molt canviat i em feia molta mandra explicar la meva vida a cada cantonada. De fet, mai més no vaig viure a Vic. Posteriorment vaig estar-me a Masella, Platja d’Aro, Pamplona o Roses; i després, quatre anys a Brasil, treballant en una factoria de Curtits Codina. Ara estic jubilat, tot i que encara faig alguna activitat, i de vegades viatjo a llocs propers”, explica.
 
Per a ell, el projecte Globus va representar “una aventura, un repte, una historia molt enriquidora per un individu de 23 anys d’aquella època, un esgraó important en la forja de la meva personalitat. Van ser tres anys mal comptats d’alegries, de dubtes, de problemes, però també d’una profunda convivència amb els companys de viatge. A poca gent se li dona aquesta oportunitat i nosaltres vam ser molt afortunats. Si fos possible –que no ho és- m’agradaria veure per un forat què hagués passat sense l’aventura de Globus. Probablement hauria tingut els mateixos problemes i les mateixes il·lusions, no ho sé. Amb al pas dels anys, la memòria es torna selectiva i d’aquella experiència en tinc un record que es va esvaint. De vegades recordo coses que els altres no recorden, i viceversa. I en algunes ocasions les versions són tan diferents que sembla que haguéssim viscut vides diferents. L’experiència viscuda potser va ser una il·lusió, però vaig descobrir que transitar per aquesta vida no està gens malament. Globus també va ser l’embolcall de diferents viatges individuals. Tots volíem aprendre, ser i créixer. Penso que això ho vam aconseguir, però no pas més que els que es van quedar a casa. La vida en ella mateixa és un viatge. Es pot donar la volta al món, però també es pot veure el món que passa per davant de casa.
 
L’important és poder donar la volta a un mateix. I tal com deia una frase de l’època, ‘L’única cosa que et dona seguretat en aquesta vida es la salut’”.
 
 
Pere Camps: “Gracies a Globus vaig aprendre a viure sense patir pel temps ni el calendari”

Quan va arribar de nit a Barcelona des de Portbou, “vaig trobar una ciutat molt fosca. Al tren m’havia alegrat de sentir parlar la gent en català. Però després d’haver fet un llarg viatge en colors arreu del món, la capital catalana em va semblar negra, lletja i tètrica. Sort que vaig passar la nit amb la Dolors, la meva companya, que em va alegrar l’arribada. L’endemà la meva mare em va venir a buscar a l’estació de Vic i vaig estar molt content. Però ben aviat em vaig adonar que jo desentonava. Anava vestit com els hippies i a Vic vaig quedar descol·locat. Al cap de poc vaig anar a treballar en un càmping de Canet de Mar, i després amb la xicota vam fer un viatge de set mesos per Sudamèrica. El meu pare s’havia venut el negoci i amb la meva parella ens vam dedicar a vendre roba als mercats de l’Empordà i el Ripollès. Vaig treballar una temporada de camioner i de manobre; i després, una vintena d’anys vaig fer tots el papers de l’auca. Finalment em vaig convertir en assessor i venedor de maquinària de hostaleria i alimentació. Des de fa tres dècades vivim en una petita masia a cavall de la Garrotxa i el Pla de l’Estany, on conreem un hort ecològic per a al consum familiar i les amistats. Fa tres mesos em vaig jubilar i, a més de feinejar a l’hort, aprofito el temps fent muntatges i composicions artístiques amb material reciclat. Jugo dues vegades a la setmana a futbito, i els diumenges a tennis taula”, conclou.
 
Quan se li demana què va representar per a ell el viatge de Globus, diu: “Del meu interior va néixer una necessitat vital de viure en harmonia amb l’entorn i la natura. Veure i descobrir tanta diversitat de mons, persones, luxes, misèries i injustícies, em va portar a pensar –i encara ho penso- que donar la volta al món és ben poca cosa si no has sabut donar la volta a tu mateix. Ara, en el fons, m’adono que no he canviat de temperament ni de caràcter, però si que ha canviat la meva consciència i bona predisposició per l’entorn i per tothom. Amb l’operació Globus també vaig aprendre a viure sense patir pel temps ni pel calendari, una cosa important quan parlem de viatjar i no de fer turisme. En el terreny econòmic, la meva parella i jo vam deixar de ser ambiciosos. En l’aspecte interior, em vaig sentir –i encara em sento- una persona feliç i contenta. He fet coses que m’han cremat, però no canviaria res del que he fet, ni amb qui ho he fet”.
 
Josep M. Casases: “Vaig sortir d’una petita habitació fosca i vaig entrar en una de molt més gran, plena de somnis”

Quan va deixar en Jou a Panamà se’n va anar a les Bahames, i d’allà a París i a Vic: “Vaig arribar a les 11 de la nit d’un dia d’abril i com acostumava a fer sempre que tornava de fora, vaig donar una volta pel Passeig i la Plaça. Totes les finestres i balcons estaven tancats i no hi havia ningú al carrer. Jo al·lucinava, perquè venia d’Àsia i de Mèxic, on a la nit sempre corria gent pels carrers, que eren plens de vida. No em vaig adaptar i al cap d’un mes me n’anava a l’Índia”, recorda.

Des que va tornar de l’expedició “durant molts anys vaig fer tota mena de feines, sobretot a Masella, relacionades amb el monitoratge d’esquí i el lloguer de material per esquiar. També he treballat de freelance en el camp esportiu organitzant esdeveniments, com tornejos internacionals de tennis taula. Ara estic parcialment jubilat i a l’hivern faig temporada a Masella”.

Per a ell, l’operació Globus “va  significar el trencament amb tot el que estava establert, amb la rutina. La volta al món en camió amb els companys va respondre perfectament a les expectatives de viatjar que tenia en aquella època, de conèixer, de formar-me  i,  sobretot, de trobar respostes als interrogants que podia fer-se un noi inquiet de 22 anys que treballava en un banc i acabava de fer el servei  militar obligatori en un règim dictatorial. Tenia ànsies de llibertat, de sortir de tota grisor, dobrir  els ulls, d’aprendre. De fet, els breus viatges que abans de Globus havia fet per Europa ja havien despertat en mi el ‘cuc’ de viure i conèixer paratges nous i cultures diferents. L’operació Globus va ser l’oportunitat perfecta per anar-me’n a l'aventura amb la colla i començar un periple de tres anys que em va canviar i també va canviar el meu estil de vida. Vaig sortir d’una habitació fosca, petita i avorrida; vaig apagar el llum i vaig entrar en una de molt més gran, plena de somnis, on tot era per descobrir. Ara, quaranta anys després encara segueixo amb la mateixa filosofia de vida, amb molts del meus modestos somnis aconseguits”, sentencia.
 
Jordi Vila: “El món exterior em va servir per fer una obertura interior”

Quan el mes de maig de 1979 va tornar a Vic, tot i ser primavera, com la resta de companys, va trobar la ciutat “molt grisa, freda i emboirada. I em va fer la impressió que la gent tenia molta pressa. Recordo que el primer que vaig pensar va ser: ‘Jo, aquí no m’hi quedo’. I tal dit tal fet: al cap d’uns mesos vaig tornar a l’Índia, on m’hi vaig estar mig any, voltant des de Caixmir a Sri Lanka. Vaig tornar a Vic i, de nou, me’n vaig entornar sis mesos més a l’Índia. Al cap d’un temps vaig aparcar els viatges i vaig estudiar gemmologia durant dos anys. Però després de comprovar a Jaipur, a l’Índia, la feina que feien dos mil experts talladors de pedres precioses o semi-precioses, que treballaven de manera exquisida a preus rebentats, em vaig adonar que la gemmologia no em servia de res i que era molt difícil fer negoci en aquest àmbit. Posteriorment vaig tornar a treballar a Autosubministres Vic, portant vehicles de Madrid a Vic. També vaig estar una llarga temporada a Aràbia Saudita fent feina per una empresa americana de regs. Els últims vint anys, he estat treballant en una empresa de portes, tancaments  i persianes. Ara estic jubilat i visc a l’Empordà”.
 
La seva conclusió del llarg viatge és que “em va ajudar a obrir-me en l’aspecte personal. Jo era molt tancat i vaig aprendre a entendre les coses, a entendre’m a mi mateix i a saber dominar-me quan em posava nerviós. El món exterior em va servir per fer una obertura al meu interior. El que vaig veure em va afectar, però em va servir per superar el meu tancament mental. Va ser com un mirall que em permetia veure’m en els altres, en la gent d’altres països i cultures. Em vaig fer gran, vaig madurar i penso que vaig millorar. Per mi, poder fer aquell viatge va ser un miracle. Tots plegats érem molt joves i inexperts en viatges, i més encara en un camió. El fet que fóssim sis persones fent vida en un espai de 9 metres quadrats, resultava aclaparador, però ho equilibràvem amb la il·lusió d'anar endavant i fer camí cap a nous indrets i nova gent. Vivíem l'instant, i cadascú feia les feines que tenia assignades. Els dubtes, les discrepàncies o les coses que anaven sortint, les arreglàvem votant per majoria, acceptant el resultat. I així aplacàvem els egos personals en bé del grup”.
 
 
Josep M. Jou Puigferrer: “L'operació Globus és impagable en termes materials”

Va tornar a Vic el 26 d’octubre de 1984, en circumstàncies molt tristes (la mort del seu pare), quatre anys i mig després que la resta de components de Globus: “La primera sensació va ser que els carrers de la ciutat s’havien fet petits, encara que amb el pas dels dies es van anar eixamplant. Tot passejant veia gent que coneixia, però ells no em coneixien a mi. Jo havia fet un viatge de 360 graus i havia tornat al mateix lloc i sense diners. De mica en mica vaig començar a fer feines esporàdiques, a cobrar rebuts i, finalment, treballs de comptabilitat, que era i ha estat durant molts anys la meva especialitat laboral. Ara em falten pocs mesos per a la jubilació”.
 
Abans de marxar, “quan veia algun reportatge de països diferents del nostre, sentia un profund desig de conèixer altres col·lectius humans, contrades i costums. Passat els anys, m’adono que l'experiència de l'operació Globus, que per mi va significar estar cent mesos fora de casa, va ser impagable en termes materials. Abans de sortir, el viatge era una il·lusió; mentre va durar, un somni fet realitat; i després, amb la perspectiva del temps, una benedicció. Poder escoltar, tocar, mirar, olorar i tastar infinitat de maneres de viure que hi ha arreu del món et fa adonar de la immensitat i varietat de la vida, però també de la insignificança dels humans, una espècie que també forma part d'aquest mateix univers. En el món occidental, la gent es preocupa per coses o béns materials, pel que farà el cap de setmana, quin cotxe es comprarà, o si es comprarà un pis o no. Als països del Tercer Món la gent té necessitats primàries: si avui menjo o no menjo, si puc anar al metge o no. Les necessitats bàsiques són de nutrició, de sanitat i d’ensenyament. Però he comprovat que aquells pobres sovint pateixen la seva pobresa amb més dignitat que no pas els pobres d’Occident. Aquesta gent normalment es recolza en les diferents religions. Si jo fos de Birmània, seria budista; si fos a l’Índia seria hinduista o musulmà. Jo em defineixo com a místic, que és una via per arribar al meu interior. A partir de l’interior hem de tornar cap a la consciència unitària”, acaba.
 
 
Pep Marín: “La millor manera per conèixer un país i la seva gent es treballar-hi”

“Quan vaig arribar a Vic des de Mèxic, el meu pare estava molt greu, a punt d’entrar al quiròfan. Em vaig trobar amb una ciutat més petita que quan vaig marxar, grisa, sense cap color alternatiu. Al cap de poc vaig tornar a repartir iogurts amb el camió, una feina familiar que, després de cinquanta anys, es va acabar fa poc perquè l’empresa amb qui estàvem subcontractats va rescindir el contracte. Ara continuo cotitzant com autònom i d’aquí a un any em jubilaré”.

Per a ell, el viatger intermitent de l’expedició, “Globus va ser una experiència, un privilegi. Quan vaig sortir de Vic no era conscient que no deixava els meus conflictes personals, sino que me’ls vaig emportar a  la motxilla. En això, el projecte Globus em va ajuda a afrontar i solucionar moltes qüestions personals. També vaig aprendre a viure sense patir pel temps ni pel calendari. El viatge em va permetre per primera vegada poder treballar fora de casa, una cosa impensable donada la meva condició de membre d’una empresa familiar. Ara crec que la millor manera per conèixer un país i la seva gent es treballar-hi. Una altra cosa que vaig descobrir, i ho puc dir amb coneixement de causa, és que puc viatjar sol, però no m’agrada: prefereixo fer-ho en bona companyia. Sóc conscient de l’afortunat que vaig ser en poder fer aquell viatge, en aquella època. Posteriorment he tornat a visitar alguns d’aquells països i m’he adonat que la globalització ha fet estralls. Alguns, aparentment han emergit de la misèria, però potser han sortit del foc per caure a les brases. Hi ha molts tipus de misèria, potser més colpidors del que pot semblar. Però recapitulant, puc dir que de la mateixa manera que marxes de casa, un dia t’adones que estàs tornant. Mentrestant, Globus encara dura, o si no, què hi fem avui, aquí a Taradell, parlant-ne amb els amics amb qui vam compartir tantes aventures?”, es pregunta.
 
Jesús M. SanJosé continua vivint als EUA

A mitjans d’agost d’aquest 2015, en el moment de contactar amb els components de l’operació Globus, no va ser possible localitzar Jesús Sanjoosé, el primer dels viatgers que va abandonar l’expedició a San Francisco. Tanmateix, pel poc que en saben els seus antics companys de viatge, continua vivint als EUA, probablement a San Diego (Califòrnia). Sembla ser que ja no és informàtic i que durant molt de temps ha estat professor d’anglès de ciutadans de parla hispana. Darrerament alguns contactes vigatans han tingut coneixement que treballa per una ONG i que viatja arreu del món en condició d’avaluador de situacions de catàstrofes.
 

A Noruega. Foto: Arxiu Operació Globus.

 
Josep Codinachs: “L’Operació Globus no va ser un fracàs”

Per al membre de l’equip coordinador Josep Codinchs, que sempre va estar en contacte amb els vigatans que donaven la volta al món “el fet que l’operació Globus no acabés de recórrer tots els països previstos, no ho he considerat mai un fracàs. Però des de Vic em vaig adonar dels canvis que s’anaven produint en els expedicionaris, sobretot a l’Índia. Fins aleshores vèiem que hi havia molta endreça i anaven enviant reportatges de manera regular. Però a partir de l’Índia vam quedar una mica desconcertats pels vaivens, separacions temporals i canvis de ruta. El gran miracle, però va ser que, llevat de problemes gàstrics derivats dels canvis de dietes, algunes diarrees, morenes, refredats i calipàndries, o una infecció de pleura per culpa d’entrar en un restaurant massa climatitzat, mai ningú no va patir cap malaltia greu. Ni tampoc van tenir cap problema o accident important amb el camió.
 
Epíleg

Donada l’extensió d’aquest reportatge, en acabar la seva redacció, l’autor va enviar el text complet als membres de l’operació Globus perquè el repassessin i corregissin, si s’esqueia, els errors que pogués contenir. Després de petites modificacions i de tenir el seu vist i plau, van demanar d’incloure-hi el següent paràgraf:
 
“Al cap de 40 anys, ‘els globus’ (com algú ens ha denominat), continuem viatjant junts i periòdicament fem trobades on riem i gaudim parlant de les experiències del passat i del present. Ens estimem com a bons amics i fruïm recordant anècdotes de l’expedició. I no deixa de ser curiós que, després de tant de temps, del bagul dels records apareixen regularment, per art de prestidigitació, situacions i vivències que fins avui encara ningú no havia desenterrat i que es converteixen en novetat. Ja no és el tennis taula, ni l’excursionisme o l’esquí el que ens convoca i ens reuneix al voltant d’una taula per compartir un bon àpat, sinó una experiència vital que persisteix en les nostres vides i que mai no hem donat per acabada. L’any vinent volem celebrar els quaranta anys de la sortida de Vic en camió muntant un viatge col·lectiu, un ‘mini-Globus’, amb altres mitjans de transport a concretar. Mentrestant, volem aprofitar l’avinentesa per agrair a totes els persones que van esmerçar temps i feina en el projecte, ja fossin col·laboradors o membres de l'equip coordinador. Com diu l’amic Jou: ‘Anem tancant karmes’. Moltes  gràcies”.

                                         --------------------------------------
 
Nota de l'autor del reportatge

La redacció d’aquesta crònica s’ha fet a partir de les converses enregistrades amb els protagonistes de l’operació Globus, i també a través de la consulta dels dietaris personals de Mia Casases i Pere Camps (alguns redactats durant el viatge i d’altres posteriorment), el dossier oficial del projecte Globus que es va editar l’any 1975, les hemeroteques dels diaris de l’època, o els escrits aclaridors de diferents aspectes de la narració enviats a través del correu electrònic en el transcurs de la confecció del text.

Atès que aquesta crònica se centra en l’aventura col·lectiva d’un grup de persones, el cronista vol aclarir que en tot moment s’ha procurat respectar la intimitat personal o les consideracions de caràcter privat de tots i cada un dels protagonistes. En tot cas, si algun dia els membres de l’operació Globus decideixen publicar les seves memòries, depèn de cada un d’ells explicar tot allò que cregui convenient.  

L’autor vol agrair sincerament la col·laboració de Xavier Arranz, Jordi Vila, Pere Camps, Josep M. Casases, Josep Puigferrer, Josep Marín i Josep Codinachs, sense els quals hagués estat impossible fer aquest treball periodístic. Així mateix, vull donar les gràcies a Toni Anguera i Ildefons Noguera per les fotografies que han aportat, a banda de les imatges d’arxiu cedides pels membres de l’operació Globus. No voldria oblidar-me de Jesús M. Sanjosé, l’únic membre de Globus amb el qual no he pogut parlar, tot esperant la seva comprensió.

Donada la complexitat de la narració dels fets, és molt probable que en el text hi hagi alguns errors i confusions de dates o persones, per la qual cosa demano disculpes als protagonistes i al lector comprensiu.  

Anotacions posteriors 

Naqui Codinachs apunta alguns noms de membres de l’equip coordinador que des de Vic mantenía el contacte amb l’expedició de Globus mentre els expedicionaris donaven la volta al món. A més de Codinachs i Barandiarán, hi havia Martí Calle, Pepi  Novelles, Fermin Arranz (Pare), Josep Mª Casasas (Pare), Pep Parés, Toni Serrat, Quim Ralló, Pep Marín, Pep SanJosé, Imma Bellafont, Xesca Vilarrasa, Gavi Padrisa, Isabel Altés…