El plebiscit de «mama» Ewurafua

“Jo no tinc por. Si els catalans volen la independència, nosaltres també”, assegura taxativament en Seth, un jove ghanès que viu al popular barri del Remei de Vic, i que fa cinc anys que treballa a la indústria càrnia. “Els africans serem més lliures... i jo tindré el passaport català!”, argumenta, mentre somriu per sota el nas. Al seu costat, un vigatà de soca-rel se’l mira amb cara de pomes agres, no sap ben bé si li està prenent al número o té al davant un dels nous conversos a la causa sobiranista.

La comunitat ghanesa de la capital d’Osona, la segona estrangera més nombrosa de la ciutat, darrera la magrebina, viu amb tranquil·litat les eleccions més transcendentals de la història de Catalunya. Tampoc és una novetat, els africans solen agafar-se les coses amb calma, eviten els problemes i es mostren molt agraïts a la terra i a la gent que els ha acollit. Han sentit a parlar dels comicis d’avui, on es decidirà el futur del país i s’ho miren amb simpatia, però des de lluny, des de l’altre costat de la barrera. Entre d’altres raons, perquè no hi tindran cap protagonisme, ja que molt pocs podran votar (alguns només tenen el permís de residència i la majoria ni tan sols disposa de papers).

Els vigatans feia molt temps que esperaven el 27 de setembre. La ciutat ha estat un dels pals de paller de les reivindicacions independentistes, amb iniciatives com les primeres consultes o la creació de la potent Associació de Municipis per la Independència (AMI), que va gestar l’anterior alcalde, Josep M. Vila d’Abadal. Avui, s’estan bolcant en uns comicis que podrien canviar el rumb de la història. Els col·legis electorals bullen d’emoció i, alhora, de nerviosisme.
 
A pocs metres, a la petita botiga del Remei de l’Ewurafua, una ghanesa de 41 anys, la vida continua, sense massa sobresalts. Segueix venent productes africans als seus col·legues, en un petit establiment on s’apilen sacs d’arròs i farina, caixes de mandioca i plàtans verds per cuinar, gambes seques i tot tipus de Fantes, entre d’altres productes. A la porta del costat, els veïns no paren d’entrar i sortir de la perruqueria, un dels veritables punts de trobada i centres socials de la comunicat africana.

Quan es parla de política, l’Ewurafua es posa a la defensiva: “Nosaltres no tenim cap problema, ningú té problemes amb nosaltres. Si els catalans aconsegueixen la independència, tot anirà bé”. S’afegeix a la conversa en Thomas, el barber, sense deixar de rapar el cap a en John, un jove que ja ens ha alertat que no vol sortir a la fotografia, que té una feina emparaulada i que no vol que se’n vagi tot en orris. “Si la independència és bona per als catalans, per a nosaltres també, viurem millor, segur”, argumenta en Thomas, que explica que treballa en un escorxador de l’illa càrnia. Ara està de vacances i aquests dies aprofita per fer algun caler a la perruqueria. En John, el seu client, però, no amaga el seus dubtes:  “Ens pagareu com a Alemanya? Aquí no es paga res, ni menjar, ni casa!”.

La independència de Ghana

A la vorera del davant, l’Emmanuel Joe Mensach, president de  l’Associació de Ghanesos d’Osona, ho té tot més clar. “Espanya se’ns emporta molts diners i en queden pocs per a nosaltres. Si marxem, serem lliures”, diu mentre mostra orgullós les fotos on apareix amb l’exalcalde Vila d’Abadal i l’anterior regidor de Cultura, Joan López, i recorda que el passat Onze de Setembre ell va ser un dels que va anar a la Meridiana.

L’Emmanuel comenta que per als ghanesos la independència no és un tema desconegut. A l’any 1957, Ghana va ser el primer país africà que es va independitzar de la seva metròpoli, en aquest cas, el Regne Unit. Des de llavors, en tan sols un parell de dècades i en un procés que va resultar imparable, nombrosos països africans van assolir la seva independència. Però aquesta ja és una altra història i no té massa a veure amb el procés sobiranista que avui està vivint Catalunya... o potser sí?