El folk intimista de Joana Serrat travessa fronteres

Filla d’una família farcida de músics, després d’estar un temps buscant el seu propi camí, fa tres anys va sortir del relatiu anonimat musical en què es trobava i li va arribar el reconeixement musical, essent considerada per la revista Enderrock i l’emissora Rac 105 com una de les revelacions del 2012. Des d’aleshores ha enregistrat dos discos molt lloats per la crítica, que els ha situat en una línia de folk intimista i evocador, d'arrel nord-americana, amb tocs de pop.

Queda molt lluny el primer concert que l’any 2007 va oferir a l’Orfeó de Vic, o les primeres actuacions a la secció ‘off’ del MMVV. Des que l’any passat va gravar “Dear Great Canyon”, el seu segon disc, no ha parat d’actuar arreu de Catalunya i en països com Portugal, Anglaterra, Holanda, Luxemburg i Bèlgica, amb una gira de més de 70 concerts.

                                  ----------------------------------------------

A les cinc en punt de la tarda, l’hora que comencen les curses de braus, Joana Serrat emergeix caminant entre els arbres del bosc de ribera, a pocs metres del pont de ferro del camí que va de Vic a la roureda del Cantarell. Va vestida amb un conjunt florejat, en perfecta consonància amb l’esclat floral de la natura. En una calorosa tarda d’estiu, parlem a l’ombra, asseguts en un banc de pedra, mentre una família d’ànecs xapoteja a les aigües argiloses del riu Gurri.

Ha escollit el pont de ferro com a punt de trobada perquè li recorda “la imatge dels típics ponts dels grans paisatges dels EUA, com a les pel·lícules. M’agrada el simbolisme dels ponts, més que el de les parets. Amèrica també m’atrau per la seva música, hi connecto d’una manera directa i profunda. De fet, ja des de petita, a casa meva sempre miràvem molts westerns, amb uns paisatges que a mi em van impactar, més que als meus germans”.

Estius idíl·lics a Ciuret

Si, tal com diuen, el paradís és la infantesa, la Joana té molts bons records de “quan corria amb els amics pel carrer de Sant Miquel, de Vic, on vivia. Amb el meu germà Toni jugava a futbol, al Lego, o amb cotxes de joguina. També m’entretenia amb nines. En aquella època, la diferència d’edat amb la meva germana Carla feia que no tinguéssim una relació tan directa com la que tenia amb el meu germà. La part més idíl·lica la vaig viure a Ciuret, a la casa d’uns amics dels pares, on passava alguns dies d’estiu. El contacte amb la natura i la vida a l’aire lliure em van marcar molt positivament: mirava les ovelles i els conills, i anava buscar els ous de les gallines. Durant el curs, estudiava a l’escola Andersen, en un entorn bucòlic. Allà també hi havia un hort on vaig seguir el procés de creixement de les hortalisses. M’ho vaig passar molt bé”.

Joana Serrat. Foto: Adrià Costa.

Però anem a la música. La majoria de biografies defineixen Joana Serrat (Vic, 1983) com una cantautora catalana que canta en anglès i conrea un estil folk intimista i evocador d'arrel americana, amb tocs de pop i gotes de jazz. Ella hi està d’acord, però només en part: “En el meu primer disc, hi havia pinzellades de jazz, però en el segon, no. Em costa definir-me. És cert que faig música d’arrel nord-americana. Però abans que tot m’identifico amb la paraula ‘cantautora’, que potser està una mica devaluada. És l’essència del meu gènere. No interpreto coses dels altres. Potser no tinc una veu excelsa, ni una gran tècnica. Bob Dylan, per exemple, té una veu horrorosa; la gràcia està com canta o declama les seves cançons. En el meu cas, jo escric i canto les meves, m’hi identifico”.

La connexió amb la música arrenca a la seva infantesa, quan “a casa escoltava la Cançó de les cinc ampolles, de Xesco Boix, o els discs d’Els 3 Tambors, Falsterbo 3 i el Grup de Folk. Tot plegat barrejat amb els acudits de l’Eugenio, els discos de The Moody Blues o una cinta de cassete de nadales de Fisher-Price que als cinc anys escoltava una i altra vegada i sabia de memòria”. Ja més grandeta, a l’època de recerca personal durant l’inici de l’adolescència, va escoltar els discos de Nirvana, Sepultura, Rage Against the Machine o els cassetes de Neil Young, “un autor al que he retornat en moltes ocasions”. Tanmateix, afirma que la seva vessant més folkie la va descobrir més endavant, quan els referents que escoltava de petita la van acostar a Pete Seeger, Bob Dylan i Woody Guthrie.

Una família plena de músics

La música és un element consubstancial en la seva família: “Josep Tarré, el meu avi matern tocava el violí, el clarinet i la flauta travessera en orquestres de ball. El meu avi patern, que era una mica bohemi, tocava el piano. El pare és un consumat sardanista, i els meus germans Toni i Carla també són músics”, relata.

De petita li agradava cantar, però el solfeig l’avorria. I demanava als seus pares que l’apuntessin a l’Escola de Música de Vic: “Des dels cinc anys jo volia aprendre a tocar l’arpa, un instrument que no figurava en els plans d’estudi. Fins que vaig baixar del burro i em vaig passar al piano. Als set o vuit anys jo practicava a casa amb el piano de l’avi. Guardo molts bons records d’Anna Casadevall, una professora que, a part del solfeig, entenia la meva veta creativa. També em va ajudar molt l’Alba Boada, una professora de piano que em va ensenyar molts trucs. A mesura que m’he anat fent gran, m’he adonat de la seva influència.”, rememora.
 
Però no va ser fins als setze anys que, per educar la seva veu, es va apuntar als combos d’estiu que organitzava el Punt Jove de Vic. I als divuit va fer un curs de cant. Les seva primera composició va ser una peça instrumental sense nom que als dotze anys cada dia repetia teclejant el piano del seu avi. Més endavant, als setze anys va treure la pols de la guitarra de la seva mare per amenitzar les nits de foc de camp dels escoltes, i també va fer les primeres actuacions amb unes amigues de l’institut Jaume Callís: “Un divertiment que em va permetre aprendre els acords bàsics”, reconeix.

El camí del folk i el pop

Tanmateix, la dedicació a la música va esclatar passats els 20 anys: “En aquesta edat em va picar la mosca. Fins aleshores m’havia costat molt trobar la meva pròpia via. Sabia que m’agradava cantar. Però no estava al lloc correcte. Jo no em veia fent composicions clàssiques. D’altra banda, en el meu entorn sempre hi havia jazz, un gènere que vaig provar una temporada. Va ser una drecera massa llarga; em vaig adonar que aquell no era el meu camí. En realitat, el jazz no m’agradava i vaig descobrir que volia fer pop. Estava en un lloc equivocat. Quan cantava no em sentia còmode. Mentrestant, a casa em deien que em dediqués a una altra cosa. Em va costar temps trobar una sortida. Fins que arran de conèixer Bob Dylan en profunditat vaig veure que la meva música era el folk i el pop. El detonant va ser el documental Dont Look Back, de D.A. Pennebaker, que recollia la gira que Dylan va fer l’any 1965 al Regne Unit. El film em va impressionar i vaig quedar atrapada per la figura del músic”.

Primeres actuacions: L’Orfeó, Portugal i InVictro

El seu primer concert el va oferir a l’Orfeó de Vic, el gener del 2007, quan encara no era coneguda en l’àmbit musical: “Em va convidar a tocar l’Òscar, que s’ocupava del local i organitzava actuacions en directe, com una broma o una juguesca. Aleshores, el tècnic de so era Manel Manzano, el responsable de l’associació Fressa”, recorda.
 
L’any 2008 va gravar el disc Liffey amb el segell Laura R. Perkins sota l'acrònim J.S.T. Es tractava d’un disc intimista que va enregistrar després d’estar una temporada a Dublín, i amb el que va guanyar el premi Troc de Músics, impulsat per la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Vic. Aquest guardó li va permetre actuar a Portugal i Perpinyà, on va presentar les seves primeres cançons. Ho va fer sola, amb la seva guitarra i el puntual acompanyament vocal de la seva germana Carla. Un any més tard, va actuar a l’apartat InVictro, l’off del Mercat de Música Viva de Vic. El mateix any va enregistrar Hit The Pavement (2009), un disc editat per ella mateixa que no va arribar a promocionar perquè “no en vaig quedar contenta, ni m’hi sentia gens identificada. No era el que jo volia fer”, confessa amb sinceritat.

The Relief Sessions, el primer disc de veritat

 El febrer de 2012, després de tres anys de preparació, finalment va sortir el doble àlbum The Relief Sessions ("Sessions d'alleujament"), un títol que probablement defineix la sensació que va experimentar quan va trobar definitivament la via adequada per abocar tot el seu art. Enregistrat a Baraka Studio, el doble CD contenia 16 cançons, amb temes que segons la crítica del moment anaven des del ‘folk críptic’ fins al pop, passant pel country indie, amb lleus pinzellades de jazz.

Aquest disc, el primer que va signar amb el seu nom i no amb les inicials J.S.T, va suposar un punt d'inflexió en la trajectòria de l’artista i el primer treball que incorpora temes en català. Amb ell va arribar el reconeixement musical i va ser considerada per Enderrock i RAC105 com una de les revelacions del 2012. Per Serrat, “la promoció sempre és necessària, agradi o no agradi. És essencial. Si fas una proposta artística sempre és bo que arribi a la gent”.

La Joana habitualment canta en anglès: “També m’agrada l’italià i no canto en aquesta llengua. La meva influència és anglosaxona i americana, i quan faig una cançó em surt en anglès. Aquesta llengua la vaig estudiar en una acadèmia de Dublín i, després practicant i mirant sèries televisives i pel·lícules. De tota manera, no descarto utilitzar el català, com he fet en alguna ocasió. Ja es veurà...”.

Dear Great Canyon, el segon disc

L’any passat, el 2014, va enregistrar el seu segon disc: Dear Great Canyon, editat per El segell del Primavera) un treball produït per Howard Bilerman, enginyer de gravació canadenc que va ser nominat a un Grammy per la seva tasca en el mític Funeral, de la banda Arcade Fire. Entre els músics que van col·laborar en l’enregistrament, va tenir al costat els també canadencs Gavin Gardiner (The Wooden Sky) i Mike O'Brien (Vic Chesnutt).

La cançó The Blizzard va ser escollida ‘cançó de la setmana’ per la mítica botiga anglesa Rough Trade. L'àlbum de la vigatana també va entrar en la llista de discos més venuts a Espanya i va començar a sonar regularment en emissores nacionals i internacionals, com la BBC britànica, la BBC Scotland i la ABC (la ràdio nacional d'Austràlia). Per la seva banda, el prestigiós setmanal musical britànic New Musical Express va incloure Serrat en la seva secció Radar per a nous talents i va qualificar el seu disc de 'meravellós'.

 A més dels col·laboradors canadencs esmentats, en l’enregistrament també hi va intervenir el seu germà, Toni, a més de David Soler, Edu Martínez, Marçal Ayats, la seva germana Carla i David Giménez en alguns talls. El resultat va ser un cançoner lligat a la dualitat del relleu geogràfic del Gran Canyó: Mountain Side i Valley Side (el vessant muntanyenc i el de la vall). De fet, les diverses melodies que s’encadenen en el disc van des de l’esplendor al crepuscle, de les roques al pla. En aquest sentit, la Joana diu que va voler fer un enregistrament analògic, “inspirat en els discos de vinil, amb dues cares, la A i la B, encara que en un CD no hi ha dues cares i les peces van seguides. Però la meva proposta té dos moviments diferenciats, com un oratori; l’ascens a la muntanya i el descens”, apunta.

Una gira amb més de 70 concerts

Aquest darrer any, la gira de presentació de Dear Great Canyon l'ha portat a fer més de 70 concerts dins i fora de la nostra geografia: I ha visitat països com Portugal, Anglaterra, Holanda, Luxemburg i Bèlgica. Per ella, aquesta mena de nomadisme li ha provocat una sensació d’estranyesa: "En aquests viatges trobes a faltar les coses habituals: el quarto de bany de cada dia, els paisatges habituals, el pont del ferro, el Pla d’Aiats... Però m’agrada fer gires, perquè la banda creix i es solidifica”.

Dels països on ha actuat, el que més la va impactar va ser Holanda: “La seva vibració em va fascinar. Em va sorprendre el caràcter gairebé mediterrani de la gent, molt propera i càlida, i molt interessada per al música. Abans d’anar-hi pensava que trobaria un públic fred, com el d’Anglaterra. Però no, els holandesos tenen un altre tarannà”.

Com la majoria d’artistes, reconeix que pujar dalt d’un escenari imposa: “Jo no he tingut mai pànic escènic, però abans de tocar sempre estic una mica nerviosa, tant si és a la Plaça de Vic, al festival Primavera Sound o en un escenari mitjà o petit. Quan actuo davant de molt públic, la banda i jo entrem en un estat de gran excitació, l’adrenalina s’altera; però ens salvem gràcies a la sinergia que hi ha entre els músics i amb el públic. De tota manera, em moc millor en escenaris mitjans i petits: són més tranquils. Però s’ha de fer tot. L’objectiu d’un concert és arribar al públic, tant li fa el número d’espectadors”.

Joana Serrat a la sala Pasternak de Vic, l'any passat. Foto: Adrià Costa

“La intuïció és bona, però la disciplina és bàsica”

Serrat acostuma a assajar a casa seva, a Vic, o en un local que el guitarra de la banda té al barri del Carmel, a Barcelona. Tanmateix, si hi ha músics que quan composen una cançó primer fan la melodia i després hi posen la lletra, o a l’inrevés, en el cas de la Joana, música i lletra creixen simultàniament: “Jo he passat per tots els processos, però ara em surt tot a la vegada. Els primers anys treballava per intuïció, una virtut que no vull perdre. Però ara, deixant de banda les muses, treballo amb molta disciplina. Per tirar endavant s’ha de treballar molt, provar idees i practicar moltes hores”.

Pel que fa les temàtiques, diu que “en el primer disc predominava la qüestió amorosa. O millor dit, el desamor. Les lletres eren un cant a l’amor no correspost; havia de matar els meus fantasmes. Amb Dear Great Canyon, en canvi, els textos són més expressius i reflecteixen els sentiments humans lligats al paisatge”.

Serrat proclama que el seu objectiu principal és “afrontar la faceta de cantautora, fer una cosa de la que estigui contenta i orgullosa. L’èxit és relatiu. Viure de la música seria un gran èxit. Però jo m’he de pagar els discos. Inverteixo en mi mateixa. Em considero professional en el mètode i en la manera de treballar amb la gent de qui em rodejo. Pago a tothom. Ara, viure exclusivament de la música ja és més difícil. No m’he fet rica. Per fer bullir l’olla també he de fer altres coses”, rebla.

Des que el 2012 la Joana va emergir amb força, ha pujat a centenars d’escenaris, grans i petits, i ha actuat en festivals mítics, com Cruïlla (Barcelona), (a)phònica de Banyoles, Foramuralla, el Festival de Guitarra de Barcelona, el MMVV o, recentment, en la segona edició del recuperat festival Canet Rock. També ha coincidit amb artistes de renom del panorama internacional, com la cantautora australiana Courtney Melba, o la nord- americana Angel Olsen. Dels grups de casa, ha compartit escenari amb Mishima, Manel o La Iaia.

“Avui funciona el poti-poti i les cançons aïllades”

Si els discos són un aparador que permet mostrar al públic els treballs dels músics -que després es podran escoltar en directe-, la cantautora veu “molt complicat el món de les discogràfiques. Per enregistrar has d’invertir; però és necessari tenir una bona distribució per fer arribar els discos a tot arreu. També fa falta tenir bona premsa i establir ponts amb les revistes especialitzades. En l’esplendor dels anys 60, 70 i 80, els bons músics podien gravar amb més facilitat i la gent se’ls escoltava. Ara, la gran massa no se sent atreta per la música entesa com una proposta coherent i ben articulada. Només hi ha interès per les coses curtes, fragmentades i dosificades. No hi ha intenció d’escoltar un disc de dalt a baix. Funciona el poti-poti i les cançons aïllades. La gent no consumeix música, ni tampoc llegeix llibres. Ha canviat la manera de consumir. En general, la cultura no apassiona; només triomfa l’oci pur i dur; i anar a passar-s’ho bé, en un entorn agradable. De tota manera, he de dir que també hi ha sectors que van als concerts escoltar música. Aquesta gent ens salva”.
 
Parlant de les sales de concerts, reconeix que “a Catalunya n’hi ha moltes més que en d’altres llocs d’Espanya, que no en tenen, o no estan tan ben muntades com les d’aquí. El problema és que la gent no hi va, o en tot cas, no s’omplen com abans. Són els signes dels temps. Això potser passa perquè abans tot estava més concentrat i tampoc no hi havia tants canals de televisió ni internet. Avui hi ha més dispersió. La saturació i l’excés d’ofertes provoca dispersió. En això sóc molt crítica. Si tens un projecte acústic per portar en un circuit de sales, no hi va ningú”, es lamenta.

El fenomen d’internet, més enllà de facilitar la pirateria i baixar cançons, per Serrat “té algunes coses positives. En determinats casos és una eina útil que ajuda a donar-te a conèixer. Però també és un gran engany. Pots arribar a molts lloc. Però, de quina manera? Internet és un mar ple de peixos. Està bé però està tot mol escampat”.

De Sudàfrica al Canadà

Fa pocs dies la Joana ha tornat del sud del continent africà, on va fer una petita gira de tres concerts: un a la universitat de Maputo, a Moçambic, un país de parla portuguesa; un altre, a la sala Africa Day de Johanesburg, a Sud- àfrica, i un tercer, a Swazilàndia. S’ho va passar molt bé, encara que té la sensació que aquells països “són una presó molt controlada. Vam tenir una bona rebuda i vam trobar gent molt maca. Però no sé si el que vaig veure i viure era la realitat. Ens vam trobar sobreprotegits, potser massa, fins al punt de tenir una mica de paranoia. La seguretat era al·lucinant. Era la primera vegada que posava els peus a l’Àfrica i em vaig trobar en una altra dimensió. Però amb tants pocs dies, tampoc no puc opinar massa. Suposo que és una Àfrica que no té massa res a veure amb altres llocs del continent, com el Marroc.

Abans d’acabar la conversa i tornar caminant a Vic pel bosc de ribera, explica que està preparant el tercer disc: “Ja tinc les maquetes a punt i estic fent la pre-producció. Aquest agost vaig a gravar-lo a Mont-real, amb el meu germà i tres músics canadencs. Porto tot l’esquema preparat, encara que algunes estructures poden variar durant l’enregistrament. Tinc clara la sonoritat, la producció artística. Espero amb candeletes experimentar la màgia que sorgeix quan estàs tocant amb gent que no coneixes i com llegeixen les meves cançons”.