25
de març
del
2015
Actualitzat
el
29
de setembre
del
2020
a les
9:29h
Partint d’una exposició de Manolo Gómez i Jordi Canudas a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic centrada en una escala de veïns del barri les Cases Barates (avui Habitatges Montseny), aquest reportatge recull el relat de la vida quotidiana –amb testimonis i fotos– dels seus primers habitants i la trajectòria de més de mig segle d’història narrada pel professor Juli Pérez, nascut a les Cases Barates, com Gómez i Canudas.
La crònica es complementa amb informacions i fotos d’un anterior treball periodístic de Toni Coromina (1987), dades extretes del llibre de Maria Dolors Farrés El Pla del Remei, publicat el 1995, i un repàs actualitzat de l’estat actual del barri.
Les ‘Cases Barates’, o ‘Cases del Sindicat’, són dos dels noms amb que es coneixien els habitatges construïts pel sindicat vertical franquista a la segona meitat dels anys cinquanta del segle XX, a l’altra banda de la via del tren, al costat del barri del Remei. Un bunyol urbanístic de prop de 400 pisos que va propiciar la marginació d’un espai destinat a acollir bona part dels immigrants andalusos i alguns catalans amb poc poder adquisitiu. La majoria provenien de Torredonjimeno, però també n’hi havia de Priego, Cabra, la zona de Sevilla i d'altres poblacions andaluses. En menor grau s’hi van instal·lar algunes famílies gallegues, castellanes i extremenyes.
Coincidint amb les eleccions autonòmiques andaluses, aquests dies, fins al 17 d’abril, a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic es pot visitar una exposició a mig camí entre la proposta artística i l’antropologia. Es titula "Un lloc comú, un lugar común", i és obra dels artistes vigatans Jordi Canudas i Manolo Gómez, amb la col·laboració de Juli Pérez, catedràtic d'Història de l'Art i professor del centre on es faa l’exposició. Tots tres són nascuts a les Cases Barates.
El projecte realitzat a quatre mans té com a punt de partida el lloc comú on els dos autors van conviure en els seus primers anys de vida. La proposta, presentada en format de quadern compost per diferents parts manipulables i desplegables, a més de plafons amb fotografies, és un diàleg entre l’escala i els veïns del número 7 de l'antic carrer General Moscardó, del Grupo Nacional de Viviendas Francisco Franco (ara carrer Tona dels Habitatges Montseny). Parla dels vincles de proximitat que es creen entre els espais i les persones, dels canvis que hi succeeixen i de la construcció comuna del lloc i de la comunitat i esdevé així un petit homenatge a l’escala i als seus pobladors. En un lloc destacat de l’exposició es pot llegir una frase molt il·lustrativa de l’escriptor francès George Perec: “Perquè tot el que passa, passa per l’escala; tot el que ve, ve per l’escala.”
Per Juli Pérez, la proposta de Canudas i Gómez és un projecte basat en “la reivindicació d'una estètica de la senzillesa i el compromís social, amb la voluntat d'estimular la comunicació entre els veïns. L'objectiu és el de recuperar aquell afecte i cohesió dels primers moments, però incidint per sobre de tot en la vivència actual del barri, en la importància del present i també del futur. Amb el retorn a l'escala de la seva infantesa, els dos autors volen transmetre el coneixement que poden aportar les mirades si són fetes des de la creativitat. Reivindicar les capacitats que tenen els llocs quotidians i els elements aparentment insignificants per expressar emocions”.
Andalusos, catalans, castellans, magrebins, ghanesos i panjabis
Gómez i Canudas, els autors de l’exposició, es van criar en una escala de quatre plantes i vuit pisos, un lloc físic que van compartir durant bona part de la seva infantesa. En el transcurs dels 55 anys d’història, la configuració d’aquest espai ha sofert algunes variacions. Ara, els dos artistes en rememoren els inicis.
Manolo Gómez va néixer el 1956 a Tona, però ben aviat la família es va traslladar a Vic i es va instal·lar al pis del tercer primera del número 7 del carrer General Moscardó: “El meu pare, paleta de professió, era originari de Torredonjimeno, a la província de Jaén. La meva mare va néixer al Sacromonte, a Granada; quan vam venir a Vic, a més de mestressa de casa i pujar els fills, ella també feia treballs de temporada netejant escales. Al pis, de 65 metres quadrats, hi vivíem dos germans i dues germanes, els pares, els avis i un oncle. Aleshores, la meva mare feia el menjar en una cuina econòmica de carbó. Passats els anys, ella hi continua vivint i jo hi vaig regularment a cuidar-la, perquè està malalta”, explica.
Per la seva banda, Jordi Canudas (1963) es va criar al pis primer segons (o baixos segona). El seu pare, un popular carter vigatà durant molts anys, havia nascut a Santa Eulàlia de Riuprimer. La seva mare, que exercia de mestressa de casa i feia feines domèstiques a domicili, va néixer a Castellar del Vallès. Igual que altres famílies catalanes, davant la possibilitat d’agafar un pis, els Canudas es van establir a Vic. A banda dels pares, al pis –de 60 metres quadrats– hi vivien quatre criatures (tres nens i una nena). “Com que el pis era molt humit, durant l’hivern ens escalfàvem amb una potentíssima estufa alemanya de llenya. I malgrat l’inconvenient de ser un espai petit, tenia un avantatge: un espaiós pati amb un cobert d’uralita, on s’hi guardava la llenya i hi anaven a jugar tots els nens de l’escala i alguns d’escales veïnes. Quan el mes de setembre venia el camió de la llenya i s’havia de repartir entre els diferents veïns, els nens de l’escala ajudàvem a descarregar, a canvi de dues pessetes o un bon berenar”, recorda.
La principal diversió dels nens de l’escala era recollir fragments de fusta de l’empresa Madetres, guardar-los en grans pots de detergent de la marca Colón i portar-los al pati dels Canudas, on inventaven tota mena de construccions i passaven hores jugant. Gómez explica que, a més de caçar granotes de Sant Antoni, un altre entreteniment consistia a recollir petits cristalls i capses de medicaments en un abocador situat a l’altra banda de la carretera.
La composició de l’escala del número 7 del carrer General Moscardó es completava de la següent manera: Al 1er 1ª hi vivia un matrimoni castellà (la Nati i en Nazario) que tenien dos fills. El 2on 2ª estava ocupat per en José, de Torredonjimeno, la Maria, d’Almería, i els seus dos fills. Al 2on 1ª hi vivien uns andalusos, Manuel Parejo i Eladia, i els seus dos nens Manolín i Jaime. El 3er 2ª estava ocupat per una família catalana, els Fontarnau, que tenien un nen i una nena. Al 4t 1ª s’hi estaven els Molina, andalusos. I, finalment, al 4t 2ª hi vivia la Maria i en Cristóbal, un matrimoni andalús, amb la seva filla; durant una bona temporada, aquesta gent va tenir una cabra de mascota.
Més endavant, tres famílies d’aquesta escala (els Canudas, la Nati i en Nazario i els Molina) van marxar i es van instal·lar a pocs metres, als habitatges de la Cooperativa Joan XXIII, al barri del Remei, a l’altra banda de la via, la que tenia pas obert cap al centre de Vic. Allà, els pisos, dissenyats per l’arquitecte Manuel Anglada i Bayés i destinats a famílies treballadores, eren una mica més grans que els dels Habitatges Montseny.
Als pisos que van quedar buits es van instal·lar nous veïns: al 1er 1ª, la família d’Andrés Moyano, un paleta andalús. Al 1er 2ª hi va anar un català i després un guàrdia civil retirat; en aquest mateix habitatge, des de fa uns anys hi viu una família del Panjab. Poc després, del 3er 2ª va marxar la família Fontarnau i s’hi va instal·lar una família nombrosa de Torredonjimeno. Ja més cap aquí, el pis 4t 2a va ser ocupat per una família marroquina amazig de Nador, els Idrissi. I al 4t 1 hi va viure un ciutadà de Ghana, que durant un temps va tenir habitacions rellogades.
L’estigma dels xarnegos
Gómez i Canudas recorden una banda sonora quotidiana de l’escala marcada pel ressò de les radionovel·les, el consultori d’Helena Francis, les cançons de Juanita Reina i Juanito Valderrama o les primeres telenovel·les, quan es va popularitzar la televisió en blanc i negre. Però per sobre de tot, destaquen els sons infantils, “la cridòria dels nens quan jugàvem, i les veus dels pares quan ens cridaven per anar a dinar mentre jugaven al pati dels baixos o al carrer, o quan ens avisaven perquè anéssim a comprar cigrons al colmado o pa al forn”.
Un altre distintiu de l’escala eren les trobades vespertines al portal, quan els veïns s’asseien en cadires per fer petar la xerrada, sobretot a l’estiu. O el costum de deixar les portes obertes dels pisos, que esdevenien uns espais comuns on tothom entrava i sortia a demanar un parell de cebes, o a visitar els malalts.
Avui, Jordi Canudas reconeix que l’estil de vida compartida del barri li va donar “una mirada polièdrica i un apropament molt sa a les realitats diverses i humils de gent obrera. De gran, aquesta experiència m’ha ajudat a entendre les onades migratòries, els canvis i les friccions de persones provinents de diferents llocs”. El fet de ser català i viure dotze anys en un entorn majoritàriament castellanoparlant va fer que en més d’una ocasió hagués de defensar els nens andalusos: “A casa parlava en català, però amb els amics del barri en un castellà amb accent andalús. Aleshores jo anava amb els escoltes i estudiava al col·legi de Sant Miquel. Sovint havia de travessar tot Vic, en un trajecte de gairebé mitja hora, que de vegades també feia amb autobús. Quan estava amb els companys escoltes o amb els de l’escola, jo havia de defensar els nens del meu barri, que ells qualificaven de xarnegos, perquè d’alguna manera jo també era un xarnego. Ells no ho entenien”, apunta.
Manolo Gómez, en canvi, afirma que l’estigma de ser un xarnego mai no li va suposar cap drama: “Per mi, no tenia gaire importància. El curiós del cas és que a Vic em deien xarnego, però quan vaig haver de fer el servei militar a Valladolid, al quarter em deien polaco. Un contrasentit absurd”.
Austeritat formal i records en blanc i negre
El projecte i l’exposició de Gómez i Canudas donen molta importància a la comunicació, raó per la qual van comptar amb la participació del veïnat de l'escala. Tal com explica Juli Pérez, “el punt d'inici va ser la mare del Manolo, que encara hi viu. Després s’hi van afegir els altres veïns que també hi viuen des que van fer-se els habitatges i que ja coneixen en Manolo i en Jordi. I així progressivament, fins a anar-hi implicant la totalitat de la gent de la comunitat del número 7, també els provinents d’altres països”.
Un cop establerta la comunicació amb el veïnat, es va fer una exposició a la mateixa escala, amb fotografies en blanc i negre de records del passat (el color no existia), acompanyades d'imatges actuals d'espais i elements de l'escala realitzades pels autors, com ara els replans, el mosaic del terra, els esglaons de conglomerat de granit dels anys cinquanta, les portes, la barana que els nens feien servir de tobogan, les finestres, la reixa de la porta... Aquestes fotos també es van presentar en blanc i negre, com si fossin del passat. De fet, podrien ser-ho, perquè tot es conserva igual que el primer dia.
Seguint un criteri d'austeritat, a l’hora de donar forma al projecte que es pot veure a la sala d’exposicions, els autors van triar el suport de dos quaderns, un mitjà d'expressió econòmic i molt proper a tothom. Per als artistes, fer una edició impresa de més quaderns no hauria tingut cap sentit, perquè tenien molt clar que, fos quin fos el treball final, calia respectar el criteri d'austeritat. S'havia de percebre la pobresa dels materials, i com totes les parts del procés, havien estat fets amb les mans.
Un barri amb fronteres físiques
Juli Pérez va néixer al pis del tercer segona del número 3 del carrer 18 de Julio. Fill d’immigrants provinents de Torredonjimeno, va viure molts anys en aquest pis, en companyia de cinc germans més. Així descriu el barri de la seva infantesa: “Quan érem petits no hi havia televisió, per això la canalla ens passàvem el dia a fora de casa. Jugàvem per uns carrers sense asfaltar que s'omplien de bassals quan plovia, però que eren d'una gran tranquil·litat perquè gairebé mai no hi passava mai cap cotxe. També teníem el col·legi, que no és que fos cap meravella, però resultava molt còmode perquè hi podíem anar i tornar nosaltres sols. Només sortíem del barri esporàdicament, i quan ho fèiem sempre anàvem acompanyats. Per ‘anar a Vic’ havíem de creuar la via del tren; però si volíem anar a les pinedes dels camps dels voltants, havíem de travessar la carretera nacional. Vàrem aprendre a creuar aquestes fronteres físiques anant amb els amics a buscar la llet a les cases de pagès properes. I així vam créixer, amb l'obligació de vigilar, de mirar a un costat i a l'altre abans d'avançar”
Una vegada superades les limitacions físiques i geogràfiques, hi havia altres inconvenients, com l’idioma: “A fora del barri la majoria de la gent parlava català, i nosaltres no en sabíem, sempre parlàvem en castellà. Un altra inconvenient, el més important, va ser entendre la pobresa; el que feia que en finalitzar l'educació general bàsica als catorze anys, només es contemplés com a única opció de futur haver d'anar a treballar...”
Pérez recorda que el barri dels actuals habitatges Montseny es va començar a poblar en una època d’esplendor del franquisme (gràcies als ajuts dels EUA) i en plena expansió econòmica de Catalunya: “Aleshores hi havia molts més solars, però es va decidir construir el nou barri en aquest lloc perquè va ser pensat com a gueto on concentrar lluny del centre de la ciutat les moltes famílies obreres, majoritàriament andaluses, que es necessitaven per treballar a la indústria i la construcció. A poc a poc es va anar gestant una cohesió ciutadana i un sentiment de pertànyer al barri, de ser d'aquell determinat carrer o bé compartir la mateixa escala. La majoria de la gent que hi hem viscut, i els que encara hi viuen, ens sentim contents d’haver-ne format part i d’haver compartit la vida amb gent tant amable con la família Novellas Gonell, per exemple, que regentava el forn de pa i sempre fiaven a les famílies més pobres del barri. Però no eren els únics. En general, el to era de solidaritat entre tots els veïns”.
En arribar la democràcia, els habitatges van passar a dependre d'Adigsa, l'organisme de la Generalitat que va heretar la propietat del barri de l'antic Sindicato Vertical franquista. Pérez apunta que “en els contractes de compra-venda, s'establia que el beneficiari de l'habitatge no podria ser titular fins a haver passat 50 anys ininterromputs de permanència. Però com que els anys noranta, en el moment que ‘tothom era ric’, molta gent volia adquirir-lo per poder vendre-se'l i anar a viure a d'altres llocs, Adigsa va facilitar que es pagués la quantitat de diners pendents i ser-ne així el titular. La gent se'ls va començar a vendre, i com que els preus que es pagaven eren cada vegada més alts, molts es van animar".
En molt poc temps, més de la meitat de la població del barri va canviar, i van arribar-hi nous immigrants, primer del Marroc, després d’altres països africans, Àsia, Amèrica del Sud... Això va provocar l'aparició d'alguns temors. D'una banda s'anava perdent la seguretat que proporcionava un veïnat conegut i cohesionat des de feia molt temps. I per l'altra, s'havia de començar a conviure amb persones de cultures, llengües i religions diferents. Una adaptació que no va ser gens fàcil, i que es va complicar quan s'havia de fer entendre als nouvinguts que, a més de pagar les altes hipoteques, s'havia de contribuir en el manteniment i la neteja de l'escala, que eren responsabilitat del veïnat”.
Juli Pérez destaca la tasca de l'alcalde Jacint Codina, que va promoure millores com el soterrament de la línia del tren, la creació d'una llar d'avis o la reconversió del col·legi en biblioteca i centre cívic del barri. Tot plegat va propiciar que “les coses s'anessin relaxant i es tornés a la tranquil·litat. A més, amb la crisi econòmica, molts dels nouvinguts van acabar marxant, fet que va comportar una considerable disminució de població al barri i, en conseqüència, va contribuir encara més a la seva estabilitat”.
El primer autobús urbà de Vic i garatges amb conills
Però tornem enrere. L’autor d’aquesta crònica, l’any 1987, de la mà de la família Sáez-García, va publicar a El 9 Nou un reportatge sobre el barri que començava amb l’odissea que representava arribar a les Cases Barates a la dècada dels seixanta, si no es tenia cotxe.
Des del centre de Vic s’hi podia arribar a peu, amb taxi o amb el primer autobús urbà de la ciutat que conduïa el popular Juanito, un vehicle famós per portar una matrícula ben singular: B-444.444. De tota manera, cal assenyalar que la darrera parada era al Remei, una vegada més a "aquesta" banda de la via del tren.
També s’hi podia accedir des de la Nacional 152 i per un vial que l’ajuntament va obrir anys més tard,durant el primer consistori democràtic, i que surt de la carretera de la Guixa. De fet, a la seva primera campanya electoral, Convergència i Unió ja havia promès un enllaç entre les Cases Barates i la carretera. Amb tot, aquest tram va restar sense asfaltar durant tota la primera legislatura. Com acostuma a passar, es va procedir al seu enquitranament just abans de les següents eleccions.
Durant dècades, el barri es va sentir marginat d’una Ciutat d’interès turístic i d’una Ciutat a la mesura humana, tal com proclamaven dos dels eslògans promocionals de diferents èpoques. Tanmateix, els habitants alegraven com podien la seva existència. Els diumenges al matí, les Cases del Sindicat eren molt alegres. Sovint la gent cantava flamenco als dos bars dels habitatges: Ca la Rosina, amb un ambient més jove, i el Numancia, que abans en deien Cal Cèsar. Els jubilats prenien el sol i contemplaven orgullosos els jardins, molt ben cuidats, que els mateixos veïns arreglaven, no pas l’ajuntament. Se n’ocupaven ells i pagaven les despeses de la seva butxaca. La mateixa marginació els estimulava a tenir cura dels seus problemes.
Un aspecte curiós i insòlit de les Cases Barates eren els prop de seixanta garatges que hi havia als baixos dels habitatges i alguns a l’altra banda de la N-152, propietat del senyor Vila. La meitat no s’utilitzaven per guardar cotxes (molts dels habitants no en tenien) sinó que servien com a lloc de reunió, de tertúlia, discoteca, però també per guardar-hi conills, gallines, gossos de caça, cebes, patates, alls, blat de moro... De vegades acollien concerts reduïts amb gent tocant la guitarra, on es cantava, bevia i de vegades es menjaven pardals que alguns veïns atrapaven amb xarxes als bassals. En aquest ambient era molt popular en Manolo, el bomber. També era notòria l’afició per la caça, amb prop de vint-i-cinc caçadors que anaven a caçar conills a Malla, Santa Eulàlia de Riuprimer i Muntanyola.
L’any 1987 ningú no tenia cap escriptura de propietat dels pisos. Trenta anys després de la compra, la gent encara no en sabia el preu. Els residents de la torre (amb pisos més grans i ascensor) pagaven 450 pessetes mensuals en concepte d’amortització a Adigsa. Els habitants de la resta de pisos pagaven 200 pessetes.
Una cabina telefònica i un cuartelillo
Fa 25 anys, pels volts de 1990, les Cases Barates tenien prop de 1.300 habitants. Per anar a comprar, el barri disposava de dues merceries, dues botigues de queviures, un estanc, una adrogueria, una peixateria, una carnisseria, dos bars-restaurants, dues perruqueries de senyora, una barberia, una cabina telefònica, una llar d’infants gestionada per l’associació de pares i una sucursal de la Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, situada al lloc on abans hi havia un colmado.
Fins l’any 1984 el barri comptava amb un cuartelillo custodiat per un guàrdia municipal, en Paquei, que s’hi estava tot el dia. Després, en morir-se, hi van posar en Pedro, un ex guàrdia civil. Tanmateix, aleshores el barri estava mancat de serveis essencials: no hi havia farmàcia, ni consulta mèdica, ni un petit dispensari de cures. Però, sens dubte, el centre neuràlgic del barri era l’escola pública, amb un pati que, a més de ser el marc dels jocs de la canalla, acollia festes, balls i xocolatades.
A finals dels anys vuitanta, els carrers feia poc que havien estat asfaltats. Abans, tot era grava. L’estat dels pisos era correcte perquè la gent se’ls va anar conservant i millorant. Molts hi van posar bany, i alguna família va engrandir-los. El més deficient eren els acabats, sovint amb materials defectuosos i barats, sobretot la fusta, la llauneria i les instal·lacions elèctriques. Durant les nevades de mitjans dels vuitanta es van ensorrar dues teulades, que Adigsa va reparar, i després va acabar repassant tota la resta.
A les portes del anys noranta, les Cases Barates era el principal viver d’aturats de Vic. Per subsistir, molta gent es veia obligada a fer treballs submergits. I els que tenien feina treballaven fora del barri, a les adoberies, a la construcció, als tallers mecànics o de pintors. Per la seva banda, la majoria de dones treballadores feien de dependentes a Vic amb uns sous molt esquifits.
A l’hora de significar la caracterització política del barri, a la segona meitat dels anys setanta, poc després de la mort de Franco, hi havia molts veïns afiliats al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i al sindicat Comissions Obreres (CC.OO). De mica en mica, però, es van anar despolititzant i alguns van començar a afiliar-se a la Unió General de Treballadors (UGT). A les primeres eleccions democràtiques el vot comunista va ser molt destacat, com el centrista. Poca gent va votar CiU. Ho va fer més tard quan un veí del barri, l’Alcántara, va figurar a la llista d’aquesta coalició. A finals dels vuitanta, les eleccions municipals van dibuixar un mapa molt repartit entre la coalició d'esquerres Progrés Municipal d'Osona (PMO), CiU i els Independents per Vic (IPV) del doctor Josep Arimany.
Durant molt de temps, els habitants de la zona eren reticents amb “els catalans”. Però aquesta disfunció va anar desapareixent, tot coincidint amb una destacable integració dels fills dels primers habitants. De fet, fa un quart de segle anys, el 99% de la població declarava que entenia el català i el 50%, que el parlava bé.
Una de les espines que Vic no es va poder treure de sobre va ser l’accés a aquests habitatges. Un problema suposadament de fàcil solució va estar encallat molts anys. Quan l’ajuntament va construir un pas de vianants, els veïns no van entendre, amb tota la raó del món, que es fes en un lloc tan inadequat, perquè per travessar la via calia fer 300 metres de volta entre anar i venir. Però a banda que aquell pas de vianants es va construir on no tocava, no tenia il·luminació, o en tot cas no funcionava mai. Els desguassos estaven mal fets i quan plovia o nevava hi havia dos pams d’aigua. Les rampes per a cotxets eren un prodigi de disseny de l’absurd, amb pendents molt pronunciats; de fet, a cap dona li passava pel cap pujar-hi o baixar-hi amb el seu fill. La realitat era evident: ningú no utilitzava aquest pas.
El Pla del Remei, un llibre imprescindible de Maria Dolors Farrés
L’any 1995, el departament de Benestar Social de la Generalitat va publicar el llibre El Pla del Remei (Col·lecció Els Barris d'Adigsa), de l’escriptorai periodista vigatana Maria Dolors Farrés. Amb un llenguatge planer i testimonis de primera mà, l’autora explica la història ben documentada “d’un barri dins d’un altre barri”, en referència al Pla del Remei. I recorda que els terrenys on es van edificar les cases els va comprar l’Ajuntament de Vic per després cedir-los a l'Obra Sindical del Hogar, que es va fer càrrec de l'edificació dels habitatges amb una aportació inicial de 7,5 milions de pessetes. Entre els principals promotors de la construcció hi havia els factòtums Traveria, Pladevall, Serra i Ordeig.
L’encarregat de buscar els terrenys va ser Enric Pladevall i Font, destacat membre local del Movimiento i aleshores regidor de l’ajuntament durant el mandat de l’alcalde Joan Puigcerver. Els terrenys es van comprar, regatejant, a 1,75 pessetes el pam, un preu més barat que uns d’alternatius situats a la carretera de Roda, molt més a prop del nucli ciutadà, que sortien a 3,25 pessetes.
En el llibre, però, Pladevall reconeix haver-se equivocat amb l’elecció perquè segons ell, “al final, les obres haurien costat igual en un lloc i en l’altre, i vaig condemnar tota aquella gent que hi hauria de viure a fer molts desplaçaments... Els terrenys eren tan lluny, tan incomunicats, que els seus habitants haurien de caminar molt cada dia per anar a la feina i tornar, per anar a comprar i tornar, per anar a qualsevol lloc haurien de fer molt camí. Sense comptar la despesa en soles de sabates i espardenyes”, deia.
Farrés explica així els inicis del barri: “Els veïns del Grupo de Viviendas Francisco Franco van pagar unes 4.000 pessetes d’entrada i van fer un pagament mensual d’amortització sense interessos de 200 pessetes de mitjana. Entre els anys 1959 i 1960, les famílies que havien demanat un pis del Sindicat van tenir les claus. A partir d'aquells moments, corrues de gent amb maletes, bosses i sacs feien el llarg camí que els separava de la ciutat fins arribar a l’indret on se’ls havia posat. El 1960, l’any que van estrenar el pis, no els és fàcil d’oblidar. Va nevar, i molt. Queien unes volves gruixudes mentre moltes famílies travessaven la via del tren, carregades amb un equipatge mínim. I després, quan la neu finalment es va fondre, als carrers hi va quedar el fang enganxat dies i dies. Ningú no tenia cotxe. Havien esperat amb impaciència els dia de poder accedir a un pis que de seguida els va decebre. Els que van poder van fer obres, de nou en nou, enfortint les estructures internes dels pisos, reformant-los fins que fossin aptes per a viure-hi. Aquest va ser el cas de Rossita Verdaguer, presidenta de l’Associació de Veïns a partir de l’any 1992”.
L’autora de El Pla del Remei, també recull testimonis d’alguns dels primers veïns, que es van trobar amb una construcció mal feta, o amb paletes i guixaires que no van acceptar la feina. I materials defectuosos, com la fusta dels finestrons, que es doblava molt (...). En aquella època, a la penúria econòmica que feia difícil recollir les 200 pessetes de la mensualitat, s’hi afegien tot tipus de problemes. Però l’inconvenient més gran del barri era la sensació d’estar aïllats de la resta del món. No hi havia pas subterrani per creuar la via del tren, de manera que els veïns havien de passar per sobre dels rails, sempre amb la por d’un accident. I les tragèdies van arribar.
Però més enllà d’explicar amb pèls i senyals els detalls estructurals, les inversions realitzades per Adigsa, la piràmide d’edats, el lloc d’origen de la població, el nivell d’instrucció, el coneixement del català o l’activitat econòmica per sectors, el llibre de M. Dolors Farrés té la virtut de presentar els personatges populars més representatius de les Cases Barates amb un llenguatge molt planer i un to molt afectuós. Un perfecte retrat de l’anima dels seus habitants.
Epíleg: la crisi i la transformació del barri
L’any 2006, poc abans que esclatés la crisi, molts dels antics veïns ja havien abandonat el barri per instal·lar-se en altres zones de la ciutat o fora de Vic. Aquell any, els veïns que hi residien van pintar les façanes dels patis interiors de les 42 escales. L'objectiu de la iniciativa era millorar l'aspecte dels habitatges i fomentar la convivència amb els nouvinguts. En plena bombolla immobiliària moltes famílies marroquines i algunes de subsaharianes van demanar una hipoteca al banc i van comprar un pis. La recessió encara no havia ocasionat els estralls que van venir després i els nous immigrants pensaven que podrien pagar les quotes mensuals dels crèdits.
Poc després, va arribar la tragèdia. L’esclat de la bombolla i el ràpid creixement de l’atur va fer que entre el 2007 i fins avui mateix es produís un èxode massiu de famílies nouvingudes. Algunes van retornar als seus països d’origen i d’altres van buscar-se la vida a Bèlgica, Alemanya, Holanda, França i en d’altres països europeus.
Si durant els anys seixanta el col·lectiu majoritari era el format pels immigrants andalusos, a l’albada del segle XXI els magrebins van augmentar exponencialment. Però més endavant, a més d’aquest col·lectiu, la crisi va propiciar l’arribada de famílies subsaharianes, sobretot de Ghana, i també d’asiàtiques (de l’Índia i Paquistan).
Actualment el barri ha canviat radicalment la seva fesomia. No és que hi regni la desolació, però ha desaparegut el bullici i l’aspecte monocromàtic d’anys anteriors. Continuen veient-s’hi nens jugant al carrer, però amb menys densitat. No hi ha destacats problemes de convivència i els carrers es veuen més solitaris que abans. La població s’ha reduït considerablement i s’han buidat bastants pisos (entre el 10 i el 12%). I si l’any 1995 hi havia 1.000 ànimes, ara es calcula que n’hi ha entre 700 i 750 (amb una mitjana de tres habitants per pis). Tot i que encara hi resideix gent gran catalana i andalusa que s’hi va instal·lar al principi, prop del 60% dels habitants són estrangers, molts dels quals es troben en situació d’atur. Tanmateix, aquests dos últims anys s’ha observat un estancament en l'èxode de veïns i un lleuger increment en la venda de pisos, però a uns preus sensiblement inferiors als de fa una dècada.
Amb el soterrament de la via del tren, ha desaparegut el pas de vianants. Hi ha una línia regular d’autobusos urbans amb parada al costat de l’escola de La Sínia. I funciona un actiu Centre Cívic Montseny que catalitza les energies associatives i organitza tota mena d’activitats socials i culturals. Es manté la biblioteca i funciona el Casal Montseny per a la gent gran. Però han desaparegut la llar d’infants, l’espai de la policia municipal i alguns comerços. Ja no hi ha cap entitat bancària ni caixers automàtics. No hi ha farmàcia, ni dispensari de cures.
Han desaparegut les merceries, l’estanc, la barberia i la peixateria, però hi ha la teteria Amazigh Osona, els bars Tasca i Asfah, un locutori propietat d’un magrebí, la perruqueria Dolors, el forn de pa Novellas, la botiga de queviures Amazigh Osona (carn, fruita, verdures, begudes…), el local de pintura i decoració Ramon, una establiment de venda d’objectes de segona mà (electrodomèstics, mobles…), un concessionari Peugeot de venda i reparació de cotxes, i l’empresa Taisa d’automatització i software.
Al barri també hi ha dos parcs infantils, un pàrquing de sorra i un altre de subterrani amb places de lloguer, dues bústies de correus, el temple sikh Ware Guru, dues zones enjardinades, bancs per seure, un espai exterior amb dues pistes per jugar a petanca, una sorrera per a infants i una pista de bàsquet i futbol sala.
Ara, 55 anys després de la construcció dels habitatges, el barri a l’altra banda de la via del tren ha tingut una transformació constant, a cavall dels successius moviments migratoris, els vaivens de l’economia, les crisis estructurals i les transformacions urbanístiques. Però també ha sofert una contínua disminució en el nombre d’habitants (pràcticament n’ha perdut la meitat) i un canvi radical en la composició dels diferents col·lectius que l’han conformat durant més de mig segle.
Avui, però, la via del tren ja no és cap barrera, i la vida continua.
Podeu veure una galeria de fotos completa o bé fer una passejada pel barri amb el següent mapa interactiu:
La crònica es complementa amb informacions i fotos d’un anterior treball periodístic de Toni Coromina (1987), dades extretes del llibre de Maria Dolors Farrés El Pla del Remei, publicat el 1995, i un repàs actualitzat de l’estat actual del barri.
Cartell a l'entrada dels habitatges Montseny per la N152, 1987 Foto: Toni Coromina
Les ‘Cases Barates’, o ‘Cases del Sindicat’, són dos dels noms amb que es coneixien els habitatges construïts pel sindicat vertical franquista a la segona meitat dels anys cinquanta del segle XX, a l’altra banda de la via del tren, al costat del barri del Remei. Un bunyol urbanístic de prop de 400 pisos que va propiciar la marginació d’un espai destinat a acollir bona part dels immigrants andalusos i alguns catalans amb poc poder adquisitiu. La majoria provenien de Torredonjimeno, però també n’hi havia de Priego, Cabra, la zona de Sevilla i d'altres poblacions andaluses. En menor grau s’hi van instal·lar algunes famílies gallegues, castellanes i extremenyes.
Coincidint amb les eleccions autonòmiques andaluses, aquests dies, fins al 17 d’abril, a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic es pot visitar una exposició a mig camí entre la proposta artística i l’antropologia. Es titula "Un lloc comú, un lugar común", i és obra dels artistes vigatans Jordi Canudas i Manolo Gómez, amb la col·laboració de Juli Pérez, catedràtic d'Història de l'Art i professor del centre on es fa
Manolo Gómez, Juli Pérez i Jordi Canudas a l'exposició de la Escola d'Art i Superior de Disseny
El projecte realitzat a quatre mans té com a punt de partida el lloc comú on els dos autors van conviure en els seus primers anys de vida. La proposta, presentada en format de quadern compost per diferents parts manipulables i desplegables, a més de plafons amb fotografies, és un diàleg entre l’escala i els veïns del número 7 de l'antic carrer General Moscardó, del Grupo Nacional de Viviendas Francisco Franco (ara carrer Tona dels Habitatges Montseny). Parla dels vincles de proximitat que es creen entre els espais i les persones, dels canvis que hi succeeixen i de la construcció comuna del lloc i de la comunitat i esdevé així un petit homenatge a l’escala i als seus pobladors. En un lloc destacat de l’exposició es pot llegir una frase molt il·lustrativa de l’escriptor francès George Perec: “Perquè tot el que passa, passa per l’escala; tot el que ve, ve per l’escala.”
Per Juli Pérez, la proposta de Canudas i Gómez és un projecte basat en “la reivindicació d'una estètica de la senzillesa i el compromís social, amb la voluntat d'estimular la comunicació entre els veïns. L'objectiu és el de recuperar aquell afecte i cohesió dels primers moments, però incidint per sobre de tot en la vivència actual del barri, en la importància del present i també del futur. Amb el retorn a l'escala de la seva infantesa, els dos autors volen transmetre el coneixement que poden aportar les mirades si són fetes des de la creativitat. Reivindicar les capacitats que tenen els llocs quotidians i els elements aparentment insignificants per expressar emocions”.
Andalusos, catalans, castellans, magrebins, ghanesos i panjabis
Gómez i Canudas, els autors de l’exposició, es van criar en una escala de quatre plantes i vuit pisos, un lloc físic que van compartir durant bona part de la seva infantesa. En el transcurs dels 55 anys d’història, la configuració d’aquest espai ha sofert algunes variacions. Ara, els dos artistes en rememoren els inicis.
Portal del número 7 del carrer Tona, 2014 Foto: Arxiu Canudas Gómez
Manolo Gómez va néixer el 1956 a Tona, però ben aviat la família es va traslladar a Vic i es va instal·lar al pis del tercer primera del número 7 del carrer General Moscardó: “El meu pare, paleta de professió, era originari de Torredonjimeno, a la província de Jaén. La meva mare va néixer al Sacromonte, a Granada; quan vam venir a Vic, a més de mestressa de casa i pujar els fills, ella també feia treballs de temporada netejant escales. Al pis, de 65 metres quadrats, hi vivíem dos germans i dues germanes, els pares, els avis i un oncle. Aleshores, la meva mare feia el menjar en una cuina econòmica de carbó. Passats els anys, ella hi continua vivint i jo hi vaig regularment a cuidar-la, perquè està malalta”, explica.
Per la seva banda, Jordi Canudas (1963) es va criar al pis primer segons (o baixos segona). El seu pare, un popular carter vigatà durant molts anys, havia nascut a Santa Eulàlia de Riuprimer. La seva mare, que exercia de mestressa de casa i feia feines domèstiques a domicili, va néixer a Castellar del Vallès. Igual que altres famílies catalanes, davant la possibilitat d’agafar un pis, els Canudas es van establir a Vic. A banda dels pares, al pis –de 60 metres quadrats– hi vivien quatre criatures (tres nens i una nena). “Com que el pis era molt humit, durant l’hivern ens escalfàvem amb una potentíssima estufa alemanya de llenya. I malgrat l’inconvenient de ser un espai petit, tenia un avantatge: un espaiós pati amb un cobert d’uralita, on s’hi guardava la llenya i hi anaven a jugar tots els nens de l’escala i alguns d’escales veïnes. Quan el mes de setembre venia el camió de la llenya i s’havia de repartir entre els diferents veïns, els nens de l’escala ajudàvem a descarregar, a canvi de dues pessetes o un bon berenar”, recorda.
La principal diversió dels nens de l’escala era recollir fragments de fusta de l’empresa Madetres, guardar-los en grans pots de detergent de la marca Colón i portar-los al pati dels Canudas, on inventaven tota mena de construccions i passaven hores jugant. Gómez explica que, a més de caçar granotes de Sant Antoni, un altre entreteniment consistia a recollir petits cristalls i capses de medicaments en un abocador situat a l’altra banda de la carretera.
Veins del número 7 del carrer Tona, al replà, 2014 Foto: Arxiu Canudas Gómez
La composició de l’escala del número 7 del carrer General Moscardó es completava de la següent manera: Al 1er 1ª hi vivia un matrimoni castellà (la Nati i en Nazario) que tenien dos fills. El 2on 2ª estava ocupat per en José, de Torredonjimeno, la Maria, d’Almería, i els seus dos fills. Al 2on 1ª hi vivien uns andalusos, Manuel Parejo i Eladia, i els seus dos nens Manolín i Jaime. El 3er 2ª estava ocupat per una família catalana, els Fontarnau, que tenien un nen i una nena. Al 4t 1ª s’hi estaven els Molina, andalusos. I, finalment, al 4t 2ª hi vivia la Maria i en Cristóbal, un matrimoni andalús, amb la seva filla; durant una bona temporada, aquesta gent va tenir una cabra de mascota.
Més endavant, tres famílies d’aquesta escala (els Canudas, la Nati i en Nazario i els Molina) van marxar i es van instal·lar a pocs metres, als habitatges de la Cooperativa Joan XXIII, al barri del Remei, a l’altra banda de la via, la que tenia pas obert cap al centre de Vic. Allà, els pisos, dissenyats per l’arquitecte Manuel Anglada i Bayés i destinats a famílies treballadores, eren una mica més grans que els dels Habitatges Montseny.
Als pisos que van quedar buits es van instal·lar nous veïns: al 1er 1ª, la família d’Andrés Moyano, un paleta andalús. Al 1er 2ª hi va anar un català i després un guàrdia civil retirat; en aquest mateix habitatge, des de fa uns anys hi viu una família del Panjab. Poc després, del 3er 2ª va marxar la família Fontarnau i s’hi va instal·lar una família nombrosa de Torredonjimeno. Ja més cap aquí, el pis 4t 2a va ser ocupat per una família marroquina amazig de Nador, els Idrissi. I al 4t 1 hi va viure un ciutadà de Ghana, que durant un temps va tenir habitacions rellogades.
Detall d'un desplegable de l'exposició a l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic Foto: Arxiu Canudas Gómez
L’estigma dels xarnegos
Gómez i Canudas recorden una banda sonora quotidiana de l’escala marcada pel ressò de les radionovel·les, el consultori d’Helena Francis, les cançons de Juanita Reina i Juanito Valderrama o les primeres telenovel·les, quan es va popularitzar la televisió en blanc i negre. Però per sobre de tot, destaquen els sons infantils, “la cridòria dels nens quan jugàvem, i les veus dels pares quan ens cridaven per anar a dinar mentre jugaven al pati dels baixos o al carrer, o quan ens avisaven perquè anéssim a comprar cigrons al colmado o pa al forn”.
Un altre distintiu de l’escala eren les trobades vespertines al portal, quan els veïns s’asseien en cadires per fer petar la xerrada, sobretot a l’estiu. O el costum de deixar les portes obertes dels pisos, que esdevenien uns espais comuns on tothom entrava i sortia a demanar un parell de cebes, o a visitar els malalts.
Avui, Jordi Canudas reconeix que l’estil de vida compartida del barri li va donar “una mirada polièdrica i un apropament molt sa a les realitats diverses i humils de gent obrera. De gran, aquesta experiència m’ha ajudat a entendre les onades migratòries, els canvis i les friccions de persones provinents de diferents llocs”. El fet de ser català i viure dotze anys en un entorn majoritàriament castellanoparlant va fer que en més d’una ocasió hagués de defensar els nens andalusos: “A casa parlava en català, però amb els amics del barri en un castellà amb accent andalús. Aleshores jo anava amb els escoltes i estudiava al col·legi de Sant Miquel. Sovint havia de travessar tot Vic, en un trajecte de gairebé mitja hora, que de vegades també feia amb autobús. Quan estava amb els companys escoltes o amb els de l’escola, jo havia de defensar els nens del meu barri, que ells qualificaven de xarnegos, perquè d’alguna manera jo també era un xarnego. Ells no ho entenien”, apunta.
Manolo Gómez, en canvi, afirma que l’estigma de ser un xarnego mai no li va suposar cap drama: “Per mi, no tenia gaire importància. El curiós del cas és que a Vic em deien xarnego, però quan vaig haver de fer el servei militar a Valladolid, al quarter em deien polaco. Un contrasentit absurd”.
Exposició fotogràfica a l'escala del número 7 Foto: Arxiu Canudas Gómez
Austeritat formal i records en blanc i negre
El projecte i l’exposició de Gómez i Canudas donen molta importància a la comunicació, raó per la qual van comptar amb la participació del veïnat de l'escala. Tal com explica Juli Pérez, “el punt d'inici va ser la mare del Manolo, que encara hi viu. Després s’hi van afegir els altres veïns que també hi viuen des que van fer-se els habitatges i que ja coneixen en Manolo i en Jordi. I així progressivament, fins a anar-hi implicant la totalitat de la gent de la comunitat del número 7, també els provinents d’altres països”.
Un cop establerta la comunicació amb el veïnat, es va fer una exposició a la mateixa escala, amb fotografies en blanc i negre de records del passat (el color no existia), acompanyades d'imatges actuals d'espais i elements de l'escala realitzades pels autors, com ara els replans, el mosaic del terra, els esglaons de conglomerat de granit dels anys cinquanta, les portes, la barana que els nens feien servir de tobogan, les finestres, la reixa de la porta... Aquestes fotos també es van presentar en blanc i negre, com si fossin del passat. De fet, podrien ser-ho, perquè tot es conserva igual que el primer dia.
Seguint un criteri d'austeritat, a l’hora de donar forma al projecte que es pot veure a la sala d’exposicions, els autors van triar el suport de dos quaderns, un mitjà d'expressió econòmic i molt proper a tothom. Per als artistes, fer una edició impresa de més quaderns no hauria tingut cap sentit, perquè tenien molt clar que, fos quin fos el treball final, calia respectar el criteri d'austeritat. S'havia de percebre la pobresa dels materials, i com totes les parts del procés, havien estat fets amb les mans.
La via del tren, a les cases barates el 1987 Foto: Toni Coromina
Un barri amb fronteres físiques
Juli Pérez va néixer al pis del tercer segona del número 3 del carrer 18 de Julio. Fill d’immigrants provinents de Torredonjimeno, va viure molts anys en aquest pis, en companyia de cinc germans més. Així descriu el barri de la seva infantesa: “Quan érem petits no hi havia televisió, per això la canalla ens passàvem el dia a fora de casa. Jugàvem per uns carrers sense asfaltar que s'omplien de bassals quan plovia, però que eren d'una gran tranquil·litat perquè gairebé mai no hi passava mai cap cotxe. També teníem el col·legi, que no és que fos cap meravella, però resultava molt còmode perquè hi podíem anar i tornar nosaltres sols. Només sortíem del barri esporàdicament, i quan ho fèiem sempre anàvem acompanyats. Per ‘anar a Vic’ havíem de creuar la via del tren; però si volíem anar a les pinedes dels camps dels voltants, havíem de travessar la carretera nacional. Vàrem aprendre a creuar aquestes fronteres físiques anant amb els amics a buscar la llet a les cases de pagès properes. I així vam créixer, amb l'obligació de vigilar, de mirar a un costat i a l'altre abans d'avançar”
Una vegada superades les limitacions físiques i geogràfiques, hi havia altres inconvenients, com l’idioma: “A fora del barri la majoria de la gent parlava català, i nosaltres no en sabíem, sempre parlàvem en castellà. Un altra inconvenient, el més important, va ser entendre la pobresa; el que feia que en finalitzar l'educació general bàsica als catorze anys, només es contemplés com a única opció de futur haver d'anar a treballar...”
Pérez recorda que el barri dels actuals habitatges Montseny es va començar a poblar en una època d’esplendor del franquisme (gràcies als ajuts dels EUA) i en plena expansió econòmica de Catalunya: “Aleshores hi havia molts més solars, però es va decidir construir el nou barri en aquest lloc perquè va ser pensat com a gueto on concentrar lluny del centre de la ciutat les moltes famílies obreres, majoritàriament andaluses, que es necessitaven per treballar a la indústria i la construcció. A poc a poc es va anar gestant una cohesió ciutadana i un sentiment de pertànyer al barri, de ser d'aquell determinat carrer o bé compartir la mateixa escala. La majoria de la gent que hi hem viscut, i els que encara hi viuen, ens sentim contents d’haver-ne format part i d’haver compartit la vida amb gent tant amable con la família Novellas Gonell, per exemple, que regentava el forn de pa i sempre fiaven a les famílies més pobres del barri. Però no eren els únics. En general, el to era de solidaritat entre tots els veïns”.
Nens davant de l'escala del número 7, del carrer Tona Foto: Arxiu Canudas Gómez
En arribar la democràcia, els habitatges van passar a dependre d'Adigsa, l'organisme de la Generalitat que va heretar la propietat del barri de l'antic Sindicato Vertical franquista. Pérez apunta que “en els contractes de compra-venda, s'establia que el beneficiari de l'habitatge no podria ser titular fins a haver passat 50 anys ininterromputs de permanència. Però com que els anys noranta, en el moment que ‘tothom era ric’, molta gent volia adquirir-lo per poder vendre-se'l i anar a viure a d'altres llocs, Adigsa va facilitar que es pagués la quantitat de diners pendents i ser-ne així el titular. La gent se'ls va començar a vendre, i com que els preus que es pagaven eren cada vegada més alts, molts es van animar".
En molt poc temps, més de la meitat de la població del barri va canviar, i van arribar-hi nous immigrants, primer del Marroc, després d’altres països africans, Àsia, Amèrica del Sud... Això va provocar l'aparició d'alguns temors. D'una banda s'anava perdent la seguretat que proporcionava un veïnat conegut i cohesionat des de feia molt temps. I per l'altra, s'havia de començar a conviure amb persones de cultures, llengües i religions diferents. Una adaptació que no va ser gens fàcil, i que es va complicar quan s'havia de fer entendre als nouvinguts que, a més de pagar les altes hipoteques, s'havia de contribuir en el manteniment i la neteja de l'escala, que eren responsabilitat del veïnat”.
Juli Pérez destaca la tasca de l'alcalde Jacint Codina, que va promoure millores com el soterrament de la línia del tren, la creació d'una llar d'avis o la reconversió del col·legi en biblioteca i centre cívic del barri. Tot plegat va propiciar que “les coses s'anessin relaxant i es tornés a la tranquil·litat. A més, amb la crisi econòmica, molts dels nouvinguts van acabar marxant, fet que va comportar una considerable disminució de població al barri i, en conseqüència, va contribuir encara més a la seva estabilitat”.
Interior d'un garatge amb animals i productes de l'hort, al 1987 Foto: Toni Coromina
El primer autobús urbà de Vic i garatges amb conills
Però tornem enrere. L’autor d’aquesta crònica, l’any 1987, de la mà de la família Sáez-García, va publicar a El 9 Nou un reportatge sobre el barri que començava amb l’odissea que representava arribar a les Cases Barates a la dècada dels seixanta, si no es tenia cotxe.
Des del centre de Vic s’hi podia arribar a peu, amb taxi o amb el primer autobús urbà de la ciutat que conduïa el popular Juanito, un vehicle famós per portar una matrícula ben singular: B-444.444. De tota manera, cal assenyalar que la darrera parada era al Remei, una vegada més a "aquesta" banda de la via del tren.
També s’hi podia accedir des de la Nacional 152 i per un vial que l’ajuntament va obrir anys més tard,durant el primer consistori democràtic, i que surt de la carretera de la Guixa. De fet, a la seva primera campanya electoral, Convergència i Unió ja havia promès un enllaç entre les Cases Barates i la carretera. Amb tot, aquest tram va restar sense asfaltar durant tota la primera legislatura. Com acostuma a passar, es va procedir al seu enquitranament just abans de les següents eleccions.
Durant dècades, el barri es va sentir marginat d’una Ciutat d’interès turístic i d’una Ciutat a la mesura humana, tal com proclamaven dos dels eslògans promocionals de diferents èpoques. Tanmateix, els habitants alegraven com podien la seva existència. Els diumenges al matí, les Cases del Sindicat eren molt alegres. Sovint la gent cantava flamenco als dos bars dels habitatges: Ca la Rosina, amb un ambient més jove, i el Numancia, que abans en deien Cal Cèsar. Els jubilats prenien el sol i contemplaven orgullosos els jardins, molt ben cuidats, que els mateixos veïns arreglaven, no pas l’ajuntament. Se n’ocupaven ells i pagaven les despeses de la seva butxaca. La mateixa marginació els estimulava a tenir cura dels seus problemes.
Xocolatada al carrer Foto: Publicada al llibre «Pla del Remei»
Un aspecte curiós i insòlit de les Cases Barates eren els prop de seixanta garatges que hi havia als baixos dels habitatges i alguns a l’altra banda de la N-152, propietat del senyor Vila. La meitat no s’utilitzaven per guardar cotxes (molts dels habitants no en tenien) sinó que servien com a lloc de reunió, de tertúlia, discoteca, però també per guardar-hi conills, gallines, gossos de caça, cebes, patates, alls, blat de moro... De vegades acollien concerts reduïts amb gent tocant la guitarra, on es cantava, bevia i de vegades es menjaven pardals que alguns veïns atrapaven amb xarxes als bassals. En aquest ambient era molt popular en Manolo, el bomber. També era notòria l’afició per la caça, amb prop de vint-i-cinc caçadors que anaven a caçar conills a Malla, Santa Eulàlia de Riuprimer i Muntanyola.
L’any 1987 ningú no tenia cap escriptura de propietat dels pisos. Trenta anys després de la compra, la gent encara no en sabia el preu. Els residents de la torre (amb pisos més grans i ascensor) pagaven 450 pessetes mensuals en concepte d’amortització a Adigsa. Els habitants de la resta de pisos pagaven 200 pessetes.
Vista aèria, finals dels anys 50 del segle XX Foto: Publicada al llibre «Pla del Remei»
Una cabina telefònica i un cuartelillo
Fa 25 anys, pels volts de 1990, les Cases Barates tenien prop de 1.300 habitants. Per anar a comprar, el barri disposava de dues merceries, dues botigues de queviures, un estanc, una adrogueria, una peixateria, una carnisseria, dos bars-restaurants, dues perruqueries de senyora, una barberia, una cabina telefònica, una llar d’infants gestionada per l’associació de pares i una sucursal de la Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu, situada al lloc on abans hi havia un colmado.
Fins l’any 1984 el barri comptava amb un cuartelillo custodiat per un guàrdia municipal, en Paquei, que s’hi estava tot el dia. Després, en morir-se, hi van posar en Pedro, un ex guàrdia civil. Tanmateix, aleshores el barri estava mancat de serveis essencials: no hi havia farmàcia, ni consulta mèdica, ni un petit dispensari de cures. Però, sens dubte, el centre neuràlgic del barri era l’escola pública, amb un pati que, a més de ser el marc dels jocs de la canalla, acollia festes, balls i xocolatades.
A finals dels anys vuitanta, els carrers feia poc que havien estat asfaltats. Abans, tot era grava. L’estat dels pisos era correcte perquè la gent se’ls va anar conservant i millorant. Molts hi van posar bany, i alguna família va engrandir-los. El més deficient eren els acabats, sovint amb materials defectuosos i barats, sobretot la fusta, la llauneria i les instal·lacions elèctriques. Durant les nevades de mitjans dels vuitanta es van ensorrar dues teulades, que Adigsa va reparar, i després va acabar repassant tota la resta.
A les portes del anys noranta, les Cases Barates era el principal viver d’aturats de Vic. Per subsistir, molta gent es veia obligada a fer treballs submergits. I els que tenien feina treballaven fora del barri, a les adoberies, a la construcció, als tallers mecànics o de pintors. Per la seva banda, la majoria de dones treballadores feien de dependentes a Vic amb uns sous molt esquifits.
A l’hora de significar la caracterització política del barri, a la segona meitat dels anys setanta, poc després de la mort de Franco, hi havia molts veïns afiliats al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i al sindicat Comissions Obreres (CC.OO). De mica en mica, però, es van anar despolititzant i alguns van començar a afiliar-se a la Unió General de Treballadors (UGT). A les primeres eleccions democràtiques el vot comunista va ser molt destacat, com el centrista. Poca gent va votar CiU. Ho va fer més tard quan un veí del barri, l’Alcántara, va figurar a la llista d’aquesta coalició. A finals dels vuitanta, les eleccions municipals van dibuixar un mapa molt repartit entre la coalició d'esquerres Progrés Municipal d'Osona (PMO), CiU i els Independents per Vic (IPV) del doctor Josep Arimany.
Durant molt de temps, els habitants de la zona eren reticents amb “els catalans”. Però aquesta disfunció va anar desapareixent, tot coincidint amb una destacable integració dels fills dels primers habitants. De fet, fa un quart de segle anys, el 99% de la població declarava que entenia el català i el 50%, que el parlava bé.
Una de les espines que Vic no es va poder treure de sobre va ser l’accés a aquests habitatges. Un problema suposadament de fàcil solució va estar encallat molts anys. Quan l’ajuntament va construir un pas de vianants, els veïns no van entendre, amb tota la raó del món, que es fes en un lloc tan inadequat, perquè per travessar la via calia fer 300 metres de volta entre anar i venir. Però a banda que aquell pas de vianants es va construir on no tocava, no tenia il·luminació, o en tot cas no funcionava mai. Els desguassos estaven mal fets i quan plovia o nevava hi havia dos pams d’aigua. Les rampes per a cotxets eren un prodigi de disseny de l’absurd, amb pendents molt pronunciats; de fet, a cap dona li passava pel cap pujar-hi o baixar-hi amb el seu fill. La realitat era evident: ningú no utilitzava aquest pas.
L’any 1995, el departament de Benestar Social de la Generalitat va publicar el llibre El Pla del Remei (Col·lecció Els Barris d'Adigsa), de l’escriptorai periodista vigatana Maria Dolors Farrés. Amb un llenguatge planer i testimonis de primera mà, l’autora explica la història ben documentada “d’un barri dins d’un altre barri”, en referència al Pla del Remei. I recorda que els terrenys on es van edificar les cases els va comprar l’Ajuntament de Vic per després cedir-los a l'Obra Sindical del Hogar, que es va fer càrrec de l'edificació dels habitatges amb una aportació inicial de 7,5 milions de pessetes. Entre els principals promotors de la construcció hi havia els factòtums Traveria, Pladevall, Serra i Ordeig.
L’encarregat de buscar els terrenys va ser Enric Pladevall i Font, destacat membre local del Movimiento i aleshores regidor de l’ajuntament durant el mandat de l’alcalde Joan Puigcerver. Els terrenys es van comprar, regatejant, a 1,75 pessetes el pam, un preu més barat que uns d’alternatius situats a la carretera de Roda, molt més a prop del nucli ciutadà, que sortien a 3,25 pessetes.
En el llibre, però, Pladevall reconeix haver-se equivocat amb l’elecció perquè segons ell, “al final, les obres haurien costat igual en un lloc i en l’altre, i vaig condemnar tota aquella gent que hi hauria de viure a fer molts desplaçaments... Els terrenys eren tan lluny, tan incomunicats, que els seus habitants haurien de caminar molt cada dia per anar a la feina i tornar, per anar a comprar i tornar, per anar a qualsevol lloc haurien de fer molt camí. Sense comptar la despesa en soles de sabates i espardenyes”, deia.
Farrés explica així els inicis del barri: “Els veïns del Grupo de Viviendas Francisco Franco van pagar unes 4.000 pessetes d’entrada i van fer un pagament mensual d’amortització sense interessos de 200 pessetes de mitjana. Entre els anys 1959 i 1960, les famílies que havien demanat un pis del Sindicat van tenir les claus. A partir d'aquells moments, corrues de gent amb maletes, bosses i sacs feien el llarg camí que els separava de la ciutat fins arribar a l’indret on se’ls havia posat. El 1960, l’any que van estrenar el pis, no els és fàcil d’oblidar. Va nevar, i molt. Queien unes volves gruixudes mentre moltes famílies travessaven la via del tren, carregades amb un equipatge mínim. I després, quan la neu finalment es va fondre, als carrers hi va quedar el fang enganxat dies i dies. Ningú no tenia cotxe. Havien esperat amb impaciència els dia de poder accedir a un pis que de seguida els va decebre. Els que van poder van fer obres, de nou en nou, enfortint les estructures internes dels pisos, reformant-los fins que fossin aptes per a viure-hi. Aquest va ser el cas de Rossita Verdaguer, presidenta de l’Associació de Veïns a partir de l’any 1992”.
L’autora de El Pla del Remei, també recull testimonis d’alguns dels primers veïns, que es van trobar amb una construcció mal feta, o amb paletes i guixaires que no van acceptar la feina. I materials defectuosos, com la fusta dels finestrons, que es doblava molt (...). En aquella època, a la penúria econòmica que feia difícil recollir les 200 pessetes de la mensualitat, s’hi afegien tot tipus de problemes. Però l’inconvenient més gran del barri era la sensació d’estar aïllats de la resta del món. No hi havia pas subterrani per creuar la via del tren, de manera que els veïns havien de passar per sobre dels rails, sempre amb la por d’un accident. I les tragèdies van arribar.
Però més enllà d’explicar amb pèls i senyals els detalls estructurals, les inversions realitzades per Adigsa, la piràmide d’edats, el lloc d’origen de la població, el nivell d’instrucció, el coneixement del català o l’activitat econòmica per sectors, el llibre de M. Dolors Farrés té la virtut de presentar els personatges populars més representatius de les Cases Barates amb un llenguatge molt planer i un to molt afectuós. Un perfecte retrat de l’anima dels seus habitants.
Habitatges a la venda el març de 2015 Foto: José M. Gutiérrez
Epíleg: la crisi i la transformació del barri
L’any 2006, poc abans que esclatés la crisi, molts dels antics veïns ja havien abandonat el barri per instal·lar-se en altres zones de la ciutat o fora de Vic. Aquell any, els veïns que hi residien van pintar les façanes dels patis interiors de les 42 escales. L'objectiu de la iniciativa era millorar l'aspecte dels habitatges i fomentar la convivència amb els nouvinguts. En plena bombolla immobiliària moltes famílies marroquines i algunes de subsaharianes van demanar una hipoteca al banc i van comprar un pis. La recessió encara no havia ocasionat els estralls que van venir després i els nous immigrants pensaven que podrien pagar les quotes mensuals dels crèdits.
Poc després, va arribar la tragèdia. L’esclat de la bombolla i el ràpid creixement de l’atur va fer que entre el 2007 i fins avui mateix es produís un èxode massiu de famílies nouvingudes. Algunes van retornar als seus països d’origen i d’altres van buscar-se la vida a Bèlgica, Alemanya, Holanda, França i en d’altres països europeus.
Si durant els anys seixanta el col·lectiu majoritari era el format pels immigrants andalusos, a l’albada del segle XXI els magrebins van augmentar exponencialment. Però més endavant, a més d’aquest col·lectiu, la crisi va propiciar l’arribada de famílies subsaharianes, sobretot de Ghana, i també d’asiàtiques (de l’Índia i Paquistan).
Actualment el barri ha canviat radicalment la seva fesomia. No és que hi regni la desolació, però ha desaparegut el bullici i l’aspecte monocromàtic d’anys anteriors. Continuen veient-s’hi nens jugant al carrer, però amb menys densitat. No hi ha destacats problemes de convivència i els carrers es veuen més solitaris que abans. La població s’ha reduït considerablement i s’han buidat bastants pisos (entre el 10 i el 12%). I si l’any 1995 hi havia 1.000 ànimes, ara es calcula que n’hi ha entre 700 i 750 (amb una mitjana de tres habitants per pis). Tot i que encara hi resideix gent gran catalana i andalusa que s’hi va instal·lar al principi, prop del 60% dels habitants són estrangers, molts dels quals es troben en situació d’atur. Tanmateix, aquests dos últims anys s’ha observat un estancament en l'èxode de veïns i un lleuger increment en la venda de pisos, però a uns preus sensiblement inferiors als de fa una dècada.
Amb el soterrament de la via del tren, ha desaparegut el pas de vianants. Hi ha una línia regular d’autobusos urbans amb parada al costat de l’escola de La Sínia. I funciona un actiu Centre Cívic Montseny que catalitza les energies associatives i organitza tota mena d’activitats socials i culturals. Es manté la biblioteca i funciona el Casal Montseny per a la gent gran. Però han desaparegut la llar d’infants, l’espai de la policia municipal i alguns comerços. Ja no hi ha cap entitat bancària ni caixers automàtics. No hi ha farmàcia, ni dispensari de cures.
Local de l'associació Amic Amazigh Osona, 2015 Foto: José M. Gutiérrez
Han desaparegut les merceries, l’estanc, la barberia i la peixateria, però hi ha la teteria Amazigh Osona, els bars Tasca i Asfah, un locutori propietat d’un magrebí, la perruqueria Dolors, el forn de pa Novellas, la botiga de queviures Amazigh Osona (carn, fruita, verdures, begudes…), el local de pintura i decoració Ramon, una establiment de venda d’objectes de segona mà (electrodomèstics, mobles…), un concessionari Peugeot de venda i reparació de cotxes, i l’empresa Taisa d’automatització i software.
Al barri també hi ha dos parcs infantils, un pàrquing de sorra i un altre de subterrani amb places de lloguer, dues bústies de correus, el temple sikh Ware Guru, dues zones enjardinades, bancs per seure, un espai exterior amb dues pistes per jugar a petanca, una sorrera per a infants i una pista de bàsquet i futbol sala.
Ara, 55 anys després de la construcció dels habitatges, el barri a l’altra banda de la via del tren ha tingut una transformació constant, a cavall dels successius moviments migratoris, els vaivens de l’economia, les crisis estructurals i les transformacions urbanístiques. Però també ha sofert una contínua disminució en el nombre d’habitants (pràcticament n’ha perdut la meitat) i un canvi radical en la composició dels diferents col·lectius que l’han conformat durant més de mig segle.
Avui, però, la via del tren ja no és cap barrera, i la vida continua.
Podeu veure una galeria de fotos completa o bé fer una passejada pel barri amb el següent mapa interactiu: