I un agost van ser degollades...

Xavier Roviró, tot un expert en els secrets més profunds i sinistres d'Osona, el titlla de "fet luctuós". I atès el que es va explicar a la premsa de l'època, el crim de les degollades del Cós, a Tavèrnoles, va marcar la història negra d'un territori i un paisatge que vivia en la penúria del treball de les fàbriques i el camp.

Enguany, fa 156 anys que tres noies "fabricantas" -tal i com s'anomenava les dones que cada dia recorrien a peu el camí de Folgueroles fins a les fàbriques d'una Roda de Ter fabril i emprenedora- van ser vilment assassinades a tocar del Cós, un mas de Tavèrnoles.

Era la nit del 21 al 22 d'agost quan sis noies de les fàbriques -unes de la fàbrica de Ricart i Malars i les altres de Fontanelles- tornaven cap a casa. Les xicotes, d'entre 12 i 23 anys, van fer parada, com cada dia, a la Creu de Codines per tornar plegades cap a Folgueroles. Començat el camí, en plena fosca, van ser assaltades al pas del Serrat d'en Banús per Pere Masferrer i Sebastià Solà. A punta d'arma, Masferrer se'n va endur les noies una a una cap al sot del Cós, una masia del municipi de Tavèrnoles.

En el silenci de la nit els crits esfereïdors de les víctimes glaçaven el pla mentre la navalla de Masferrer patinava pel coll molsut de cadascuna de les noies, llevat d'una, la més jove, que la va deixar per al seu company de crim.

Un cop Masferrer i Solà van acabar la feina, comprovant si respiraven posant-les un llumí al nas, van marxar. La història no deixa clar si cap a una taverna o cap a casa seva. Però de matinada, la més jove, que va enredar Solà fent-se passar per morta amb només una ferida al coll, va avisar de la desgràcia. El balanç era terrible: tres noies de virtut, degollades amb tota la cruesa.

Els dos assassins, coneixedors de la notícia, van fugir del poble cap al nord amb la intenció d'amagar-se a França. Mossos d'Esquadra i Guàrdia Civil van encetar una recerca fins a deixar-hi l'esma. Finalment, les autoritats franceses van trobar els homicides prop de Ceret, a la Catalunya Nord, i els van lliurar a les autoritats.

La pena capital va ser la sentència a un crim que, segons la confessió de Masferrer, estava motivat per gelosia. L'autor de l'assassinat hauria tingut una relació amb una de les degollades i, ofès pel seu desamor, s'hauria revenjat matant-la a ella i a les seves amigues.

'El crim de les gelosies'

El "crim de les gelosies" o el cas de les "degollades" va commocionar tota la comarca d'Osona. L'execució havia de ser al garrot i al mateix escenari del crim, tal i com exigien les sentències: els culpables havien de morir on havien comès els delictes. Es generà una expectació mai vista i una munió de gent omplí el lloc. Fins i tot hi arribaren caravanes des d'Olot.

Maria Àngela Disorgas, Josefa Pons, Teresa Fussimanya, Josefa Sala, Maria Serra i Maria Disorgas van ser les protagonistes involuntàries d'un dels episodis més foscos de la història d'Osona. Un fet negre que va acabar el 29 de desembre de 1858, quan Masferrer i Solà van deixar anar el seu darrer alè mentre el garrot premia el seu coll.

Tres hores més tard, i després de la seva exposició pública, eren enterrats a Tavèrnoles dos fills de Roda a qui el desamor havia convertit en diables de la història. Com explica el romanç:

"Llegó el dia veintisiete de diciembre cuando se observó dirigirse desde Barcelona una partida de caballeria, mosos de escuadra y guardia civil que conducian los real al pueblo de Roda para ser puestos en capilla, el verdugo executor de la sentencia y el alcaide de la cárcel de Barcelona se pusieron en capilla a las once de la mañana del dia siguiente en el mismo pueblo de Roda a donde permanecieron hasta las diez y media de la mañana del día veintinueve del citado diciembre llegando a eso de las once al mismo punto Sot del Cós a donde fue executada la sentencia y sepultados los cadáveres de los dos reos en el cementerio y parroquiade Tabernolas a las tres de la tarde habiendo estado expuestos los cadaveres de dichos reos tres horas en el mismo tablado, todo cuanto se nota y se escribe para eterna constancia de este termino…”.