Cançons de casa, des de casa i en família

Les germanes Sey al principi del concert Foto: Albert Alemany

Els concerts de The Sey Sisters sempre queden en família. Fins i tot ho va dir l’Edna, la veu principal, en el moment àlgid de l’actuació d’aquest divendres a la sala Joaquim Maydeu de L’Atlàntida de Vic, que van omplir amb el públic de casa. Aquesta vegada el concert del grup de gospel, música africana i soul no només quedava en família pel fet que l’Edna i les seves germanes, les bessones Kathy i Yolanda, cantaven juntes com quan eren nenes i s'ho passaven bé cantant i ballant fins a les nits. O almenys així ho expliquen a "The Sey Sisters Song", un tema de Funkystep and The Sey Sisters, l’altre conjunt on canten. Tal com descobriria el públic al final del concert del grup de Centelles i Hostalets amb orígens a Ghana, aquesta vegada tot quedava a casa més que mai.

L’Albert Bartolomé, completament de negre tret de la corbata amb motius ètnics, va ser el primer de sortir a l’escenari. Quan es va asseure i va tocar les primeres notes de “Let the Week Say I’m Strong” amb el piano, es va mig intuir un aplaudiment. Acte seguit, l’Edna entrava en escena i l’aplaudiment acabava de prendre forma. I no és d’estranyar; hi ha qui l’ha definit com l’Aretha Franklin osonenca i és la carismàtica mestra de cerimònies dels concerts. Sempre s’encarrega de presentar els temes amb el seu discurs mig rapejat i no para d’entonar come ons o al·leluies entremig de les cançons, i proposar als espectadors que també ho facin. De seguida, es van afegir a la cançó la Yolanda i la Kathy, també entre aplaudiments.

Lluint els seus vestits ètnics, The Sey Sisters van cantar el que senten i els agrada expressar, com va dir l’Edna al principi del concert. Des de “Miss Celie’s Blues” fins a “Highwell to heaven” i “I Shall Wear a Crown”. Però també el “Hallelujah” de Leonard Cohen i l’“Amazing Grace”, cançons que van voler passar pel seu “sedàs”. Cantaven amb somriures, energia, una tècnica impecable, sentiment i tres veus potents però també delicades. Fent moviments suaus amb les mans o espetegant els dits amb ritme. Igualment de professionals i emotius sonaven el piano i el saxo de l’Albert. El públic va ovacionar el grup a cada peça i fins i tot es va posar dret al final de l’actuació. També dret va aplaudir i cantar l’“Oh Happy Day” que van fer com a bis.

Però el moment més especial de la nit, com es va encarregar de descriure’l la mateixa Edna, va ser quan van estrenar repertori de música africana. “Cantarem cançons de la nostra estimada Ghana”, anunciava l’Edna. “Cantarem a casa cançons de casa, perquè som d’aquí i d’allà”, cosa que ja havia quedat ben clara amb els oju o puesto que va deixar anar mentre presentava els altres temes. I per cantar cançons amb arrels què millor que fer-ho en família? Per això, per sorpresa dels espectadors, van convidar el seu pare, que es va afegir a la veu i als bongos. A les Sisters la música els ve de família, ja que el pare havia tocat en un grup afrocaribeny. Al cap d’uns minuts, la mare Sey també va fer acte de presència a l’escenari, on va entrar ballant amb un mocador a la mà.

Quan van acabar el bloc de cançons africanes amb els pares, a l’Edna se li va començar a escapar el riure (el públic s’hi va afegir) i només va poder dir “això és massa” i deixar anar un dels seus “hallelujah”, aspirat i arrossegat. Va intentar parlar, la gent la va aplaudir i el grup va continuar amb “You Can’t Beat God Giving”, que van dedicar als seus pares perquè “sense ells no seriem aquí”. The Sey Sisters aquest estiu han voltat per festivals com els de Toledo, el País Basc, Cadaqués, Segòvia o Salamanca, però de ben segur que, el de divendres a L’Atlàntida de Vic va ser el concert més familiar de tots.


The Sey Sisters es caracteritzen per la delicadesa i l'energia Foto: Albert Alemany