14
de juny
del
2013
Actualitzat
el
29
de setembre
del
2020
a les
9:22h
Els Jerry's (1964), foto de l'arxiu de Víctor Vilanova.A principis dels 60, el rock, el blues i el pop van penetrar a la comarca, amb una espectacular proliferació dels anomenats grups ye-yés . Fins aleshores, el panorama musical es limitava a les tradicionals orquestres de ball, músics i intèrprets de formació clàssica, com l’Orfeó Vigatà, l’Orquestra de Cambra de Vic, l’Escola de Música, la banda municipal, les cobles sardanistes, els cors parroquials, els acordionistes, les audicions de sarsueles.
La irrupció de les guitarres elèctriques i la influència de The Beatles i els Rolling Stones van sacsejar el país i la societat osonenca en particular. El primer conjunt vigatà que va fer versions dels grups anglesos va ser els Vulcanos, que van actuar moltes vegades a la sala La Concha, el temple pagà per excel·lència on s’expressaven aquestes noves tendències musicals. Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella. Els Vulcanos alternaven cançons rockeres amb peces italianes de l’època del Festival de San Remo. Els propietaris del local van comprendre que els temps estaven canviant i a més de l’Orquestra Maravella i la Montecasino, van fer venir Los Sírex, Pekenikes, Smash i d'altres grups del moment.
Els integrants del grup Siros a la plaça Major de Vic. Foto: Arxiu de Jesús HerreraDe mica en mica els grups vigatans i comarcals de música moderna van anar sortint com bolets: Jerry’s, Vesper’s (de Casimiro Masdeu i Ramon Badia), Seis-Band, Santo’s, Sputnik’s, Zares, Siros, Louis XV, Poney’s, Taunus, Immers (que van ser campions d’Espanya d’harmònica), Wicke’s... Des de 1962 fins a 1966, els Jerry’s van esdevenir l’exemple d’un grup amb aparença rebel i entremaliada, amb un estol de fans que els seguien arreu. Van actuar al teatre del Pare Coll i ben aviat també ho van fer a La Conxa, com els Vulcanos. El seu repertori era, bàsicament, un seguit de versions de Beatles, Rolling Stones, The Shadows i The Animals. Tenien fama de ser una mica gambirots.
El Celler de la Lliça, primer bar musical d'Osona
L’any 68, el Celler de la Lliça, probablement el que pot ser considerat com el primer bar musical de la història d’Osona, va obrir les portes al centre de Torelló. Freqüentat per artistes, hippies , bohemis, kumbaiàs, intel·lectuals barbuts, catalanistes, lletraferits i àcrates, estava considerat pels conservadors com la porteria torellonenca de les calderes d’en Pere Botero . En realitat era un lloc molt agradable on es podia petar la xerrada tranquil·lament, escoltar les cançons dels cantautors francesos (Brassens, Brel, Barbara, Ives Montand, Léo Ferré...), jazz i les últimes novetats de pop-rock. El local, impulsat i regentat per Aracel·li Plans havia estat el celler d’una casa de pagès, convertit en una taverna catalana decorada amb bótes de vi; el bar tenia un sostre baix en forma de volta que permetia escriure-hi poemes, aforismes i proclames subversives. Obria a les set de la tarda i tancava ben entrada la matinada. L’ambient era distès i relaxat i la barrera entre clients i propietaris estava més aviat desdibuixada.
El Celler navegava contracorrent i la gent benpensant de Torelló feia circular tota mena de falsos rumors i insídies per desacreditar l’establiment. Alguns deien que era una casa de mala nota, un niu de drogats i comunistes o una escola de llibertinatge. En alguna ocasió, fins i tot algun tarat havia apedregat els vidres exteriors. Un dia, dos números de la guàrdia civil es van presentar amb l’ordre de fer esborrar de les parets totes les proclames antifranquistes. L’Aracel·li va complir les ordres de l’autoritat, però va salvar una pintada que deia Visca Catalunya 400 grams! Com que els guàrdies desconeixien que 400 grams equivalien a una lliura, mai no van sospitar que la pintada en realitat proclamava Visca Catalunya lliure! En un racó molt acollidor hi havia una llar de foc on s’hi asseien tertulians com Quim Capdevila, Lluís Solà i Sala, l’advocat barceloní Agustí de Semir, el poeta vilatortí Anton Carrera, el periodista Àngel Casas i, no podia ser d’altra manera, El Tendre i la Carmina.
Façana actual del Portal de Malloles, on l’any 1970 es va obrir la
discoteca La Muralla, la primera de Vic. Foto: Toni Coromina.
La Muralla, la primera discoteca
La darrera nit de l’any 1969 es va inaugurar La Muralla, la primera discoteca de Vic, un fet que va provocar una autèntica commoció ciutadana. Mentre els joves van saludar l’esdeveniment amb bombo i platerets, els sectors més conservadors van posar el crit al cel i van començar a fer córrer rumors i llegendes al voltant de prodigioses orgies, disbauxes col·lectives i ingestió de drogues. En realitat, les suposades orgies es limitaven als petons que es feien algunes parelles i als fàrmacs legals que certs clients prenien barrejats amb begudes alcohòliques, formant uns combinats que proporcionaven estats d’alegria momentània. Però de drogues, en el sentit estricte que el llenguatge popular dóna a la paraula, pràcticament no n’hi havia. El consum de xocolata (haixix) no va començar a generalitzar-se fins a la meitat dels 70, mentre que les anomenades drogues dures, el cavall (heroïna) i la coca (cocaïna), encara van trigar més temps a introduir-se de manera destacable.
La Muralla estava situada a la rambla de l'Hospital, cantonada amb el carrer de la Ramada, al soterrani de l’edifici d’El Portal de Malloles, que antigament havia estat l’entrada de ponent de la ciutat de Vic. Els impulsors van ser els membres d’una família andalusa molt activa i popular, sota la batuta de donya Isabel, també coneguda com La Cordobesa, amb l’ajuda dels seus fills Bartolo, Carlos i Juan Calero. Aquesta família també regentava el bar Córdoba i la pensió del mateix nom. El primer disc-jockey va ser Mia Cruells, però al cap de dos mesos de la inauguració Toni Vall-llosada es va fer càrrec d’aquesta feina durant més de sis anys. Gràcies a una música ben seleccionada es va aconseguir un ambient càlid, amb molts joves que ballaven frenèticament les cançons de The Beates, Rolling Stones, Creedence Clearwater Revival, Jimi Hendrix, Yes i Santana, en sessions monogràfiques dedicades cada setmana a un artista concret. La Muralla va establir alguns rituals musicals, com posar cançons de Temptations, Rare Earth, Iron Butterfly o Eric Burdon quan començava la jornada, i les rumbes de Peret quan faltava un quart per tancar, tot i que l’última cançó sempre era Los que se van , del cantant Mochi.
La Muralla va tancar les portes l'any 1978, entre d'altres motius per la competència de la discoteca Danatella de Torelló i nous locals com Moustache, de la Garriga, o Mòdium, de Moià. En anys posteriors hi va haver tímids intents de tornar a engegar-la amb el nom de JS, més conegut pel sobrenom popular d’ El Corral de la Pacheca , sota l’impuls de Ramon Boixeda, però la cosa va durar poc temps. El local va tenir un altre rebrot efímer com a bar musical per a adolescents a principis dels anys 80, amb el nom d'El Portal de Malloles, però sense gaire èxit.
Tornant enrere, al cap de poc d’obrir-se La Muralla, a la plaça de l’Estació també es va inaugurar la discoteca Scorpio, freqüentada sobretot per joves osonencs –alguns d’arrel andalusa- i d'altres que provenien de nuclis pagesos de la comarca, una clientela que contrastava amb l’ascendència majoritàriament catalana i arrelada a Vic dels usuaris de la primera discoteca. Amb tot, el tipus de música era molt semblant al de La Muralla.
Pep Lluçà, propietari de Can Grapas (Col·lecció privada, 1972. Foto publicada al llibre "Cafè Vic", de Toni Coromina.Can Grapas, a Taradell, el local que va marcar una època
Can Grapas, obert el 1971 a Taradell va deixar una petjada inesborrable en la memòria dels joves que sortíem de l’ou i va acabar essent el referent cabdal de tota una generació. Antigament, les quatre parets del local havien estat una quadra. Avui, els antics clients d’aquest bar tenen entre entre 50 i 70 anys; molts són pares de família o avis, amb fills o néts que tenen la mateixa edat que tenien ells quan movien l’esquelet a la diminuta sala oberta per Pep Lluçà i Josep Mundó ( Tramun ). Tres anys després, quan en Tramun va obrir El Mugró, un altre dels bars més imprescindibles d’aquella època, Lluçà va passar a dirigir Can Grapes en solitari.
El nom d’aquest establiment se’l va inventar El Tendre , després de veure unes grapes fosforescents estampades a la porta d’entrada. A les parets exteriors hi havia un mural psicodèlic amb la cara de Jimi Hendrix, pintat pel taradellenc Joan Pons. L’interior era molt petit, amb una barra, una llar de foc, una sala de trenta-cinc metres quadrats i els lavabos. Sembla mentida que un espai tan reduït pogués encabir tanta gent ballant (de vegades més de cent persones).
A més de la clientela del poble i de tota la comarca, Can Grapes va esdevenir un focus d’atracció per a joves provinents de la Catalunya interior (Manresa, Sallent, Berga, Girona o Ripoll) i de la metròpoli barcelonina. La influència musical de Can Grapes arriba fins als nostres dies a través d’una gran quantitat de músics que hi van començar la seva carrera teòrica, després d’escoltar la música més innovadora que oferia Lluçà: The Cream, Frank Zappa, grups de música funky, els mites psicodèlics de Califòrnia o música experimental japonesa, entre d'altres modalitats que farien la llista massa llarga.
La tipologia dels visitants assidus era d'allò més variada: estiuejants de Taradell, estudiants, joves treballadors, artesans, pijos , parelles, místics, hippies , rockers, monitors d’esquí, exseminaristes, pagesos, futurs arquitectes, militants de tots els partits polítics i molts mamellons que avui són regidors d’ajuntament; però de tant en tant, també s’hi presentava algun indesitjable a buscar brega, amb la idea d’amargar la vida al propietari i a la pacífica clientela. A mitjans dels 70, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local i no era estrany veure-hi Pau Riba menjant unes torrades a la llar de foc, mentre el genial Gato Pérez ballava pels descosits a la pista. A Can Grapas, les sorpreses eren contínues. Era un bar molt afable, amb música molt bona que en Pep comprava a Anglaterra i a França. El propietari sabia equilibrar l’oferta segons la clientela que entrava: els caps de setmana posava La Trinca, per fer contents els de Vic i la flor i nata de la comarca.
Pep Lluçà va governar el timó de la nau durant vuit anys (els darrers amb un nou soci, en Gustau). Però a resultes de les baralles originades per joves marginals i alguns activistes d'extrema dreta amb molt mala bava (en total només devien ser una dotzena), la policia li va tancar el local durant una temporada, sense que ell, que no hi tenia cap culpa, pogués defensar-se. Lluçà encara va reobrir el bar, però l’alegria va durar poc i les autoritats el van clausurar definitivament el 1978, malgrat les protestes dels joves osonencs que van organitzar una manifestació al Passeig de Vic que va reunir 400 persones.
A l'esquerra, el primer logotip de Can Grapas), dissenyat per El Tendre (1971). A la dreta, el segon logotip de can Grapas, dissenyat per Daniel Sirvent (1973).A principis dels 70 va néixer el grup Nirvana, una formació vigatana propera a la música folk, amb influències de Pau Riba, la generació beat i el blues. La seva estètica era hippy (cabells molt llargs, barbes, pantalons vermells i roba vella). Els pilars, Manel Ricard i Miquel Ramírez, eren uns lectors empedreïts de Jack Kerouac i el seu mític llibre Els pòtols místics . Durant els recitals de Nirvana, a l’escenari sovint s’intercalaven breus actuacions d’Àngel Puntí, un músic que bevia de les arrels del blues, de Fats Domino i del primer rock & roll .
En aquest mateix període, els escenaris de la comarca també van tenir espai per a formacions insòlites com Els Llumins del Nen Magem, un músic que més endavant va passar a cantar tangos amb el nom d’Álvaro Punyal. Però el grup de multituds per excel·lència de la dècada dels 70 i part de la dels 80, va ser Els Esquirols. Amb un públic molt fidel, va tenir milers de seguidors a Osona i arreu de Catalunya, tot fent una música a mig camí entre la cançó d’autor, la música tradicional catalana i el folk.
El Cap d’Estopes i El Mugró
A les sis de la tarda del 31 de desembre de 1971, el rector de la parròquia del Carme beneïa tots els racons d’un nou bar obert a Vic. Les parets del Cap d’Estopes eren totes vermelles; les taules i els tamborets, de fusta massissa. La decoració consistia en una vintena de quadres al·legòrics de la mitologia hindú, un regal que el marquès de Cànoves va fer al propietari del local, Joan Vilà. En un ambient de companyonia, la deessa Kali contemplava, impassible, com els components dels Jerry’s celebraven l’efemèride amb cava; el déu Ganesh –meitat home, meitat elefant– reia al costat del malauradament desaparegut professor de física, Pep Comella; i Shiva, el déu destructor i regenerador del cosmos, restava immutable davant l’alegria dels convidats a la festa inaugural. Mai no sabrem què devia pensar el rector del Carme enmig d’una iconografia tan pagana.
Aquells dies Joan Vilà festejava amb la Jefa, una elegant noia de Torelló, i al cap de l'any ja eren casats. Tot i que ben aviat es va convertir en un bar musical, de bon principi a les vuit del matí ja se servien esmorzars. Al migdia arribava l’hora del vermut; després, el cafè, els cubalibres i les cerveses voll-damm de la tarda, amb majoritària presència dels estudiants de l’Institut Jaume Callís i del Col·legi de Sant Miquel. Més tard venien el cafè i la copa del vespre pels que sortien de treballar, i així fins a la nit, que l’ambient es tornava a renovar, amb un públic més variat, bohemi i noctàmbul. Els primers clients del Cap d’Estopes petaven la xerrada i bevien, mentre el disc-jockey posava discos de Lou Reed, Led Zeppelin, Eric Clapton, o Alice Cooper. Si a la primera època les consumicions més sol·licitades eren el vi dolç, la cervesa, el conyac, la garrafa i algun licor, els gustos van anar derivant cap a les begudes espirituoses de marca. A mitjans dels 80, el Cap d’Estopes va fer una renovació total i es va ampliar, les divinitats hinduistes van desaparèixer de les parets i els estudiants de l’Institut van donar pas als estudiants universitaris. Avui, el bar continua obert i actiu com sempre. Lamentablement, a finals de maig va morir la Jefa, de llarga malaltia.
Josep Mundó, en Tramun , va obrir el Mugró a finals del 1974, al carrer de Sant Vicenç, al costat del Passeig. Aquest bar musical tenia una estètica de taverna amb pinzellades de cabaret, mobles d’estil Lluís XV de quarta mà i una petita sala on els clients ballaven al ritme de la música del moment. Tres mesos abans d’obrir, amb l’ajuda dels amics, Tramun va reinventar un espai humit i resclosit que havia estat una petita pastisseria. El mobiliari el va treure dels Encants de Barcelona; en un racó hi va posar un piano més vell que Matussalem, però que donava pompa i elegància a l’estança. Els elements decoratius es completaven amb tres màquines registradores d’estètica kitsch de l’any de la Maria Castanya, un tresillo modernista, butaques napoleòniques, un canterano i una porta de submarí de la Primera Guerra Mundial que donava als lavabos.
En una sala inferior, a tres o quatre graons de la principal i entrada, hi havia bancs i tamborets al voltant, deixant un espai buit al centre per ballar-hi, i un gran mural al sostre, pintat per Tiua Solà, que presidia les danses rituals. En poc temps El Mugró es va convertir en una mena de sucursal vigatana de Can Grapas, amb un públic d’una tipologia semblant, però sense estiuejants ni gaire parelles convencionals. A banda d’artistes, hippies , gent del món de la faràndula i contraculturals, entre els visitants més habituals hi havia un bon nombre de professors i professores d’anglès que havien vingut a Vic contractats per Aula. La familiaritat del Mugró era tal que gairebé tothom podia entrar a la barra, on hi havia els plats dels discos, a posar la música que li rotés. Progressivament, Tramun va anar deixant la gestió del bar a altres persones, com Esteve Solà, la Coco, Pep Trempat o Miquel Faura ( Edgardo Polimorfo ).
La bona marxa va durar prop de dos anys, fins que, finalment El Mugró va decaure i va acabar sucumbint de mort natural. La cloenda es va fer amb la intensitat que es mereixia: en quatre hores, els assistents a la festa de comiat van buidar una gran banyera plena de sangria; a les acaballes, algun parroquià amb excés de transcendència va acabar banyant-se a l’interior del recipient, cobert de trossos de taronja i llimona, vi i aromes de canyella.
Anys després, a principis dels vuitanta, Josep Bullich, en Pitu de l’Snack, va obrir el pub Bumen al mateix local del carrer de Sant Vicenç que havia ocupat el Mugró, per servir-hi exquisits cocktails i on, a més de continuar la festa després d’un sopar, també es podien presenciar fins a altes hores de la nit actuacions en directe de cantautors sudamericans i concerts del mític pianista vigatà Josep Benito. En Pitu, vestit amb un elegant esmòquing, era el cap de barra, assistit per l’inefable Ramon Parés, tots dos comsumats mestres coctelers. Es dona la circumstància que l’actual director de l’Snack, Pere Rico, aleshores feia de xarric del Bumen. La trajectòria d’aquest pub es va allargar durant una quinzena d’anys.
A mitjans 70, a Vic i a Torelló hi va haver una bona fornada de músics que es dedicava a fer pop i rock simfònic amb incursions al jazz. Grups com Moc, Croma, Foc i Gel i Els Llops, van fer algunes actuacions i van tenir el seu públic. Aquestes formacions, a banda de les guitarres, els baixos i la bateria, donaven molta importància als teclats. Tanmateix, el grup estelar i amb més carisma dels anys 1976 i 1977, el que va comptar amb més seguidors i va fer ballar més joves, van ser Kilimanjaro’s, una formació suposadament patxanguera , pensada per amenitzar balls. Però va anar evolucionant i es va especialitzar a traslladar els èxits més comercials cap al terreny del rock, amb algunes aportacions humorístiques. Al final, el grup estava format per pel trombonista Joan Grau (l’ Ànima ), el saxofonista Llucià Guiteras, el trompetista Josep Puigdollers ( Pep Pursa ), el bateria de Manlleu Santi Roura, el baixista Lluís Marín ( Noris) , Quimi Portet a la guitarra i Edgardo Polimorfo (Miquel Faura, el sastre de Prats ), que era el cantant i capdavanter.
Logotip de la Moska (segona època), dissenyat per Tiua Solà.La Moska, Xauxa, el Catau i La Palmera
Pocs mesos després de la mort de Franco, un grup de joves va decidir obrir un local ‘diferent’ a Folgueroles, un lloc on petar la xerrada, jugar a cartes, llegir revistes i escoltar música de tot tipus. El nom del local, La Moska, provenia de l’època que a la botiga de queviures que hi havia s’hi venien cigrons a granel, fregalls, llaunes de sardina, agulles d’estendre, detergent i tota mena de productes alimentaris. Durant l’hivern del 76 i la primavera del 77, M. Àngels Crosas, Pep M. Piella, Teia Crosas i Pep Madrenas, juntament amb alguns amics, van transformar el colmado de Ca la Planas en un bar musical amb ingredients d’ateneu.
Si la meitat de la clientela provenia del poble de Folgueroles, l’altra meitat estava formada per joves vigatans i d’arreu de la comarca, majoritàriament relacionats amb el món de la cultura (teatre, música i arts plàstiques), a més d’àcrates, militants de partits d’esquerra, petits empresaris i bohemis. La primera etapa de la Mosca va durar un any i mig, fins que la gent que la regentava va decidir dedicar-se a noves activitats. Després d’un temps d’ impasse es va transformar en un pub d’estil anglès, on a part de continuar fent-s’hi alguna partida de cartes, els dissabtes i diumenges hi acudien desenes de parelletes. L’ambient, com era lògic, va canviar i va conformar-se al voltant del nou impulsor, Joan Bover, que va fer algunes remodelacions. L’any 1984, Bover va traspassar el negoci i el vigatà Manel Anglada se’n va fer càrrec, conjuntament amb Tiua Solà. Aquesta nova etapa va propiciar el retorn d’antics clients i que n’arribessin de nous.
Mentrestant, Ramon Collelldemont havia obert el 1977 a Manlleu el pub Xauxa, un establiment amb una llarga trajectòria de música moderna i actuacions en directe de cantautors i grups de teatre. El públic de l’època, molt fidel, era originari de Manlleu, tot i que també hi anaven vigatans. A Torelló s’escoltava música i es feien concerts a El Club i La Cope.
A finals dels 70, Miquel Cumeras i Jaume Pujols van obrir el Catau, un bar musical al carrer de Cardona, darrere del Temple Romà, que va recollir una mica l’essència de Can Grapes i el Mugró, però amb un aire més discret i moderat. Després de dos o tres anys de funcionament, aquest local va passar una temporada a mans de Pep Lluçà, que li va canviar el nom i li va posar La Palmera. Mentrestant, quan el jovent vigatà de tendències més contraculturals volia esbargir-se a Barcelona, solia visitar el Zeleste, La Enagua i el bar London.
Orquestres i conjunts florien arreu
Després de desfer el grup Meders, que va durar tres mesos, Portet va formar The Dumpers, una banda de hard-rock que va fer una quinzena de bolos a la comarca, amb temes propis i alguna versió de grups anglosaxons. A més de Quimi, que tocava la guitarra, feia veus i composava les peces, hi havia Pep Simon al baix, Quim Solé a la bateria, Llucià Guiteras al saxo i l’australià Rodney Reay de cantant. Els Dumpers van ser l’embrió de Kul de Mandril; de fet, la majoria de peces de Kul de Mandril, Portet ja les va compondre a l’època dels Dumpers.
A l’albada dels vuitanta, l’Orquestra La Clenxa va trepitjar amb gran èxit la majoria d’escenaris de la comarca i moltíssims d’arreu de Catalunya. Amb un repertori i un estil similars als de l’Orquestra Plateria o La Salseta del Poble Sec, combinaven rock amb boleros, cha-cha-chás i tots els estils musicals ballables. Nascuda de la formació manlleuenca Immamarramon (especialitzada en cercaviles), La Clenxa va reunir un bon rosari de músics de Manlleu, Roda i Vic, amb una potent secció de vents, bateria, congues i altres percussions, instruments de corda i tres o quatre vocalistes que s’anaven alternant a l’escenari. Aquells dies, el cantant Josep Povedano va actuar una temporada de solista amb La Clenxa, tot i que també cantava en solitari, acompanyat d’una guitarra, amb temes variats que anaven des del rock a la cançó sudamericana reivindicativa.
Creada a les festes del barri de Gràcia de Manlleu a les darreries dels 70, la Palma Jazz Band, una agrupació especialitzada en jazz d’estil New Orleans, swing, ragtime i espirituals negres, cada any acostumava a fer –i encara les fa– quatre o cinc actuacions en diades assenyalades. Liderada per Ofrius McAulet, un blanc pintat de negre, la Palma compta amb més d’una vintena de prestigiosos músics originaris de Manlleu, Vic i l’Esquirol, que toquen els més variats instruments: violí, trompeta, guitarres, baix i contrabaix, banjo, piano, saxo, clarinet, acordió, bateria, trombó, tuba, flauta travessera i veus.
Sense aturar-se davant dels obstacles, els vigatans Josep Solé i Jardí i Lluís Marín ( Noris) , van muntar la promotora Vic Bang (l’embrió de l’actual Jazz Cava, de Vic), que va omplir un buit molt important en aquest terreny tan relliscós. Emparats en la bona predisposició de Lluís Solà i Armand Quintana des de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament vigatà, Vic Bang va programar una sèrie de concerts de primera magnitud a l’Atlàntida, amb figures de la categoria de Joe Newman (trompetista de l’orquestra de Count Bassie), Lou Blackbourn (trombonista de Duke Ellington), Oliver Jackson Quartet, el trompetista Bennie Wallace o la banda Chicago Blues Festival.
Mentrestant, la societat Fonoll & Cia i el grup Gresca van organitzar concerts de jazz al Club de Torelló. El mateix Fonoll (sobrenom de Manel Hinojo) i Èric Riubrogent, van muntar a Vic una multitudinària i inoblidable vetllada jazzística al flamant auditori dels Trinitaris de l’Orfeó Vigatà, al carrer de Sant Pere. Aquella nit de primavera del 1980, el mig miler d’aficionats que omplien el recinte per escoltar el concert del prestigiós saxofonista Elton Dean (fundador de Soft Machine), acompanyat pel pianista Keith Tippel (de King Crimson), van al·lucinar fins al paroxisme. En sortint, una comitiva de cinquanta persones va anar a banyar-se al ‘sortidor’ del Passeig.
The Dumpers, el 1980. Foto: Lluís Colomer.Diògenes, La Taca, El Tarot, La Lluna...
Durant els setanta i bona part dels vuitanta van obrir-se bars musicals a Vic i a la comarca. A Roda va ser molt freqüentat el bar Diògenes, amb música tirant a psicodèlica i alguna actuació en directe. A Tona va brillar amb llum pròpia La Taca, regentada per el mític Salvador que, a mitjans dels vuitanta va obrir l’Oficina. A prop dels Hostalets de Balenyà va funcionar durant molts anys la discoteca Karibú, la meca de les parelles.
A Vic es va obrir Casa Meva, al carrer Manlleu; el Bis-Bis, al passeig de la Generalitat, i l’Amoc, un pub situat al Passeig (on hi havia hagut el bar Mobe), regentat pel conegut Mia Dinarès, on anaven moltes parelles a festejar a les fosques en un altell. A Torelló, va obrir La Lluna i després el Tsé-Tsé, amb Manel Hinojo al front del timó i amb una música de la més selecta. A Seva, va tenir molta acceptació El Tarot. A Torelló, La Saca. A Santa Eugènia, els Tres Cantons. A Manlleu, en diferents èpoques, La Cope, l’Eixam, La Pipa, La Cabina, Clips i Tràfic.
Amb l’arribada dels 80, el grup de l’Esquirol Duble-Buble es va convertir en pioner del pop-rock en català i en pocs anys va esdevenir una formació de referència amb milers de seguidors arreu del país. De fet, era la punta d’un iceberg format per desenes de grups que van fer que Vic i comarca fossin coneguts com el Liverpool català . En la primera etapa, Duble-Buble estava format per Jaume Coromina (veu), Mari Martínez (veu), Ramon Ferrer (guitarra i teclats), Lluïsa Latorre (teclats), Quico Latorre (baix) i Leonci Coromina (bateria). Després van passar a dir-se DB, amb Mari Martínez (veu), Tomàs Busoms (guitarra), Ramon Ferrer (guitarra), Leonci Coromina (bateria) i Lluís Marín Noris (baix), que aleshores també tocava amb la banda de Jaume Sisa.
Quan The Dumpers es van desfer, Quimi Portet, Quim Vilaplana ( Benítez) i Lluís Marin ( Noris) , tres dels músics més rellevants de la galàxia del Liverpool Català, van crear Kul de Mandril, una de les bandes més carismàtiques i amb més seguidors d’Osona.El seu repertori estava format per moltes de les cançons que Portet havia compost a l’època dels Dumpers, a més de noves peces creades per a l’ocasió. Tres dels principals èxits de Kul de Mandril van ser Jamón de mono, Joder Catalina i A vela, vela, vela; a remo, remo, remo. El tècnic de so del grup era el vigatà Toni Puig, que més endavant també ho seria de Los Burros i d'El Último de la Fila en la seva primera etapa.
Manolo García i Quimi Portet (1985). Foto: Toni Coromina.Naixement d'El Último de la Fila
El 20 de juny de 1981 es va produir als Hostalets una trobada que va resultar transcendental en el panorama musical osonenc, català i estatal. Els quintos del poble havien organitzat un concert que comptava amb la presència de Kul de Mandril i Los Rápidos (el grup liderat per Manolo García). Aquellla nit, Manolo i Quimi es van conèixer i van quedar per parlar un dia sobre una possible incorporació del vigatà a Los Rápidos. Una setmana més tard, Manolo García va presentar-se al bar musical Boira, de Barcelona, per veure una actuació de Kul de Mandril. Poc després, en una trobada al bar Zurich, Portet i García van acordar la incorporació del músic de Kul de Mandril a Los Ràpidos, per la qual cosa Portet va abandonar la plana de Vic, tot i que encara va fer algun bolo que Kul de Mandril tenia emparaulat. Per la seva banda, Quim Benítez i Noris, van anar a tocar una temporada amb el cantant Rocky Muntanyola.
L’any 1981 va portar el naixement de Groom, una formació de Torelló que va començar a pujar als escenaris comarcals de manera regular. Feien rock dur basat en la potència de les guitarres, però sense ser ben bé heavy . Groom va ser el grup precursor dels posteriors Avikultores Modernos, que també van fer molts bolos , van enregistrar discos i van tenir un públic incondicional. Una altra agrupació que va oferir alguns concerts va ser Los Insoportables, formada per músics vigatans. La primavera de 1982, la Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona va muntar el primer Festival de Música Insòlita de Vic.
Cartell de l’Hangar, de Carles Vilarrasa (1983).Hangar, Portland i Nexus...
L’any 1982 (el de l’accés de Felipe González a la Moncloa), Segimon Molist, Lluís Marín Noris i Ester Doblas van tenir la idea d’obrir el bar Hangar als afores de Vic, a l’altra banda de la N-152. Va ser una nova manera d’entendre l’esbargiment dels joves, amb una estètica moderna i adaptada a l’austeritat estructural d’una construcció amb el sostre d’uralita. Durant els vuit anys que funcionar es va convertir en un refugi de les diferents tribus urbanes i va oferir des de música enllaunada fins a concerts en directe, petanca, cinema a la fresca, espectacles i una gran varietat d’activitats culturals. Els promotors van convertir un magatzem situat al costat d’una pista d’aeromodelisme (antigament també havia estat una pista de karts) en un dels temples musicals més concorreguts dels 80. Com no podia ser d’altra manera, la decoració (amb referents d’un hangar d’aeroport i les restes d’un avió triturat) va anar a càrrec de l’incombustible Tiua Solà. La inauguració es va fer el 23 de setembre, amb la darrera actuació en directe de Kul de Mandril, abans que Quimi Portet i Quim Benítez anessin a tocar amb Los Burros.
A la barra, Xals Vilarrasa, de llarga experiència en aquest ofici, servia begudes i també era l’encarregat de posar els discos de la darrera fornada de grups estatals de l’època, sobretot Radio Futura, La Unión, Nacha Pop, Derribos Arias, Glutamato Yeyé, Los Burros o Gabinete Caligari. A la pista, els joves també ballaven al ritme dels conjunts de pop anglès i americà, sense oblidar l’esclat de les formacions punkies, gòtiques o dels grups adscrits al corrent new age . Barrejats entre el públic, sovint apareixien famosos com Loquillo, gran aficionat a jugar a la màquina del millón. Durant la primera etapa de l’Hangar es van organitzar dotzenes de concerts, entre els que van destacar els dels grups Corazón Rebelde (una banda francesa), Klam, Dios, Primera Línea, Los Burros, la vocalista americana Susan Alpers o Junkel.
La segona etapa de l’Hangar va coincidir amb el traspàs del local a Nando Manils, un empresari que uns anys abans havia posat en funcionament la Gorgonzella, una de les primeres pizzeries de la ciutat. En aquest període, la clientela era si fa no fa la mateixa, encara que van començar a guanyar terreny generacions més joves, que ballaven al so de la música que posava Manel Cabeza, l’encarregat de la barra. L’Hangar va tancar les portes l’any 1990.
El mateix any que va obrir l’Hangar, a Torelló es va inaugurar El Be Negre, un nom de clares connotacions àcrates, coincidint amb l’inici d’una llarga etapa de governs socialistes a Espanya. Una bona part del jovent de la Vall del Ges i d’arreu d’Osona que aleshores tenia uns vint anys va descobrir el que a Madrid en deien la "movida", mentre que a Catalunya començava a florir l’anomenat rock català. El Be Negre va ser un invent dels germans Carles i Paco Alonso, de Barcelona, amb l’ajuda de Lluís Dot. Al cap d’un any, el bar va passar a dir-se Portland, i Manel Hinojo, el popular torellonenc que va ser l’ànima de mil i una activitats musicals, es va cuidar de posar la música, una barreja del pop estatal i les últimes cançons de Bruce Springsteen, U-2, Pretenders o Dire Straits. Després, la gestió del Portland va passar a mans de Pere Dot i Josep Moreno, que van situar Tino Peralbo de disc-jockey, el qual va donar pas a Albert Gaja Kurti. Durant alguns anys, al Portland va organitzar multitudinaris concerts amb la presència de grups molt populars, com ara Rebeldes, Los Ronaldos o Los Gatos Locos. Durant un temps, a les tardes dels diumenges, al bar s’hi feien sessions monogràfiques, com una festa cubana amb cubalibres; o una vetllada mexicana amb ranxeres i corridos, tot plegat regat amb tequila. Una vegada que l’1 de maig s’esqueia en diumenge, es va muntar una Festa del Treball amb el local decorat amb eines i instrumental laboral (martells, pics i pales, aixades, tornavisos...) i música adient.
L’any 1982, a Vic s’havia format el grup Perdidos en el Espacio, amb Ricard Puigdomènech a la guitarra i veu, Pep Simón al baix i Jordi Vila a la bateria. Aquesta formació va ser l’embrió de Los Trogloditas que durant anys i panys van acompanyar i empènyer el cantant Loquillo.
Logotip del Nexus dissenyat per Toni Bigas (1985). Els concerts en directe, que van durar cinc anys, van portar grups destacadíssims. Però l’actuació estrella, la més sonada de totes, va ser la de la banda holandesa Grupo Sportivo, que va fer vibrar fins al deliri el públic assistent. Una cosa semblant va passar amb tres concerts que va oferir El Último de la Fila, durant el cap d’any que va donar pas al 1986. Més endavant, es van veure actuacions de grups forans, com els Kingsakes o també formacions de jazz de fusió amb Manuel Camp Quartet.
Una de les actuacions més insòlites la va protagonitzar la formació francesa Mano Negra, liderada pel mític Manu Chao, que va regalar una vetllada insòlita i memorable, ja que les persones que havien pagat 2.000 pessetes per una entrada anticipada es van trobar amb la grata sorpresa que a l’hora d’accedir al bar, el porter els tornava un bitllet de 1.000 pessetes. El Nexus també va ser el marc d’un cicle de concerts de rock català patrocinats per la Generalitat, que durant molts diumenges va portar a l’escenari grups com TR, Via Quarta, N’Gai N’Gai, Detectors i Dionís Oliver Band. El 1987 van actuar-hi La Mujer Pianista, Primera Línea, Superàvit i The Punch. I així fins a finals dels 80, que va acabar l’activitat musical en directe a causa dels problemes burocràtics originats per les queixes dels veïns i la falta d’algunes condicions d’insonorització detectades per funcionaris municipals.
L’aparició d'El Último de la Fila va representar l’accés a l’èxit multitudinari a l’Estat espanyol de Manolo García i Quimi Portet, dos músics amb un bagatge musical impressionant i hereus de la generació contracultural dels anys 70. Després, els grups es van multiplicar de tal manera que les botigues d’instruments musicals de la comarca van experimentar un espectacular augment de vendes. Coincidint amb aquesta formació va emergir amb una força inusitada el grup Sau, de Carles Sabater i Pep Sala, un dels grups més famosos en la història del rock català. Mentrestant, a la comarca van sorgir grups com bolets: Taxi-Tat, Otros-3, Ós Pedrer, Karda Fàstic, La Mujer Pianista, Lliris, Kàiser, Trànsit, Crucifix, Banda Band, Armaggedon, Superàvit, El Cant de la Morsa, Caos, Euterpe, Dramàtics, Stick Suant, Escac i Mat, Quina Barra, The Vic Band, Tooday, Witakers, Amusic Skazz Band, Bultacos, Nutritivos, Garlanda, Gual Permanent, Kafka, El Chico de la Moto i molts d’altres que van venir posteriorment
Durant aquells anys es van anar obrint i tancant més bars musicals, alguns dels quals sempre van tenir molta efervescència: El Tramun, a Taradell, de l’antic propietari del Mugró, de Vic; El Martell (centre de reunió de noctàmbuls i culés al passeig de Vic); El Boulevard Blau (un dels refugis dels primers universitaris i on es van arribar a fer moltes actuacions, també al Passeig); Kroma (a la carretera de Manlleu, freqüentat per universitaris); i el Rock 34, a la sortida de Vic pel nord, una de les discoteques de la comarca més famoses de tots els temps. A Centelles van funcionar, sobretot a altes hores de la nit, La Font i Còmix. Igual que l’UH a Els Hostalets, El Parany a Calldetenes o l’I CIA a Tona, amb Tiua Solà i Manu Anglada al front.
Nota de l'autor:
Aquest reportatge inclou establiments relacionats amb el món musical del pop-rock durant els setanta i vuitanta, sobretot situats a Vic, tot i que també hi figura una llarga llista de bars d’altres poblacions de la Plana. Bona part del material l’he tret del llibre Cafè Vic (Eumo-Ajuntament de Vic), convenientment actualitzat, de noves aportacions d’una dotzena d’amics d’entre 45 i 65 anys i també la memòria personal, que de vegades pot jugar males passades quan no hi ha informació material.
Si algun lector d’ osona.com hi troba errors, oblits involuntaris o vol aportar noves dades, pot deixar un comentari.
També seria interessant que algú aportés fotografies dels locals per afegir a aquest reportatge.
Gràcies.
Si us ha agradat aquest reportatge, potser també us agradarà "Del cap i pota i els caliquneyos al wifi" , un treball recent del mateix autor sobre els bars i fondes de Vic de fa quaranta anys.
Aportacions dels lectors:
- A començaments dels 80, a l’antiga caserna de la Guardia Civil de Manlleu es va obrir el Cafè Rossinyol, on es podia menjar tota mena de formatges i embotits i s’escoltava música clàssica, jazz i cançó francesa.
- A Seva hi havia la discoteca Fox-Trot, a Tona, el Vogton i a l’antiga carretera de Vic a Olot, El Molí de l’Alzina (Cantonigròs).
- Santi Roura- el bateria dels Kilimanjaro’s- no era de Manlleu sinó de les Masies de Voltregà. Posteriorment, Qim Vilaplana (Benítez) es va incorporar a la percussió.
- Al Nexus, a més dels grups citats en el reportatge, hi van actuar en directe Dr. Feelgood, Tom Principato, BB Sin Sed, M Clan i els Els Jerry’s, que hi van fer un revival.
- Després dels germans Plans, l’Araceli i en Pep, el Celler el va agafar Xevi Serra Sitjá, de Vic, en Xevi del Celler, que el va acabar de convertir en bar musical i va durar fins el 29 de setembre de 1972.
- A Taradell hi havia La Crema i Mar-i-cel; a Balenyà, el Happys; i a Centelles, La Violeta. Molta gent d’Osona també anava regularment a Sant Hilari Sacalm, a el Bolet, l'Espelma i el Villaret, que encara esta obert. Altres optaven per passar-s’ho bé al Xuclamel d’Anglès, on hi treballava el mític Pere Puta –molt relacionat amb Vic- i en Serrano.
-Al Nexus també hi van tocar el celebrart grup anglès Toy Dolls.
-A principis dels 80 a Manlleu va néixer la banda Hidraulics Mai Tips, amb Manoli Peraza (veu), Amadeu Boixet (guitarra, teclats i veu), Enric Palau (guitarra, teclats i veu), Leonci Colomines o Fonsu (bateria) i Manel Robledo (baix). Percusors de la musica "electrònica" a la comarca, la seva victòria en la tercera edició del concurs de Rock de l’Ajuntament de Barcelona va ser crucial, ja que els va permetre anar a actuar a Berlín a l’octubre de 1984. Van actuar en totes les sales importants de Catalunya: Studio 54, Metro, Verdi, KGB, Màgic, etc., i també a França. A destacar el ressò que Enric Palau ha tingut a nivell mundial després al ser un dels creadors del Sónar.
Els integrants del grup Santos al seu local d'assaig. Foto: Arxiu de Jesús Herrera