Sami Abdul-Jawad: «Els israelians volen tota Palestina buida de palestins»

Sami Abdul. Foto: Nofre Pasqual

Sami Abdul-Jawad (Salfit,1952) és un home tranquil i a qui li agrada escoltar. Va néixer a Palestina ara fa 60 anys i des de en fa 40 viu a Catalunya. A Vic va arribar-hi per feina l’any 1982 i des de llavors ja no n’ha marxat mai. És palestí, però també es considera català, i des de la distància viu amb preocupació la nova escalada de violència que s’està vivint a la seva terra, a la que assegura vol tornar quan es jubili d’aquí a cinc anys. La seva condició de pediatre al CAP del Remei li ha permès estar molt en contacte amb la immigració magribina arribada en els últims anys. Considera que els nouvinguts no poden viure d’esquena a la societat que els ha acollit i que diu que s’han d’integrar sense oblidar els seus orígens.

- El conflicte àrab-israelià ha tornat a viure un episodi de violència. Novament les bombes han tornat a esclatar a Gaza. Com ho ha viscut?   

- Aquí ho vivim tots amb impotència i tristesa perquè és repetitiu. Cada dos per tres hi som. És normal a la política expansionista d’Israel. Al marge dels bombardejos, la ciutadania és qui en pateix les conseqüències. Cada dos per tres Israel té el pretext per atacar Gaza. El bloqueig per terra, mar i aire és total. Recordeu el cas del vaixell Mármara en el que hi anava la vigatana Laura Arnau?  A Cisjordània la pressió és menor, però també hi és.  Que podem fer des d’aquí? Mobilitzar-nos, condemnar, parlar amb la gent d’aquí perquè es mobilitzi, que es manifesti per demanar més fermesa als Estats europeus, perquè no venguin armes a Israel, boicotejar els productes d’Israel.... i poca cosa menys podem fer.

- Aquí tenim la impressió que aquest conflicte mai no s’acabarà, que els períodes de tranquil·litat i les d’hostilitats s’aniran succeint. Ho veu igual?

- Jo no veig cap possibilitat que s’acabi. Qui coneix la història del sionisme sap que Israel mai deixarà escapar Palestina. Els israelians volen tota Palestina buida de palestins. Ells consideren que l’estat natural dels Palestins és Jordània i amb això nosaltres no hi estem d’acord. Tots els observadors i corresponsals internacionals apunten que els acord d’Oslo (1993) van ser molt favorables a Israel i tot i així no els apliquen. Amb aquestes condicions, arribar a un acord digne i just és impossible.

- Hamàs és més radical que l’Autoritat Nacional Palestina?

- Sí, és més radical. Però sempre es parla de Hamàs, mentre que a Israel hi ha grupuscles molt més radicals. A veure, el ministre d’Afers Exteriors israelià, Avigdor Lieberman,  és molt més radical que qualsevol membre de Hamàs i hi ha grups encara més radicals que volen expulsar a tots els palestins. Netanyahu està rodejat de gent molt fanàtica. L’opinió pública israeliana també està en contra dels palestins. En els darrers bombardejos el 84 per cent dels israelians hi estaven a favor i quan es bombardeja Gaza és garantia de morts civils palestins,  ja que és el territori més densament poblat del món.  Ara, per exemple, estan en època electoral. El que és trist és que si aquí els partits fan propostes socials, econòmiques.... allà rivalitzen a veure qui mata més palestins, qui serà més dur. Cada vegada que hi ha eleccions es produeixen atacs contra els palestins. Quan van assassinar a Isaac Rabin (1985),  Simon Peres va bombardejar una escola de les Nacions Unides al sud del Líban i va matar a un centenar de persones. Tot per augmentar la seva popularitat. La societat israeliana s’ha tornat una mica feixista.

- L’Estat palestí existeix des de l’any 1988 quan el va proclamar Yassir Arafat. Des de la seva mort –el 2004- , però,  sembla que la inestabilitat ha tornat a la regió. És així? Veu probable una quarta intifada?
 
- La primera intifada va ser aquella en la que els nens atacaven els tancs israelians amb pedres,  la segona ja va ser més sagnant. Jo crec, però, que van deixar la societat palestina molt esgotada. A Cisjordània la resposta d’Israel va ser brutal. Ara bé, el poble palestí no es rendirà mai. Jo fa 40 anys que visc aquí, però mai no renunciaré a Palestina. Els meus fills són nascuts aquí, però es consideren catalano-palestins. Si cal una quarta intidafa,  perquè no? Els israelians fan tot el possible perquè renunciem,  però no ho aconseguiran.

- I de Yassir Arafat, que ens en pot dir?

- Yassir Arafat era primer una persona no desitjada. Amb tot, gràcies als acords d’Oslo va aconseguir ser acceptat, especialment a Europa. Ara bé, l’Estat palestí no existeix. Israel no vol renunciar a Cisjordània. Els israelians només accepten una mena de poders locals palestins, mantenint ells el control de les fronteres, dels recursos naturals... especialment l’aigua. L’estat d’Israel està obligat,  com a força ocupant, a garantir uns mínims per a la subsistència del poble palestí i no fa res més.

- Com valora el paper de la comunitat internacional i de les Nacions Unides en el conflicte?  

- No hi ha cap voluntat d’obligar a Israel a complir les resolucions de les Nacions Unides. Si un altre país, com ara Sèrbia, no les compleix, li envien els exèrcits.  A Irak es van inventar les armes de les destrucció massiva i sense mandat les Nacions Unides els van atacar. El poder del Lobby Jueu sionista al món és molt gran. Ens parlen encara de l’Holocaust i jo dic, em pregunto,  que estan fent ells amb el poble palestí? A Israel mai no li han imposat mai cap sanció econòmica ni política per tots les atrocitats que ha fet. Recordeu la invasió del sud del Líban l’any 1982 per part dels israelians? Al camp de refugiats de Sabra i Shatila hi van morir 5.000 palestins i mai no s’ha condemnat a Israel. És injust i increïble. Aquí a Europa, si critiques a l’estat d’Israel, t’acusen d’antisemita.

- La seva família ha estat víctima d’aquest conflicte?  

- Jo tinc tota la meva família a Cisjordània. Els meus germans, cunyats i nebots viuen allà. El germà de la meva dona ha estat a la presó des de l’any 1992 i ha sortit fa poc gràcies a l’acord d’alliberament del soldat israelià Gilat Shalit. Fa anys, un cosí meu va morir atropellat per un camió militar israelià, i no va ser un accident.

- Per què va marxar de Palestina?

- Jo després d’acabar el batxillerat volia estudiar. A més, volia acontentar al meu pare que, tot i que va morir quan jo era molt jove, sempre havia dit que volia que un dels seus fills fos metge. I com que a Palestina no hi havia facultat de Medicina, vaig haver de marxar.

- I com va arribar a Catalunya?

- No era la meva primera opció. Els palestins acostumàvem a anar a estudiar a Irak o a Egipte, però per culpa dels conflictes polítics no em van deixar entrar i vaig haver d’optar per venir a Europa. M’havia plantejat anar a Anglaterra, però venir a Espanya era més barat. Un amic meu que estudiava aquí em va acabar de convèncer.

- Vostè va arribar a Catalunya l’any 1972. Aquí , per desconeixement, tendim a posar a tots els musulmans en el mateix sac, sense distingir si provenen del Marroc o d’Egipte.  Li molesta?  

- Jo crec que la gent cada vegada ho entén més tot,  tot i que sí que es tendeix a generalitzar. És com els xinesos i coreans i japonesos. Jo sovint explico que no te res a veure un àrab amb un persa. Tenen en comú la religió,  però la història i la cultura són diferents. Ara bé, no em molesta.

- Ha tingut mai cap problema per la seva condició de musulmà a Catalunya?

- No. Sóc musulmà, però no he practicat mai els preceptes de l’Islam. Per a mi la religió és una qüestió cultural i filosòfica. Sempre dic que si la religió ha de dirigir el país, malament.  Els meus germans són molt religiosos,  però no radicals. Aquest fet comporta que de vegades en discutim, però res més.

- Que entén vostè per integració?  

- Si vas a un país, has de compartir la història, la llengua i la cultura. El que no potser és que no et relacionis. Jo, com a metge, he tingut alguna discussió amb algun immigrant magribí –sobretot dones- que fa molts anys que viu aquí i que no sap parlar ni en català ni en castellà. Alguns d’ells són incapaços d’explicar-me que li passa al seu fill. N’hi ha que em demanen que els parli en àrab, però jo m’hi nego. No es pot viure d’esquena a la societat que t’acull. Això no vol dir que hagis de renunciar a la teva cultura, a les teves tradicions. Jo he estudiat la cultura i les tradicions catalanes i ara em considero tan català com palestí.

- En el cas de Vic la immigració marroquina és important, veu algun perill de conflicte?

- No, rotundament no. La societat vigatana i catalana és molt civilitzada, raonable i no conflictiva. Tampoc no és una societat racista. Pot sortir un Anglada, però afortunadament els intransigents sempre són minoria. Ara bé, també he de dir que alguns immigrants estan sotmesos a condicions laborals properes a l’esclavatge. A les indústries càrnies està ple de marroquins que treballen 14 i 15 hores al dia per 800 euros. Però això no passa només aquí, recordeu l’explosió de violència de fa uns anys a El Ejido?

- Catalunya viu moments transcendents. Després de les eleccions del 25N, el país ha entrat en una nova etapa que pot comportar la creació de l’Estat català. Com està vivint aquest procés?

- Jo estic a favor de l’autodeterminació de tots els pobles. Si estic a favor de l’autodeterminació del poble palestí no puc estar-ho menys de la del poble català. Si això s’ha de denominar independència o no,  ja no hi entro. També vull dir que crec que l’Artur Mas ha aprofitat aquesta onada sobiranista per no haver d’explicar la seva incompetència davant de la Generalitat, això per a mi està claríssim. No creguem que la independència resoldrà tot els problemes del país com ara l’atur.

- Com a palestí, quin sentiment li provoca veure que aquí la independència pot aconseguir-se per la via democràtica mentre que el seu país, tot i ser independent,  viu sempre amenaçat per les bombes israelianes?

- Sí que em fa una mica d’enveja. Jo tinc els passaports espanyol i jordà. Considero que aquests dos passaports són prestats,  no són el que jo desitjo, perquè no tinc estat. Si acabo tenint passaport català,  em sentiré en part compensat;  ja que em considero mig català.

- Què fa la comunitat palestina a Catalunya, és molt nombrosa?

- La comunitat palestina de Catalunya l’integrem al voltant de 200 persones. Fem algunes trobades durant l’any i mantenim algunes celebracions com la del Xai o el Ramadà. Pel maig també celebrem també la festa del Nakba, que commemora l’ocupació de Palestina i la creació de l’estat d’Israel. Nosaltres, com els catalans, també celebrem les desgràcies. I des de fa uns anys atorguem el premi Esperança, amb el qual distingim al alguna persona d’aquí que s’ha significat amb la nostra causa.

- Parlem de la seva professió. Vostè és pediatre al CAP del Remei. Com veu l’atenció primària en aquests moments al nostre país?

- El sistema encara resisteix. És cert que hi ha retallades. Al CAP potser ho notem menys que els hospitals. Sí que hi ha hagut un increment de la pressió assistencial; ja que molta gent s’ha donat de baixa de les mútues. La sanitat pública, globalment, funciona. La gent està contenta. És veritat que als metges ens han retallat el sou, però no per deixar de cobrar 300 o 400 euros al mes hem deixat d’atendre bé als nostres pacients. Per ètica, la davallada del sou no ha de repercutir a l’assistència dels nostres pacients.

- Per cert, viatja molt a Palestina? Li agradaria tornar-hi algun dia per quedar-s’hi?

- Hi vaig cada any perquè hi tinc molta família i la trobo a faltar. A més, a mesura que em faig més gran, més ho necessito. Quan era més jove no podia fer-ho tant, però ho necessitava menys. També he de dir que per a mi és més fàcil anar a Pequin que entrar a Palestina. I és que, per molt passaport espanyol que tingui, a ulls dels israelians sóc palestí. Un cop la meva dona i els meus fills van anar anar-hi a través de Tel Aviv i no els van deixar entrar,  van a haver de tornar. I respecte a tornar-hi a viure? Doncs ara els meus fills són grans i quan em jubili,  d’aquí a cinc anys, no ho descarto. M’agradaria.