El perfil més humà de vuit presidenciables

D'esquerra a dreta: Artur Mas, Pere Navarro, Alicia Sánchez-Camacho, Oriol Junqueras, Joan Herrera, Joan Herrera, Albert Rivera, Alfons López-Tena i David Fernàndez.

Fins a vuit partits tenen opcions reals de formar part del Parlament de la desena legislatura. No serà un Parlament convencional com tampoc està sent una campanya normal. I al capdavant de les principals formacions del partit se situen set homes i una sola dona.

Malgrat que també hi ha el que sovint s'anomena “polítics professionals”, destaca un bon nombre de candidats que han arribat els darrers anys des d'altres àmbits: Oriol Junqueras (universitat), Alfons López-Tena (món jurídic), Albert Rivera (sector jurídic del món financer) o David Fernàndez (activisme social). Entre la resta, Artur Mas és un home format a l'administració pujolista; Pere Navarro és -encara- alcalde d'una ciutat de la segona corona; Alicia Sánchez-Camacho ha passat de ser una solució de consens a la gran líder popular; mentre Joan Herrera ha agafat les regnes de la coalició ecosocialista després de ser-ne la cara a Madrid. De tots, només el líder de Ciutadans ha nascut en democràcia.

Mas, l'home que agafa el paraigua

Diuen que hi ha dos tipus de persones: els que agafen el paraigua abans que plogui i els que l'agafen només quan plou. De ben segur, que el candidat de CiU, Artur Mas (Barcelona, 1956), és dels que agafa el paraigua. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, pare de tres fills i marit d'Helena Raskonik des que portava bigoti, va entrar a l'administració de Jordi Pujol el 1982. Pertanyia al grup que el socialista Josep Borrell va batejar com els “nenets de Convergència”. Fou regidor per Barcelona, activitat que va compaginar com a tertulià al programa 100% Futbol de l'incombustible Pere Escobar. Tot i que mai no ha perdut cap de les eleccions al Parlament, només en les darreres ha guanyat la presidència de la Generalitat, amb les altres només va guanyar l'escó de cap de files de l'oposició. Se'n recorda.

El seu entorn s'ha preocupat molt de presentar-lo com un home auster –“calvinista”, en diuen- i s'ha fet un personatge a mida amb els adjectius de dur, rigorós i amb els peus a terra. No és pròdig en paraules florejades i llueix una gran virtut: és proper en la justa mesura. En les relacions amb la premsa és afable sense caure en un la camaraderia, el “hi hi ha ha” i la ximpleria.

En els mítings, sembla l'oncle que és amo d'una farinera: complidor, assenyat i que es desviu perquè la desgràcia no caigui sobre el molí. En la política sembla un gestor convençut, un pèl emmotllat i enamorat dels “bolis Bic”. I en tot plegat, Mas no només agafa el paraigua quan amenaça pluja, també ho fa quan brilla un sol radiant per si de cas la cosa es gira o els meteoròlegs s'han equivocat.

El difícil paper de líder de l'oposició

A Pere Navarro (Terrassa, 1959), aquestes eleccions li arriben massa aviat. A l'alcalde de Terrassa des dels 2002 –Jordi Ballart el substitueix “en funcions”- i primer secretari del PSC des del desembre del 2011, la convocatòria avançada l'ha agafat a mitja reconstrucció del partit. Després de fer neteja al grup parlamentari, el següent pas lògic havia de ser la construcció del lideratge necessari per enfrontar-se en condicions a unes eleccions al Parlament. Però no ha estat així, i aquest líder de l'oposició de circumstàncies té ara l'obligació de convèncer els votants socialistes que el retorn a la Generalitat és possible, i ho fa amb el federalisme, una aposta política a mig camí entre l'independentisme i la recentralització.

Llicenciat en Biologia, casat i amb dues filles, a Navarro l'avala un llarg bagatge polític. Militant del PSC des del 1977, regidor a l'Ajuntament de Terrassa el 1987, va ser elegit alcalde el 2002 i va guanyar consecutivament tres eleccions municipals. Ara el repte és molt més gran, perquè no només opta a presidir la Generalitat, sinó que ha de garantir que, en el pitjor dels casos, serà ell el líder de l'oposició que tot Parlament democràtic necessita.

La veïna del 2n 2a

Alícia Sánchez-Camacho (Barcelona, 1967) va arribar a la cúpula del PP de Catalunya com una solució de compromís després de la “tocata i fuga” de Josep Piqué, i s'ha fet seu el partit. Daniel Sirera va comandar la delegació catalana dels populars per designació expressa de Madrid, situació que els totpoderosos germans Fernández Díaz no van acabar mai de veure bé. Perquè ni un sector ni l'altre no s'acabés imposant, finalment es va designar a Sánchez-Camacho com a candidata oficialista, que es va batre a les urnes internes del partit contra Montserrat Nebrera. I, tot i que per la mínima, es va imposar.

Des del capdamunt de la formació, s'ha demostrat com la simpatiquíssima veïna del 2n 2a, que sempre surt de casa perfumada i amb aires de menjar-se el món, que et dóna sal quan se t'ha acabat, s'ofereix a regar-te les plantes si no hi ets i t'explica del dret i del revés que té una faringitis. Decidida, amb possibles, simpàtica –un punt empalagosa-, amb aparença de preparada... Ara bé, quan fas més soroll del compte a mitjanit, o quan llences un paper a l'ascensor, la seva ira es desferma de manera colèrica i no dubta en muntar-te una reunió de l'escala de veïns per recriminar-t'ho. O, fins i tot, per impedir-te que, al teu propi pis, hi facis una o altra obra.

La via ecologista al dret a decidir

El candidat d'ICV-EUiA, Joan Herrera (Barcelona, 1971) s'enfronta a les seves segones eleccions al Parlament de Catalunya en bon moment de forma, i no només per l'exercici que fa amb la bicicleta, vehicle amb el que es desplaça habitualment al Parlament des del seu domicili al Poble Nou, sinó perquè encapçala una formació disposada a refer-se del càstig electoral que els va suposar la fi del segon tripartit. La majoria de les enquestes auguren una pujada d'escons, senyal que ha sabut capitalitzar dos anys a l'oposició i que es veu capaç de convèncer l'electorat en la seva defensa del dret a decidir.  

Llicenciat en dret per la UB i especialitzat en temes de dret urbanístic i dret del medi ambient, va créixer a Besòs Mar, un barri on la Diagonal era un laberint de fàbriques i carrers sense sortides. Va començar a militar a ICV el 1991, ha estat diputat al Congrés des del 2004 fins al 2010 i des d'aleshores ençà és diputat al Parlament, a més de secretari general i president del grup parlamentari d'ICV-EUiA.

El “sí” de l'historiador mediàtic

A Oriol Junqueras (Sant Andreu del Palomar, Barcelona, 1969) li reca encara això d’haver fet el pas definitiu cap a la política militant. Era l’estiu del 2011 quan va fer una àmplia ronda de consultes entre amics i coneguts preguntant “vols dir?” i al final, ell, que estava molt tranquil compartint pis d’eurodiputat a Brussel·les i regant el seu hort polític i fruiter a Sant Vicenç dels Horts, va dir que sí. Va deixar la seva vàlvula d’escapament preferida, la de periodista-historiador, i ara només s’esbrava intel·lectualment amb les classes de la UAB i fent alguna conferència al seu poble.

De família se li coneix poca, i només el seu fill Lluc ha tret el cap a la premsa rosa independentista, compartint portades amb l’Ermengol Herrera Simó... i amb Thiago Messi. Ara mateix no se sap si cap dels tres o tots seran independentistes. La seva dona, la Neus, no fa de primera dama i, com diu el blocaire vicentí Jordi Boladeras, l’alcalde té dues núvies: la Petri i la Cati, dues de les regidores més actives del “poble més gran que governen els independentistes als Països Catalans”. Orgull baixllobregatí.

El jurista entusiasta

Set anys com a vocal del Consell General del Poder Judicial (2001-2008) avalen Alfons López Tena (Sagunt, 1957) per poder parlar de la “politització” de la justícia espanyola però també per expressar-se amb la calma i el coneixement habituals d'un home de lleis. Tot i militar 22 anys a CDC, aquest valencià (notari de professió) no té el ressentiment propi d'un trànsfuga.

El 2007 va crear el Cercle d'Estudis Sobiranistes –que actualment presideix-, la llavor d'una proposta política que s'esforça en explicar de manera planera i ferma i que va cristal·litzar en la fundació de Solidaritat Catalana de la Independència el 2010. També és conferenciant i autor de diverses obres jurídiques, així com de l'assaig Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia , en què analitza a fons la relació entre les dues realitats.

El gendre es fa gran

Albert Rivera (Barcelona, 1979) va irrompre a la política catalana el 2006 generant tot tipus de comentaris. Més enllà dels que criticaven o defensaven la seva ideologia, molts coincidien en dir que acomplia a la perfecció el perfil de “gendre perfecte”. Jove, guapo, fibrat, campió de natació de Catalunya amb 16 anys, llicenciat en Dret i amb plaça als serveis jurídics de La Caixa.

Ara bé, com en tota família que s'apreciï, algú ha de veure aquest gendre perfecte amb recel. Aquest paper se'l va atribuir Albert Boadella, l'oncle rondinaire que mai no troba les coses bé. Públicament, va revelar que “si Albert Rivera s'hagués dit Xavier, avui no el coneixeria ningú”. És a dir, va explicar públicament que Ciutadans havia escollit el seu cap de llista per ordre alfabètic, mirant de restar-li així qualsevol mena de crèdit.

Passats els anys, Boadella s'ha reconciliat amb Rivera i ha decidit aparèixer-hi al seu vídeo electoral. El gendre s'ha fet gran, potser sí que l'havíem menystingut injustament i resulta que ha acabat fent mèrits que proven que es mereix la posició que ocupa. Fidelment escudat per Jordi Cañas, Rivera ha aconseguit solidificar un partit que havia passat molts alts i baixos, fins al punt que les enquestes li auguren fins a 8 diputats i, per tant, grup parlamentari propi. Tot un èxit, que fins i tot l'oncle rondinaire li reconeix.

La torna del Parlament

David Fernàndez (Barcelona, 1974) és el candidat més atípic de les eleccions més atípiques. En la seva biografia de Twitter –on utilitza el pseudònim @higiniaroig - assegura no ser el líder de la CUP-Alternativa d'Esquerres perquè la formació que vol aglutinar la indignació social i nacional no té líders. De fet, ha acabat de cap de llista –independent- després de recórrer el país per escriure un llibre sobre la CUP que una de les editorials que controla Planeta ha tingut el bon ull d'avançar-ne la presentació abans de les eleccions.

Fernàndez va estudiar Ciències Polítiques però bàsicament ha exercit de periodista i d'“activista social” –un concepte que amaga la seva implicació en qualsevol campanya, plataforma o projecte que sorgeixi des de “baix a l'esquerra”-. A més, per predicar amb l'exemple treballa a Coop 57, una iniciativa que demostra que “una altra manera de finançar és possible”. Amb les arrels a la Vila de Gràcia –és una de les ànimes de l'Ateneu la Torna- busca la tranquil·litat al Barri Vell de la vila de Ripoll.