Jordi Brillas: «Els equips de govern només s'arrisquen si no ho poden evitar»

Jordi Brillas. Foto: Adrià Costa  

Osona.com continua la secció d’entrevistes, “Tinc un pregunta per a vostè”, on els lectors han pogut fer les seves preguntes als candidats osonencs a els eleccions al Parlament del proper 25 de novembre. La segona entrega és la de la candidata de Solidaritat, Jordi Brillas, que ocupa el lloc 13è a la llista de Barcelona del seu partit.

--------------------------
- Els eixos del seu programa electoral. En dues línies, si us plau.

- Construir un nou estat català independent dins d’Europa, en base a un full de ruta pautat que s’inicia amb l’aprovació al Parlament de la Llei per al Referèndum d’Independència, a celebrar com a màxim l’11 de setembre de 2014. Un procés en diferents fases consistents en la proclamació clara per part del Parlament de la voluntat de ser un estat independent; la creació d’estructures sobiranes (Seguretat Social, Hisenda, Energia, Afers Exteriors...) i les negociacions amb la comunitat internacional per al reconeixement de l’estat, que culmini amb la convocatòria del referèndum, sota la legislació i supervisió internacional, i l’obtenció de la independència de Catalunya. Incorporant a la creació de la República Catalana la regeneració democràtica (transparència, democràcia directa, austeritat, lluita contra la corrupció...); l’acció social i els drets de la ciutadania per a un estat del benestar equitatiu, sense desigualtats i privilegis; la defensa de la llengua i la cultura catalana i el progrés econòmic per fomentar la creació d’ocupació, la competitivitat, l’exportació, el creixement sostenible i, en definitiva, una societat més culta, benestant, equitativa, pròspera i lliure.
Ara, si en vol una versió encara més resumida: Independència 2014, SÍ.

- Catalunya és una nació? Sí o no?

- Sí, és una nació, evidentment. Som una nació mil·lenària, democràtica, pacífica i digna... i ara hem de ser un estat lliure.

-Si no surten elegits, es perdran un vot grapat de vots independentistes. No hagués estat millor anar amb ERC o alguna altra coalició? Més tenint en compte que la gran majoria de les enquestes els són desfavorables i hi ha, encara que els hi pesi, moltes possibilitats de que es quedin fora del Parlament.

- Certament, hauria estat òptima una gran coalició del sobiranisme amb un full de ruta clar cap a la independència, però no ha estat possible. Els breus terminis electorals (deu dies després de la convocatòria de les eleccions és el límit per presentar coalicions, en aquest cas anticipades) i els interessos contraposats de les diferents forces (unes per la voluntat d’obtenir la majoria absoluta que els deixi les mans lliures, altres per necessitats de refer la composició del seu propi grup parlamentari, o per la voluntat de marcar i consolidar un espai electoral propi...) no hi han ajudat. No obstant, en unes eleccions es mesura la força que el poble de Catalunya li atorga a cada projecte, i l’endemà de les eleccions és el moment de fer efectiva, en base a la força que cadascú hagi obtingut, la unitat d’acció per a un objectiu comú, que és la independència del país, si les forces que ho defensem sumem majoria. I la possibilitat d’escollir entre diferents opcions mai és dolenta: en política, dos i dos no fan quatre, poden sumar cinc o poden sumar tres, i és absolutament lícit que cadascú defensi el seu projecte de la forma que li sembli més oportuna.
Respecte a les enquestes i la possibilitat de la pèrdua de vots, només dir que les enquestes publicades solen estar “cuinades” per influir en el vot. Un exemple clar el trobem a les darreres eleccions a Galícia, on el senyor Beiras i ANOVA, amb una estimació a les enquestes d’entre 0 i 1 diputats, va obtenir 9 diputats de 75.
I, en atenció al vot útil, particularment a la circumscripció de Barcelona, és molt més útil un vot a SI, que es pot trobar a la frontera de la representació, que a CiU o ERC. Superar el llindar del 3% a Barcelona implica passar de 0 a 3-4 diputats, per la diferència de molt pocs vots, que se sumarien al bloc de partits sobiranistes, en detriment de PP i PSOE. Aquests mateixos vots aplicats a CiU o ERC no suposarien un increment similar, sinó que pràcticament no variarien el resultat en atribució d’escons. Reflexió que, tot sigui dit, també és vàlida pel vot a la CUP. Tot i que una concentració de vot independentista, no en opcions “d’interdependència 2020” o de “ens oferim a ser lleials, sigui pel pacte fiscal o una altra cosa”, sempre implicaria una millor representació de l’ independentisme i una major força per impulsar la creació de l’estat català independent. En tot cas, si el que vols és la independència de Catalunya, el vot útil sempre ha de ser per opcions independentistes, que siguin garantia del procés d’emancipació nacional, que no s’arronsin davant l’adversitat i que tinguin la credibilitat i la fermesa per construir una Catalunya independent.
Malgrat el que diguin les enquestes convenientment cuinades, esperem obtenir un bon resultat, que la bona gent de Catalunya ens reforci a aquestes eleccions i presentar-nos al nou Parlament amb un Grup Parlamentari propi que condicioni la política catalana, i marqui el camí cap a la independència d’aquest gran país que es diu Catalunya.

- Deixant de banda el tema de la independència de Catalunya. Creu que aquesta macro-ajuda al sistema financer espanyol servirà per sortir d'aquesta crisi. Creu realment que les pimes podran finalment optar a finançament o es quedaran (com ja ha passat en altres ocasions) per tapar forats que han deixat per una mala gestió? No creu que aquests bancs haurien hagut de deixar que s'espavilessin, a l'igual que fan amb les nostres pimes? Perquè cal ajudar-les?

- La independència de Catalunya com a font d’injecció de recursos per estimular el creixement no es pot deixar de banda: cap societat es pot recuperar d’una greu crisi amb un espoli sistemàtic del 10% del seu PIB.
Però si em demana deixar-ho de banda, i centrar-me en la seva pregunta, la macro-ajuda al sistema financer espanyol, i el rescat, ja no al sistema financer sinó al Reino de España en el seu conjunt, no seran efectius, perquè suposen posar un pedaç a un sistema que no s’aguanta. El financer, que ha perllongat indegudament la seva reestructuració, agreujant la situació i produint una absoluta restricció de crèdit a l’economia productiva, només se soluciona amb la liquidació ordenada de les entitats inviables: com més tard s’afronti, més perjudicaran el conjunt del sistema. I el rescat a l’Estat espanyol, que molt probablement es produeixi al gener, amb unes noves mesures d’ajustament draconianes, no soluciona el problema de fons: l’absència total d’activitat productiva i l’abús de l’economia subsidiada, fonamentada en drenar ingents quantitats de recursos econòmics d’uns territoris a uns altres, a més de l’estesa cultura de la malversació de recursos públics (pensem en AVE o aeroports deserts, per exemple), el nepotisme, el clientelisme i la corrupció. Cal ajudar les pimes i ordenar el sistema bancari, perquè les ajudes d’avui estan caient en un sac sense fons que poc contribueixen a la refeta econòmica.
El que no pot ser, nogensmenys, és que la ciutadania percebi que es dediquen ingents quantitats als bancs, i que aquests bancs estiguin al mateix temps desnonant les persones de casa seva. Cal establir una responsabilitat col•lectiva que protegeixi l’habitatge habitual, l’estabilitat en la pròpia llar, i estableixi mesures de descompressió com la dació en pagament (tramitada a instàncies de SI al Parlament). El sistema financer potser necessita ser ajudat i estabilitzar-se, però les persones també.
Quan a limitar-nos el finançament si obrim la boca, com a mesura de pressió, per part de les entitats financeres, cal indicar que SI no té cap crèdit concedit a cap banc ni caixa, i, en conseqüència, no podem ser pressionats en aquest sentit. Tenim les mans lliures per defensar els interessos generals de les catalanes i els catalans: no se’ns pot tapar la boca. Zero crèdits vol dir també zero capacitat de fer-te callar.

-Acceptaria un sistema electoral de llistes obertes? I en cas negatiu, per què no?

- L’acceptem i el proposem. Malauradament, al Parlament de Catalunya, en no disposar d’una llei electoral pròpia, l’elecció es fa, emulant el Congrés de Diputats i en base a la LOREG, amb llistes tancades, ordenades i bloquejades, cosa que facilita que només es coneguin els primers o segons candidats però no els següents a la llista, atorgant un poder impressionant als aparells dels partits.
A SI el sistema de configuració de llistes es fa de la forma més similar possible a les llistes obertes: a través d’un procés de primàries, on es presenten els adherits que així ho desitgen i es voten per part dels propis adherits, establint l’ordre a la llista segons el nombre de vots obtinguts. A la circumscripció de Barcelona, llista que votem aquí a Osona, es van presentar 147 candidats, dels quals cada elector podia escollir un màxim de 20; segons l’ordre de vots (amb l’adequada correcció de la llei de la paritat) s’ha configurat la llista de Barcelona, que consta de 85 candidats i candidates i 10 suplents.
Les llistes obertes permetrien un major marge de decisió als ciutadans, per sobre de les consideracions de les cúpules dels partits; per això justament el sistema no és de llistes obertes.

-A mi m'agrada votar fixant-me en el que han fet i no en les promeses electoralistes que llavors s'esfumen. Em pot dir que han fet vostès per la independència aquests dos anys de legislatura? I que creu que no han fet bé els altres partits que ara defensen la independència en campanya electoral (tant els nous com els independentistes tradicionals)?

- Posar el debat sobre la independència de Catalunya al bell mig de l’agenda política: no hi ha hagut sessió al Parlament que no se n’hagi parlat, des que SI hi és present. Mirem on érem el 2010 i on som ara.
Per la seva rellevància especial, caldria destacar la votació de la Llei de Transició a la Independència, a iniciativa de SI. És el primer cop que es sotmet a votació el procés d’independència de Catalunya (no una resolució proclamant el dret de decidir, sinó una llei exercitant aquest dret). El resultat va marcar el posicionament de cadascú: ERC es va posicionar al nostre costat a favor, CiU i ICV es van abstenir, PP, PSC i C’s hi van votar en contra. Atenent al fet que CiU i ICV es van abstenir i s’ho havien de pensar, els vam anunciar que tornaríem a presentar la Llei de Transició a la Independència aquesta mateixa legislatura, per si s’ho repensaven. La legislatura ha tingut una mort sobtada (ha  estat la més curta de la democràcia catalana) i, per tant, no l’hem pogut tornar a presentar, però un cop constituït el nou Parlament, hi tornarem, presentant un full de ruta clar i pautat cap a la independència, amb límit per a la convocatòria del Referèndum l’11 de setembre de 2014. Veurem si aquest cop s’ho han repensat bé.
Una altra escena, tot i de rellevància molt menor, es va produir amb l’expressió “Espanya ens roba”, prohibida per la presidenta del Parlament. La decisió va haver de ser tirada enrere, quedant clar que la llibertat parlamentària incloïa poder dir les coses pel seu nom: l’espoli fiscal és un robatori en tota regla. Espanya ens roba.
I ens hem apropat a una Catalunya més lliure amb la denúncia sistemàtica de la corrupció: en el cas de les “motxilles” de la Diputació de Barcelona, se’ns ha hagut d’acabar donant la raó. O quan un Diputat de SI ha sortit al faristol del Parlament estripant multes il·legals del #novullpagar, realitzades per protegir els interessos a l’ombra que controlen els peatges de les autopistes. O denunciant a fiscalia les amenaces d’intervenció militar escupides per membres de l’exèrcit, o el nepotisme del poder del PP a Madrid multant amb 3.000 euros un jove per dur una estelada a un partit de futbol. Actuacions que hem pogut realitzar per ser lliures d’actuació, no deure favors a ningú, ni crèdits.
De l’activitat de SI aquests dos anys, el dubte que ens ha sorgit és sobre què han estat fent els nostres parlamentaris els darrers trenta anys. Calia que entréssim al Parlament per sotmetre a votació la independència, després de dècades de partits, alguns dels quals explícitament independentistes?
Si ens demana què no hem fet bé, li diríem que no haver aconseguit encara la independència del nostre país. Valorant els resultats, hi som més a prop, però encara no la tenim. Això sí, no defallirem en intentar-ho. I ho aconseguirem.  

- Creu que l'estratègia que estan duent a terme molts simpatitzants d'Esquerra (tant en aquests fòrums com en d'altres llocs) de fer creure a la gent que vostès no trauran representació i presentar-se com el suposat "vot útil" els funcionarà o pel contrari se'ls girarà en contra com a les darreres eleccions?

- El vot útil ho és sempre i quan serveixi pel seu objectiu. Si útilment votes un partit perquè presenta un programa independentista, i després útilment aquest partit utilitza el teu vot útil per fer president el Sr. Montilla (actual senador), potser el teu vot útil ha estat bastant inútil. Si creus en la independència, el vot útil és votar un partit clarament independentista, que defensi els teus postulats i no et falli.
Fer servir la idea que no has de votar una opció perquè no sortirà i es perdran els vots, en base a enquestes degudament cuinades, a més de barroer, sempre s’acaba girant en contra.

-Per què són la garantia de la independència? Quin és el full de ruta de SI per aconseguir la independència?

Som garantia d’independència perquè és el nostre objectiu fundacional, la nostra raó de ser, i en aquest objectiu no transigirem. La nostra representació no servirà per guanyar una quota de poder dins el pastís autonomista: si és per endegar i culminar el procés cap a la independència, serem els primers a defensar-ho i a donar suport al Govern, però si l’objectiu és un altre ens en mantindrem al marge i ho denunciarem. No volem jugar la carta autonomista, no aporta res a la construcció del nostre benestar quan el que urgeix és un estat independent. I som garantia perquè tenim la credibilitat per fer-ho, i la ferma voluntat d’aconseguir-ho. Per a nosaltres no hi ha marxa enrere, no hi ha retorn possible: 300 anys pesen massa, si som al Parlament és per a fer d’aquesta nostra Catalunya un país lliure, ric i pròsper.
El full de ruta de SI implica, en primer terme, un exercici de la voluntat d’esdevenir un estat independent al Parlament, aprovant una Llei de transició cap a la independència que fixi l’objectiu de ser Estat i un referèndum no més enllà del 2014. Des del moment que fixes la voluntat del Parlament, la negativa de l’Estat espanyol a celebrar el referèndum perd força: la independència no es demana, es pren. La conseqüència de la manifestació de voluntat sobirana per la llibertat de Catalunya comporta la constitució d’un Govern de concentració nacional per a l’obtenció de la independència que, d’una banda, construeixi estructures d’estat per a una secessió no traumàtica (Hisenda pròpia, Seguretat Social Catalana, Telecomunicacions, Banc Central, etc...), i per l’altra cerqui el reconeixement de la comunitat internacional. I aquí hi ha la clau: en la internacionalització de la causa catalana i el seu reconeixement. O algú dubta que si ens declarem independents i l’endemà ens reconeixen com a estat els Estats Units d’Amèrica, Alemanya i França, ja som independents? (cas de Kosovo, que va proclamar unilateralment la seva independència; aquest no és l’únic cas de declaracions unilaterals d’independència, també ho va fer servir la República Txeca, que properament ingressarà a la Unió Europea). I, finalment, i d’acord amb la legislació i supervisió internacionals, convocar un referèndum d’independència amb una pregunta clara (“Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent?”). La comunitat internacional va establir, en el cas de Montenegro, que el referèndum d’independència hauria de comptar amb una participació d’almenys el 50% del cens i amb uns vots afirmatiu d’almenys el 55%. Si avui votéssim, venceríem. No és tan complicat com ens volen fer veure, ni calen massa metàfores: convocar el referèndum i guanyar la nostra llibertat.
El que no es pot fer és dir que en cas de negativa de l’Estat espanyol a celebrar un referèndum acudirem al Tribunal de la Haia i plorarem perquè no ens ho deixen fer. O dir que si ens ofereixen un millor tracte fiscal ens ho pensarem: davant la comunitat internacional, si vols ser un estat (i està molt clar què vol dir un estat), et poden reconèixer o no i entaular negociacions sobre les futures relacions amb tu, però si el que vols és més autonomia, això és un problema intern d’un altre estat en el qual no s’hi posaran.
El procés cap a la independència no és tant difícil: hi ha nombrosos models en Dret comparat que ens poden servir de guia, tot i que cada país el construeix amb les seves peculiaritats. El que sí que podem dir és que no s’ha d’inventar res, ja existeixen uns processos pautats per indicar cap on anar. Per fer la independència, no la “interdependència” (Coneixeu algun país del món que celebri el Dia de la Interdependència, o tingui la Plaça de la Interdependència?), el 2014 com a límit, no el 2020. La independència el 2014 es decideix el dia 25 de novembre, car implica aquesta legislatura que ara votem: el 25-N nosaltres decidim, nosaltres manem; el dia 26 el procés el conduirà qui hagi obtingut la força suficient per part del poble de Catalunya per conduir-lo.
I tenim credibilitat per fer-ho. Amb l’Uriel Bertran, l’Hèctor López Bofill i un servidor vam presentar, a finals del 2007, un llibre a la llibreria La Tralla de Vic, on establíem les bases d’un full de ruta pautat i seriós cap a la independència. Es deia “Independència 2014”. Ara ho tornem a dir: aquest 2014 veurem néixer la República Catalana.

-Que significa per a vostès ser l’única coalició de partits independentistes que es presenta a les eleccions?

- Solidaritat Catalana per la Independència és una coalició de sis partits independentistes, i la cultura de la coalició és a la nostra ànima constitutiva: formen part de la coalició el Partit Republicà Català, Els Verds - Alternativa Verda, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Catalunya Nació Independència, el Bloc Sobiranista Català i Solidaritat per la Independència. També hi participa l’associació Catalunya Acció, que en no ser partit no signa la coalició. Estem molt orgullosos d’aquesta coalició i de la unitat d’acció empresa per aquests partits amb l’objectiu comú de la independència. I ho estem perquè una cosa és crear un partit per canviar-te el nom i confondre l’electorat fent una coalició inventada (les coalicions es fan amb partits, no amb plataformes, segons la legislació electoral) i una altra reunir sota una casa comú persones amb orígens diversos però una voluntat molt clara: aconseguir la independència del nostre país.

- Està a favor de la legalització de la marihuana? I de la resta de drogues?

- Estem a favor de la legalització de la marihuana i d’altres substàncies en aquest moment il·legals perquè les conseqüències que paguem per la seva il·legalització són molt més costoses que les conseqüències de la seva legalització.
L’actual status el que fa és enriquir unes màfies que, sense escrúpols, es fan fortes amb el tràfic d’aquestes substàncies, afegint-hi altres tràfics (armes, persones...) a la seva activitat delictiva. Tampoc es garanteix mínimament que els productes consumits no estiguin adulterats amb substàncies encara més nocives per a la salut. Si destrueixes el negoci (uns preus que enriqueixen el crim organitzat i arruïnen els consumidors), destrueixes les màfies i el seu interès per aquest negoci. Això no implica que se n’hagi d’incentivar l’ús, sinó que al mantenir-los fora de la legalitat es mantenen unes estructures que en viuen que fan molt més mal que la pròpia legalització, que permetria uns preus que ja no fessin rendible el negoci i unes mesures sanitàries de les quals ara no disposem.

-Per què diuen o creuen que una majoria de CIU ens allunya de la independència?

- Si CiU obté una majoria absoluta a les properes eleccions, tindrà les mans absolutament lliures per fer el que cregui oportú en el moment que ho cregui, sense haver de rendir comptes fins al cap de quatre anys. La presa de decisions es prendrà en el si de la federació, cosa que farà augmentar el pes dels interessos creats i de sectors no independentistes que hi són a dins i fan negoci de l’autonomisme. Recordem que en aquesta federació un dels dos partits “no entén Catalunya sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya”, i que considera que “estat propi” no vol dir “independent”. Si això ho hagués dit el secretari general de qualsevol altre partit independentista seriós hauria estat destituït a l’acte.
En canvi, si existeix una representació important dels partits explícitament independentistes al Parlament, que pugui determinar la majoria, el procés cap a la independència és imparable. Els partits de govern només adopten decisions “arriscades” si no ho poden evitar: si els hi depèn la pròpia posició al Govern i la determinació de majories en el si del Parlament, s’afrontarà el procés de la forma que s’ha d’afrontar. Això no vol dir que desconfiem de les intencions de ningú: però cal una assegurança que, en cas de desviació, pugui rectificar el camí. I la millor assegurança en aquest sentit que es pot adoptar és que si vols independència, vota independència.

-Parlem molt del referèndum / consulta, i ja entenc que després de les eleccions hi ha d'haver reunions entre partits per definir-ho tot amb el màxim consens, però per saber a qui haig de votar vull saber la proposta concreta de cada partit. Quina pregunta proposa i quan creu que s'ha de fer?

- “Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent?”, referèndum a celebrar no més tard de l’11 de setembre del 2014.

- El seu partit no va voler donar suport al pacte fiscal que defensava CIU perquè deien que estava condemnat al fracàs. Creu que correm el perill que si CIU té majoria absoluta i el PP fa una oferta de pacte fiscal, que la farà, CIU s'hi agafarà i s'oblidarà del clam de la gent de l'11 de setembre?

- No vam donar suport al pacte fiscal i ens van tractar com un “bitxo raro” allunyat de la centralitat del sobiranisme que encarnaven CiU, ERC i ICV. No fa ni dos mesos d’això: afortunadament, la centralitat del sobiranisme s’ha desplaçat. Benvinguts.
La possibilitat que CiU aigualeixi el projecte amb un nou pacte fiscal és un risc que no ens podem permetre: ara l’opció no és un pacte fiscal (que, de fer-se, igualment incomplirien), sinó la independència. Hem creuat el punt de no retorn, perquè hem agafat l’Estat espanyol amb el pas canviat però això ja no els hi tornarà a passar. Tornar enrere és anar a buscar una Espanya més intransigent encara, i més espoliadora, que entendrà aquest gest com una rendició.
Aturar el procés independentista per a una nova proposta de pacte econòmic (portem cinc pactes diferents que, un rere l’altre, han estat “el millor pacte de finançament de la història”; cal repetir l’error una sisena vegada?) seria un frau que el poble de Catalunya no els perdonaria.

-Em preocupa molt el futur de la nostra llengua, especialment quan es pot constatar que en la majoria dels patis de les escoles de Catalunya (per sort no a Osona) la llengua que s'hi parla és el castellà, i és justament en aquests patis on trobem els catalans i catalanes del futur. El castellà ha de ser una llengua oficial o cooficial en el futur estat català?

- El futur Estat català ha de tenir una llengua oficial, el català, cooficial amb l’aranès a la Vall d’Aran. Amb tot el respecte a la diversitat lingüística de cadascú i, evidentment, prohibint qualsevol tipus de discriminació per raó de llengua.
Si no som valents en aquesta qüestió, s’avançarà en el procés de substitució lingüística, amb el perill que a mitjà termini el català desaparegui o passi a ser una qüestió folklòrica, com ha passat a altres països que han mantingut dues llengües oficials, la pròpia en situació de feblesa, i una altra de molt més parlada a nivell mundial que se l’ha acabat menjant (el cas d’Irlanda amb el gaèlic, per exemple, en haver mantingut la cooficialitat de l’anglès).
Llengua oficial vol dir que es té una empara estatal de la qual ara no disposem: si hi ha dues llengües oficials, una acaba prevalent sobre l’altra. El català no és una llengua minoritària, sinó una llengua que ha estat minoritzada durant molts anys a través de les prohibicions oficials de parlar-lo, de l’educació, de la repressió i del seu menysteniment. Si mantenim el castellà en rang de cooficialitat, ens pot passar que els mitjans de comunicació segueixin actuant igual, ignorant el català i a més produïts des de l’estat veí; que els productes es segueixin etiquetant igual, en castellà, per ampliar mercats i reduir costos; que se’ns segueixi administrant justícia per unes persones que ni entenen la nostra llengua i ens obliguen a parlar la seva; que se’ns exigeixin línies escolars separades segons les llengües i es segueixi atacant la immersió lingüística.
Els catalans sempre hem estat gent integradora i poble d’acollida. Però el català és un dels eixos fonamentals de la nostra nació i el seu caràcter de llengua pròpia i oficial a Catalunya, com a llengua vehicular i de prestigi, no es pot posar en qüestió.
No ens podem permetre perdre la nostra llengua.

-Tots els partits parlen de regeneració democràtica, transparència..., però si un polític/càrrec electe fos imputat en delictes de corrupció com hauria d'actuar el seu partit, i quina actitud hauria de tenir aquest polític envers la societat?

- El partit li hauria d’exigir les màximes responsabilitats per la gravetat dels fets que implica la corrupció, i hauria d’acordar el seu cessament immediat de l’activitat pública desenvolupada i en els càrrecs de partit que ostentés, un cop provada la seva culpabilitat.
L’actitud d’aquest polític davant la societat seria cosa del propi polític, però, en haver incorregut en corrupció, dubto molt que tingués una actitud responsable davant la societat: una actitud responsable passaria per no haver estat mai corrupte.

- Quines feines fa a casa?

- A casa tenim dos fills de vuit i sis anys, així que, amb la meva senyora, de feina no ens en falta. Ens distribuïm les tasques intentant ser equitatius, de manera que ella es dedica més a la cadena de la roba i la neteja, i jo em dedico més a la del menjar (fer el sopar i dinars el cap de setmana, anar a comprar al supermercat, parar la taula...). Ella deixa els nens a escola i jo els vaig a buscar (i a portar a extraescolars... quan no m’ho impedeix la feina), i mirem de compartir la col·laboració amb els fills a l’hora de fer els deures i estudiar. Tot plegat amb la inestimable ajuda dels meus sogres, sense els quals la vida ens seria molt més complicada, i és de justícia agrair-los-hi. Això sempre i quan no hi hagi unes eleccions avançades i estiguis en campanya electoral, que ho enreda una mica tot plegat...
Aprofitant que és la darrera pregunta, vull agrair a tota la família l’esforç addicional que han hagut de realitzar aquests dies de pre-campanya i campanya electoral. Sense el seu suport no hauria estat possible, i crec que són uns moments decisius per Catalunya: ara sí, ara toca, ara farem la Catalunya independent que tant hem somiat. Els somnis, si hi creiem tots, esdevenen realitat. Visca Catalunya Lliure.

- Què proposa per sortir de la crisi econòmica?

- Crear un estat independent que no sigui objecte de l’espoli fiscal (d’entre 17.000 i 22.000 milions d’euros anyals, fregant el 10% del PIB) que actualment pateix Catalunya, i que ens permeti reinvertir els recursos generats al país en la nostra pròpia economia i benestar. Amb estructures d’estat (i no un estat en contra, com fins ara) incentivar el creixement econòmic, la competitivitat i la creació d’ocupació (l’atur actualment és del 22,5%, l’atur juvenil supera el 50%) en base a diferents eixos, per tornar l’economia a un cercle virtuós de recuperació i creixement. Algunes de les mesures d’adopció immediata serien:
 A) Mantenir i millorar les prestacions socials (pensions, desocupació, renda de ciutadania, beques...). Una societat que no se sent segura del seu futur no crea, ni consumeix, ni creix. Invertir en educació i sanitat, construint aules dignes en lloc de barracons, eliminant el copagament i l’euro sanitari, recuperant les beques menjador, les beques de transport i augmentant les beques escolars, a més d’establir preus socials a les matrícules universitàries. Garantir una renda mínima de ciutadania per garantir també la cohesió social. Reformar el mercat laboral per protegir la seguretat al treball i en la continuïtat en la feina desenvolupada, el progrés i la qualitat en l’ocupació (la producció de qualitat mai es fa amb treballs temporals ni en precari), ampliant les cobertures a autònoms i pimes. En resum: tot el contrari del que s’ha estat realitzant amb la política de retallades que ha atemptat directament contra els més febles.
B) Invertir en recerca i desenvolupament, en coneixement i informació, en una producció d’alt valor afegit i qualificada que permeti ocupacions de qualitat. Suport als autònoms, micropimes, pimes, i a l’auto ocupació. Aval i crèdit estatals per a la posada en funcionament de projectes productius, ajuda estatal i protecció als emprenedors. Prestigiar la formació professional per a disposar de professionals d’alt valor.
C) Pla de xoc d’infraestructures que generi ocupació pública i ens connecti logísticament al món. Viàries (millora de carreteres i construcció d’una xarxa adequada, amb respecte al medi ambient), ferroviàries (corredor mediterrani i millora de rodalies, amb urgència, a més del desdoblament necessari de moltes línies), en aeroports ( “hub” a l’Aeroport de Barcelona) i ports (Barcelona i Tarragona com a grans ports logístics del Mediterrani).
D) Gestió adequada dels recursos públics, fonamentada en l’austeritat i el compliment de compromisos de pagament amb els proveïdors. Si cal retallar, retallem en càrrecs de confiança, en assessors i  en fastos innecessaris, però no comencem a acomiadar empleats públics necessaris per prestar un servei de qualitat.
E) Establiment d’una tributació adequada a la situació actual, amb una rebaixa de la pressió fiscal, tant a particulars com a empreses, que permeti reinvertir en consum i economia productiva. En aquest moment, patim una pressió fiscal de les més altes del món, absolutament desajustada als serveis públics percebuts.
És a dir, tot el contrari a la política de retallades i d’inseguretat laboral que no han fet més que contreure l’economia i augmentar l’atur: en moments de crisi (que també ho són d’oportunitat) les polítiques públiques han d’anar adreçades al creixement, a l’estímul de l’economia (no a reduir prestacions). L’economia iniciarà la fase de creixement quan millorin les perspectives: si es creu que la situació va a millor, s’inverteix, es consumeix, es construeix i es creix; si les perspectives són d’empitjorament de la situació, s’empitjora. Correspon a l’estat i als agents socials un canvi de dinàmiques i perspectives, que es fa invertint, creant, construint, no retallant. Això vol dir limitar les tècniques neoliberals i determinar una política econòmica més neokeynesiana, que prioritzi la recuperació i el creixement. És quelcom similar al que està adoptant Obama als EUA (acabaran amb un dèficit d’un 7% del PIB enguany), que mostren signes de recuperació, i contrari als dictats fins ara de la troica comunitària (limitar el dèficit, retallar cobertures, retallar els sous, apujar els impostos...), que amb les limitacions al dèficit i mesures draconianes d’ajustament, només ha aconseguit empitjorar (i molt) la depressió europea.
Els nostres propis recursos, a les nostres pròpies mans, ben administrats, farien de detonant del creixement, de Catalunya no una autonomia submisa i en procés d’empobriment, sinó d’una veritable Holanda del sud, eix industrial i comercial del Mediterrani, una economia pròspera que entrés en el cercle virtuós de la recuperació i el creixement del seu benestar. Encara que ara hi hagi dies que no veiem la sortida del final del túnel, l’economia és cíclica, i segueix la llei del pèndol: després d’una època de bonança, en ve una altra de recessió; quan ens trobem enmig de la crisi sembla que mai ens recuperarem, però hi ha un moment que el pèndol torna a girar. Potser perquè ens cansem de lamentar la situació, comencem a veure signes de millora, i tornem cap al camí del benestar. Si a més li donem una empenta amb l’estat independent, invertint els nostres recursos en l’economia productiva, i generant un projecte d’il·lusió col·lectiva, tornarem a estar al lloc que ens correspon, una de les economies capdavanteres no només d’Europa, sinó del món.

Jordi Brillas. Foto: Adrià Costa