El rector de Sant Hipòlit, Jordi Castellet, va deixar el seu càrrec el passat diumenge, dia 5 de febrer, per decisió pròpia del bisbe de Vic. La missa de comiat va ser seguida per molts fidels i també per alguns mitjans de comunicació d'àmbit nacional.

La resolució és fruit d’una operació econòmica “fallida i massa arriscada”del mossèn, tal com reconeix el mateix Castellet en una carta de comiat als feligresos que també ha sortit publicada al seu bloc. El rector va invertir l’any passat 200.000 euros en pagarés d'una de les empreses de Ruiz Mateos, de Nueva Rumasa, que ha fet fallida. Una part dels diners invertits eren de la parròquia. Castellet va fer l’operació sense el permís del bisbat.

Castellet, que ara té 42 anys, ha estat 14 anys al capdavant de les parròquies de Sant Hipòlit, Sant Esteve de Vinyoles, Sant Marcel de Saderra i Sant Genís d’Orís. Durant aquest període, tal com recorda el rector a la carta, a les parròquies s’han gastat 1.300.000 euros en obres, millores, col•lectes, accions de caritat i manteniment.

De moment, Castellet continuarà vivint a Sant Hipòlit, a l'espera que el destinin a una altra parròquia. A sota, us reproduim l'homilia de comiat que ell mateix va llegir aquest diumenge.

------------------
Homilia de comiat
Diumenge 5 de febrer de 2012

COMPRENSIÓ DEL MEU MINISTERI
seguint l’epístola d’aquest diumenge V-B. Pobre de mi que no anunciés l’Evangeli. 1Co 9,16-23

Aquest és un dia certament molt especial per a mi. Després d’haver compartit aquests catorze anys amb vosaltres, avui m’acomiado com a rector d’aquestes parròquies amb gran dolor per la meva part, també per la vostra, em consta, però també amb alegria i amb esperança.

Mirat fredament, catorze anys és molt de temps per a un rector jove. Quan mirem enrere no en podem estar ni molt  menys insatisfets: l’obra realitzada ha estat ingent i fins i tot difícil d’enumerar, en la distància del temps.

Quan l’anterior bisbe em va enviar a Sant Hipòlit, venia a una rectoria on no s’hi podia viure. El rector d’abans ja havia marxat per aquest motiu. Però a més a més hi havia els problemes que apuntava el campanar i també l’escola dels Sagrats Cors. Han estat aquests tres llocs els cavalls de batalla durant aquest temps.

Algú pot arribar a pensar que aquests dies que estem fent memoràndum, ens centrem exclusivament en qüestions materials i econòmiques però no és així. Al contrari, com diu la mateixa paraula, economia és la llei de la casa, la norma de la família. Segons com portes l’economia, estàs portant la família. I així és.

Per aquest motiu, quan parlem de la restauració de la rectoria o de l’obra del campanar o de la finalització de la teulada, estem parlant de la implicació que cada persona, cada família, ha tingut amb la vida parroquial de casa nostra.

La família que creu en el futur té empenta, té projectes, mira endavant.

La família que aposta per l’amor i la vida, porta fills al món i prepara el que vindrà, amb alegria, amb esforç, amb esperança.

I això és el que hem fet, perquè el que hem dut a terme entre tots els que hi heu volgut participar, ha estat consolidar i preparar la casa de Déu per al present i per al futur. Una parròquia que no cregués en el futur, en l’escatologia, tancaria. Es reclouria a la sagristia, convertiria l’església en un magatzem, en un garatge o en una cosa pitjor, deixaria que els degoters vencessin perquè ‘ja se sap!’ dirien. Avui no és el temps, ara no es pot, és que la gent no ho vol. La nostra terra coneix èpoques en què això ha passat i encara avui en paguem les conseqüències.

Al contrari. El temple parroquial, les seves instal•lacions, parlen de la fe del poble, de l’esperança, del treball, és una imatge patent de les pedres vives, que som cadascú de nosaltres, del temple espiritual que el Senyor basteix al llarg dels segles.

Quantes vegades no ens hem sentit orgullosos de sentir de forasters o de visitants, elogis sobre l’església del nostre poble. Perquè ahir, avui i sempre, és l’edifici emblemàtic del nostre poble, imatge i sagrament de la comunitat cristiana que hi viu i que continua anunciant l’evangeli enmig de la nostra societat: missatge de fe i d’esperança que en aquest diumenge sentiran, només en aquest mateix recinte, més de cinc-centes persones.

Al costat de l’enorme esforç que han suposat aquests capítols cal posar-hi la vida quotidiana de la comunitat parroquial: l’atorgament dels sagraments, la visita dels malalts, l’acció de caritat, les festes, la companyonia i l’amistat que s’ha anat teixint entre nosaltres i que, crec, ha augmentat els lligams de fe i de bona sintonia.