El quadre «Corpus de Sang», d'Antoni Estruch i Bros (1907). Foto: Arxiu ND.El músic i professor d'etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el vigatà Jaume Ayats, acaba de publicar el llibre-CD Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (L'Avenç), que sortirà a la venda dijous i es presentarà públicament el 26 d'octubre a Barcelona, en el qual assegura que l'himne de Catalunya "es basa sobre una melodia antiga, de caire eròtic, que cantaven els segadors d'arreu del país mentre segaven i volien fer-se veure davant de les pageses".
Els cabdills de les revoltes que els segadors van protagonitzar el 1640 a Barcelona, com el Corpus de Sang, haurien aprofitat aquesta melodia de temàtica pagesa i caire eròtic -"per tant, d'allò més popular", apunta Ayats- per afegir-hi una lletra similar a l'actual, que exaltés els ànims guerrers dels revoltats. "Des d'un punt de vista publicitari, podríem dir que va ser una gran estratègia de l'ideòleg d'aquesta fusió", exposa l'autor.
Segons Ayats, la versió eròtica que coneixien tant els segadors com la resta de la població abans de 1640 tenia estrofes tan picants com les següents:
"Segador bon segador,
voleu segar un camp de civada?
N'és sembrada en un hortet
la riera al mig hi passa.
De dies no hi toca el sol,
ni de la nit, la rosada.
N'és a sota el davantal,
la camisa me l'amaga.
Segador que hi segarà,
a genollons tindrà d'anar.
Entremig de dos comàs
i al mig de dues muntanyes."
D'altres variants de la mateixa cançó també contenien expressions com "Sega-me-la arran, tres pams enlaire!", d'altres explicaven amb tot de detall "com el segador se'n va a pixar i es troba la filla d'un argenter que li pregunta quantes garbes n'ha lligades, i aquest li respon que "38 ó 39, a la ratlla de 40"...".
Segons que ressalta l'autor de l'estudi, "totes aquestes lletres contenen unes metàfores molt boniques, d'un erotisme molt clar", en què es ressaltava que els segadors "eren gent ben dotada, perquè les noies se'ls miressin quan entraven a les viles".
Així, sobre la base melòdica d'aquesta cançó, els revoltats de 1640 hi haurien afegit una lletra molt similar a l'actual, així com la tornada, per aconseguir que les seves reivindicacions s'estenguessin per tot el país gràcies al boca-orella.
Recorreguts paral·lels
"La versió eròtica i la versió de guerra arriben perfectament vives al segle XIX, en paral·lel", explica Ayats a Nació Digital, per bé que la versió eròtica gaudia de molta més popularitat que la militar.Per evitar que es perdés, a principis de segle, el filòleg Manuel Milà i Fontanals va publicar la lletra de la versió guerrera a partir del testimoni oral de la mare de Jacint Verdaguer, però sense especificar-ne la melodia.
Anys més tard, el 1880, el compositor Francesc Alió va topar-se amb l'escrit de Milà i Fontanals i va tornar a ajuntar aquella lletra guerrera amb la melodia de la cançó eròtica que li va cantar el canonge Jaume Collell. "Alió va veure que una i altra versió casaven completament, i les va tornar a mesclar", exposa Ayats. De fet, oficialment, es considera que Alió és l'autor de la música de l'himne actual.
És a partir de llavors, i sobretot gràcies a la intervenció del tipògraf d'ideals llibertaris, maçons i espiritistes Emili Guanyavents -que va fixar la lletra actual-, que Els Segadors van esdevenir un veritable himne nacional, difós sobretot pels cors obrers estesos arreu de Catalunya.
Així va ser com, ja a la I Guerra Mundial, La Marsellesa i Els Segadors van ser pràcticament himnes sinònims per als partidaris dels aliats, assenyala l'autor, i el Parlament va declarar-l'ho himne oficial de Catalunya el 25 de febrer de 1993.
Segons Ayats, la versió d'Els Segadors que es coneix com a històrica -la que a la tornada proclama "Segueu arran, que la palla va cara!"- en realitat data de 1951, sobre la base de la lletra de Guanyavents, "per mirar d'evitar la censura franquista".
Sigui d'una manera o d'altra, la versió primigènia de caire eròtic va anar perdent força durant tot el segle XX, fins ara. Tot amb tot, Ayats apunta, emocionat, que encara ara l'ha pogut sentir cantada de viva veu per part d'avis pagesos que la recorden. "Semblen elements d’una ficció, però són dades del tot certes. No és un objecte d’una història passada sinó que és un artefacte actiu en l’imaginari present", conclou.