Aquest dissabte vaig estar al sopar de fi de curs de l’escola del meu fill, a Tona. Érem unes 400 persones, assegudes en taules a l’aire lliure, a fora el patí. Amb aquesta, ja deu ser la setena o vuitena vegada que hi assisteixo.

Enguany em va sorprendre un fet que no s’havia produït en les passades edicions. Els fumadors que tenien ganes de fer una cigarreta s’aixecaven de la cadira i es dirigien a la porta de sortida del centre, a uns 10 metres d’on hi havia les taules. En alguns moments, el punt va  congregar una bona colla de fumadors i va recordar els exteriors de molts restaurants o bars, amb els clients enganxats a una cigarreta fent fum.

Té un cert toc esperpèntic això de que els mateixos fumadors considerin que no poden fumar a la taula, a l’aire lliure, i es dirigeixin a un racó, a pocs metres, on no els vegi massa gent.  Si volguessin complir al peu de la lletra la nova normativa, diria que haurien d’anar a fumar a uns 40 metres de l’escola, ja que no està permès fer-ho a les immediacions dels recintes escolars.

Entre una cosa i l’altre, no entenc massa la postura d’aquests fumadors. Suposo que té que a veure amb la “criminalització” que estan patint per part de la societat i que, ells mateixos, ja assumeixen fins a les últimes conseqüències. Només així s’entén que uns pobres pares s’hagin d’amagar, avergonyits i acomplexats, per poder fer una cigarreta a l’aire lliure.