Foto: David Ruano

El dissabte passat 2 d’abril, els voltants del Teatre Cirvianum de Torelló s’anaven omplint d’estranyes criatures, frics i algun lletraferit, a més del seu públic fidel que es disposaven a veure el nou espectacle d’Albert Pla, “Somiatruites”. Per aquesta ocasió especial dedicada als pensaments previs a quedar adormit, Pla comptava amb l’irrepetible Pascal Comelade, que l’acompanyà meravellosament bé amb els seus pianos (de cua i de joguina). A més, l’orquesta somiatruites era complementada per David Sáenz de Buruaga, baix, ,loops i samples, i el virtuós Jordi Busquets a la guitarra elèctrica (que ja fa temps que secunda a l’altre astre de la gresca catalana, Quimi Portet. No en va entre el públic s’hi trobava també el seu company de gira amb Portet, el bateria Charly Oliver).

Prèviament, a Can Pietx, Oliver i els membres de l’orquestra sopaven una mica i la feien petar tranquil•lament mentre esperaven l’hora de sortir a torejar.

La posada en escena era entre onírica i surrealista, i va sorprendre a un públic entusiasmat d’entrada, amb la presència dels  Farrés Brothers manipulant els titelles (DJ Crepúsculo i les siameses Superglue) que feien constants gags. En un moment determinat de l’espectacle Pla es riu de sí mateix posant-se uns llums frontals i endinsant-se entre les files del públic que abarrotaven el Teatre fins a dalt, es dóna compte que se li ha acabat el recorregut i torna a baixar entre un garbuix de paraules entre surrealistes i accelerades. La gent es fa un fart de riure amb les seves ganyotes i la seva naturalitat a l’hora d’actuar i d’autoanomenar-se loco.

Tot i aquest bon inici, amb la sorpresa del clima atmosfèric generat, la riquesa de la posada en escena i les primeres grans cançons com “Somiatruites”, les cançons més serioses (majoritàriament en castellà i tractant temes com la mort) alenteixen una mica el ritme i trenquen la potència inicial (es passa a fase RAM).

Però al cap de poc, una sèrie de perles com un coit d’uns recent casats amb el nuvi acabant mort sobre el piano de Comelade, i una broma eròticofestiva amb la follada a l’Antònia Font en un avió camí a ses illes redrecen el rumb d’un genial concert. Cal tenir en compte que Pla ha publicat recentment amb Joan Miquel Oliver una petita entremaliadura anomenada “Concert a París”.

Anàlisi a banda mereix el dard enverinat amb que Pla se’n fot dels nous artistes que canten en la llengua de Llull sense dir res:“Na na na na quin gran plaer cantar en català”. Per mi pot fotre i enfotre’s del què vulgui, està clar que de genis d’aquest talent i amb aquesta mala llet no en surten cada dia. Recolliran el guant els “bons nois” del pop català? Ho dubto vista l’anterior referència ignorada a un altre monstre com és Pau Riba.