Burgaya: «El balanç de l'equip de govern de Vic és magnífic»

Josep Burgaya: «El balanç de l'equip de govern de Vic és magnífic» . Foto: Adrià Costa

Ahir a la nit els socialistes osonencs van gaudir: l'auditori del Sucre es va omplir amb unes 250 persones per escoltar el cap de llista del PSC per Vic, Josep Burgaya, en un acte que constitueix l'inici de la precampanya electoral. El balanç dels quatre anys de pacte de govern a l'ajuntament va merèixer les més grans lloances del líder socialista.

No va deixar lloc a cap dubte: si els resultats acompanyen, tot indica que la coalició es repetirà. Burgaya no vol disputar el lideratge polític a l'alcalde Josep Maria Vila d'Abadal, i aquest no prescindiria del PSC al govern encara que la futura composició del consistori li ho permetés. Burgaya es va mostrar convençut que el treball conjunt de les dues grans forces polítiques és el que ha fet possible el "magnífic" balanç d'aquests quatre anys de govern.

I una revelació inèdita: segons el candidat socialista, el pacte bilateral de govern ja estava amanit abans de les darreres eleccions municipals, i no es va fer per contrarestar l'ascens de la Plataforma per Catalunya com a mostra de feblesa. "Qui digui això, està dient una mentida", rebla Burgaya.

L’eix CiU-PSC, més fort que mai
 
Només començar, l’orador ja va donar les claus de la vetllada: “No hem vingut aquí a dir que tot el que s’ha fet ho hem fet nosaltres, ni que els nostres socis de govern, sense nosaltres no haurien fet res”.  Efectivament, no es va anar a marcar perfil propi i l’oferta electoral socialista, tant la dels quatre anys vençuts com la dels que vindran, forma part d’un paquet únic amb la de Convergència i Unió. Ni una paraula de crítica cap a la federació nacionalista. “Compartim tot el que ha fet l’equip de govern de Vic”.
 
I fins i tot en un passatge, l’entonació de Burgaya –potser per un episodi de mimetisme polític- va derivar cap a l’arrossegament quasi musical de les frases que es vol destacar, en el més pur estil Vila d’Abadal. Per un moment, va semblar com si el Cavaller de Vidrà estigués amagat rere l’escenari i fos ell qui parlés.
 
Ep, cap problema! Perquè el secret de l’èxit de l’equip de govern CiU-PSC és justament aquí, segons Burgaya: en l’aliança de les dues grans forces, que va tenir la virtut d’obrir les portes de les administracions superiors i pacificar l’ambient polític de la ciutat.
 
Un cop formada l’aliança, les tasques bàsiques han estat modernitzar Vic, posar ordre al creixement urbanístic excessiu i desordenat, afrontar els problemes de convivència i lligar el nord amb el sud de la ciutat. “Hem aconseguit unes inversions històriques de 150 milions d’euros, quan en l’anterior legislatura només havia estat de 40”.
 
Les mesures concretes? Doncs el replantejament urbanístic, la creació de sòl industrial, la projecció a l’exterior, la Universitat, la consolidació de capital cultural, el pla d’inversions... “Cada any ens visiten un milió de persones per les activitats firals”, va deixar anar Burgaya amb satisfacció. El resultats del pacte de govern són tant positius, tan magnífics i la societat vigatana els percep tant així, sempre segons Burgaya, que tot seguit va córrer a assenyalar que “no vull que soni a pedant, o a un excés de supèrbia”.
 
Tanmateix, un toc d’alerta, perquè la situació podria complicar-se. Vic podria tirar enrere. No tot està consolidat. L’orador no entra en detalls.
 
Els extrems radicals que es necessiten
 
Dues estirades d’orelles i dues trompades. Les primeres van anar pels mitjans de comunicació, esmentats només dues vegades, i en sentit negatiu, per haver participat en el “linxament de què vam ser víctimes pel cas del padró”. Però cap esment que la direcció política del linxament la van portar els “amics espanyols”, amb Zapatero i De la Vega al front, i amb el suport del tripartit català. Oblit total.
 
Un altre clatellot va ser per al soci petit de govern, els atrotinats republicans. Un esment de passada, sense citar-los pel seu nom, just per assenyalar que “a vegades hi ha qui vol fer-se el murri, i fer politiqueig” per atribuir-se des dels mitjans les actuacions que són de tots. Sense mala bava, pecat venial. I un advertiment per al futur: que els socialistes, com que són gent seriosa, només pacten amb gent que es prengui la política seriosament i compleixi els seus compromisos.
 
Les crítiques més dures van ser per als grups xenòfobs i per als qui “volen anar de salvador dels immigrants i en fan una utilització política sense donar solucions al problema”. Enfront els primers, els socialistes no faran cap pas enrere. Cap esperança per als votants socialistes que esperin canya al moro: “Aquí no hi ha immigrants, hi ha nous ciutadans, que tenen els mateixos drets i obligacions que tothom”.  Pel que fa als  altres –que serien ICV i la CUP, sense esmentar-los...- Burgaya els va acusar de formar part “dels extrems que es necessiten i s’alimenten” amb els xenòfobs.  S’esperen rèpliques enfurismades en els propers dies.
 
Ja tenim programa
 
Mirem cap al futur, au. Burgaya va tenir la cortesia –o la imprudència?- de desvetllar quines seran les línies mestres del programa electoral del socialisme als comicis del maig: “El ciment ja no toca, la modernització ja està feta: ara toca les persones, crear oportunitats i donar benestar”. L’obstacle colossal per tirar endavant aquest objectiu és la crisi econòmica, és clar. Per tant, cal reactivar l’economia i combatre l’atur. Dues grans operacions: l’illa càrnia del Bruguer i el parc científic i tecnològic. I un pla d’actuacions ciutadanes: gran remodelació del barri de l’Estadi, actuacions de cohesió al barri dels Caputxins, promoció del comerç de proximitat als nous barris, gran parc urbà al puig dels Jueus, més policies (per assegurar la convivència), ma dura amb els enemics del civisme (“patim una brutal destrucció de mobiliari urbà per part de joves...”), consolidar fires emblemàtiques, promoure una gran oficina comarcal de turisme, potenciar la marca dels museus de Vic, pla d’ascensors als edificis, lluita contra a l’exclusió social, afavorir els lloguers subvencionats i reforma administrativa municipal. Au, som-hi.
 
Un vigatanisme progressista?
 
La fase final del discurs –de poc més d’una hora de durada, sense alts ni baixos, ben construït i ben desgranat, amb notes i prou- va aportar un intent incipient de formulació del que podria ser un futur “vigatanisme socialista”. Atès que la patent en aquest tema la sol ostentar Convergència i Unió –Vila d’Abadal invoca els furs, la tradició, els besavis. l’ànima d’En Merma, etc.- Burgaya va entonar un cant tel·lúric a aquesta ciutat, tan denostada en altra època pel progressisme local: “Aquesta ciutat té una singularitat i unes possibilitats que no les veig en d’altres ciutats. Vic pot ser el que vulgui. A Vic, una bona idea i una mica ben gestionada, és un èxit segur. La marca Vic té una força com cap altra ciutat del país”. També va sumar-hi una cita del doctor Junyent, el llegendari personatge que no sentíem citar en política des dels temps del moviment antiparquing de la Plaça.
 
I seria per tot això que “les meves ganes de continuar són absolutes. No se m’acut cap altra cosa a la qual dedicar els millors anys de la meva vida, que són els que vindran, a aquesta ciutat”. Superats, doncs, els dubtes de l’any passat sobre unes temptacions de plegar.
 
Llacunes del discurs. N’hi va haver. Se suposa que ben mesurades. Cap al·lusió a temàtiques d’abast nacional, en un moment dolorós per al socialisme català. Cap referència tampoc al context de país, a l’espoli fiscal. Cap esment a la llengua catalana. Ni a les previsibles reaccions dels ajuntaments davant les retallades. Ni a les reaccions que pugui tenir la ciutadania quan aquestes retallades li caiguin al damunt. Comprensible.
 
Resum final. Bon ambient. Discurs interessant. Socialistes animats, com feia temps que no els vèiem. Presència massiva de militància comarcal. Amb alguna absència comentada als passadissos: l’exdiputada Flora Vilalta. I els germans alcaldes del Voltreganès, bé que algun es va excusar.. Encaixada amical de Burgaya just a l’acabar al discurs amb el president del Consell Comarcal (i que n´és de bon professional en Miquel Arisa, sempre al lloc just fent el paper que toca).
 
Al carrer, els periodistes no sabíem si havien estat en un acte del PSC o de l’ala esquerra de Convergència. O d’uns masovers del Cavaller del Vidrà.
 
Però és igual: aquests dilemes eren propis del segle XX. Ara som al segle XXI, i si les coses funcionen i Vic va tirant prou bé i com pot enmig la tempesta mundial, què importen les sigles?  Si a algú no li agrada, que se’n vagi viure a Manresa.

Foto: Adrià Costa