Els oradors de l'acte aquest vespre a Taradell. Foto: QS/ND

Taradell, darrer divendres d'agost a les vuit del vespre. Un centre cívic batejat com a Can Costa i Font, un edifici que encara manté l'estructura de fàbrica. El municipi és un poble benestant, amb tanatori inclòs i dominat des de fa anys per Convergència i Unió amb majories absolutes, enmig de la plana de Vic. Unes quatre-centes persones omplen una sala per veure com neix una cèl·lula local de Solidaritat Catalana per la Independència. L'acte presentat per l'escriptor Antoni Pladevall té com a ponents tres primeres espases de la coalició: Toni Strubell, Hèctor López Bofill i Uriel Bertran.

“Dignitat”, “Patriotisme” i “llibertat” són les paraules més utilitzades. Brega i canya als partits de disciplina espanyola i per descomptat, catalana. ERC i CiU són tractats de poc menys que “traïdors”. Referències indirectes al seu competidor: Reagrupament. Però el nervi principal és el recordatori de la història de Catalunya. Toni Strubell ho resumeix clamant: “Els grans canvis de Catalunya, les grans transformacions han vingut de moviments de darrera hora, que copsen una voluntat popular”. El record de l'Avi Macià envaeix i tenyeix el discurs.

Són un moviment electoral que neix, en paraules de López-Bofill, de la “dignitat”. “Tenim la força de les consultes i ara és hora de la llibertat”. El públic escolta. I els oradors diuen el que el públic vol sentir. Èpica, retòrica i llibertat contra partit, oratòria de gestió i negociació. Independència o mort, potser no tant, però sí independència sense por a perdre. “Som electorals, guanyem o no guanyem, tenim entusiasme i lògica” rebla Strubell, fins ara reagrupat.

Bertran fa el paper que li pertoca explicar en quatre apunts que el camí a la independència és fàcil. Moviment de darrera hora per evitar que “el poble català mori, per evitar que el matin”. Macià encara inspira el catalanisme. La presa és mala consellera però també és cert que la història canvia a cops. El dia de les eleccions es veurà si l'independentisme de caixa o faixa té força. De moment, el discurs el tenen, i el record de Macià refreda la por a la improvisació. Els aplaudiments són sonors. La processó és llarga i el ciri, en política, molt curt.