Julio Moreno, un veí de 61 anys del barri de Montserrat de Torelló, va salvar la vida el dissabte passat, dia 19 de setembre, d'una nena de tres anys que va caure des del balcó d’un quart pis. Els dos van resultar il•lesos.

Els fets van succeir cap a quarts de 7 de la tarda, en un pis del carrer Núria. Moreno estava passejant pel carrer. Mentres, una nena petita jugava penjada als fils de penjar roba d’un balcó d’un quart pis. Tot plegat, la nena va donar una tombarella, va quedar penjada del balcó i, uns instants més tard, es va precipitar al buit. Moreno va veure tota l'acció i va poder atrapar-la al vol, salvant-li la vida.

A la foto, Julio Moreno, des del balcó del seu domicili. Darrera seu es pot veure el balcó amb una antena parabòlica, que és des d’on va caure la nena. Osona.com ha parlat amb el nou heroi del barri de Montserrat.

- S’ha convertit en una persona popular.
- És una tonteria. És la cosa més normal del món, no sé perquè se li ha donat tant rebombori.

- Expliqui’ns una mica com va anar tot.
- Jo estava passejant just per sota del balcó dels meus veïns quan vaig veure la nena penjada del balcó. Només s’aguantava pels dits i li balancejava tot el cos. La nena no plorava ni res.

- I vostè què va fer?
- Em vaig espantar molt. Vaig començar a tocar timbres per avisar si hi havia algú al pis que pogués ajudar-la. Com que vaig veure que ningú no contestava, em vaig preparar per recollir la nena si queia i esmorteir el cop. La vaig cridar perquè mirés de pujar al balcó i llavors va ser quan va començar a plorar.

- I llavors va caure...
- Va ser qüestió de segons. Es va precipitar al buit i vaig poder-la atrapar al vol, amb els braços. Va baixar de cap. La vaig poder agafar de cap per avall i tot el seu cos em va colpejar la cara i el cap.

- El que és sorprenent és que no es van res.
- No. Només algun petit cop i poca cosa més. Jo ni tan sols vaig anar a veure el metge. La nena sí que hi va anar, però tampoc tenia res.

- Hi havia més gent amb vostè?
- Més tard es va anar congregant força gent, però quan va passar només estàvem jo i una veïna, que també ho va veure.

- Com va reaccionar la nena?
- Es va posar a plorar desesperada. La nena cridava i a mi em tremolaven les cames de por. Vaig avisar la Carmen, una veïna, i li vaig donar la nena. Amb l’ensurt que jo portava a sobre, la nena encara plorava més.

- La Guàrdia Urbana diu que la nena estava sola al seu domicili.
- Sí. El seu pare no va trigar gaire en arribar, només un parell de minuts. Havia anat a comprar alguna cosa.

- Què li va dir el pare?
- En el moment que va passar tot, poca cosa, hi havia molta confusió. Llavors, el diumenge va venir a casa a donar-me les gràcies.

- M’han dit que vostè treballa a la funerària.
- Sí, és veritat. Com són les coses, oi? Si tot no hagués tingut un final feliç, potser aquesta nena me l’hauria trobada en un altre lloc.