Osona.com: Fòrum - Cròniques des d'USA

Nom: Roser Iborra Plans

"QUAN ELS PRESOS PLOREN DAVANT NOSTRE..." Philadelphia 18.- Avui hem tingut sort que no han tret els gossos. Ni a l'apacament ni a control d'entrada a la presóde SCI Greene. Ja m'havien avisat que aquest any trobaria alguna innovació epressiva. Per això es nostres amics dels MOVE de Philadelphia, mentre preparavem la visita,m'havie preguntat si tinc algun problema amb els gossos, alguna mena d'al·lèrgia. Resulta que des del passat mes de març s'han instal.lat controls especials per a l'entrada dels carcellers, perquè hi ha sospites que ells mateixos entren la droga a la presó. I no podia endurir-se la situacio per als carcellers, sense que al mateix temps s'endurís per als advocats, amics i familiars, de manera que ara, enarribar a la presó on hi ha el Mumia, et pots trobar que et fan passar a una habitació, t'asseuen en una cadira i et passegen un gos per davant i per darrera. Si el gos és dels grossos i aixeca una mica el cap, les seves dents poden quedar a l'alçada del teu nas. Avui no ens ho han fet. Potser perquè la Pam Àfrica i jo anem acompanyats de tres membres de la "Pennsylvania Prison Society", una organització humanitària d'amics de les persones preses, que són molt respectats, aquí. Però el que si que hi ha són els cartells fixos, on adverteixen i expliquen als visitants --amb dibuixets i tot-- en què consisteix la prova, per veure si algú té massa por i això el fa renunciar a la visita. En fi, una raó més per entendre les paraules de benvinguda que el Mumia ens dirigeix en l'entrar: "Welcome to Hell!" (Benvinguts a l'infern). Emmanillat amb les mans a davant, amb la inevitable granota de color taronja, amb ulleres i amb les rastes que gairebé li arriben als peus. Amb l'etiqueta al pit "Jamal-AM-8335". La Pam el posa al corrent de les últimes gestions, a nivell polític i sobretot amb els francesos: hi ha un grup d'alcaldes de municipis dels voltants de París, que han de venir al setembre a visitar-lo i a fer campanya per Philadelphia. A Nova York, l'altre dia, hi va haver una festa per l'aniversari del Fidel Castro. Hi va anar molta gent. La Pam hi va ser present i hi va informar de la situació actual del cas Mumia. Parlant d'aniversaris, avui entre els mitjans alternatius d'aquí tambe se celebra l'aniversari d'un líder historic del moviment nacionalista negre de Jamaica, molt actiu durant els anys trenta del segle passat, Marcus Garvey. Hi ha un simpatitzant dels MOVE, a Philadelphia, que ha publicat un llibre que es diu "The quotable rebel" i consisteix en un recull de cites de persones (sobretot americanes, del Nord, del Centre o del Sud) que s'han distingit per la seva trajectoria revolucionària. I en Marcus Garvey hi és al.ludit repetidament. Constato una vegada més que poc que en sabem, els europeus, de la història americana de veritat. I viceversa. En Mumia ja ha llegit el llibre. Va sortir l'any passat i els editors de seguida li van enviar a la presó. Diu que se sent orgullós del fet que també hi han inclos diverses cites seves, dels seus propis llibres. Està molt al cas de les últimes publicacions, perquè va passar el mateix quan li vaig parlar del llibre d'en David Gilbert, "No surrender", aquell pres polític que vaig anar a veure la setmana passada al nord de l'estat de Nova York. En Mumia ja l'havia llegit i només fa un any que s'ha publicat... 'SUGARBEAR LARK, AM-4192" Els visitants anem entrant i sortint dels locutoris. perquè els de la Pennsylvania Prison Society també han demanat per entrevistar-se amb altres presos. És així com em fan conèixer una altra persona tancada al corredor de la mort. Es tracta d'un altre negre, per descomptat, que no es treu en cap moment el barret àrab que porta orgullosament. És el senyor Sugarbear Lark (AM-4192). "Quan em varen posar el número a mi, varen jugar amb les xifres de l'any que diuen que Cristòfor Colom va descobrir America. Quina bestiesa, això del Descobriment! No? Va ser el 1492, Oi? Qui va descobrir a qui? Un genocidi monstruós, és el que varen fer." En Sugarbear és el pres que va plorar davant meu. Un dels pocs que ho han fet durant tota la meva vida professional. I no ho va fer perquè parlés o pensés en el seu propi cas, que d'altra banda és prou trist, com tots els casos d'aquí. Ho va fer parlant de tota aquella gent --que ha vist per la televisió-- fugint dels pobles i ciutats del sud del Líban. "És massa destrucció i massa impotència, la que sento." L'altra persona que està amb mi, del costat de fora del locutori, després m'explicarà que en Sugarbear normalment és una persona alegre --molt alegre, si es tenen en compte les circumstàncies en què es troba-- i precisament en aquests últims temps té motius legals per a estar-ho, ja que el seu cas ha de ser revisat el proper sis de novembre i potser li anul·laran la pena de mort, justament en base a un dels motius que tambe es dóna en el cas del Mumia: el tribunal ara no pot deixar de reconèixer que algunes persones negres, que formaven part del jurat que el va condemnar, foren anti-constitucionalment apartades únicament perquè no tenien una postura prou dura en favor de la pena de mort en general. Sugarbear, que és a la presó des del 1980, m'explica també que li falten només sis mesos per arribar als vint-i-set anys que va passar a la presó en Jerónimo Pratt, un altre negre revolucionari, que va sortir en llibertat el 1997 i que jo vaig conèixer personalment aquell any, en assistir a les sessions del Tribunal Internacional dels Pobles, en defensa del Mumia. És un dels poquíssims casos en què el govern dels Estats Units no va poder deixar de reconèixer que s'havien equivocat... després de 27 anys d'estar a la presó. "HIZBOLLAH ÉS RESPECTAT, ADMIRAT, ESTIMAT..." Torno al locutori del Mumia i li explico que en Sugarbear plorava en relació a l'Orient Mitjà. En Mumia, com sempre, ja ha realitzat la seva anàlisi, a partir de la situació creada després del final oficial de les hostilitats. La seva conclusió és que Hizbollah ha vençut políticament, ha sortit reforçat de l'última guerra. És més respectat, admirat i estimat que mai. Ara que la gent els ha vist reconstruir les cases --enderrocades per les bombes sionistes, regalades pels iankis-- des del mateix dia següent a l'alto el foc. Aquest alto el foc que Washington i Tel Aviv no varen acceptar fins que no s'adonaren que cada dia que passava era més gran la infàmia que estaven cometent i més alta la moral de Hizbollah... "Quina diferència, entre aquests joves militants islamistes i els nostres marines a l'Irak. Només tenen en comú la joventut, però et pots trobar marines molt joves que de vegades han passat directament de matar milicies islamistes en un video joc domèstic de qualsevol suburbi de gran ciutat, a matar i violar de veritat civils irakians. I tant una cosa com l'altra la fan sense comprendre res..." En Mumia també s'alegra del fet que les converses de pau entre l'ETA i el govern espanyol continuïn. I comentem aquella portada del New York Times, que es va referir al general Mena Aguado i a altres militars colpistes de l'Exèrcit espanyol com a troglodites, quan el mes de gener passat es varen insubordinar contra el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. I sortim, com sempre, més animats del que estàvem quan hem entrat, però pensant en les set o vuit hores que ens esperen a la carretera, fins arribar altre cop a Philadelphia. Aquesta vegada, peré, és la primera que hem aconseguit que ens permetessin entrar a la presó amb paper i bolígraf. Ajudarem la memòria amb les nostres notes, que hem pogut prendre gràcies a les gestions previes que va fer l'actual advocat d'en Mumia, el senyor Robert Bryan que, per cert, està molt ben disposat a venir per Europa a explicar les perspectives del cas. (Signat: Francesc Arnau i Arias.------------------vuitena cronica-------------------------18-8-06)

Novena crònica, des de Filadèlfia	20/08/2006 - 11:16:15

Nom: Roser Iborra Plans

LES VACANCES DE L'ESPUNY, L'EMPORDÀ I ELS CONDEMNATS A MORT ALS USA Novena Crònica des de Philadelphia.------------------------------------------------19-8-06 Philadelphia 19.- Avui, a la preso d'alta seguretat de SCI Greene, a l'oest de Pennsylvania, hem rigut molt amb Mumia Abu-Jamal (el periodista afro-americà condemnat a mort des de 1982, acusat d'haver mort un policia blanc). Li he explicat que m'ha arribat l'opinió de Jaume Espuny, aquest de "El 9Nou", sobre les cròniques que estem difonent des dels USA. Diu l'Espuny que està en contra del fet que jo escrigui tot això. Que ell fa les seves vacances a l'Empordà i que no ho va explicant a tothom. Aprofito per explicar-li a en Mumia on és i com és l'Empordà, li evoco Josep Pla, i poso sobre la taula el concepte de periodisme que últimament promociona l'Espuny. I el Mumia em diu: "aquest paio almenys deu ser del PP". I jo que li faig: "No, home no. Del PSOE potser sí... almenys aquest dóna la cara. No fa com alguns anònims que surten al fòrum d'osona.com, per posar en evidència la seva ignorància..." En Mumia comprèn el fenomen d'internet, però no ha tingut oportunitat mai de navegar-hi. Mai no li han permès l'accés a un ordinador. Des de fora, això sembla un impossible. La gent no se'n fa a la idea. En Mumia rep contínuament desenes i desenes de disquettes, que li arriben per correu normal, procedents dels cinc continents i enviats per persones de bona voluntat, que pensen que així li faciliten la lectura, la comunicació. Però no, ell no en pot fer ús de cap manera. Aquesta és una de les finalitats de les presons: aturar la vida de les persones preses. Però ve't aquí que em trobo defensant l'Espuny dins d'una presó nord-americana. I com a defensa he hagut d'argumentar que deu ser del PSC-PSOE... Ara recordo que també el vaig defensar molt de gust en una altra ocasió, a l'octubre del 2004, en un article d'opinió contra la policia local de Torelló. Per cert, que és l'últim article que m'han publicat aquests de "El 9 Nou". I ja farà dos anys. Però vaja, després de tot es un bon noi, aquest Espuny. Algun dia li he de demanar que escrigui alguna cosa sobre les seves vacances a l'Empordà. No per publicar-ho a "El 9 Nou", sinó senzillament pel gust d'escriure-ho i que nosaltres ho poguem llegir. Que ens sembli suficientment interessant com per dedicar-hi el nostre temps... TOT AIXÒ VA COMENCAR A NUEVO MEXICO. - La conversa sobre l'Espuny ha estat interessant. M'ha servit per completar-li al Mumia la formulació del context social en què ens movem a Catalunya i a l'Estat Espanyol, aquests que de vegades som al.ludits a"El 9 Nou" com a "antisistema". Però en Mumia treu altres temes, diu que no em preocupi dels "espunys" i que tingui en compte que, si ha pres una postura sobre les nostres cròniques, això vol dir que les ha llegides, que li han interessat una mica... almenys. En Mumia està llegint ara coses sobre les guerres imperialistes anteriors, que havien provocat igualment els Estats Units. Em diu que tot això va començar amb la invasió de Califòrnia, Colorado, Texas, Nuevo Mexico, territoris que abans eren de Mexic, però que foren annexionats pels iankis, guerra rera guerra. I això va continuar quan la seva voracitat els va portar el 1898 a atacar les Filipines, a l'Àsia. Es curiós que el president USA d'aleshores, un tal McKinley, ja explicava als seus conciutadans, als seus electors, que havia ordenat la invasió de les Filipines per mandat diví. Que Déu li havia fet saber que aquesta era la missió que els USA tenien encomanada, en aquella època. I que per això havia enviat les tropes cap allà, a portar la democràcia i la paraula de Déu a aquells indígenes, que encara no eren prou feliços... I aquestes paraules són les que li hem sentit, més o menys, al Bush. I no fa gaire, en relació a l'Afganistan, l'Irak..."Aquest déu que tenen aquests tios deu ser un déu molt bel.licós, molt sanguinari! Un déu que no té res que li agradi més que una bona guerra. Una guerra en sessió contínua, en aquesta o en aquella part del món." "Ara ja s'han hagut de retirar del Líban. Tot el món se'ls ha tirat a sobre. Sembla mentida que no ho entenguin, però sobretot, sembla mentida que no n'aprenguin, de l'experiència. Varen començar una guerra a l'Irak, que no ha cessat de vietnamitzar-se. He rellegit algunes de les crítiques contra la guerra del Vietnam, dels anys seixanta i setanta del segle passat.. Si canvies en aquells escrits el nom del país, si hi poses "Irak" en lloc de "Vietnam", és com si les crítiques haguessin estat escrites ara mateix, el segle XXI... Això és la lògica de la retirada, perquè han d'acabar retirant-se d'allà. Ho saben... doncs que ho facin ja ! Que no havien que haver-hi anat mai, a l'Irak. Ni a l'Afganistan. Ni al Vietnam !" "VÉS-HI, MATA UNS QUANTS IRAKIANS I PODRÀS CURSAR ESTUDIS AQUÍ..." En Mumia critica el missatge que, des del Pentàgon, escampen pels suburbis de les grans ciutats i de la Nord-Amèrica rural i profunda. Es dirigeixen als joves que no saben què fer, que encara no estan enganxats a l'heroïna: "Vés a la guerra, mata uns quants irakians i procura tornar viu. Només així podràs ésser algú a la vida. Només així podràs estudiar. Treure't un títol, encara que nomes sigui de grau mitjà... per poder accedir a un lloc de treball, que et permeti explotar els altres, viure bé, perquè es tracta de viure bé. Viure millor que la gent que ja coneixes al teu barri, la gent del ghetto... Si no, ja saps el que t'espera: l'atur, la droga dura, la presó o la mort, directament..." En algun moment de la conversa parlem de la ministra de Defensa, la Condoletzza Rice. "Pobra Condy!" -diu la Martha, una de les persones de la "Pennsylvania Prison Society", que també és amb nosaltres al locutori. "Quan s'adoni de veritat del que està fent. Del que li fan fer! Li feien dir que no era el moment per a l'alto el foc! I la gent continuava morint al Líban... Aquesta noia caurà de copFins i tot té gent dins de la seva pròpia família que li estan advertint. Gent que és progressista i que l'està avisant..." En Mumia recorda quin paper han fet jugar sempre a les persones negres, quan les han designat com a membres del Govern. "Mira, per exemple el General Colin Powell. Aquest homeva acabar la seva carrera política el 2003, quan el van forçar a comparèixer davant de la ONU, per justificar la guerra, insistint sobre l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Irak, en uns moments en què ja no hi havia ningú que s'ho cregués, això. Els negres són utilitzats pel Sistema per adornar el govern, per oferir una façaana progressista davant de l'opinió pública mundial. Ni més ni menys..." Són més de les tres de la tarda. La veu metàl.lica dels altaveus anuncia el final de les visites. Havíem entrat a quarts de deu del mati. El temps ha passat volant. Però abans de marxar encara puc entrar un moment al locutori de Sugarbear, aquest altre pres que també està al corredor de la mort, però amb fundades esperances de sortir-ne el proper sis de novembre, tal com explicàvem a la crònica d'ahir. "Ja us en torneu cap a Philadelphia ? Doncs aneu amb compte, que la policia de la ciutat està entrant en una competició molt dura amb la policia estatal... per veure deté més gent pel carrer...! Volen posar a tothom una granota taronja com aquesta !" I en Sugarbear riu i s'estira la solapa, amb uns aires que es podrien qualificar de presumits... i jo recordo com van els mossos d'esquadrà per allà, per casa nostra, amb les seves competències... (Signat: Francesc Arnau i Arias, de la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral.--------------------------Novena Crònica.---------------------------19-8-06)

Desena crònica, des de Filadèlfia	22/08/2006 - 10:04:28

Nom: Roser Iborra Plans

Desena crònica des de Philadelphia.------------------------21-8-06.------------------------------------ "ENCARA ETS UN REBEL? ENCARA AGUANTES ?" Philadelphia 21.- Ahir vàrem anar a visitar els senyors Phil i Delbert Africa, ala presó de SCI Dallas (State Correctional Institution Dallas), unes tres hores per carretera, al nord-oest de Philadelphia. Vaig amb alguns membres i simpatitzants dels MOVE: la Ramona, la Maiga i el Kevin (que són els que varen estar fent xerrades per l'Estat Espanyol, el novembre passat), l'Ore (que és la mateixa persona que em va acompanyar, a principis de mes, a visitar David Gilbert, un altre pres polític) i el Bob i l'Eliliz, amb la seva criatura d'onze mesos. Portem dos cotxes i molts entrepans. En tot moment els dos cotxes anem al mateix pas, perquè cal vigilar, ja que no seria la primera vegada que, en un d'aquests desplaçaments, els policies donen un disgust als visitants... Aquests dos homes, en Phil i en Delbert, que són de la meva generació, estan a la presó des de 1978, quan els varen detenir després d'un assalt policial salvatge a la seva casa de Powelton Village, a Philadelphia. Foren condemnats a una pena de privació de llibertat d'entre trenta i cent anys. De seguida hauran complert els trenta primers anys. Això vol dir que tindran dret que es prengui en consideració la possibilitat de la llibertat condicional. Però no sembla que en tinguin gaires esperances, d' això. I per altra part, tampoc no els resulta gaire interessant. Efectivament, amb la condemna que tenen, de fins a cent anys, això representa que, si quedessin en llibertat condicional, aquesta situació els duraria tota la vida. Sempre viurien amb l'amenaca permanent que els tornessin a engarjolar, segons quina fos la seva conducta política a fora... A més, últimament, quan un pres vol accedir a la condicional, abans és obligat a signar una confessió i un penediment, en relació al preteès crim pel qual se'l va condemnar. I els presos dels MOVE diuen que no poden confessar un crim que no han comès mai. Que no poden penedir-se d'haver mort aquell policia, durant l'assalt a la casa de l'organització, el 1978, perquè ells no el varen matar, sinó que caigué per obra d'una bala perduda, disparada des de darrera del mort, per algun dels altres policies que perpetraven l'assalt. Durant aquests anys, els han fet de tot, dins de la presó. En Delbert explica que l'altre dia un carceller el va saludar amb respecte, perquè el recordava d'una altra presó, anys endarrera, quan el varen sancionar amb "el forat", que és com es coneix el règim d'aïllament més rigorós i terrible a què poden ser condemnats els presos. Aquest carceller havia estat de guàrdia al "forat" i recorda les privacions a què havien sotmès al Delbert, en aquella època: "I després de tot el que et vàrem fer, després de tants anys passats així, aquí... encara ets un revolucionari, un rebel... encara aguantes...? - No sé com pots...!" "MADEROS" A BARCELONA I "COPS" A PHILADELPHIA, LA MATEIXA REPRESSIÓ. Bona part de la visita la dediquem a analitzar un acte públic que vàrem fer el dimecres passat, setze d'agost, en el "A-space" de Philadelphia. Un local anarquista freqüentat per gent molt jove i que es va demostrar molt receptiva al tema dels presos polítics. El Phil i en Delbert m'agraeixen que jo expliqués què passa per Europa, que això demostra, davant de la gent d'aquí, que tot és una mateixa lluita. Que això dels MOVE no es tracta només d'una cosa de Philadelphia, sinó que hi ha moltes de les seves idees que són compartides arreu del món. I el fet que una persona estrangera, que ve lluny, ho expliqui així, ho valoren molt. El dimecres jo vaig exposar el cas que es coneix, a Barcelona, com el del "Quatre de Febrer", que és la data en què foren detinguts, ara fa més de sis mesos, l'Àlex, el Rodri i el Juan, acusats d'haver atemptat contra la vida d'un policia municipal de Barcelona, que a principis d'aquest mes d'agost encara estava en coma. Comento les contradiccions entre la versió que l'alcalde Clos va donar primer (quan es va referir a una torratxa amb flors, que hauria estat llençada des de la terrassa de l'edifici contra el policia) i la que els portantveus de la policia varen donar més tard, assegurant que el policia ferit havia estat víctima d'algunes pedres grosses, llençades des del carrer estant. Com que aquests tres nois foren detinguts al carrer i com que no fou detinguda cap de les més de mil persones que diuen que hi havia, aquella matinada de dissabte, en aquell antic teatre okupat del carrer St. Pere Més Baix, els policies varen haver d'adequar la versió oficial a la situació, de manera que semblés que ells havien actuat amb diligència i havien detingut els responsables de l'agressió de seguida. Arribats a aquest punt, els MOVE expliquen el paral.lelisme amb la policia de Philadelphia, que el 1978, immediatament després de l'assalt a la seva casa, varen fer enderrocar-la, per tal que fos impossible recollir cap mena de prova. Impossible de verificar que des de dintre de la casa no s'havia disparat cap bala. Igualment va actuar, al carrer St. Pere Més Baix de Barcelona, el servei municipal de neteja, obeint ordres expresses i terminants de la policia. El carrer, el varen deixar net com una patena, abans que ningú pogués accedir-hi i, per descomptat, abans que l'anomenada policia científica pogués intervenir-hi: ni rastre de la torratxa, ni de la sang del policia, ni res... La gent va parlar molt, a la xerrada. Gairebé sempre per fer-me preguntes, més que per donar les seves pròpies opinions. Em varen fer explicar quan i on jo vaig tenir notícies, per primera vegada, del cas MUmia. El mateix en relació amb l'organització revolucionària MOVE. A quina edat jo em vaig adonar de les mentides o veritats de l'educació religiosa. I com... i parlant d'això ara a la presó, en Phil i en Delbert riuen molt, quan la Ramona els explica l'última vegada que els Testimonis de Jehovà varen trucar a la seva porta. Els va dir que ella no creu en la Bíblia i naturalment li varen preguntar per que. Ella els va recordar aquell passatge del casament de Canaan, quan Jesucrist transforma miraculosament l'aigua en vi. "L'aigua és una cosa natural. La pròpia naturalesa ens la proporciona, sense necessitat que nosaltres fem res, només hem de beure-la. En canvi, el vi és resultat de la manipulació dels homes. No crec que sigui gaire diví aquest déu vostre, que canvia l'aigua en vi...!" I els de Jehovà, de sobte, varen perdre l'interès en la Ramona i es varen limitar a deixar-li alguna estampa amb l'adreça de la seva església... La visita s'acaba. Els presos es queden sols. Sols entre els carcellers, els controls, les filferrades, els gossos, les torres de vigilància... la misèria d'aquest univers concentracionari, que fa poc va quedar-se dos dies sense aigua. Dues mil persones sense aigua durant dos dies... sense aigua a les cuines, als wc... i tot perquè va rebentar-se la canonada principal de l'escomesa del subministre. I és que l'administració Bush té molts diners per a fer presons noves, per a reforçar les muralles de les que ja funcionen, però no en dediquen tants com caldria al manteniment de les instal.lacions. Jo només hi he estat de visita cinc hores, però ja he tingut oportunitat de constatar aquest fet. Aquesta presó m'ha semblat la més inhòspita de les que he visitat, perquè l'espai dedicat a les visites és molt reduït. I no està previst ampliar-lo. Quan dins de la sala de l'aire condicionat --on hi ha les màquines de begudes i de pastes-- és ple, aleshores t'has de quedar fora i seure sota un cobert de fusta. I quan el cobert està també ple, doncs has de tenir l'entrevista a ple sol, en unes taules que queden completament desprotegides. I quan aquestes taules estan plenes, doncs a quedar-se drets... només la solidaritat entre els visitants fa que els llocs es vagin intercanviant. I la resistència continua. (Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philadelphia.--------------desena crònica.---------21-8-06.)

Re: Cròniques des d'USA	22/08/2006 - 16:22:05

Nom: Martí

Gràcies per les vostres cròniques. L'Empordà pot esperar...Salut!

Onzena crònica, des de Nova York	24/08/2006 - 20:48:30

Nom: Roser Iborra Plans

'EN RUMSFELD ÉS UN DESCARAT... DE FAMÍLIA DE COW-BOYS!" Nova York 23.- En arribar de Philadelphia, sota el Manhattan Bridge, on hi ha la parada de l'autobús, ja m'esperaven les senyores Paulette d'Auteuil i Anne Lamb, del col.lectiu Jericho, de solidaritat amb els presos polítics.Per fer la trobada anem a un restaurant xinès, ja que estem en aquest barri.Pugem en ascensor fins al tercer pis d'un edifici mitjà. Tota la planta estàocupada pel restaurant. Poden haver-hi més de cent persones dinant.Això és tota una indústria culinària. M'expliquen històries sobre les màfies xineses que, de vegades, es disputen els mercats interns del propi barri,igual que passa amb aquests autobusos tant barats, que van cap aPhiladelphia i a Washington. Parlant de Jericho, en aquests moments l'organització està sense direcció,perquè les persones que la presidien eren molt grans i han mort recentment.Caldra fer eleccions, i això planteja problemes. Des de l'entrada en vigor de la "Patriot Act" --la legislació antiterrorista posterior a l'atac a lestorres bessones-- també hi ha molta més por que abans, entre la gentalternativa d'aquí, la que lluita de veritat contra el Sistema. Ja ningú no escreu res del que diuen des del govern, pel que fa al respecte oficial pelsdrets cívics de llarga tradició en aquest país, la llibertat d'expressió, demanifestació, etc... La gent té por d'acudir a la convocatòria de segonsquines manifestacions al carrer, i sobretot tenen por d'anar-hi amb els nens, la qual cosa era normal fa pocs anys, quan es convocava el dissabte o el diumenge al matí... "FREE THE HORSES!" A mi, ràpidament em venen al cap les imatges dels nens i nenes de l'organització revolucionària MOVE, davant de la Liberty Bell, a Philadelphia, el primer cap de setmana d'agost, mentre reivindicàvem la llibertat dels seus presos i també la llibertat per al senyor Antonio Camacho Negrón, un dels portantveus dels "Boricuas Macheteros" els independentistes de Puerto Rico. Aquesta canalla dels MOVE, que ara tenen 6, 7, 8 anys... estaven allà, a la manifestació, al mig del carrer. I són educats en la cultura de la llibertat. Tant és així que, quan passa una d'aquestes carrosses carregada de turistes i tirada per cavalls, les criatures fan: "Free the horses!" (Llibertat per als cavalls!). Amb la Paulette i l'Anne, entre rotllos de primavera i te xinès, sortim aparlar de les èlites nord-americanes, de les classes dirigents, poderosesrealment. Els Cheney, que malgrat la seva posició de segona fila al'Administració Bush, possiblement són en aquests moments els més forts, amb la seva multinacional Hallyburton... Dins del que cap, són discrets i més aviat acostumen a bellugar els fils per darrera. Els Bush, tot i el seu imperi petrolier a Texas, més aviat executen ordres emanades dels altres clans. El Rumsfeld és un descarat i un poca vergonya. No té escrupols en demostrar-t'ho a la cara, amb aquesta prepotència pròpia de certs cow-boys, que resultaria excessiva fins i tot en el marc de les novel.Letes de "El Coyote",de Marcial Lafuente Estefania, aquestes que he vist aquests dies a la venda en un dels mercats de segona mà del barri del Lower East Side. I la Condolezza Rice, que té fama de moderada. Hi ha qui diu que sense ella, entremig d'aquesta colla de gàngsters, tot seria encara pitjor... I EL LEONARD PELTIER.Leonard Peltier, un dels presos més antics d'aquest país, fa més detrenta anys que està privat de llibertat, amb l'acusació d'haver mort dospolicies blancs, durant l'assalt policial a la reserva índia on ell viviaamb la seva família. La Paulette és la portantveu oficial d'aquest pres, queara està en una presó de Pennsylvania. És dificil de visitar-lo, perquè lapresó on està és federal --directament depenent de Washington--i tot hi és més estricte que a les estatals. Sera necessari escriure-li, des de Barcelona. Llavors, la carta passarà la corresponent censura. En Leonard ho plantejarà a la direcció de la presó. i aleshores ens enviaran un formulari a casa, amb totes les dades que requereixen dels futurs visitants; i només després de tot això, se'ns farà saber si estem autoritzats a visitar-lo... o no. Mentre redacto aquesta crònica, estic escoltant ràdio "Doble W", unaemissora llatina que emet des de Nova York. Em crida l'atenció que parlen de l'afluència d'immigrants a les illes Canàries. Diuen que, només en aquest any 2006, unes onze mil d'aquestes persones, que arriben en pasteres a les illes, han estat traslladades a la península Ibèrica. En contrast amb això,veig que el diari Avui de Barcelona, avui mateix explica que l'última polèmica entre el govern de Madrid i la Generalitat de Catalunya ha sorgit per l'afer d'un grup de menys de cinquanta immigrants, que han estat traslladats a Barcelona, per la Policia Espanyola, sense avís previ i deixats al mig del carrer amb un entrepà, una poma, una ampolleta d'aigua i... la corresponent ordre d'expulsió, que tothom sap que per ara és inexecutable, per diverses raons. A la vista del que diu la ràdio llatina neoyorkina, veig també que tenim raons per pensar que el problema que provoca la Policia Espanyola és més gran que no pas el que representen aquestes cinquanta persones subsaharianes que acaben d'arribar... (Signat: Francesc Arnau i Arias, de la Koordinadora d'Osona Kontra la Tortura i l'Explotació Laboral.-----------------------------Onzena Crònica.-------------------------23-8-06.)

Dotzena crònica, des deNova York.	25/08/2006 - 23:43:45

Nom: Roser Iborra Plans

Dotzena crònica des de NovaYork.-----------------------------------25-8-06.-----------------------"USA PATRIOT ACT." Nova York 25.- "Tant de bo les torres bessones del World Trade Center encara estiguessin dretes, i així no haurien promulgat aquesta llei del "Usa Patriot Act!" És una lamentació corrent aquí, entre la gent amb qui jo em relaciono.Sembla haver-hi unanimitat en considerar nefasta la data del "nine eleven"de l'any 2001. I també és unànime la consideració que la feixistització creixent a què està sotmès el règim polític nord-americà ara, ha tingut els seus orígens més immediats en tota la legislació posterior a l'atac d'aquell onze de setembre. Des del moment mateix en què varen caure les dues torres, la plantillade cervells del Pentàgon es va posar a pensar en quina reacció hauria de tenir el Sistema, el Poder. Són gent molt ben pagada, que només es dediquen contínuament a rumiar la manera de fer prevaldre i mantenir els interessos iankis per tot el món. Aquí es comenta que el que els va costar més és trobar-li un nom, a la nova llei. I al final varen decidir que el nom de la llei respondria a unes sigles que, per si soles, ja havien d'anunciar elcontingut mateix de l'articulat que hauria de seguir. Vegeu: USA-Uniting and Strengthening America; PATRIOT-by Providing Appropiate Tools Required to Intercept and Obstruct Terrorism. Act. És a dir, la llei per unificar Amèrica i reforcar-la, mitjançant instruments adequats per interceptar i barrar el pas al terrorisme. Eh, que està ben trobat ? I després de posar-li el títol, tota la resta va ser senzilla. Només es tractava de collar més i més la gent: gravacions telefòniques a dojo, càmeres de video per tot arreu i els empresonaments arbitraris, indefinits, amb total vulneració de principis tan elementals com la presumpció d'innocència. Només hi va haver un parlamentari que va votar en contra, el senyor Ross Feingold, senador per l'estat de Wisconsin. Una veritable "rara avis", d'aquestes que de vegades surten del partit Demòcrata... només perquè no sigui dit que no estan una miqueta menys a la dreta que el partit Republicà.Ara mateix, es presenta a les eleccions primaries demòcrates un candidat per al Congrés, que es diu Charles Barron, que fa molts anys havia estat dins del Black Panther Party i que ara té posicions molt progressistes en alguns punts dels seu programa, com per exemple el fet de manifestar-se en contra del Tractat de Lliure Comerç per a Amèrica Llatina, l'aprovació del qual significaria que continués i s'aprofundís indefinidament la sagnia que el capitalisme està provocant des de fa ja tants anys en aquell continent. Parlant del nivell repressiu de la situació, avui m'he entrevistat amb elsactivistes de l'antiga Brigada Abraham Lincoln, els antifeixistes que varen venir, els anys trenta, a defensar la Segona República Espanyola contra les tropes del General Franco. Aquests, per exemple, a les últimes eleccions presidencials varen recolzar el candidat dels Demòcrates, en Kerry, encara que em reconeixen que no era gaire millor que en Bush...Sortim a parlar del comentari editorial que el New York Times va publicar a mitjans de gener passat, després que el General Mena Aguado fes aquelles declaracions colpistes contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Els explico que a Barcelona, pel que jo sé, hi va haver força gent que només va respirar tranquil·la quan va saber que el Times de Nova York titllava de "troglodites" els generals colpistes espanyols. Si aquest diari, considerat liberal i més aviat pro-demòcrata, estava contra el cop d'estat, volia dir que un ampli sector de l'opinió pública nord-americana també hi estava. ELS CINC PRESOS CUBANS DE MIAMI.- Una altra entrevista recent l'hem feta al senyor Leonard Weinglass,antic advocat de Mumia Abu-Jamal i actualment d'aquests cinc ciutadanscubans, empresonats als USA, sota l'acusació de terrorisme, quan en realitat eren funcionaris policials al servei del Govern de l'Havana, que intentaven infiltrar-se entre els grups terroristes anticastristes de Miami...Precisament estem preparant un viatge seu a Barcelona, en col.laboració amb gent solidària amb la revolució cubana, de la resta de l'Estat Espanyol, per tal que vingui a explicar la situació d'aquests presos polítics, que últimament han estat objecte d'alguna altra decisió judicial arbitrària, que els allunya encara més de la seva llibertat. I LES LLIBRERIES DE VELL... En Weinglass és un home que llegeix molt. Parlem d'un llibre sobre la Guerra Civil Espanyola, que es diu "The Spanish Cockpitt", de Franz Borkenau, que precisament és recomanat per George Orwell, en el seu propi llibre "Homenatge a Catalunya". I ell ens en recomana un altre: "The Premature Anti-Fascists",de John Gerassi, un professor de la Universitat de Queens, molt amic seu: l'únic professor universitari que fou empresonat per haver-se pronunciat massa públicament contra la guerra del Vietnam, a mitjans del segle passat.En Weinglass explica que el pare d'aquest home fou un alt oficial de la Brigada Lincoln i que, si volem llegir episodis per a nosaltres realmentinèdits sobre aquests voluntaris antifeixistes nord-americans, hem de fer-nos amb aquest llibre... De manera que, en sortir del despatx de l'advocat, ens dirigim a lallibreria "Strand", la de Broadway i el carrer Dotze, possiblement lallibreria de vell més gran de la ciutat. Els rètols de la botiga diuen "Tenim divuit milles de llibres". De moment no trobem el llibre que busquem, però en sortim carregats d'altres, igualment valuosos, entre ells "In the Espirit of Crazy Horse" de Peter Matthiessen, un veritable tractat sobre els indis nord-americans, imprescindible per comprendre la lluita de Leonard Peltier i la seva gent... De totes maneres, seguirem buscant. (Signat: Francesc Arnau i Arias, de la Koordinadora d'Osona Kontra laTortura i l'Explotació Laboral.------------------------DotzenaCrònica.--------------------25-8-06)

Tretzena crònica, des de Nova York	28/08/2006 - 18:01:05

Nom: Roser Iborra Plans

Tretzena Crònica des de NovaYork.-----------------------28-8-06.--------------------------------------------MARYLAND HOUSE OF CORRECTIONS: TOTHOM CASTIGAT SENSEVISITES.---------------------------Baltimore 27.- "Tothom està castigat sensa visites, avui. No es pot entrar a la Maryland House of Corrections. Truqui, truqui; ho pot comprovar vostè mateix... aquí te el número de la presó. Hi ha hagut alguns disturbis i ha mort un guàrdia..." Aquesta es l'advertència que ens fa de seguida el conductor de lafurgoneta. Acabem d'arribar al costat de l'estadi,--"Arena" en diuen-- desd'on acostuma a sortir aquesta petita furgoneta, carregada d'amics ifamiliars, cap a les presons de l'estat de Maryland. El conductor és unapersona amable, un home negre d'uns seixanta-cinc anys, que ens allarga el seu propi telèfon mòbil, mentre ens parla. Efectivament, els de la presó ens diuen que, avui, res de res de visites.Sense cap mes explicació i fins a nova ordre. Segurament això deu ser molt recent i deuen haver deixat els presos incomunicats totalment, perquè, si no, Marshall Edwards Conway, --l'Eddie, ex-Black Panther, engarjolat des de 1970-- ens hauria avisat amb una trucada a la seva família. El diari d'avui, "The Sun" de Baltimore, gairebé no en diu res, de lespresons; només informa de la dimissió del responsable estatald'institucions penitenciàries. I això en una nota molt petita i genèrica, enl'apartat de notícies breus... però parla de dos guàrdies morts, no només un, com deia el conductor amable. De moment li escrivim una carta a l'Eddie. Li demanem que ens expliqui que està passant realment. Així funcionen les presons a tot arreu. Sense avis previ, tallades les visites per a tothom. No hi fa res, que la gent vingui de lluny, que hàgim fet més de quatre hores de viatge des de Nova York. No hi ha visites. LA VIDA DELS SOLDATS NORD-AMERICANS Del "Sun", em crida l'atenció un article d'opinió, signat per un tal FrankSchaeffer, que explica que el seu fill més jove ha tingut la sort de tornarviu de l'Irak. I que, si hagués mort com tants d'altres marines, ellconsideraria que no hauria mort en va, encara que la guerra de l'Irak noestigui evolucionant favorablement pee als USA... Comentem entre nosaltres que aquesta no es la qüestió, que tothom està d'acord que la vida humana no té preu, que no es tracta de si la gent mor o no mor en va, de si és per efecte d'una bomba d'aviació o d'un cotxe-bomba. Es tracta del fet que, la guerra, no l'haurien d'haver comencat. Que els marines no havien d'anar-hi a fer res, allà. I que, si hi han anat, no és per defensar la democràcia ni res semblant: és per seguir mantenint els beneficis de les grans companyies petrolieres i altres empreses multinacionals... En aquest mateix sentit veig una carta al director, que es titula: "Estàclaríssim que hem de marxar de l'Irak". I amb molt poques paraules ve arecomanar al president Bush, que reconegui que la guerra està perduda i que doni definitivament l'ordre de retirada. Algunes companyies petrolieres han estat obligades a retirar-se de l'estat africà del Txad: Chevron i Petronas, entre altres, perquè no pagaven cap impost a l'estat, segons explica el "Sun". L'ordre, dràstica i terminant, l'ha donada el propi president Idriss Deby de qui, per cert, no tenim notícies que sigui especialment progressista, però és que això és massa, per a qualsevol règim polític. Un altre columnista, Douglas Birch, en un article que titula: "A Rússia, la veritat és opcional", es dedica a treure la pols de sobre delsprejudicis de l'antiga guerra freda amb la URSS. I no és casualitat. Elsistema capitalista necessita les tensions bèl·liques i que, quan acabi unaguerra, n'hi hagi una altra a punt. I ara, com que veuen el perill que Rússia i la Xina acabin donant suport clarament a l'Iran, doncs convé preparar l'opinió publica nord-americana per a aquesta nova situació, que vindria a ser una reedició de la ja soferta en els anys quaranta, cinquanta,seixanta... La manipulació que fa aquest Birch no pot ser més matussera. Com a exemple de mentides russes, fa referència a les que, segons ell, deien els soviètics durant la primera guerra freda. I com a exemple de veritats, les confessions que li varen fer alguns presos de la presó de Pyatak, a dos dies per carretera, al nord de Moscú. Presenta com a elogiable l'actitud d'aquests presos rusos, per contrast amb la dels presos nord-americans que, diu, si els creguessim a ells, resultaria que totes les presons dels USA estan plenes,únicament, de persones innocents, condemnades injustament... Com a exponent de la dolenteria dels russos, heretada sens dubte del seupassat comunista, aquest Birch explica el cas d'un pres de Pyatak, que està molt penedit d'haver degollat un taxista, només per evitar haver de pagar-li el servei. I EL BOICOT A LES CAFETERIES"STARBUCKS Daniel Gross és un noi que ha estudiat Economia i que ara estàestudiant Dret. També treballava des de fa anys en una cafeteria de la cadena "Starbucks", a Nova York, pero la primera setmana d'agost el varen acomiadar. La raó? Doncs, que és massa actiu en la seva militància sindicalista. Recentment havia defensat d'una manera molt decidida un company de treball igualment acomiadat de manera injusta. És un dels portantveus del Sindicat "Industrial Workers of the World" i m'explica que, malgrat els temps de desmobilització que corren, és un sindicat que manté molt bé el nivell de combativitat enfront de la patronal. I jo m'ho crec, que funciona bé, perquè una de les primeres coses que em va preguntar dissabte passat, en trobar-nos, és com va per Barcelona la lluita dels treballadors/ores de "Mercadona", als quals el sindicat del Daniel ja ha fet arribar la seva solidaritat de diverses maneres. Starbucks és una cadena multinacional que disposa de diverses sucursals a Barcelona. Quan acabi aquest any 2006, hauran inaugurat dos mil establiments més a tot el món. En Daniel em pregunta si a Barcelonas'ha endegat algun boicot. Li explico que jo passo quotidianament perdavant de la cafeteria que tenen a Via Laietana i que, de moment, no he vist ningú repartint octavetes... Estaré atent. (Signat: Francesc Arnau i Arias, de la Koordinadora d'Osona Kontra laTortura i l'Explotació Laboral.--------------------------------27-8-06.-----------------------------Tretzena crònica.------------------------------------)

Viatjar és un estat mental	04/09/2006 - 23:18:05

Nom: Roser Iborra Plansd

LES VACANCES, L'ESPUNY I L'ARNAUVaig llegir, no fa gaire (crec que a "El Periódico"), que viatjar és un estat mental. Em sembla una definició exacta. Perquè hi ha gent que viatja sense moure's de casa; gent que llegeix, que escriu molt, que es documenta molt. És prou conegut el cas d'alguns escriptors que situen les seves obres en països on mai no han estat; per exemple, Joaquim Carbó, que és un home molt sedentari, però amb una curiositat insaciable.També hi ha el cas contrari: gent que viatja molt, però no veu res. Gent que segueix al peu de la lletra les directrius de les agències de viatges i que, quan torna, explica amb pèls i senyals com n'era, de gran i confortable, l'habitació de l'hotel. Pots anar a Cartagena de Indias, a Colòmbia, i fer-te una idea completament falsejada del país. O anar a Turquia i veure només la Capadòcia, sense saber ni un borrall del conflicte kurd...per posar dos exemples usuals.Però també hi ha gent que viatja i que, a més, s'endinsa en cos i ànima en la realitat del país que visita, concretament en la realitat de la gent lluitadora i represaliada. Aquest és el cas de Francesc Arnau, per exemple, i de les seves cròniques. Però a "El 9 Nou" de divendres passat, Jaume Espuny escriu, en una de les seves columnetes iròniques de la darrera pàgina, que hi ha gent molt pesada, gent que insisteix en explicar-te les vacances, com ara Francesc Arnau (a qui diu, successivament, que llegeix i que no llegeix). Són comentaris d'una estretor mental ben impròpia d'un periodista! Que ell ha fet les vacancesc a l'Empordà i no les vol explicar? Em sembla molt bé, però també em semblaria molt bé que les expliqués. Estic segura que, a qualsevol lloc del món, a qualsevol racó, hi podem trobar gent de moltes menes, paisatges dignes de ser descrits, injustícies flagrants que caldria denunciar...Tant de bo tothom escrivís, molt més. Tant de bo tothom viatgés, molt més. Tant de bo tothom sabés més idiomes, tingués més cultura i més ganes de saber. Llavors el sistema capitalista, aquest gran sistema injust que algun dia caurà (l'imperi romà va caure, i els devia semblar inamovible, als seus contemporanis) no ens podrà enganyar tant. No ens podrà enganyar més. Roser Iborra i Plans (Torelló)

Anar a la pàgina

1 2