Osona.com: Fòrum - Cròniques des d'USA

Nom: Roser Iborra i Plans

L'OTAN CONTRA VENEÇUELA.--------------4-8-06.-------------Primera Crònica.------------- Nova York 4.- L'altre dia, quan l'expresident espanyol Aznar va tenir la poca vergonya de recomanar l'entrada de l'estat d'Israel a l'OTAN i després anar amb tots els bombarders europeus a llençar bombes sobre el Líban, entre nosaltres comentàvem que aquest home està boig, que la seva bogeria sembla irreversible... Però ara veig que per aquí, pels USA, hi ha gent progressista que sent la necessitat de rebatre amb arguments, un projecte militarista que a mi em sembla igualment de bogeria. Resulta que ja han comencat a instal.lar una base militar de l'OTAN, dins de territori colombià, però molt a prop de la frontera amb Veneçuela. Sembla que aviat comencaran a fustigar militarment el poble de Veneçuela. Es parlarà d'incidents fronterers. De moment morirà poca gent... Fa un moment m'han telefonat des de l'aeroport Kennedy. Sembla que els d'Alitàlia ja han retrobat la meva motxilla i abans de dues hores, diuen, la tindré a casa. I ara començo a sentir una mica de vergonya, per la gran preocupació que jo tenia aquestes últimes hores per aquesta causa. Ara que ja l' han trobat, penso que això era una cosa sensa importància, al costat de tot el que està passant al món, el que ha passat i el que passarà encara... La guerra, el genocidi a l'Orient Mitjà. Repasso el New York Times d'aquests últims dies i veig un anunci pagat, a tota plana, entre la informació internacional, on tothom sap que els anuncis són els més cars dels USA. Es tracta d'un col.lectiu de gent jueva, que es diuen Tikkun Community i que exigeixen la fi de les massacres al Líban, a Israel i als territoris ocupats. Propugnen una Conferència Internacional de Pau per a l'Orient Mitjà, per imposar un Acord Just, Equitatiu i Durador entre totes les parts. I entre els signants hi ha diversos rabins i gent d'altres confessions religioses. No està malament, penso. Entre la gent més conscienciada de la comunitat llatinoamericana de Nova York, es comenta molt aquests dies el tema de les negociacions sobre l'Acord de Lliure Comerc, entre els governs dels USA i de Colòmbia. En poques paraules, aquest Acord significaria que les multinacionals iankis puguessin entrar encara més a sac i ganxo als països de Sudamèrica. Per exemple, els pollastres tenen unes parts que a Colòmbia en diuen "cuartos traseros" que son les ales i algunes vísceres. Doncs bé, als USA aquestes parts pràcticament es llencen totes, ningú no les vol. I una de les operacions comercials que estan preparant, consisteix precisament en vendre tones i tones d' això als colombians que, a part de menjar-s'ho, es veurien obligats s suportar les corresponents i multitudinàries reduccions de llocs de treball en el sector de l' aviram. Algú fa el comentari sobre les aletes de pollastre, que serveixen arrebossades als Kentucky Fried Chicken. I la gent se'n riu, perquè aquesta sortida és d' una incidència mínima, irrisòria, al costat de les astronòmiques quantitats de gènere de què estem parlant... I LA MORAL NORD-AMERICANA.--------------------------------------- Aquests nord-americans sempre em sorprenen amb els seus detalls pseudo-moralistes. Ahir vaig poder veure com un usuari d' una piscina pública era expulsat de les instal.lacions, perque portava un maillot de bany massa petit, tipus slip. Efectivament, era l' únic home , entre les desenes i desenes que hi havia, que anava amb l'slip. Tota la resta anàvem amb roba fins als genolls. Anys endarrera ja m'hi havia fixat, en això, però jo pensava que era només una questio de moda i res més. Doncs no. Es una qüestio de moral pública. I masclista, perquè a les dones, a les piscines, cada cop se les fa anar amb menys roba. Ja m' han arribat les últimes informacions sobre l' afer Mumia Abu-Jamal, el periodista afro-americà condemnat a mort des de 1982, acusat de matar un policia blanc. I un article escrit per ell mateix, sobre la immigració. Confio que els companys i companyes de l'Organització Revolucionària MOVE ja hauran aconseguit fixar dia i hora per a la meva visita a aquest home, que està a la presó de SCI Green, a la punta de més a l' oest de Pennsylvania. Veurem .(Signat: Francesc Arnau i Arias.-----------4-8-06.----------------------------------------------------------- )

Segona crònica	08/08/2006 - 12:07:22

Nom: Roser Iborra i Plans

"MACHETEROS: ESTA LUCHA VA P'ALANTE !!!" Philladelphia 6.- L'any passat, el primer diumenge de setembre, a punt ja de tornar cap a Barcelona, els meus amics llatinoamericans de Nova York em varen convidar a una de les seves misses revolucionàries. Era en un pis molt gran del Bronx i oficiava el padre Luis Barrios, considerat a nivell mundial un expert en l'estudi de les causes de marginació social de la joventut. Aquest hivern passat el varen convidar a Madrid per tal que donés unes conferències. Les misses acostumen a acabar en assemblees obertes, on es pot tractar qualsevol problema que pateixi la comunitat i que introdueix el propi capellà amb el seu sermó. I un dels qui varen intervenir des del públic, entre aquelles quaranta o cinquanta persones, va ser el senyor Antonio Camacho Negrón. Aquest home, d' uns seixanta anys, acabava de sortir de la presó després d' una llarga condemna, a causa de la seva lluita independentista en pro de la sobirania popular de l'illa-nació de Puerto Rico. Aquesta illa caribenya, en realitat no ha estat mai lliure en els últims cinc cents anys: després del colonialisme espanyol, va caure en mans de l' imperialisme ianki. Després de la missa, Antonio Camacho i jo vàrem estar parlant una estona de Catalunya i de Puerto Rico. De tants i tants canvis com hi havia hagut en el món, des que ell havia entrat a la presó. Aquesta vegada, però, la llibertat li havia durat poc, ja que uns quants mesos després, durant aquest any 2006, l'FBI el va tornar a detenir. L' excusa ? Doncs, que s' havien equivocat en liquidar la seva condemna i encara li faltava temps per complir. La realitat es que ja havia comencat a inquietar els interessos iankius a lilla, a causa de la feina organitzativa que estava encetant en el seu barri, perquè és considerat un dels comandantes de l' Ejército Popular Boricua (Macheteros). I ara el tenen aquí, a Philladelphia, a la Presó Federal i en un règim sever d' aïllament. Ahir, dissabte, cinc d' agost, l'organització revolucionària MOVE commemorava l' aniversari de l' atac de la policia a casa seva, el 1978, quan foren empresonats nou dels seus membres, acusats de la mort d' un policia que, en realitat, va caure per obra d' una bala perduda que varen disparar els propis policies des de darrera seu, en direcció a la casa. Per això, aquest any, la manifestació ha estat molt més gran, perquè han secundat a bastament la crida les comunitats portorriquenyes de Nova York i Philladelphia. Primer, la gent es va concentrar al centre de la ciutat, just enfront d'un dels siíbols principals de la mitologia ianki de la regió: l'anomenada Campana de la Llibertat. Les autoritats nord-americanes, que ara tenen a la presó 2.300.000.- persones (sí, dos milions tres-centes mil.) s' omplen la boca amb la paraula llibertat sempre que poden... I en aquella cèntrica placa, per on no paren de passejar els turistes arribats de tots els estats de la unió, vàrem tenir oportunitat de constatar una de les principals característiques de la ciutadania mitjana, del bon ciutadà nord-americà, fidel elector de demòcrates o de republicans: la ignorància. I encara més: el refús d'aprendre, la por a la informació. Aquesta era la reacció de la majoria, davant de la nostra pretensió d' entregar-los una modesta octaveta, explicativa de la protesta. "Macheteros: esta lucha va p'alante !". "Llibertat Mumia Abu-Jamal !". "Free the MOVE 9 " Es reiteren les intervencions dels militants al megàfon i així, amb unes quantes octavetes i pancartes, ahir els gregaris visitants de la campana foren arrencats, almenys per uns moments, de la seva beatitut letàrgica. Està contenta la Ramona, una de les portantveus dels MOVE, que el passat novembre va venir per Manlleu, al Casal "Boira Baixa", a explicar la seva lluita (Vegeu el setmanari el 9-Nou del 25-11-05). PRESONS SENSE REIXES NI MURSI, quan la concentraci¡ó arriba a ésser prou nombrosa, aleshores tots anem, caminant pel mig del carrer, cap a la presó federal. De moment, quan vaig veure que hi anàvem caminant, em vaig espantar una mica: estàvem en el centre mateix de la ciutat i, si havíem de caminar cap als afores, on jo m' imaginava que tindrien la presó, estàvem arreglats ! Doncs no. Resulta que tres travessies més enllà de la campana, s' aixeca un edifici molt impersonal, que no desentona per a res dels que hi ha al costat mateix. Un moderníssim edifici de ciment, de vuit o deu pisos d'alçada. Ni reixes ni murs. Ni molt menys filferrades. Les finestres són unes escletxes verticals, amb vidres de només vint o vint-i-cinc centímetres d'amplada, per on els presos dels primers pisos s'esforcen en ensenyar-nos notes escrites a correcuita, amb lletra suficientment gran per tal que puguem veure que són missatges per als seus amics o familiars. Algunes càmeres de videovigilància estan disimulades i gairebé semblen fanalets per decorar la façana. Els policies de la porta principal amb prou feines es fan visibles de tant en tant i només van provistos d' armes discretes, pistoles com els que estan pel carrer normalment. Després de mirar-m'ho una estona, penso que és veritat que la casa té un aspecte una mica estrany. Un bunker gegantí, que sembla multiusos, però d'una estranyesa no tant infreqüent, en el marc de les grans ciutats nord-americanes. A més, a mi em recorda la façana de "El Corte Inglés", a la plaça de Catalunya de Barcelona. (Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philladelphia, Pennsylvania, USA)

Tercera crònica	08/08/2006 - 12:09:09

Nom: Roser Iborra i Plans

TERCERA CRÒNICA DES DE PHILLADELPHIA.------------------------------------------------7-8-06.-------------- EL CORREDOR DE LA MORT ES L'ÚLTIM GHETTO PER ALS NEGRES D'USA.----------- Philladelphia 7.- Aquest cap de setmana passat he pogut assistir també a un gran míting a Philladelphia, entorn del concepte de la "Nova Nació Africana". L'organització està a càrrec del New African Black Panther Party Prison Chapter, és a dir, el nou partit dels panteres negres, que ara intenta reorganitzar-se dins de les presons. Al míting s'ha destacat molt el cas del Senyor Hassan Shakur, també conegut com a Derrick Frazier, que ara és al corredor de la mort de la presó de Polunsky, a Livingston, Texas. Aquest home va néixer d'una dona negra i pobra, que va morir molt jove d'una sobredosi de crack. Hasan va créixer tot sol i de qualsevol manera pels carrers, que varen ser la seva casa i la seva escola fins que va tenir vint anys i el varen detenir per acusar-lo de la mort de dues persones blanques, en un ranxo de Texas. Ell no havia mort ningú i tampoc no hi havia cap prova material que el relacionés amb els assassinats. En Hassan senzillament havia estat, com es diu sempre, en un mal moment, en un mal lloc, però sobretot --i més important-- en Hassan tenia un mal color de pell. En Hassan ni tant sols va presenciar les morts. Tampoc no sabia que passaria això. Ell estava assegut en un tractor i esperava el conductor, un altre noi negre, que acostumava a viure en el ranxo i li havia dit que anava un moment al wc. Allò fou un assassinat per una revenja que no tenia res a veure amb ell. En Hassan era un negre a qui varen inculpar de l'assassinat de dues persones blanques i ningú havia de creure res del que ell digués. Ningú no s'havia de preocupar per la seva innocència. A Texas, des de la Guerra Civil nord-americana, només un sol cas d'una persona blanca, acusada de l'assassinat d'un negre ha acabat amb una condemna contra el blanc. I aquesta vegada va faltar molt poc perquè aquells dos nois fossin inmediatament penjats d' un arbre pel coll. Per això han anat a parar al corredor de la mort, que és l'últim guetto que es reserva per als negres, als USA. UNA CONFESSIÓ INDUÏDA QUE, EN REALITAT, FOU UN LINXAMENT LEGALEls policies varen convèncer en Hassan de que no hi havia manera que quedés en llibertat, pero que l'ajudarien a evitar la pena de mort, si signava una confessió. Ni tant sols el varen informar que tenia dret a un advocat d'ofici. En certa manera es pot dir que en Hassan fou condemnat a mort ja des de la Comissaria. Durant el míting, els Black Panthers expliquen que en Hasan ja va néixer a la preso. Que va ser un dels qui va caure mes avall en les profunditats de la desesperació, pero que allà va trobar l'esperança dels desesperats: la Revolució. El corredor de la mort --expliquen pel micro-- ha estat la seva escola de veritat, on ha descobert l'obra de Malcom X, George Jackson, Che Guevara, Mao-Tse-Tung i molts altres que, amb els seus escrits i els seus exemples l'han inspirat. Ara fa poc, en Hassan ha fundat la delegació texana en defensa dels Drets Humans, des d'on es coordina amb altres presos i les seves famílies per reivindicar els drets humans mes bàsics dins de la presó. I quan es llegeix el seu comunicat, molta gent s'emociona amb les paraules del Hassan: "... en aquests moments represento a les més de 3.000.- persones (sí, tres mil.-------) condemnades a mort per aquest Sistema i dedico la meva feina als qui han somniat, als qui han lluitat. Als qui han tingut èxit i als qui han fracassat. Als qui han estimat i han guanyat i als qui han estimat i han perdut. Als qui s'han atrevit a ésser diferents. A aquells que no han tingut por de dir el que pensen. Als qui no tenen veu. A aquells que han tingut fe i han arribat fins al final. A tots aquells que han estat obligats a callar. Als qui no tenen por de l' adversitat. Als qui acaben de néixer i esperen poder respirar. A tots vosaltres..." L'última vegada que en Hasan tenia dia i hora per a l'execució fou el mes d' abril passat, però es va aconseguir aturar. Ara els seus recursos estan essent desestimats altra vegada, encara que el veritable responsable d'aquelles morts ho va reconèixer abans de morir a mans del botxi (!) Per tenir mes informació i poder dirigir comunicacions al Governador de Texas, podeu consultar o escriure a . La nova data fixada per a l' execució és el 31 d' agost que ve. Falten vint-i-quatre dies.(Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Philladelphia.---------7-8-06.---------------------------------)

Re: Cròniques des d'USA	08/08/2006 - 17:51:35

Nom: Pluja

Podeu escriure i buscar més informació a:hasanalshakur@yahoo.com i la web és : www.hasanshakur.com

Quarta crònica, des de Filadèlfia	09/08/2006 - 08:31:21

Nom: Roser Iborra Plans

L'ÚLTIM RECURS DEL CAS MUMIA ABU-JAMAL.---------------Quarta crònica.---------------8-8-06.------------- Philladelphia 8.- El mes passat el Tribunal d'Apel.lacions d'USA a Philladelphia, va admetre a tràmit un recurs de l'advocat d'en Mumia, que es diu Robert Bryan, en el sentit de disposar de més temps per actualitzar els arguments de la defensa. L'advocat Bryan destaca en el seu últim comunicat públic, datat el 16-7-06, que Mumia Abu-Jamal, periodista afro-americà, conegut també com a "la Veu dels qui no tenen veu", ha esdevingut un poderos símbol, en el marc de la campanya mundial contra la pena de mort i en defensa dels drets humans més elementals. En Bryan recorda que l'objectiu de la defensa ha de continuar essent la rectificació de les nombroses irregularitats i defectes formals, que s'han comès en tot aquest procés, de manera que aquest home pugui quedar lliure. El recurs actualment en tràmit està basat en conceptes de gran significació constitucional, relatius al dret d'en Mumia a un judici just i equitatiu i a que se'l declari exempt de qualsevol tractament inhumà o degradant. Un dels arguments més forts,ara, es la sistemàtica i anticonstitucional exclusió de ciutadans afro-americans del Jurat que el 1982 va jutjar en Mumia i el va condemnar a mort, acusat d'haver mort un policia blanc, als carrers de Philladelphia. A més, les instruccions que el jutge finalment va donar als membres del Jurat, varen provocar la minimització d'algunes proves que haurien pogut descartar la pena de mort. Cal tenir en compte també els prejudicis d'aquell jutge, en Sabo, el qual --segons testimonis presencials de l'època-- durant un descans de les sessions del judici, pels corredors del palau de justícia, va realitzar comentaris del tipus: "... jo els ajudaré a fregir aquest negre..." Diferents entitats cíviques i col.lectius d'advocats han dirigit comunicacions al Tribunal d'Apel.lacions, per reforçar totes aquestes argumentacions. De moment es tracta d'aconseguir un nou judici. I que aquesta vegada es faci bé, de manera que, un cop revisades totes les proves, quedi clara la necessitat d'absoldre en Mumia amb tots els pronunciaments favorables, en relació amb aquell policia, Daniel Faulkner, que va caure mort, aquella matinada de desembre de 1981, al costat del taxi que conduïa en Mumia i amb el qual completava els seus ingressos mensuals i es guanyava la vida aleshores. Si aquest recurs fallés, el governador de Pennsylvania tornaria a tenir les mans lliures, per fixar dia i hora per a l'execució de la condemna a mort. SOLIDARITAT DES DE FRANÇAEl dia 23 d'abril passat, al municipi de Saint Denis, al nord de París, va dedicar el nom d'un carrer en construcció a en Mumia. Aquesta Alcaldia, amb 100.000.- habitants, es va atrevir a fer-ho. I es veia venir que sorgiria la polèmica, com així ha estat. De seguida el "Daily News" de Philladelphia va publicar una columna d'opinió, insultant els francesos, aquests europeus "... que estimen els nostres criminals..." I, al cap de poc temps, dos policies francesos ultradretans, ben provistos d'una gorra i una placa com les dels policies nord-americans, , varen difondre un video on se'ls pot veure canviant el cartell del carrer, amb el nom del policia mort, Daniel Faulkner, mentre deixen anar un discurs entre racista i feixista. Però tot aixo no li treu cap valor al gest dels francesos. Per trobar precedents de la'excepcionalitat d'aquest homenatge, a França, cal remuntar-se a mitjans del segle passat, quan li varen retre un homenatge semblant a Pablo Picasso. Una altra fita del moviment internacional de solidaritat amb en Mumia, va ser l'any 2003, quan la ciutat de París el va nomenar ciutadà d'honor. No en va en Mumia ha estat el primer presoner polític condemnat a mort, des dels anys cinquanta, quan fou executat el matrimoni Rosenberg, amb l'acusació d'espionatge a favor de la Unió Soviètica. PER QUÈ EN MUMIA ENCARA NO ESTÀ EN LLIBERTAT? La Senyora Assata Shakur, ex-Black Panther i actualment exiliada ala República de Cuba, ha escrit que "... som la gent mes oprimida dels USA i ni tant sols ens n'adonem. El nostre problema és que voldríem pertànyer a la mateixa societat que ens oprimeix. Volem ser el propietari de la plantació..." I això mateix és el que segurament passa en el si de tots els pobles oprimits. I això és el que ens mata, el que ens fa més mal, el que ens costa més de vèncer: les nostres propies contradiccions internes. Per això en Mumia encara no està en llibertat. L'altre dia, passejant pel barri de China Town, a Nova York, vaig passar per davant d'una pastisseria i em vaig quedar mirant una estona un cartell --posat al costat de les pastes-- que deia: "No s'admeten devolucions després de la primera mossegada". Això em va recordar una gran festassa que varen fer, ja fa anys, els advocats de Barcelona, amb motiu de la diada del seu patró, Sant Raimon de Penyafort. Jo no hi vaig anar, però d'aquella festa se'n va parlar molt de temps. Resulta que el sopar s'havia previst per a centenars de persones i, amb tot i això, algú es va descomptar. A mesura que la gent s'anava aseient, anava quedant clar que no hi hauria lloc per a tothom. Va passar que, entre els qui s'havien quedat sense taula, hi havia algun col.legiat amb la seva respectiva esposa i que tenia jerarquia dins del Col.legi d'Advocats. Gent d'aquesta que es pensa que val més, que és superior als altres. I aquesta genteta, a la vista que hi havia alguna taula ocupada per administratius i altre personal subaltern del col.legi, varen començar a tocar els ressorts de poder que calia i varen fer aixecar aquells malaventurats comensals de la taula, per seure-hi ells mateixos, amb les seves respectives acompanyants.No els va importar que els altres ja haguessin començat a menjar d'aquells plats. S'hi varen entaular i, tot satisfets d'haver recuperat la posició social que consideraven els corresponia, es varen cruspir el que quedava al plat, sense fer-hi fastics. Realment aquesta gent era dels escalafons més baixos de la jerarquia. Per fer allò que varen fer, es necessita ser molt miserable. Vet aquí un exemple de gent que està oprimida i no només no se n'adona, sinó que, a la mes mínima oportunitat, oprimeixen els qui tenen per sota seu. Segurament aquesta idea expressada per la senyora Assata Shakur, és una de les raons bàsiques per les que en Mumia no està encara en llibertat. Per això, i perquè la gent aguanta molt. I això ho dic pensant en els que es varen haver d'aixecar i es varen quedar sense sopar. Els qui no sabran mai què hauria passat si s'hi haguessin negat. També ho dic pensant en la clientela d'aquella pastisseria del China Town, que ha de veure l'insultant cartell cada dia. I es que algú s'atreviria a posar un cartell semblant, en una pastisseria de la Cinquena Avinguda de Manhattan ? (Signat: Francesc Arnau i Arias.---------------des de Philladelphia.--------8-8-06.-------------)

Cinquena crònica, des de Filadèlfia	11/08/2006 - 10:46:25

Nom: Roser Iborra Plans

"VOSTÈ CREU QUE ELS KENNEDY SÓN FELICOS ?" -----------10-8-06.-----------------cinquena crònica.----- Philadelphia 10.- El dimarts va arribar a la ciutat un equip anglès de televisió. Dins l'equip hi havia anglesos, irlandesos, italians... De vegades me'n faig creus, del fet que aquesta colla dels MOVE, des d'aquest racó de món que tenen, hagin pogut arribar literalment a tota la resta del món. Està clar que els ha costat, però hi han arribat. Ells varen començar la campanya de solidaritat amb Mumia Abu-Jamal el mateix any 1981, quan fou detingut. Fou una justa correspondència a l'ajuda que en Mumia els va donar com a periodista el 1978, amb motiu del brutal atac de la policia de Philadelphia. Jo em vaig assabentar per primera vegada del cas Mumia, l'agost del 1995, davant del Consolat USA de Hamburg, al nord d'Alemannya, on m'havien convocat uns amics. Es tractava de fer una concentració (una "Mannwache", en diuen els alemans), per evitar que fessin matar, a l'estat de Pennsylvania, un periodista afro-americà, acusat falsament de la mort d'un policia blanc. L'assassinat legal estava previst per al 15-8-05. Dos o tres dies abans, el governador de l'estat va fer saber que la suspenia. La campanya internacional de solidaritat havia donat els seus fruits. Estic convidat a assistir a la gravació del reportatge de televisió. Hi anem la Ramona Àfrica, la Pam Africa (membres de l'organització revolucionària MOVE) i jo. Després s'hi afegeix un ex-pres, també afro-americà. Un home d'uns seixanta anys, que ha passat mitja vida a la presó. Porta una samarreta contra la pena de mort. Explica les dificultats que esta tenint ara mateix, per poder visitar els amics que va deixar dins. Les autoritats penitenciàries li diuen que la seva visita es considerada inadequada i perillosa, perquè ell mateix és un ex-pres. I a més no te cap vincle familiar amb les persones preses que vol visitar... "Cap vincle familiar?" -- els replica ell-- "Com em podeu dir això, si estem parlant de gent amb la qui he conviscut durant anys, més a prop que la meva familia de sang ? Ens ho hem explicat tot, ens hem estimat, ens hem odiat...Tot! A més, ja fa temps que vaig sortir de la presó ! És que m'heu de considerar un ex-pres tota la vida ?" La Ramona el comprèn molt bé i explica, ja davant de les càmeres deTV, que ella va tenir el mateix problema, anys endarrera, --en sortir de la presó, després d'una condemna de més de set anys-- per visitar els seus companys i companyes dels MOVE, encara presos. Quan ella va entrar a militar en aquesta organització revolucionària, ho va fer sortint d'una família de classe mitjana, de Philadelphia. Una família que la tenia destinada a estudiar a la facultat de dret i que la volien fer jutgessa. "M'he lliurat d'una de bona!" --diu la Ramona, rient. I és que al llarg dela seva vida ha tingut oportunitat de conèixer diversos magistrats i magistrades. Tan imbuïts de la ideologia dominant. Tan convencuts que tenen la veritat absoluta. Convençuts que tenen dret a gaudir del monopoli de la violència. La violència estatal. El terrorisme d'Estat... Hi ha dos periodistes, amb una càmera cadascú, enfocant-la de dreta i esquerra. Un altre, està assegut al seu costat i li va fent las preguntes i comentaris que provoquen les seves explicacions. Després de caure presa, la Ramona ben aviat es va adonar que havia de continuar plantant cara. Presa i tot, enmanillada i tot davant d'un jutge. Per això, des d'un primer moment els va contradir. Que no es pensessin que perquè estava privada de llibertat, això havia de canviar la seva manera de pensar. Ja al moment de portar-la davant del jutge de guàrdia, quan li varen preguntar si comprenia els seus drets, que li acabaven de llegir rutinàriament, la Ramona va contestar que no, que no comprenia res. Que com podia ser que volguessin fer-li creure que l'Estat de Pennsylvania respectava el seu dret a la presumpció d'innocència ? Si l'acabaven de portar enmanillada des de la presó, en una furgona, seguida de tres o quatre més, plenes de policies que la vigilaven... Si ella acabava de sobreviure, de manera miraculosa, al bombardeig que la policia havia realitzat salvatgement sobre casa seva. Era el 13 de maig de 1985 i l'FBI havia fet servir bombes incendiàries de guerra, per cremar vius altres onze membres de la seva familia: Sis adults i cinc nens... alguns dels quals foren metrallats pels policies, quan intentaven fugir de les flames. Els periodistes escolten atemptament, professionalment. I fan anar les cÀmeres amunt i avall. Des del centre de la ciutat, des de l'hotel Sofitel on hem anat a buscar-los, els hem acompanyat al barri de Powelton Village, que És on vivien els MOVE el 1978, quan varen patir el primer atac policial. A l'hotel, la graVació hauria quedat massa impersonal, al voltant d'aquella taula plena de te anglès i aigua mineral "Perrier". Tampoc era possible fer l'entrevista als carrers del centre. La policia hauria vingut de seguida, potser alertada per qualsevol bon ciutadà, perquè es necessita un permís especial per gravar en carrers principals com el d'aquell hotel de tantes estrelles. De manera que ho hem hagut de fer asseguts al portal d'un carrer del Powelton Village, que tampoc estaà malament, a uns metres d'on hi havia la casa enderrocada dels MOVE. Durant l' entrevista a la Ramona, entren i surten diversos veïns i veïnes del nou edifici que varen edificar, després de la demolició. En veure'ns a nosaltres i el que estem fent, sembla que no s'estranyin de res. El que ens molesta, però, és el soroll del motor d'aquests autobusos tan grossos, que passen sovint. I alguns cotxes a tota marxa i amb la ràdio massa alta. Sempre, quan acaben de passar, hem de repetir l'última pregunta i l'última resposta. Passa algun cotxe patrulla, però ni s'atura. Ve un policia en bicicleta, que ens pregunta si necessitem ajuda... li diem que no i se'n va. La Ramona va posant exemples per fer-se entendre i m' agrada la cara que posen els anglesos, quan els pregunta: "Vosaltres creieu que la familia Kennedy és felic? Tenen de tot, sí. Cotxes, cases, joies, molts dòlars... però ja veieu com els va: el que no és alcohòlic, està enganxat a la cocaïna, o a l'heroïna. Alguns dels membres d'aquesta família, ni tan sols comprenen el que els està passant. Fa anys, en John Africa --un dels fundadors dels MOVE-- els va posar aquest mateix exemple. Els va explicar com és d'important conèixer i comprendre els orígens socials i els entorns de la pròpia família... I és que, a tot arreu, qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. I és veritat. A mi, de ben jovenet, els Kennedy també m'havien cridat l'atenció. Quan en 1960, va sortir escollit president en John Fitzgerald Kennedy; i a l'escola de frares on anava jo, els "hermanos" ens varen insistir molt que aquell gran país, que era els Estats Units d'Amèrica del Nord, per primera vegada a la seva història tindria un president cristià. Després, el 1963, quan el varen matar en un carrer del centre de Dallas, Texas, ningú noens va saber explicar el per què... (Signat: Francesc Arnau i Arias.------------------------Philladelphia---------------------10-8-06.----------------)

Re: Cròniques des d'USA	11/08/2006 - 11:29:49

Nom: pesats

Jo també estic de vacances i no vaig inflant el cap a la gent explicant què faig i deixo de fer. El vostre problema sempre ha estat l'egocentrisme. Hi ha vida i opinions vàlides a part de les vostres. Prou tortura

Re: Cròniques des d'USA	12/08/2006 - 01:05:32

Nom: Habeas Corpus

Pesat: Tu no saps que es l'egocentrisme.

Sisena crònica, des de Nova York	14/08/2006 - 22:08:30

Nom: Roser Iborra Plans

DAVID GILBERT:"EL MEU COR ÉS A PALESTINA I AL LÍBAN" Nova York 14.- El senyor David Gilbert és un home de seixanta-un anys, que està a la presó des de 1981. El varen condemnar a una pena de privació de llibertat, consistent en un mínim de setanta-cinc anys i un màxim de cent. El que nosaltres en diem cadena perpètua. Amb l'acusació d'atracar bancs. Ell era un dels portantveus del col.lectiu "Students for a democratic society"(SDS), molt actiu els anys seixanta i setanta a les universitats nord-americanes. Tenien un brac armat que es deia "The weathermen" ("Els homes del temps", perquè havien fet seu el lema d'una tonada de l'època: "No ens cal consultar l'home del temps, per saber d'on bufa el vent..." "El meu cor és a Palestina i al Líban. I tinc la mateixa impressió quesempre he tingut durant la meva vida: que no estic fent prou, que podria fer més, que és necessari fer més per aturar la massacre!" Així ens rep en David, amb ulleres, els cabells molt curts, amb la camisa vermella i els pantalons verds de l'uniforme de presidiari. En aquesta presó els permeten, avui diumenge, dia de visita, sortir només amb la meitat de l'uniforme, els pantalons verds. I la part de dalt se la poden triar. "La primera vegada que me'n vaig adonar, de l'enorme manipulació de què ens fan objecte aquí, als USA, en relació amb els morts per efecte de les guerres a l'Orient Mitjà, fou durant la guerra arabo-israelí de 1967,l'anomenada "Guerra dels Sis Dies". Jo, en la meva qualitat de jueu nascut al final de la Segona Guerra Mundial, vaig ésser educat en la ferma oposició al pitjor dels mals: el racisme que va provocar l'Holocaust. Mentre vaig anar creixent i fent-me gran, jo donava per descomptat que l'Estat d'Israel personificava tot allò que de bo i millor es pot trobar en els valors democràtics i humanitaris.Però tot això se'm va trastocar el 1967, quan vaig sentir que la ràdio deia: "Hi ha hagut set morts en la batalla d'avui". Però després, els detalls de l'enfrontament revelaren que el nombre de morts a lamentar, era molt més elevat. La meva confusió va durar només fins que em vaig adonar que elnúmero set només es referia als morts israelites. Els morts de l'altre costat, evidentment, no valia la pena d'incloure'ls en el titularradiofònic. Això va significar un shock brutal per a la meva sensibilitat,tendra i jueva i va provocar que, a partir d'aleshores, jo tingués unamirada molt mes crítica cap al concepte de racisme i en relació al dretd'autodeterminació del que es veu injustament privat el poble palestí encara avui." En David alterna les seves anàlisis polítiques de l'actualitat amb les històriques. També insisteix en agrair-nos que hàgim vingut a veure'l. Lapresó, "Clinton Correctional Facility", està situada al municipi de Plattsburgh, comtat de Dannemora, al costat de la frontera amb el Canadà i ell sap que hem fet un viatge d'un mínim de sis hores per carretera, des de New York City fins al nord de l'estat de Nova York. A la tornada foren set o vuit, degut a les caravanes i les parades obligades. L'autocar de seixanta persones, anava ple de dones amb criatures.Tothom negre, excepte jo. Això es un reflex de quina població hi ha a lespresons d'aquí, on la majoria, a més de pobre, és aclaparadorament negra.COM MÉS PRESOS MILLOR, COM MÉS PRESONS MÉS NEGOCI Encara que aquests últims anys jo ja havia visitat moltes presonsnord-americanes, aquesta és la primera vegada que, per anar-hi, he utilitzat els mateixos mitjans que utilitzen normalment els amics i familiars de les persones preses. Aquests autocars, propietat de l'estat, que recullen la gent després de llargues cues, a l'alçada del carrer 59, a Columbus Circle, Manhattan. I de tot en fan un negoci. Això ajuda a comprendre que, des del punt de vista del Sistema Penitenciari Nord-americà, com més presos, millor. Com més presos, més negoci. I EL KU-KLUX-KLANI quan ja estem asseguts i a punt de marxa, encara pugen a l'autocarvenedors ambulants que estan d'acord amb els xofers i els policies que ens vigilen. Volen vendre'ns de tot: pasta de dents, mantes, coixins. La gent ja havia pagat cinquanta dòlars per cap, per l'anada i tornada fins a la presó. De vegades hi ha discussions sobre l'edat de les criatures, quin és el límit d'anys a partir del qual han de pagar. I després, vindran lescorresponents consumicions a peu d'autopista, sempre en "McDonald's" o "Kentucky Fried Chicken's"... I així, cada cap de setmana, surten els autocars destinats a les més de vint presons que hi ha al nord de Nova York: Attica, Wyoming, Barehill, Franklin, Upstate, Lakeview, Collins, Gowanda, Albion, Orleans, Wende, Clinton, Altona, Groveland, Livingston, Auburn,Cayuga, Camp Adirondack, Ogdensburg, Riverview, Watertown, Cape Vincent,Governeur i Gabriel... presons construïdes en aquesta zona, no per casualitat, sinó perquè la població és edominantment blanca, imbuïda d'ideologia supremacista blanca; i a més, molts pertanyen al Ku-Klux-Klan. Bons ciutadans, orgullosos de ser nord-americans ("Proud to be American" , diuen ells) i sempre disposats a ocupar un lloc de funcionari, a la presó que els quedi més a prop de casa. (Signat: Francesc Arnau i Arias, des de Nova York.-------------Sisenacrònica----14-8-06.---)

Setena crònica, des de Filadèlfia	16/08/2006 - 21:58:33

Nom: Roser Iborra Plans

AQUI ESTÀ PROHIBIT ABRAÇAR-SE!".-----------------Setena Crònica.-------15-8-06.---------------- Philadelphia 15.- Avui, en tornar de Nova York a Philadelphia amb el "China Town Bus", les dues hores de viatge se m'han fet curtíssimes, perquè no he pogut deixar de comparar-les amb les vuit hores de la tornada d'abans d'ahir, des de la presó on hi ha David Gilbert (pres polític des de 1981) fins al Columbus Circle de Nova York. Aquests autobusos xinesos van del barri xinès d'una ciutat, directament al barri xinès de l'altra, sense cap parada intermèdia. I per deu dòlars. És igual que vagis a Philadelphia, a Baltimore o a Washington. I són tan còmodes com els de "Greyhound" o "Peter Pan". El que passa és que, de blancs, només érem una altra parella i jo. Tambéhi havia dos negres i tota la resta eren xinesos. He vingut a Philadelphia altra vegada, perquè dema tenim un acte públic, on parlarem dels presos polítics a Europa. I també hem de preparar la visita a Mumia Abu-Jamal (periodista afro-americà condemnat a mort des del 1982, acusat de matar un policia blanc). Els amics de l'organització revolucionària MOVE m'ajuden a fer la trucada a la presó de SCI Greene, per verificar que el meu nom és a la llista de visites ja autoritzades, com ens havia dit Robert Bryan, advocat d'en Mumia. En una punta del la línia estem la Ramona Àfrica i jo. En l'altra, els carcellers que se'ns van passant d'una extensió a l'altra, fins que arribem a la que ja no ens pot derivar enlloc més: "Comprengui, Senyora Àfrica, que vostè m'està demanant una informació que jo, legalment, no li puc donar, sinó que és el propi intern qui li ha de donar a vostè". - "Sí, sí, ja li dic que el Senyor Abu-Jamal, per mitjà del seu advocat, ens ha fet saber que el nom del senyor Arnau és a la llista d'advocats que el poden visitar qualsevol dia, a qualsevol hora, però ens en volem assegurar, perquè s'ha de desplaçar des de Philadelphia i no pot ser que faci el viatge en va... que són moltes hores... i que no hi hagi alguna pega." - "No, no, senyora Àfrica, no ha d'haver-hi cap pega... a més, després de tot, nosaltres no li negaríem mai l'entrada a un advocat que ve expressament d'un altre país..." "Mmmmm..." Finalment, m'asseguro que la carcellera està escoltant, i intervinc jo, dirigint-me a la Ramona: "Ramona, crec que podem confiar en aquesta senyora funcionària. Ja hi aniré." Els carcellers són així, aquí i a tot arreu on he estat. Aquesta conversa telefònica hauria estat la mateixa, exactament, si l'haguéssim feta amb un carceller de Barcelona o de Madrid. La majoria són així: creguts, prepotents i una mica sàdics, com aquell que el diumenge passat, durant la visita al pres David Gilbert, va passar pel costat d'una taula on hi havia un pres amb la seva nòvia. S'estaven abraçant. El policia se'ls va mirar i els va dir molt poques paraules i molt fluixetes. N'hi va haver prou perquè immediatament se separessin i mantinguessin les distàncies. És facil saber quines paraules els va dir... I això que estàvem ala "Sala Nord"! Aquesta sala té taules i cadires, i també es coneix com a la "Sala d'Honor", per diferenciar-la de la "Sala Sud", on les normes són més estrictes i les converses s'han de tenir amb un taulell pel mig, a manera de barrera entre els presos i els visitants. DANIEL COHN-BENDIT, JOSHUA FISCHER... Com que el pres David i jo som gairebé de la mateixa generació, varen sortir a la conversa episodis del mes de maig de 1968, a París. Què se n'ha fet, d'aquell Daniel Cohn-Bendit ? Aquella figura mediàtica de la Universitat de la Sorbonne ? I és que quedava bé, aquells dies, sortir al carrer a tirar pedres als gendarmes. I després amagar-se. I després fer declaracions a la TV, en qualitat de líder estudiantil. Servia per afalagar-li l'ego al Dani. "Dani el Roig" es feia dir. I en David m'explica que últimament li ha llegit declaracions --realitzades en mitjans de comunicació del seu país natal, Alemanya-- en què justifica la invasió de l'Irak... I el Joshka Fischer, amb un passat universitari no menys gloriós, que amb el seu afany escalador va arribar a col·locar-se de ministre d'afers exteriors del govern federal alemany... Que se n'ha fet,de les ànsies revolucionàries d'aquells senyors ? Ens preguntem I de tant en tant els carcellers ens miren. Aquests vigilants estan asseguts en una mena de trona alta, com la que utilitzen els vigilants de les piscines, quan hi ha molts banyistes. Així queden situats a un nivell superior a nosaltres, que els permet observar-nos bé, però que també ens permet a nosaltres veure tot el que fan: un que té el nas molt gros, fa burilles. L'altre no para de mirar-se el rellotge. Estan avorrits. De vegades intento averiguar què pensen mentre ens miren a nosaltres, que no juguem a cartes --com fa la majoria-- i que no parem de parlar... D'altres mirades policíaques encara em resultaven més dificils de desxifrar, com les dels policies que ens vigilaven a la sala d'espera, abans d'entrar a la visita. "SEMBLEM REFUGIATS !" Les presons de l'estat de Nova York disposen d'unes sales d'espera per a les visites, que queden fora del perímetre de la presò pròpiament dita. Es diuen "Hospitality Room" i serveixen perquè els visitants que vénen de molt lluny --que és la majoria-- puguin reposar una mica, abans d'entrar. Aquesta de la presó de Clinton resulta especialment insuficient per a la gent del nostre autocar. Hi ha un sol WC per a homes i un per a dones. Vint minuts mínims de cues per a poder entrar-hi. Les dones --preocupades especialment perquè volen tenir una bona imatge, en entrar a la visita-- es veuen obligades a arreglar-se davant de tothom, perquè amb tanta gent esperant, no poden perllongar la seva estada al WC. Les mares també han de canviar els bolquers de les criatures allà mateix. Hi ha un taulell amb unes cafeteres molt grans, que contenen te i cafè. Els sofàs --on la gent afortunada s'estira a dormir fins que ens permetin l'entrada-- són grossos i bruts. No costa gens d'endevinar que són de segona mà i que procedeixen dels xalets que es veuen al costat de la presó, on viuen les jerarquies penitenciàries locals, amb les seves respectives famílies, tan ben educades en la llei i l'ordre de "l'American way of life..." Al meu costat hi ha un visitant que va amb trajo i corbata, però que es veu que no està gaire acostumat a portar-ne. A més, ara li queda molt malament, tan arrugat com va, després de les hores d'autocar. Em mira i em diu: "Semblem una colla de refugiats de qualsevol guerra"- "Sí, ja ho pot ben dir," jo que li faig. I és quan em fixo en els policies que ens vigilen. No se si deuen ser sempre els mateixos, però ens miren amb una cara... com si no haguessin vist mai una dona pintar-se o pentinar-se, o una criatura mentre la canvien, o un senyor ja d'una certa edat, mentre dorm i ronca. Sobretot hi ha un policia que, amb la boca oberta, em recorda un nen petit davant d'una gàbia del zoo. No sé si ell n'és conscient, però ens està faltant al respecte. Segurament ni hi pensa, en el fet que mereixem un respecte... (Signat: Francesc Arnau i Arias.--------------------------15-8-06.-----------------Setena Crònica.)

Anar a la pàgina

1 2