Osona.com: Fòrum - Des del meu Cel Sussana Corominas Cumplido

Nom: Manoli

Matinada del 14 de novembre de 1999.
Les estrelles il•luminen el camí de tornada a casa guiades pel caliu d’una lluna radiant i plena d’energia.

Dormo plàcidament al seient de darrere el cotxe acompanyada dels meus amics, mentre ells parlen de tot el que hem fet, de com hem rigut parlat ballat. Amb un somriure als llavis, sóc feliç gaudint de la llibertat de ser jove, de tenir vint anys i creure en un futur no molt llunyà en què un noi farà clars els horitzons dels meus somnis.

De sobte, silenciosament i sense avisar, la nit es transforma en una tempesta de llamps i trons, una tempesta sense retorn en què la mort obre la porta per emportant-se la meva ànima. Amagada rere una disfressa, velocitat alcohol inconsciència imprudència, l’egoisme d’altres persones que amb el volant a les mans obliden que no estan sols en aquest món, la mort bruscament posa fi als meus somnis allunyant-me de tot allò que més m’he estimat, del que encara em quedava per viure, arrencant-me de la vida que encara em quedava per endavant.

Al cap d’unes hores, veig com sona el telèfon de casa fent que la vida del meu pare, la meva mare i la meva germana quedi buida de sentit, il•lusió i esperança “no hi ha hagut res a fer” ressona a cada instant, a cada racó de la casa, a cada gest, a cada paraula, a cada minut de silenci. Cada segon que passa és una eternitat que ens allunya silenciosament del moment en què, sense saber-ho, ens varem fer l’últim petó de bona nit, l’última abraçada, l’últim adéu, l’última mirada. D’ençà d’aquella nit, la meva última nit, he vist com la meva família s’apagava mica en mica enyorant aquells dies que vam tenir la sort de compartir.

Nou anys i mig han passat des de llavors i us asseguro que el dolor, la ràbia, la impotència, l’ofuscació, la desesperació que hem sentit i viscut sobrepassa els límits de la imaginació de qualsevol persona. Podem pensar com de difícil seria viure aquesta situació, però viure-la de veritat a cada instant de la teva vida és una mort lenta i dolorosa pels que ho hem patit.

Després de plorar durant nou anys i mig, de despertar-nos moltes matinades amb les llàgrimes als ulls, el proper dijous dia 11 de juny a les 9:30h haurem de reviure el dia en què, de sobte i sense avisar, em van robar l’única cosa que tenia: la meva vida.

Ha arribat l’hora de remoure la imprudència i negligència que vaig patir mentre dormia plàcidament al darrere d’un cotxe, remoure la manca d’humanitat i de valors que vivim en aquest món en què les persones posen per davant els interessos materials i econòmics per “tornar a tenir un cotxe com el que tenien”, evitar una sanció econòmica o una retirada de carnet. No es tracta d’un judici en què s’han perdut uns objectes o uns diners, és un judici a la manca de valors de la nostra societat, a l’egoisme de les persones capaces de donar l’esquena a les conseqüències dels seus propis actes imprudents, temeraris, irreversibles, deixant en mans de la justícia el poder de POSAR UN PREU A LA MEVA VIDA com si això ens pogués tornar la felicitat que a mi, els meus pares i la meva germana un dia, de sobte i sense avisar, ens van robar.

Com jo i la meva família, molta gent que ens envolta ha patit aquesta tragèdia a la seva pròpia pell, amics i amigues, tiets i tietes, cosins i cosines, coneguts... des del meu cel, he plorat moltes vegades veient com tantes i tantes famílies un dia com qualsevol altre es desperten sentint un fil de veu que ressona la resta de la seva vida, “no hi ha hagut res a fer...”.

N’estic segura que aquesta història no us és molt llunyana, que en algun moment de la vostra vida heu patit la pèrdua d’un ésser estimat de manera injusta... Per això, si un dia vam tenir la sort de compartir un instant junts o si la meva història us ha tocat una mica l’ànima, des del meu cel, us demano un petit esforç per evitar que situacions com aquesta redueixin l’única cosa que tenim, la vida, a un simple valor material. Sé que entre tots/es podem tocar l’ànima a les persones que un dia em van tancar en una caixa i fer entendre a la justícia que la vida no es pot pagar amb diners, que quan per mala sort provoquem un dany irreparable a algú, cal ser conseqüents amb els nostres actes i mirar de conscienciar altres persones perquè aquesta injustícia no es torni a repetir. Si voleu ajudar-nos d’alguna manera, des del meu cel, us demano i agrairé de tot cor que envieu un correu electrònic a la Manoli tan aviat com us sigui possible amb una frase, un pensament, un petó, una imatge.. qualsevol cosa per unir esforços en una pancarta i faci obrir els ulls al món el dia en què es jutjarà el valor de la meva vida.

Des del meu cel, mai podré pagar amb diners a tots els que heu dedicat uns minuts llegint aquesta història, a tots els que un dia vàreu formar part de la meva vida, a tots els que m’heu estimat, el vostre recolzament sincer i afectuós.

Moltes gràcies a tots i totes.

Des del meu cel,
Sussana Corominas Cumplido

manolicusa@hotmail.com

http://www.youtube.com/watch?v=22gzXP38SL4

Respondre

Re: Des del meu Cel Sussana Corominas Cumplido	10/06/2009 - 08:30:33

Nom: Xessco

Manoli, em sembla saber què sents. Jo també he perdut persones estimades en accidents estúpids. Sé què és no comprendre res, aquella impotència tan bèstia. Una abraçada molt forta.

Respondre

Re: Des del meu Cel Sussana Corominas Cumplido	10/06/2009 - 18:19:18

Nom: la floreta de la plana

Hola reina,

no em puc arribar a imaginar el que has passat i el que estas passant i segurament el que encara et queda per passar, segar una vida d´una persona d´aquesta manera tan injustament, es cert que totes les morts son injustes perque ningú hauria de morir, però aquesta es la injusticia més gran de totes.

sapigues que des de aquesta persona anomina que es fa dir flordelis tens tot el meu suport, si necessites només que sigui per desfogar-te de tant en tant, aqui tens el meu correu

flordelis1976@hotmail.es

pensa que formem part d´un tot i que ens tornarem a retrobar d´alguna manera.

petons!!!!

Respondre

Re: Des del meu Cel Sussana Corominas Cumplido	10/06/2009 - 22:42:15

Nom: Nadie

Manoli,
No quería entrometerme en la intimidad de alguien que ha sufrido una pérdida.
Pero por la misma razón que tú y Xesco, me he sentido empujado a ello.
Después de tanta provocación y disputa inútil, apareces espontáneamente, enseñándonos tu valentía y la belleza de tu alma, al mostrar a los demás con tus palabras y de una forma casi poética tu dolor y tus lágrimas.
Nunca me había planteado como mueren las personas pero su ausencia me hache plantear como han vivido. Hay personas que se llevan con nosotros una parte de nuestro corazón, permaneciendo para siempre en nuestra memoria. Viviendo siempre latentes en nuestro profundo dolor. Un dolor que tal vez con su muerte nos ha hecho dar un valor distinto a la vida. A constatar que línea que divide la vida de la muerte es muy frágil.
Un dolor que nos enseña que el tiempo es falso, que la vida puede darnos, en cualquier momento, un golpe bajo e inesperado.
Un dolor que nos obliga a crecer, a reinventar la vida cada amanecer, a dibujar arcoíris en la oscuridad.
Un dolor que a diferencia de los que no lo sufren nos educa para separar lo real de lo superfluo, el bien del mal, la felicidad del pesimismo.
A ti, te dedico mi pequeña parcela de dolor que un día se instaló, para siempre, en mi corazón:

Todos los días, cuando amanece, reanudo mi eterna
Vocación por ti. Nunca hubo otra, fuiste con tu
Cromatismo insólito la gran ilusión óptica de mi vida, fuiste el resorte de mi vida, de mis sueños,
Perfumaste mi alma con las más tibias emanaciones, fuiste la que inspiró mi actual realización.
Fueron tus pequeños y cuidados detalles los que hicieron a mi imaginación exacerbar mis percepciones para crear este mundo nuestro irreal, caso onírico con el que me fundí en ti.
Nunca entendí ni entenderé como fue tu absurda
Partida. ¿Por qué?
Si nos amábamos tanto.
Esa verdad y la falta de nuevas sensaciones me tienen sumido en un marasmo. Sólo me mantienen tus frutos a los que dedico los más selecto de mi mentalidad y en ellos descansa mi mañana y mi esperanza de verte nuevamente.
he corrido como un verdadero alienado, te echo de menos, te necesito tanto.
Te necesitaba porque te quería. Tenía que verte.
Ahora ya sé que nunca te perderé.
Te amaba, te amaba, te amaba. Para amar no hace falta cordura sino locura.
Manoli, hay una gran razón por la que nacería y moriría de nuevo mil veces, por amor, por amor en el amplio sentido de la palabra, solo por ello vale la pena morir y nacer cada día. Aunque la vida se nos aparezca tan absurda,a veces.
Un abrazo,
Nadie.

Respondre