A hores d'ara ja podem dir que pràcticament podem donar l'hivern per acabat; com cada any, les calefaccions de cases, granges, fàbriques i espais municipals han treballat de valent, i ens han buidat una mica més la butxaca. Des del passat mes d'octubre, el preu del gasoil s'ha incrementat en un 6% que suposa una despesa addicional de 60€ per cada mil litres de gasoil.

Sovint els temes ambientals ocupen les portades de mitjans de comunicació. Aquest fet no es produeix tan sols fa uns dies, sinó que ja fa anys que va sent així. En tot cas, la sequera extrema que patim els últims temps i la constatació del canvi climàtic han fet augmentar de manera més intensa el degoteig de notícies. Cal pensar que tot plegat és un reflex de la preocupació creixent de la societat per a gaudir d'un medi natural en tot el seu esplendor i lliure d'amenaces. Sovint també, però, ens trobem exemples del fets que amplis àmbits dels poders executiu i judicial estan lluny de seguir aquesta evolució de la societat, i que els aspectes ambientals tenen la consideració d'aspectes secundaris, per no dir molestos.

Astorat és poc. Hauré de recórrer al llenguatge de la meva generació..., estic flipat. Acabo de llegir a El 9 Nou d'aquest dilluns 4 de febrer, les planes 68 i 69 on es tracta de la seriosa problemàtica present al Lluçanès, quan a la manca d'aigua. Entenc la greu situació que se'ls presenta als municipis i alcaldes del Lluçanès, però sobretot el fet que ha tocat viure als seus habitants; les necessitats d'aigua cada cop són més grans i els recursos més minsos, i entenem que aquesta tendència augmentarà.

Si fem una ràpida ullada històrica, que abasti des del moment que es va començar a generalitzar el ferrocarril, a mitjans del segle XIX, fins als nostres dies, veurem com aquest mitjà de transport ha estat un formidable factor de transformació territorial i social. Com a tal, els seus efectes han depès de com i amb quines finalitats ha estat utilitzat. Malauradament, i més sovint del que hauria estat desitjable, el seu ús ha anat lligat a finalitats bastant allunyades de qualsevol consideració moral o clarament reprovables sota aquest punt de vista.

El bioturisme manté els principis conceptuals de l'ecoturisme, però a més de la contemplació cerca transmetre o participar en l'obtenció de coneixement sobre el medi i el patrimoni biològic. Es tracta d'un turisme que a més de repercutir positivament en la salvaguarda dels espais naturals, les àrees rurals i el desenvolupament dels pobles i les comunitats humanes pot aportar informació sobre la fauna i flora. Una informació que pot ser ben útil en la gestió i monitoratge de les espècies o contrades.

El Consorci del Lluçanès assisteix en el procés participatiu a la conca del Cardener-Alt Llobregat que ha organitzat l'Agència Catalana de l'Aigua. El procés es va iniciar a finals de desembre amb una reunió informativa i seguirà al llarg del primer trimestre del 2008.
 

Les màquines ens estan declarant la guerra (com diu la cançó). Efectivament, les màquines ja entren a la nostra terra, als nostres pobles, al nostre patrimoni! Però, aquestes línies de 400 kv que ens cauen al damunt, d'on venen? A quins interessos responen? A qui beneficiaran? Qui les promou? Cal respondre a tots aquest punts, per veure com  anat tot plegat, per veure si realment el procés ha estat democràtic i just. Encara hi ha molta gent que es pensa que la línia MAT (molt alta tensió) és necessària, encara hi ha gent que es pensa que vivim en una democràcia real i plena, encara hi ha gent que es pensa que el poble, a dies d'avui, tenim algun poder.

En el BOP del dia 16 d'octubre es publica que «se sotmet a informació pública l'expedient incoat per REBROT i PAISATGE SL per a la concessió de la llicència ambiental per a l'exercici de l'activitat de planta de cogeneració amb biomassa a ubicar a la Carretera de Barcelona a Puigcerdà km. 35,2» del terme municipal de la Garriga (zona de Can Tamayo). Hi ha 20 dies naturals (s'acaben el proper 5 de novembre) «perquè qualsevol persona que s'hi consideri afectada pugui formular les al·legacions i observacions i presentar els documents que estimi pertinents».

Cada cop sembla més clar que des de l'Ajuntament de Barcelona s'ha optat per un model de ciutat força negatiu: una urbs aparador on es prima l'efectisme visual més immediat a base de potenciar  l'aixecament d'una munió de megaedificis i gratacels autosuficients i d'autor, sense, però, cap connexió real –i menys històrica o cultural- amb l'entorn. Unes construccions que simbolitzen una determinada visió social i econòmica de la realitat, producte directe de la globalització, i que a més són un monument a l'especulació urbana.

L'explorador català Joan Mundó va publicar l'any 1929 a la revista caraquenya Cultura Venezolana un article on anomenava per primera vegada la gran planura veneçolana de la conca alta del riu Orinoco com "La Gran Sabana". Un any més tard, el seu compatriota Fèlix Cardona adoptava aquest mot amb tanta sort que, avui en dia, aquest és el nom amb que tothom coneix l'extensa regió.

Benavarri i Prats de Molló —dues poblacions pirinenques de territoris catalans perifèrics, la Franja de Ponent i la Catalunya del Nord— tenen la seva pròpia encarnació, no del mal, com algú podria pensar a primera vista, sinó del “desordre”, de les forces ocultes soterrades i mai no eliminades del tot: el Ball del Salvatge i la Festa de l'Ós, respectivament.

En aquests darrers mesos hem pogut seguir la presentació del 4t informe sobre el canvi climàtic formulat per un grup de 2.000 científics escollits per les Nacions Unides. També hem pogut seguir les informacions que presenten amb horror un anunci sobre els tràgics impactes de la desertització del sòl. No és ciència ficció. Potser hem confós progrés econòmic amb més consum energètic i les dades ens han dit que estem equivocats. La realitat, però —i afortunadament—, ens diu que qui menys consumeix en els seus processos productius és qui més benefici n'obté.

Ja gairebé és un tòpic literari afirmar que en temps d'eleccions tothom promet la lluna en un cove, però que després de la gran festa democràtica, res de res. Estic convençut que si féssim un rànquing de promeses incomplertes, la promoció del transport públic gaudiria d'un dels llocs capdavanters.

Urbanisme: totes aquelles actuacions, normes i la seva regulació que donen la identitat a un poble. El caràcter d'un poble el determina la seva gent, la seva manera de fer; aquest fet, però, ve condicionat per l'estructura que els seus habitants li donen. De fet, no es pot establir qui és primer si les persones o la seva estructura. D'entrada considero, penso i crec que són les persones, ja que aquestes són les que amb la seva manera de fer, amb el seu tarannà, li donen la identitat, característica única per a cada poble; el defineixen com a únic.

He llegit una noticia on uns veïns s'oposen al creixement desmesurat del seu petit poble. L'ajuntament considera que el poble ha de créixer, i així mateix ho creuen els opositors al projecte urbanístic, però que ha de ser un creixement mesurat i coherent amb l'entorn. Per tant, les dues posicions defensen un mateix model: créixer (la qüestió és com).

Fira de Reis, sostenibilitat i innovació al sector agroramader
Aquest era el títol de les jornades tècniques, organitzades en el marc de l'antiga Fira de Reis de Manlleu, que van abordar la temàtica dels diferents models de producció i estratègies de comercialització dels productes agroramaders i quins seran els més viables de cara al futur. Hi vaig participat amb una introducció inicial a la primera jornada centrada en els models de producció. Aquestes varen ser algunes de les reflexions que hi vaig aportar i que amb aquest article vull compartir amb tothom.

En un extens article al Financial Times del passat 30 de desembre en Harry Eyres parla de l'interessant que resulta la península ibèrica ara, al gener, per a gaudir del birding, l'observació d'ocells.

A aquestes alçades tothom ja s'ha adonat que aquest és un any de molta processionària (Thaumetopoea  pityocampa), un insecte que també és anomenat vulgarment com el cuc del pi. Com sempre, els pins més afectats són el rajolet (Pinus sylvestris) i la pinassa (Pinus nigra) i, en canvi, el pi blanc (Pinus halepensis) o el pi pinyer (Pinus pinea) gairebé no resulten atacats.

Cada cop sembla més evident la tendència dels poders públics, pel que fa a la problemàtica ecològica i mediambiental, a culpabilitzar la ciutadania i a demanar-li responsabilitats per qüestions objectivament nímies o anecdòtiques. Així, s’arriba a inflar el cap als ciutadans amb un seguit de recomanacions repetides insistentment pels mitjans de comunicació tot oblidant -ves per on- sistemàticament els principals causants de la contaminació i la degradació ecològica del nostre espai més immediat: determinats poders econòmics i determinades grans multinacionals que ens imposen un mode de vida consumista, basat en energies no renovables i que malmet irremeiablement l’entorn. Per això no és just ni ètic culpabilitzar el ciutadà d’una serie de fets dels quals ell no és més que una víctima més.

Ja fa setmanes que ens trobem en plena temporada de bolets i no fa falta entrar al bosc per ser-ne conscients, circulant per qualsevol carretera de mitja muntanya ens quedarà clar: un, dos, tres, quatre…, hi ha més cotxes aparcats que bolets!

Als qui ens agrada el bosc i ens fixem en la seva evolució, fa temps que ens hem adonat que a Osona hi ha alguna cosa que no funciona. Ho dic perquè no és gaire difícil circular pels camins i carreteres i observar el gran nombre de pins rossos moribunds que hi ha arran i arreu, els quals tenen els dies comptats ja que es moren a marxes forçades! Però bé, abans d'analitzar el perquè del precari estat sanitari de les pinedes d'Osona, anem a veure quins tipus de pins tenim i quines són les seves característiques principals.

El Consorci Forestal de Catalunya vol remarcar que l'activitat de recollida de bolets és un fet que hauria d'estar regulat per al bé del medi ambient i dels boscos de Catalunya.

Des de fa gairebé un any i mig a Osona hi ha un moviment ciutadà contra les línies de molt alta tensió (MAT). A Girona aquest moviment ciutadà ja hi és des de fa gairebé quatre anys, també al Vallès, i a la Catalunya Nord des de fa molt més temps (al País Valencià també comença a moure´s aquest corrent). A poc a poc es va estenent arreu dels Països Catalans la veu contrària a aquest model d´energia que ens volen implantar els polítics de torn. Uns polítics que son conscients dels beneficis que, aquestes línies de molt alta tensió, comportaran a les multinacionals elèctriques espanyoles i especialment a les franceses i que ens menteixen un dia si i l´altre també quan ens diuen que han de servir tant per l´abastament de més energia al litoral gironí, uns 15 dies a l´any per a l'estiu o bé per al Tren de Gran Velocitat. Tot és fals.

L'anunci que ha fet el Consell Comarcal d'Osona que la nostra comarca i el Ripollès compartiran abocador i, més endavant, planta de compostatge és una bona notícia des de la perspectiva territorial. Quan hem defensat la vegueria de l'Alt Ter hem insistit que Osona i el Ripollès compartim realitats socials, economiques, culturals i territorials. Ara a més, compartirem la gestió o valorització dels residus. Algú potser s'escandalitzarà:  per què sí les deixalles, i no la vegueria.

Quan algú ens parla de «planta de compostatge», hi ha un col·lectiu de gent que ens esgarrifem, no en volem ni sentir a parlar…, estem escarmentats, som els que hem patit les conseqüències directes del seu funcionament.

Fa uns dies que el sector agrícola i ramader a casa nostra no està d'enhorabona: tenim una sequera que ha fet perdre el 50% de les collites –en algunes comarques el 75%–, els camps no tenen teulada ni es pot inventar la pluja, els preus de la majoria dels productes són més baixos del que costa produir-los, i no podem repercutir les puges constants del gasoil en els nostres productes com poden fer els sectors del transport o del taxi.

A cavall dels municipis de Santa Cecília de Voltregà, Sobremunt i Sant Bartomeu del Grau s'hi troba l'espai protegit de la Riera del Sorreigs (PEIN-Riera del Sorreigs). Aquest espai està inclòs en el Pla territorial sectorial conegut com a Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) amb un Pla especial redactat durant el 1996 per la Generalitat de Catalunya. Des d'aleshores, va esdevenir un espai protegit que havia de gestionar-se amb unes directrius ja assenyalades en aquest Pla Especial de Protecció.

S'acosta l'estiu, han arribat les primeres calorades i tot fa témer que els porcs ja es preparen per acostar-se a la riera de Merlès. Evidentment no em refereixo als banyistes, els bons banyistes, ni als campistes, els que realment saben què vol dir fer càmping, ni tan sols als que fan pícnic i quan acaben el dinar o el berenar recullen totes les deixalles, les posen en una bossa, carreguen la bossa al cotxe i tornen a casa seva amb la porqueria a la maleta, amb tota la dignitat, i amb la cara ben alta.

Fa pocs dies es va complir el tercer aniversari de la constitució de la Plataforma per la Vegueria de l'Alt Ter, això juntament amb els canvis en el govern de la Generalitat i l'anunci d'una nova convocatòria electoral per propera tardor, em porta a intentar descriure en quin moment es troba la defensa del reconeixement per la Vegueria de l'Alt Ter i quins haurien de ser els proper passos.