Quan era més més jove desconeixia que la desforestació a l’Amazònia tenia més a veure amb menjar-se una hamburguesa (els boscos es tallen per fer-ne pastures), que no pas amb comprar-se un moble de caoba (què també, però no tant). De fet, la desforestació és l’expressió d’un conjunt de problemàtiques entrelligades que van molt més enllà de la gestió forestal insostenible. Amb els incendis succeeix quelcom semblant, i és, en paraules de l’ecòleg Ramon Folch «un territori desestructurat el que s’esfondra paisatgísticament i es crema». De tot això, aquests dies, no se’n parla gens. És una oportunitat perduda. En canvi, són dies en què la complexitat del fenomen dels incendis forestals queda palesa no només en la vessant tècnica, sinó també en la social, la política i fins i tot la periodística.

Sens dubte, enguany els senglars deuen estar ben contents, i és que aquest és un dels anys excepcionals de producció d’aglans (o glans). Anem a parlar una mica de les aglans, de les espècies que en produeixen, dels seus usos tradicionals i de les d’altres territoris.

Superat l’equador de la Legislatura, hi ha poques coses més decebedores que el donar un cop d’ull als compromisos del conseller Baltasar en matèria de medi natural. Al costat d’una discutida política de l’aigua, d’una dubitativa política de residus i d’una ineficaç política d’habitatge, el conseller Baltasar exhibeix una desconcertant política de medi natural. El desconcert legislatiu, la deixadesa organitzativa i l’absència de criteris són, al costat d’una pèssima gestió, els principals trets que la caracteritzen.

Davant la presentació a concurs d’un projecte d’aeroport corporatiu a la comarca, dies enrere, el Consell Comarcal manifestava la seva preocupació davant la possibilitat que esclatés un moviment d'oposició que afectés negativament en la decisió final de la Generalitat, que vol defugir nous conflictes territorials.

Ningú no recorda que encara no fa un any teníem una «sequera històrica i extrema»? En aquell moment, i a cuita-corrents, es va mirar d’engegar tota mena de plans per sortir del mal pas, mentre tothom convenia que la solució real no havia de ser amb quatre experiments d’última hora quan sorgeix la situació de risc sinó que són o, més ben dit, haurien de ser plans a llarg termini i d’abast molt ambiciós...

Des de l’època de Josep Borrell al Ministerio de Fomento, llavors d’Obras Públicas, s’ha teoritzat que l’Estat ha de construir una via lliure al costat de cada via de peatge per a contribuir a la magnificència i magnanimitat de l’Estat respecte dels usuaris que puguin pagar, o no, segons vulguin. Així de ric és (o era) l’Estat. El Quart Cinturó s’ha justificat en aquesta lògica, només que passa una mica lluny que l’autopista AP7 i mai no rendiria el mateix servei de cara als usuaris. De fet, l’Estat anomena A7 (sense la “P” de peatge) al Quart Cinturó. Les previsions són fer aquest eix des de Cadis a la frontera francesa, on els ciutadans, nosaltres i ells, pagarem l’autopista un cop passada la frontera. A França no són ni tan magnànims ni tan rics.

Em comenta un gran amic, nodrit per l’experiència política dels anys, que el principal error que ha comés l’actual equip de govern, en la seva tasca al capdavant del nostre consistori, ha estat subestimar l’empenta, la il·lusió i les ganes del nostre grup municipal. Talment com el Cèsar, han pretès arribar, veure i vèncer; equivocadament es van creure o algú els hi va fer creure, que sense consensuar les línies que hauran de regir el futur de Campdevànol amb la primera força política del municipi podrien governar sense problemes i entrebancs.

El passat divendres, el ple de l’Ajuntament de Campdevànol va acordar, gràcies al vots favorables de l’equip de govern, afrontar l’aprovació inicial del nou Pla d’ordenació urbanística municipal (POUM). I dic afrontar, perquè fins arribar a aquest punt, l’Ajuntament de Campdevànol ha vist passar quatre equips de govern diferents, quatre plantejaments possibles, tres alcaldes i una alcaldessa i cap decisió ferma al respecte, fins aquest divendres.

El Polític Tòpic Convencional (PTC) pensa que una crisi és solament una aturada de ritme: si el pressupost no creix, farem les obres a ritme més lent. Però pensa que farà essencialment el mateix. Per al PTC, per exemple, el Quart Cinturó no és qüestionable per l’actual crisi.

Una reflexió a l'entorn de la notícia: El Ripollès torna a 'liderar' el nombre de boletaires rescatats.

Tenim el dubtós honor de pertànyer a un estat capdavanter en violència domèstica, maltractament d'animals i fracàs escolar. Però per si tot això no fóra prou, els habitants d'aquesta allunyada i bonica contrada, tenim també la gran sort de ser l'avantguarda a l'hora d'extraviar tota mena de micòlegs amateurs de cap de setmana i d'urbanites reciclats de cistelleta i trepitjada esmicoladora.


El bonic Vallès té al seu llarg una autopista de peatge l’AP7, amb tres carrils per sentit, doblada en alguns trams per una autovia, la B-30 (no es tracta d'uns laterals, sinó d’una autovia), amb un total de cinc carrils per banda i que segueixen cap al nord fusionant-se amb la mateixa secció.

El passat dissabte 27 de setembre es va dur a terme la primera edició de les jornades tècniques de la Fira de l’Hostal del Vilar, amb la intenció de crear un espai de reflexió sobre els problemes que afecten als pagesos/es del Lluçanès i fer-ho en el marc de la fira més emblemàtica del sector agrari del Lluçanès. La jornada va comptar amb una participació molt animada i es va debatre sobre les possibilitats i limitacions de la producció agroalimentària de qualitat i la seva comercialització diferenciada.

El 27 de juny de 2008 van arribar les màquines excavadores i piconadores a la pista de la Riera de Merlès, amb l'encàrrec d'asfaltar el tram del terme municipal de Borredà des del Cobert de Puigcercós en direcció a l'Hostalet. Es planteja d’asfaltar un camí rural. Quin és el criteri per a decidir quins camins si i quins no? Afluència veïnal? interessos particulars? beneficis consumistes? Promoció urbanística? Reclam turístic?

Desenvolupar el territori pensant amb la gent que hi viu no hauria de ser una afirmació rara de llegir en els plans territorials, plans directors i altres figures de lanificació que sovint regulen el nostre entorn i les activitats que hi duem a terme. Però sovint és un slogan que un cop escrit en un paper no sabem com traduir-ho a fets i accions.

A hores d'ara ja podem dir que pràcticament podem donar l'hivern per acabat; com cada any, les calefaccions de cases, granges, fàbriques i espais municipals han treballat de valent, i ens han buidat una mica més la butxaca. Des del passat mes d'octubre, el preu del gasoil s'ha incrementat en un 6% que suposa una despesa addicional de 60€ per cada mil litres de gasoil.

Sovint els temes ambientals ocupen les portades de mitjans de comunicació. Aquest fet no es produeix tan sols fa uns dies, sinó que ja fa anys que va sent així. En tot cas, la sequera extrema que patim els últims temps i la constatació del canvi climàtic han fet augmentar de manera més intensa el degoteig de notícies. Cal pensar que tot plegat és un reflex de la preocupació creixent de la societat per a gaudir d'un medi natural en tot el seu esplendor i lliure d'amenaces. Sovint també, però, ens trobem exemples del fets que amplis àmbits dels poders executiu i judicial estan lluny de seguir aquesta evolució de la societat, i que els aspectes ambientals tenen la consideració d'aspectes secundaris, per no dir molestos.

Astorat és poc. Hauré de recórrer al llenguatge de la meva generació..., estic flipat. Acabo de llegir a El 9 Nou d'aquest dilluns 4 de febrer, les planes 68 i 69 on es tracta de la seriosa problemàtica present al Lluçanès, quan a la manca d'aigua. Entenc la greu situació que se'ls presenta als municipis i alcaldes del Lluçanès, però sobretot el fet que ha tocat viure als seus habitants; les necessitats d'aigua cada cop són més grans i els recursos més minsos, i entenem que aquesta tendència augmentarà.