A les portes de la primavera, els mestres de l’escola pública s’han declarat en vaga, un dret democràtic mal vist i perseguit durant el franquisme i vilipendiat en plena democràcia. Per postres, aquests professionals —la majoria són dones— acostumen a ser víctimes de les crítiques desaforades de bona part de la població, que els qualifica de ganduls, de tenir una vida regalada i de fer més vacances que cap altre col·lectiu laboral. Per tant —diuen els detractors— no tenen dret a piular ni a queixar-se de res.  

Els professors i els educadors han de donar exemple, a part d'intentar educar verbalment a través de missatges repetits mil i una vegades. Alguna cosa en quedarà, ens diem. Però és cert que les paraules mouen, però exempla trahunt. Són els exemples els que arrosseguen, els exemples que donem amb la nostra actitud diària.

Llegeixo al Público de dijous dia 17 de setembre que un pare de Madrid ha estat detingut per agredir i amenaçar la directora de l'escola del seu fill, al barri de Vallecas. Segons el rotatiu l'home es va presentar al centre docent irat i molt nerviós, i es va dirigir al cap d'estudis cridant i amenaçant-lo de mort, perquè sembla ser que aquest va subjectar el seu fill per aturar-lo mentre corria pel menjador escolar.

Recolzat per un cartell blau que deia: "La meva educació, el meu futur", el president dels EUA, Barack Obama, va pronunciar un discurs de 18 minuts davant professors, pares i una gran majoria dels 1.600 estudiants i membres del personal de la prestigiosa Wakefield High d'Arlington, Virgínia, quan va instar  els alumnes a assumir la responsabilitat de la seva educació i el seu èxit. De fet el discurs va oferir poques sorpreses per als pares i els experts, que van debatre durant dies sobre si es tractava d'una intromissió política inadequada en el dia escolar.

Els sindicats CCCO, UGT i USTEC-STES, els partits polítics presents a l’Ajuntament de Vic i la comunitat educativa s’han mobilitzat per impedir que el Departament d’Educació suprimeixi el batxillerat nocturn a l’Institut Jaume Callís, un centre docent que ha ofert aquesta modalitat d’ensenyament als treballadors durant 40 anys. És trist constatar que el batxillerat nocturn va néixer en l’etapa final del franquisme i que el ministeri de la dictadura va demostrar més sensibilitat que la solemna barrabassada injustificada anunciada per l'actual govern tripartit de Catalunya.

Els nous reptes de la societat actual passen per accentuar els recursos destinats a l'educació, uns recursos que haurien de suposar més temps, més espai, més diners i més persones. És a dir, més professionals, sempre que siguin defensats i lluny de fracassos, riscos laborals i altres humiliacions humanes.

Aquests darrers dies ha estat aprovat el projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir a ordenar i millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la presentació dels informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume Bofill, que ens situen a la cua d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint, però, ens oblidem que gran part del fracàs del sistema educatiu està justament fora d’aquest. La família, l’entorn o els mitjans de comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola en la formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats assumeixin la responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un esforç per prestigiar l’ensenyament, els professors i la cultura de l’esforç, perquè ens hi estem jugant el futur.

Els darrers mesos hem pogut assistir a les diverses mobilitzacions, no només d’estudiants, que s’han produït a pràcticament totes les universitats de l’estat en contra de l’anomenat Pla Bolonya. Però sabem realment que és i que implica aquest pla? Probablement el professorat i les direccions dels centres educatius en comencen a tenir una idea aproximada, però la majoria dels estudiants només en saben el que uns quants d’aparentment informats –i manifestament contraris al projecte- els han explicat.

Fa unes setmanes vaig emplenar la sol·licitud de preinscripció escolar del meu fill de tres anys, amb preferència en primera instància per una escola pública molt propera al domicili familiar i, en segona, per una escola concertada (també molt propera).

L'aprovació de la constitució d'una Fundació privada per a gestionar les llars d'infants municipals de Vic durant el darrer ple municipal és el darrer acte (o el primer segons com es miri) que ha de conduir a la gestió privada de les tres llars municipals que s'estan construint i que, ja ho avanço, seran les últimes de titularitat pública en molts anys. A CiU, especialment, això de l'educació pública no li agrada.

Aquests dies ha estat de visita a Vic la coordinadora de les llars d'infants de Pistoia, un municipi d'Itàlia, proper a Florència que excel·leix per la qualitat de l'oferta educativa municipal. El "comune" de Pistoia, el seu Ajuntament, dedica prop del 30% del pressupost municipal a l'educació, a l'educació municipal és clar. A escoles i recursos públics que ofereixen una gran qualitat.

Enmig del debat politicomediàtic d'aquests darrers dies que m'ha tingut a mi a l'ull de l'huracà, tot i que de forma absolutament involuntària, potser s'ha deixat de banda el que era de veritat important: quines actuacions ha de promoure la ciutat de Vic en matèria d'educació?

Tothom coincideix a situar l'educació i l'escola con l'eix principal per assegurar una societat cohesionada i preparada per afrontar els reptes de present i de futur amb plenes garanties. De manera molt especial, la ciutat de Vic ha de gestionar una realitat complexa que requereix el compromís de tota la comunitat educativa, però també del conjunt de la societat.