El problema d’ERC és decidir què vol ser: apirar a aglutinar majories i a governar, o tancar-se en l’autisme i la marginalitat. Ho diu Carod, dolgut perquè l’han deixat de banda -a ell i a la seva via política, que és la primera de les dues- i tot sembla indicar que el partit ho pagarà car amb una pèrdua de vots important.

Però la qüestió és que ERC ja ha governat i, per tant, Carod ha pogut demostrar que la via que ell propugna és l’assenyada. El dilema que proposa estava ben plantejat fa dues legislatures: llavors era oportú. Ara ja no ens movem en el terreny de l’especulació teòrica sinó en el molt més prosaic de la realitat. L’experiència d’aquests anys de govern és, precisament, allò que justifica els arguments dels qui ara rebutgen la via Carod: governar per anar on?, on hem arribat per aquest camí? N’hi ha molts que pensen que amb el govern tripartit hi han perdut bous i esquelles, però el que no se sap ben bé és si acabaran salvant els bou o només l’esquella. Carod insinua que passarà la segona cosa.

El final del tripartit està resultant molt més trist del que era previsible. Tothom fa les maletes i la impressió de sortir a correcuita és cada dia més sòlida. Aquest pobre Boada manifestant-se i traient pit amb els llobatons de Girona el dia de la vaga general és la imatge de l’estultícia, de la petitesa, del provincianisme que ha acabat tenint aquest govern d’aficionats en ple campi qui pugui. És ridícul i insultant que el conseller Saura encara li salvi la cara invocant el dret a la vaga. El dret a la vaga! I els deures, què?

I el silenci de Montilla? Aquell valencià, Jordi Sevilla, que va ser ministre tan amateur com Boada (volia compaginar la feina al ministeri amb la familiar, pobre ingenu, fins que li van dir quedi’s a casa, home, i qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Ara escriu  novel·les policíaques del detectiu Ricki Trullos: literal) va deixar dit que Catalunya no estava preparada per tenir un president d’origen andalús. Ja s’ha vist: el que potser no estava preparat era Montilla.