S’acosta la diada de Tots Sants, estretament lligada amb el record dels difunts i les visites als cementiris. El llenguatge popular parla d’enterrar els morts, però en realitat, no els enterrem, sino que els dipositem en calaixos de ciment o d’obra, en diversos pisos sobre terra, no sota.

Aquests dies, un grup de musulmans vigatans amb DNI espanyol, o sigui, musulmans espanyols (nascuts a Catalunya o en d’altres països), estan recollint signatures per demanar a l’ajuntament que, en virtut de la llei vigent, habiliti una parcel·la al cementiri per enterrar els difunts pertanyents a aquesta religió. No és la primera vegada que fan aquesta justa petició.

Un dia o altre tots morim. Anar-se'n d’aquest món és un esdeveniment gratuït; però, a banda de la tristesa per la mort d’un ésser estimat, la família es veu en l’obligació de pagar unes despeses sovint desorbitades. Per una família catalana, el més habitual és pagar entre 2.500 i 3.500 euros (depèn del cementiri) per un enterrament sense luxe, amb tots els serveis bàsics inclosos, però sense comptar amb el preu del nínxol, que pot oscil·lar entre els 3.000 i els 30.000 euros. De tota manera, cal dir que la propietat d’aquestes minúscules cel·les no és eterna i caduca normalment als 99 anys. Si vivim en aquest món en règim de lloguer, el descans dels nostres ossos també té data de caducitat i al final els nostres ossos acaben a l’ossari col·lectiu.

Segles enrere s’enterrava als heretges, comediants, pagans o suïcides fora dels cementiris. Però avui , al segle XXI, persisteixen les discriminacions. És el cas dels musulmans residents a Espanya (prop de 1.200.000 ànimes). Aquest col·lectiu que compta amb moltes persones de nacionalitat espanyola, acostuma a trobar serioses dificultats per a sepultar els seus difunts sota terra, segons el seu ritu funerari (per falta d'un espai adequat).

Tot i que alguns municipis de Catalunya i d’arreu de l’estat disposen de parcel·les adequades per les inhumacions islàmiques, la majoria de cementiris municipals no tenen aquest espai habilitat i els musulmans es veuen obligats a traslladar els seus morts majoritàriament al Magreb, pagant 6.000 euros pel viatge, sense comptar amb les altres despeses. És igual si el difunt és un ciutadà espanyol musulmà, o si es tracta d'un immigrant musulmà senegalès, marroquí o algerià. El cas és que quan mor algun vigatà musulmà, la família sovint ha de ser ajudada per la comunitat a sufragar el trasllat del familiar a l’altra banda del Mediterrani.

La Constitució espanyola garanteix la llibertat ideològica i la llibertat religiosa i de culte dels individus i les comunitats, “sense més limitació, en les seves manifestacions, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei”. Segons el text constitucional, “cap confessió tindrà caràcter estatal i ningú no podrà ser obligat a declarar sobre la seva ideologia, religió o creences”.

La llibertat religiosa està reconeguda a Espanya des de mitjans del segle XIX, encara que, aleshores, el catolicisme va seguir sent la religió oficial. Més endavant, amb la Constitució de la Segona República (1931-1939), Espanya es va convertir en un estat aconfessional. El règim franquista (1939-1975) va tornar a instaurar el catolicisme com religió oficial. Finalment, la Constitució espanyola de 1978, actualment en vigor, va declarar a Espanya com un estat aconfessional.

Avui, la legislació catalana reconeix el dret a la concessió de parcel·les reservades per als enteraments musulmans en els cementiris. Així la  Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR) estableix el dret que tenen les persones “a rebre sepultura digna” segons les seves conviccions i al·ludeix específicament a les inhumacions islàmiques. La mateixa llei indica que “Eajuntaments estan obligats que els enterraments que s’efectuïn en els seus cementiris es realitzin sense discriminació per raons de religió”.

Tothom està d’acord que molts cementiris estan saturats i que és fa difícil estendre els seus límits perimetrals més enllà de les parets actuals. Conscient del complex disseny d'una necròpoli oberta a diferents creences, i per no hipotecar l'horitzontalitat dels cementiris, la comunitat islàmica està oberta a acatar la verticalitat de les inhumacions, adaptant les sepultures sota terra a l'excavació de tres o quatre pisos subterranis, en una zona fitada. 

Aquesta solució ja s’aplica a determinats municipis de l’Estat espanyol, entre ells alguns de catalans i, també a Mallorca, País Valencià, Madrid i, sobretot, a Andalusia, Ceuta i Melilla. A casa nostra, Barcelona, Terrassa i Manresa disposen d'espais diferenciats en els seus cementiris per celebrar enterraments d'altres confessions religioses que no siguin la catòlica. Barcelona té un espai específic a Collserola per a musulmans i jueus.

Una guia editada per la Generalitat recomana als municipis “la creació de parcel·les diferenciades per a les religions que ho demanin. La mateixa guia, però, insta els ajuntaments a gestionar íntegrament les parcel·les en coordinació amb les entitats religioses locals, i desaconsella que es creïn amb fons públics cementiris separats per confessions religioses, tot i que reconeix que l'existència seria també legal perquè així es recull en els acords signats l'any 1992, tant amb la comunitat musulmana com amb la jueva. També s'apunta que en el cas de les comarques on hi hagi una demanda creixent es valori la possibilitat de crear parcel·les d'àmbit supralocal mancomunades en forma de consorci”.

La comunitat musulmana no ha de tenir privilegis especials ni s’ha de prioritzar el seu desenvolupament com a part integrant de la societat vigatana. Però si tenim una certa visió de futur, ens adonarem que, d’aquí a pocs anys, molts dels fills dels immigrants musulmans (o els fills dels musulmans amb DNI espanyol, sigui quina sigui la seva procedència) seran adults. I un dia moriran i hauran de ser enterrats.

Per tot plegat, l’ajuntament faria bé d’atendre la demanda d’aquest col·lectiu, estudiar bé el cas i arbitrar una solució satisfactòria per a tothom.