L'informe de 2009 de l'organisme espanyol ONTSI (Observatori Nacional de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació) mostra una clara tendència a la baixa de les descàrregues P2P. Un fet que, d'entrada, semblaria donar la raó als qui asseguren que la pirateria va caient a poc a poc.

Però els usuaris no han deixat de descarregar material de forma il·legal, només han canviat els seus hàbits. Així, amb l'arribada de serveis com Spotify, la tasca d'escoltar música s'ha simplificat molt, i, tot i que amb anuncis en la seva versió gratuïta, és millor que els habituals problemes que els informàtics es trobaven en ordinadors amb un ús intensiu de l'eMule, per exemple.

Però on pràcticament no hi ha anàlisi és en la descàrrega directa. Si bé l'informe analitza altres comportaments -consulta de correu electrònic, de comptes bancaris...- no hi ha un espai dedicat a la navegació d'espais com Megaupload, Megavideo, Rapidshare, Mediafire o similars. Uns espais que s'han popularitzat per deixar publicar continguts amb certa facilitat, que es poden descarregar ràpidament i que en alguns casos s'esborren, tot i que no és difícil trobar-ne còpies al mateix web.

Així doncs, no és que hi hagi menys pirates. Ni tampoc hem d'entendre tots els usuaris com a pirates. Fent una analogia a les carreteres, tothom coneix els límits de velocitat, però a prop d'un radar sempre hi ha frenades. Això no justifica cap comportament il·legal, però si que ens mostra que la naturalesa humana és així, i que si volem que una restricció sigui seguida pels usuaris, tenim dues opcions: o fer-la raonable, o trobar alguna tècnica que impedeixi saltar-se-la. I en l'àmbit dels drets d'autor, ara per ara, no n'hi ha cap de les dues.