Que vivim una de les crisis que seran recordades pels analistes, gairebé ningú ho dubta. La sotragada en el sector financer, de maneta amb l’especulació immobiliària, sobretot a latituds ibèriques, és de les que fa feredat. Però el més preocupant és la crisi de valors que ens ha portat aquí i que fa que tot plegat sigui més complicat de sortir del pou.

Hem viscut temps que al costat de la bonança econòmica l’ha acompanyat un miratge de capitalisme popular on tothom es podia fer ric d’un dia per l’altre, traficant amb un dret com és el de l’habitatge. Tot plegat per convertir en una odissea aconseguir un habitatge amb cara i ulls i, si pot ser, no compartit, al costat de grans recaptadors de fortuna especulativa.

Però de fons, de ja fa anys, l’acomodació en l’estat del benestar, força incipient encara a casa nostra, ens ha portat a passar de ser ciutadans a ser clients, sense corresponsabilitat cívica, amb dret a queixa i exigint resposta ràpida, aprofundint amb un menyspreu cap a la cosa pública, des de la salut i l’educació, fins a les places i bancs.

De l’individu cívic i solidari, hem passat a l’individu egoista i sense visió lateral, sense perspectiva del nostre entorn. Hem passat de l’ideal del ciutadà al consumista client, que no s’adona de la magnitud de la tragèdia fins que un dia es troba a la cua de l’INEM. Llavors es pren consciència que hi ha prop d’un 20% d’atur i que la pobresa a Catalunya ha anat augmentat tant com les plusvàlues de l’economia especulativa.

L’individu client es creu l’amo perquè escull què consumeix, però com en els supermercats, el fan anar par allà on no tenia pensat anar i compra ofertes en forma de gran “oportunitat”. La diferència, però és que últimament no estàvem en un supermercat si no a la selva.

El menyspreu a la dimensió pública, la crítica sistemàtica i per se a institucions, partits i sindicats és tant perillosa com la manca d’autocrítica d’aquests i la seva actuació cosmètica davant dels problemes. Necessitem un espai públic al servei públic i una ciutadania corresponsable, perquè als llorers on hem estat ajaguts els últims anys s’han podrit.