Joan Margarit, arquitecte, és un poeta prou conegut -si més no entre els lectors de poesia i el ram dels versaires-, premiat arreu (inclosos els Jocs Florals de Barcelona), que va trepitjar diversos ulls de poll durant la lectura del pregó de les festes de la Mercè. El poeta -el poeta en majúscules a la manera que expressava Joan Salvat-Papasseit- va demanar trencar les relacions amb Castella, amb Espanya, i feu una defensa intel·ligent de l'ús del català que cap polític, dels que ara ens toca de patir, no ha gosat dir (fins i tot sembla que, trenta anys de transició no serveixen ni per demanar una cosa tan senzilla com que a la universitat els professors, si més no, entenguin el català).

L'autor de Casa de Misericòrdia va manifestar "la importància de penetrar el més profundament possible en la llengua i la cultura del lloc que t’acull. No fer-ho és una actitud de menyspreu de conseqüències negatives en primer lloc per a la mateixa persona que la practica. Indica una feblesa interior que necessita emparar-se en una brutalitat exterior".

No menys contundent va ser quan va afirmar que "les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots -vinguem de la llengua que vinguem- és una Catalunya en català".

Tenim, doncs, poeta nacional!