Estem, una vegada més, a les portes d’una altra demostració d’inutilitat, oportunisme i claudicació d’uns estaments mal anomenats sindicats, i que en realitat són escorrialles d’intents mal enfocats de partits polítics, amb certa connotació a l’hora de la clandestinitat, però quan, al final, tothom es va posar el seu nom, van quedar per molestar, posar pals a les rodes i poca cosa més, apart dels avantatges que els capdavanters tenen a l’hora d’eximir-se de les feines per la que s’han erigit en defensors i aprofitar l’horari sindical per fer una escapadeta a la platja, si és estiu o a la muntanya si és hivern, poca cosa queda de l’esperit en el que varen lluitar en Camacho, Redondo i d’altres líders ideòlegs que sabien el que feien. Ara només hi ha els que remenen unes cireres inútils, ja que estan, descaradament, a les ordres del partit que els protegeix i apadrina i no gosen sortir d’un guió establert per les jerarquies partidistes. Els sindicats han acabat en un no res.

Recordo amb certa enyorança, allà pels anys setanta, la lluita obrera per aconseguir millores salarials, horàries i del tipus que fes falta fent pinya amb els representants d’uns sindicats que s’havien de deixar veure de tant en tant, no fos cas que passés allò que molts ja sabien i que és conseqüència de la prohibició. Els companys de fàbrica, de taller o de l’empresa que fos, eren els que negociaven, parlaven i lluitaven per un benefici comú fent una finalitat, en si mateixa,  de la seva lluita sense deixar de banda la productivitat, ja que aleshores encara es creia que si no treballes no tens dret a exigir. El temps ha diluït tant el concepte com la materialització. Ara es lluita quan t’ho diuen i es fa vaga quan t’ordenen i si no treballes al lloc on, en definitiva, et paguen la nòmina, no hi ha res a dir, primer és el sindicat i després el que calgui, sempre i quan, insisteixo, la platja o la muntanya no diguin el contrari.

L’esperit independent del moviment sindical també ha passat a millor vida, malgrat tenir uns orígens a l’aixopluc de determinades ideologies, mai s’havien vist tant clares les obligacions degudes per favors prestats. Si no estàs afiliat a tal parit, el sindicat et barrarà les portes, i si és l’altre partit, el seu sindicat et farà el mateix. També trobo curiós, i sóc discret, residus de sindicats provinents de partits desapareguts, o només presents en els records del somniadors, que s’entesten a continuar una ideologia que s’ha barrejat amb el “tantsemenfotisme”, que acostuma a regnar quan et canses de pagar quotes, obeir consignes, aguantar retallades salarials pels dies de protesta i al final només el delegat o el comitè són els que arriben a dubtosos acords que, m’imagino, passen pels sobrets de sota taula. La comèdia de la política portada al món laboral amb la insana intenció de que algú s’ho cregui, i si no ho fa, tant se val, a obeir al sindicat que és el qui mana. Una petita dictadura amb arrels un tant fosques.

Després de anys de veure un govern desastrós, una política econòmica nefasta, amb una perspectiva zero de solucionar els problemes que patim tots, mentre els líders van navegant amb males excuses i solucions de pa sucat amb oli, metre som els bufons de la Comunitat Europea i el que mana diu que anem tant bé però que durant uns anys més apujarem els impostos, tolerarem per llei l’acomiadament lliure, o quasi, i, en definitiva, farem més badalls que rots, la mateixa Comunitat ha començat a tocar les crestes dels posseïdors de la veritat absoluta estatal i els sindicats s’han vist forçats, a corre cuita, organitzar una vaga dissenyada pels demés, sense fe en les seves reivindicacions i sense cap ganes de fer-la. No oblidem que els partits que manen són els accionistes més grans dels sindicats i això se’ls hi ha girat en contra. Com podem banyar-nos i guardar la roba?. En aquest cas es impossible, però la preocupació tampoc els fa perdre la gana. Toca fer vaga perquè Europa ho diu?, doncs la farem i ja buscarem que les culpes siguin de França, Anglaterra o Itàlia, no passa res. L’endemà, amb la feina feta, tornarem a la feina per agrair als “companys” el seu esforç, visitarem a l’hospital als qui no es van afegir i van rebre un mal tant d’un piquet d’incontrolats i qui dies passa anys empeny. Un prec perquè no ens facin fer cap més, al menys amb aquest govern, i a jeure. Si després de les eleccions estatals guanya l’altre partit, que s’agafi fort, rebrà totes les conseqüències de la por i de la impotència que ara tenen els que diuen lluitar per nosaltres. Que algú ens agafi confessats!