Actualment, cada fabricant de sistemes operatius per a mòbil disposa d'una “botiga d'aplicacions” des d'on es poden descarregar, de forma gratuïta o amb un pagament, programes per utilitzar amb els terminals. Cadascuna de les botigues té unes normes d'acceptació diferents, motiu pel qual ens podem trobar amb problemes per enviar una aplicació a l'AppStore d'Apple, mentre la mateixa aplicació feta per Android entraria directament a l'Android Market.

Això no deixa de ser un mal de cap més pels desenvolupadors, que veuen com moltes vegades les seves creacions es veuen sotmeses a un estudi des de punts de vista diferents. Si no és prou feina el fet de preparar una aplicació per sistemes diferents -amb un procés de programació també diferent-, els punts en comú entre els sistemes, fins i tot a nivell estètic o visual també varien.

Malgrat tot, la quantitat d'aplicacions que podem trobar és molt gran, un fet que acaba servir d'argument per legitimar els fabricants a tirar endavant els seus projectes de botiga d'aplicacions. Però llavors ens trobem amb els intents d'oferir també aquest servei per part de les operadores, així com amb l'aparició de botigues d'aplicacions destinades únicament a un programa, com poden ser Chrome o la propera versió del paquet ofimàtic Office de Microsoft.

Si bé per una banda, no deixa de ser l'evolució d'un sistema per web com hauria estat anys enrere Tucows -un espai on recollir continguts que es podrien trobar perduts per la xarxa-, el fet que el control ara el tinguin els fabricants, amb interessos econòmics pel mig, enlloc dels mateixos usuaris i desenvolupadors, acaba complicant una mica més tot aquest entorn de les aplicacions mòbils o afegits de programes concrets.

I si amb tot això els programadors segueixen treballant en aplicacions mòbils, encara pot quedar parlar de la fragmentació pròpia d'Android, que en alguns casos obliga a oferir un mateix programa per a les diverses versions que hi ha actualment, i que en alguns casos, seguiran fins que un terminal determinat sigui massa vell.

Estem, doncs, davant d'una situació completament oposada a la de fa pocs anys, quan els programadors treballaven bàsicament orientats a ordinadors de sobretaula o portàtils, en molts casos per a Windows i en algun d'altre per Linux (malgrat que la comunitat com un tot s'encarregava de la major part de la feina), i la resta ocupaven percentatges força menys importants. Un exemple que, a hores d'ara, és cada cop més difícil trobar el “programador total”. L'especialització és, pel què sembla, la clau. I prendre una decisió no és fàcil, més quan ens trobem en un moment en què encara no s'ha definit clarament quin serà el conglomerat de sistemes operatius que podríem tenir funcionant d'aquí, per exemple, dos anys, amb l'arribada del nou Symbian, Bada,...