Les notícies diuen que Europa es torna xenòfoba. El cas de l'expulsió dels gitanos romanesos de França és potser el més vistós, però també hi ha evidències com l'ascens de determinats sectors polítics que fan mitja por, per no dir molta. Els catalans, com a europeus que som, no ens escapem d'aquestes apreciacions. Em fa l'efecte que, com a col·lectivitat, no som especialment xenòfobs, però sí que tenim catalans “de tota la vida” que, una mica pertot arreu, vaig sentint que reclamen tornar a ser com érem.

Vejam... i com érem? Potser els catalans “de tota la vida” es refereixen a les tribus iberobasques que, abans que entressin els grecs, poblaven tota la Península. Me'ls imagino resistint amb orgull de raça la invasió grega tot dient: “hem de tornar a ser els iberobascs de tota la vida com sigui!”. O potser els de tota la vida es refereixen als que parlaven llatí vulgar -entranyable llengua!- o romanç, i van aguantar estoicament la invasió visigoda o l'àrab. Però, ai, que també ens hi vam barrejar, amb aquests, i en vam agafar fins i tot paraules i expressions que ara diem que són ben catalanes... Es refereixen a això, els catalans de tota la vida? Després, ja a l'Edat Moderna, ens van envair els gascons. Sort en vam tenir d'ells perquè Catalunya s'havia quedat despoblada del tot a base de pestes. Als gascons els vam dir de tot, els vam insultar tant com vam poder perquè, és clar,  no eren “de tota la vida”, però ells es van quedar malgrat tot i ens van donar oficis que nosaltres no teníem, i un munt de cognoms i, fins i tot algun poble nou -penso, per exemple, en Cantonigròs.

M'atreveixo a dir que els catalans “de tota la vida” es refereixen a l'aiguabarreig resultant de tot això, que històricament ha fet que siguem com som. Perquè l'aiguabarreig no ha destruït Catalunya; al contrari, l'ha construït.

Dit això, i mentre les “invasions”continuen, segur que els catalans “de tota la vida” m'acceptaran uns suggeriments que els faig amb tota la bona voluntat del món per contribuir almenys a conservar el que tenim. Per exemple, podríem aconseguir que tots aquests nouvinguts d'ara ens fessin costat en les nostres reivindicacions, si, en lloc de mirar cap a una altra banda, col·laboréssim en la seva integració fent-los sentir també catalans d'obra i de pensament: seríem molts més fent pressió a Madrid, i la unió fa la força, diuen!

També podríem intentar fer-nos entendre en català -amb tot el respecte i comprensió-, i no adreçar-nos sistemàticament en castellà a botiguers, guàrdies, taxistes i conductors d'autobús. Mira que seria senzill demanar a l'operador de la companyia de telèfon mòbil que volem parlar amb algú que ens atengui en català. Mira que és fàcil dir al turista que ens demana informació al mig del carrer: “M'entén en català?”, abans de provar-ho en una altra llengua. Mira que costa poc escriure en català al mur del Facebook. Mira que...

Suposo que no cal que continuï. Catalunya s'ha fet amb gent vinguda de tot arreu. I s'ha desfet quan els d'aquí ens hem venut als de fora. Quan hem dit amén a Castella a canvi de poder i d'un pam més de terra o de quatre duros. I, si el senyor Circumstàncies de torn de l'any 2050 no parla català, no serà pas per culpa dels que han vingut de fora mirant de sobreviure a casa nostra. D'això en podeu estar segurs.