La fórmula del tripartit ha estat curiosa. Després de set anys en campanya electoral pot lluir un full de serveis més que presentable de feina feta. És evident que dins el neguit de governar amb tres forces hi ha matèries que s'han treballat bé i amb fruïció. Evidentment, ximpleries de l'estil dels 80 quilòmetres hora quedaran únicament com l'anècdota d'un home que fa el vermut amb aigua mineral i que durant uns anys va treballar de conseller.

PSC, ERC i ICV han assolit un llimb que el cristianisme fa anys que busca: ser i no ser i estar i no estar  alhora. Això és:  treballar sense teoritzar. Gosaria afirmar que han governat sense ideologia, llevat de comptades i esforçades excepcions. Però un govern “polític” sobre els ciutadans no es pot transformar en una perfecta administració de les coses. No n'hi ha prou.

Abandonar les idees o descuidar-les pot significar que aquestes es perverteixin força o s'interpretin pel ventre, amb visceralitat o una exagerada emotivitat. Ara en tenim exemples: assolir difícils quimeres en dos dies o escoltar exjugadors de bàsquet que, embriacs per una botifarrada, idolatren els “guetos” per ètnies.

La força de les idees -la política, al capdavall- s'ha de controlar com un fre de motor, és a dir, utilitzant-la, no fent revisions al motor cada dia. Perquè si els creadors de l'obra de govern creuen que tot és “perfecte” només amb la prolífica gestió -com volen fer creure que s'ho creuen-, cal que recordin Isaiah Berlin: l'univers perfecte és inconcebible, i tot allò que es faci per assolir-lo és una pura fal·làcia intel·lectual. La conclusió seria clara: potser han aprovat en polítiques, però han suspès en política.