Al final, molta gent –sobretot jove, la que més es comunica a través de la xarxa- haurà conegut i potser reconegut a José Antonio Labordeta, més que pels llibres o pels discos, per aquella expressió fulminant, precisa, directa, natural, plena de veritat i, per tot això, poètica. Però està molt bé que sigui així.

A la merda!, els va enviar; i, al fer-ho, Labordeta –professor, prosista, cantautor i poeta, un home educat i amb una cultura molt superior a la dels gamarussos que l’incordiaven- no es va rebaixar ni un mil·límetre, sinó, al contrari, va dignificar aquesta expressió tan popular d’escatologia condemnatòria.

Labordeta, aquell dia, va fer un acte de justícia poètica, va posar en una paraula el desig de milions de persones que estaven –i estan- tips de guardar les formes davant d’aquella –aquesta- patuleia; d’aquells –aquests- prepotents, tibats i repentinats que, com molt bé va explicar el diputat aragonesista, s’han passat la vida manant i mamant de la mamella i emprenyant el poble i ara no poden sofrir que algú del poble els alci la veu o els contradigui i menys si ho fa de manera argumentada i respectuosa. Doncs, saben què? A la merda, home!

Labordeta va ficar en una paraula la veu irada dels que es veien humiliats pels hereus del franquisme. I ho va fer d’una manera tan espontània i autèntica, que més que sortir-li del fons del pit o del cor semblava que venia de les simes més pregones de la terra, com la lava del volcà. Amb molta conya, a més. Va ser un moment sensacional i al sentir-ho, van ser –són- moltíssims els qui van aplaudir i pensar: ¡ja era hora! I ho van repetir tots a cor: a la merda, i tant!

A diferència de Cela, que feia dels exabruptes i els mots malsonants un exercici de virtuosisme barroc, una sanefa més o menys provocadora però tirant a buida, Labordeta va donar densitat i va farcir de sentit aquella expressió afortunada. Allò que en Cela era adorn i voluta, en Labordeta va ser recurs. Aquest va ser el seu valor poètic.