Ho adverteixo: no sóc gens conspiranoic. Acostumo a pensar que les explicacions senzilles són les més plausibles, però fa setmanes, arran l'aparició de Solidaritat Catalana en un panorama que em sona familiar i en un escenari en forma de bucle, que tinc la mosca que em ronda l'orella.

Fa més de dos anys, en ple procés congressual d'ERC, l'opció Puigcercós tenia totalment controlada la resposta orgànica de la militància en un tauler de Risk on Carod només tenia el vot de les regions de l'avellana i ell se sabia amo i senyor de la resta del territori. Era una feina que s'havia treballat des de feia temps. L'únic perill que existia era que la militància disconforme amb la reedició del segon tripartit no obeís les consignes regionals –o transversals ja que les JERC també eren puigcercoseres- i engreixés l'opció Carretero fins al punt que aquest guanyés el congrés.

Conec l'Uriel Bertran des que érem molt joves –ell prou més que jo- i la seva sortida en escena poc després de Carretero liderant un pensament crític cap a la línia oficial del partit em va sorprendre en primera instància tant per quant coneixia la seva lleialtat a Puigcercós de quan havia estat cap de les JERC. Potser després, pensat i paït, ho vaig entendre millor i malpensant vaig arribar a la conclusió -meva, personal i potser equivocada- que era una manera de garantir que al Congrés només hi arribessin dues opcions majoritàries, la de Puigcercós i la de Carod, amb el recompte fet d'antuvi.

De fora pot semblar una mica enrevessat però les sospites resulten reveladores quan després veiem Uriel Bertran submergint-se en l'aparell de les consultes i apareixent, altra vegada amb Carretero al front, aquest cop a camp descobert on la divisió del vot independentista rebel no s'endevina tant avantatjosa per ERC, encapçalant Solidaritat Catalana de la mà d'un auxiliar de CiU com López Tena i un Laporta que es debatia entre la ideologia republicana i l'estructura convergent.

En tot cas, però, l'estalinisme orgànic de Puigcercós i Vendrell –no critico, sinó que constato- ha vist que una sola opció independentista rebel podria engreixar-se fins al punt que algú, fins i tot més endavant, la pogués veure com a un vot seriós alternatiu a ERC. Tot i que els efectes de fer créixer un clon d'RCat amb més lluentós i panderetes no són els mateixos que al congrés passat, ERC, i de passada CiU, es garanteixen que ningú més munti un aparell que els pugui fer ombra a la zona nacional catalana. De passada, d'estirabot en estirabot i de mala art en mala art, la imatge de camarot dels germans Marx que estan donant les bases de totes dues opcions no fa més que desmotivar l'independentista de peu que desencantat podria tornar a ERC o CiU com a mal menor.

Com ja he dit, aquesta conclusió és meva, personal i, potser, equivocada.