Continuo pensant que era necessari una formula com el tripartit per tal d’obrir les finestres de la Generalitat de Catalunya. 23 anys de Jordi Pujol eren massa. Els primers van ser molt importants per al país, per modernitzar-lo i per normalitzar-lo nacionalment parlant: Catalunya Ràdio, Mossos d’Esquadra, TV3, etc. Els últims, emperò, foren pocs fructífers. Semblava que no penquessin tant, producte del desgast. I és que no pot ser que hi hagi càrrecs que durin tant al Govern de la Generalitat i a l’Administració catalana. El temps corromp i desinfla la potencialitat de la institució. Calien idees noves, gent nova, formes noves. I en Pasqual Maragall d’idees, en té moltes. El país per primer cop, passava de ser governat pel centre dreta nacionalista català per un govern de coalició entre les forces d’esquerres, catalanistes i ecologistes. Allò sí que fou un canvi, però durà poc. Fou una esperança per a tots els que pensàvem que una coalició entre socialistes, ecosocialistes i independentistes seria un bon govern en que cadascú aportaria el millor de si mateix: aprofundiment de l’estat del benestar, protecció del medi ambient i avenç pel que fa als drets nacionals. No va ser tant exitós com jo m’esperava, però no fou tampoc un fracàs com ens ha venut la dreta nacionalista.

La gran obra de govern fou l’Estatut de Catalunya de 2006. La prova del cotó per a les relacions Catalunya-Espanya. El gran projecte d’en Maragall. Començava el catalanisme popular i institucional. Intentàvem com a nació, augmentar les nostres eines, amb alguns elements confederals; però amb un text profundament constitucional, si s’interpreta la Constitució amb un punt de vista federal. El debat social va quedar aparcat pel debat nacional: els poders fàctics espanyocèntrics no ens ho van posar fàcil. I això conduí a un desgast i un allunyament amb el que representa Espanya des de la definició dels qui la dirigeixen. Maragall tenia “massa ganes de fer coses” i no s’acotava al què li manava el partit. Arribava la traïció política. Arribava el pacte ZP-Mas. Arribaven els primers debats profunds sobre la desafecció de la ciutadania envers la política, com si la cultura política no fos un factor estabilitzador d’aquesta relació.

En el segon tripartit (Govern d’Entesa) també hi ha hagut bones notícies pel que fa a l’avenç social, nacional i ambiental. Antoni Castells es va aprimar i va agafar un sac de nervis per culpa de la postura del Govern central; però finalment va assolir un millor nou model de finançament; que certament va incomplir, entre d’altres elements estatutaris, amb els terminis fixats. En aquesta segona legislatura, el PSC volia -i així ha estat- que hi hagués més gestió que “grans projectes de país” com l’Estatut. Amb Montilla, “fets”; per tant, gestió. Amb això, hi hagut projectes que a llarg termini seran molt importants per Catalunya. El Canal Segarra-Garrigues, la dessalinitzadora del Prat, el magnífic aeroport d’Alguaire a Lleida, l'hospital Moisès Broggi, la centralització dels tràmits judicials a la Ciutat de la Justícia i el sincrotró Alba; entre d’altres. Aquí al Bages s’ha ampliat l’hospital Sant Joan de Déu i la millora d’alguns trams de carretera. Entremig s’han buscat grans consensos amb la oposició i els agents socials, com és el cas del Pacte Nacional per l’Educació (PNE) i el Pacte Nacional per les Infraestructures. Tot i que amb la Llei d’Educació (LEC) es van saltar alguns dels acords del PNE. Per tenir CiU contenta. I amb els sindicats d’estudiants i professors descontents.

Per a mi, el millor projecte d’aquesta etapa de “gestió” ha estat la Llei de Barris (la del 2004 i la del 2006). Sens dubte: dinamitza l'economia local, rehabilita barris antics, promou mesures per a la cohesió social, comarcal i local, etc. Són exemples d’alguns elements de la llei.

Pel que fa als drets nacionals hem avançat: la Llei de Vegueries, la Llei del Cinema, el Pla Nacional de la Joventut, la Llei de Consultes, el decret pel català; han estat mesures molt interessants. Liderades per ERC.

En resum, en el següent article continuaré amb la valoració de l’obra de govern del PSC-CpC, Esquerra (ERC) i ICV-EUiA. Us continuaré parlant sobre les mesures positives i iniciaré un breu esment de les negatives.