Curiós estira i arronsa entre l’ independentisme extraparlamentari i els dos gegants de la discòrdia d’aquesta tardor, CiU i PSC. L’origen del debat és l’atzucac provocat per la tardana, confusa i deslegitimada sentència del Tribunal Constitucional sobre el també confús i retallat Estatut d’Autonomia. Dues propostes: la del PSC és anar a la porta del darrere a recuperar el que és perdut mitjançant lleis orgàniques, ara que sens dubte el PP no posarà recursos, sinó cara de bon minyó. La dels convergents és forçar el concert econòmic per a Catalunya des de no sé quin canvi de parer del conjunt de les forces estatals, que permeti sortir del pastís de la solidaritat a una de les economies que més aporten.

De sobte, els “solidaris que volen ser-ho sols amb Txèquia” i els “reagrupats poc agrupats comminats a retirar-se” tenen un atac de patriotisme constitucional i diuen que les propostes de Montilla i Mas, propostes que em jugo el cap que no són seves, són “inconstitucionals”. Toma! Potser estaria bé que ho haguessin pensat el dia 30 de setembre, quan tothom (i repeteixo “tothom”) sabia que s’aprovava una norma inconstitucional; o aquella memorable tarda de ple al Parlament on vaig contemplar el bàndol Montilla, el de Mas, i una ERC en què mai va discrepar Uriel Bertran, dient que no respectarien segons quina sentència que sortís del TC.

Però no salvem ningú: el partit que ara no vol fer soroll s’omplia la boca amb la inconstitucionalitat de l’Estatut mentre feia congressos a la búlgara, i el mateix passava amb un partit “nouvingut”, fins expulsar la meitat dels militants. Per no parlar dels que més parlen de progrés mentre les seves mans el neguen sempre.

Tot poc liberal, poca confiança en la persona, la mateixa manca de coherència entre el reclamat als altres i a un mateix. Perquè és cert que per evitar la sentència o reclamar el concert sols cap la reforma de la Constitució, però també fora inconstitucional declarar la independència al Parlament de Catalunya. Ara bé, hi ha solució? Els ho explico el proper dia.