Una societat poc informada o que no analitza el que se li diu, és presonera de les exageracions, de les mentides interessades i de la ignorància dels que repeteixen el que senten dir o que s’ha posat de moda. No escapa l'economia d'això, ans al contrari, és on més es concentra la força de l'interès (agafis tant en sentit de conveniència com d’interès del capital).

Quan el director gerent del Fons Monetari Internacional, el francès (i del Partit dels Socialistes, no s’oblidi) Dominique Strauss-Khan, diu que el mercat laboral és en situació catastròfica, no cal que ho digui als aturats, als que han perdut la seva ocupació o als que la cerquen i no la troben, que prou que ho saben. El que vol trametre és la por per fer acceptar mesures de reforma que curiosament no reduirien substancialment ni la seva retribució, ni la de cap dels politics que l'evolten arreu del mon. Ni ells van a l'atur, ni les mesures els afectaran. Tots ells viuen protegits pels cercles d’amistat que construeix la política, democràtica o no, i que s’afegeix a la que existeix de vell antuvi entre els que tenen poder econòmic.

Quan el president del Govern d'Espanya fa pública la seva reflexió sobre la necessitat de reformar el sistema de pensions afirmant que d'aquí a 10 o 15 anys la cohesió social està en perill, ens vol dir, socialista ell, que ens preparem per pagar més (en temps o diners) i rebre menys. Sembla que hi hagi un repartiment de papers entre països per iniciar les reformes: França amb les pensions, Espanya amb la reforma laboral per reduir drets dels assalariats.

Bo serà que els empresaris i els treballadors trobin el camí per aixecar els negocis i generar ocupació al marge de tots aquests que detrauen recursos per organitzar luxoses cimeres i que mantenen els directius de grans empreses que viuen a l'aixopluc de les activitats monopolístiques (aigua, energia), o de les ajudes en nom també de la por, com bancs i caixes o grans empreses de l’automòbil.