Som un país de mitjania. Si fa o no fa, com tots. Propensos a la discòrdia, a  vexar el proïsme i amb una habilitat extraordinària per menjar-nos el fetge els uns als altres. Habilitats incrementades per una administració engreixada que necessita de quadres poc preparats i poc afectes a ser simpàtics.

Agradi o no, la majoria de representants de l'administració i càrrecs polítics són uns bords. I si són bords perquè han de ser-ho encara ho entendria;  però ho són de manera gratuïta, així es pensen que amaguen la seva mediocritat davant la turba catalana que l'únic que demana és que no li toquin allò que no sona amb collonades.

Dintre d'aquest desert neuronal hi ha certes aparicions que freguen el misticisme. Dimarts en vaig tenir una. Em retrobava per segon cop en tres dies, amb l'eurodiputat Oriol Junqueras. Independent, regidor de Sant Vicenç dels Horts i eurodiputat per ERC. Un tipus senzill, preparat, amable i plàstic en l'ús del llenguatge. No té por d'afirmar el que diu i fa gala d'una oratòria molt allunyada de l'idioma absurd utilitzat pels polítics professionals. Practica un independentisme grunge: posa pau i treva i té un projecte de discurs narratiu sobiranista intel·ligent difícil de desvirtuar.  Out de baralles i ganivetades de la convulsa bioesfera independentista n'està aprenent molt, a Brussel·les. I, el més important, no pateix la síndrome Macià!

Estarà cridat Junqueras a ser el relleu d'un partit com ERC? Ell vol “ajudar”, afirma. Ho està fent, i és important que ho faci des d'Europa. Prenguin nota: si Junqueras no és un líder de futur, la seva política sí que ho serà.