Estem tan acostumats a veure’ns el melic, que al final ens arribem a pensar que la nostra presència, la nostra existència, en la seva plenitud, és realment necessària per tots els demès, ja que som imprescindibles en tots els àmbits on ens atrevim a ficar el nas. Passem de la presumptuositat a la tirania d’un utòpic comandament sense escrúpols sense passar-nos pel cap que pràcticament ningú ens fa cas. Però tant ens fa, seguim voltant per dreceres desconegudes conquerint terres inexplorades i salvant les vides, per no dir perdonar-les, als qui s’atreveixen a creuar-se al nostre camí, i no parlo en sentit figurat. Quan anem pel carrer i veiem un que ve de cara, normalment, el mirem de reüll i ja estem disposats a fer-li una autòpsia d’autocomplaença en la que ens demostrem, d’una manera fictícia, que som molt millors i que ningú mai ens farà ombra.

Tant se val parlar de política o d’esports, els que realment estan a dalt, no de la piràmide cultural sinó de la piràmide humana farcida de vanitats i punyalades, són els que, de tant en tant, ens tiren alguna gormanderia perquè engreixem el nostre ego, però en realitat estan buides de contingut i lluny de representar aliment moral o espiritual, ni tant sols material. Simplement un acontentament momentani que ens fa seguir pel camí de l’error i de l’engany. Ara fa poc, ens han dit la data d’unes eleccions i això ja serveix per començar a moure el gran espectacle de les mentides i les promeses i si algú està de sort li llençaran la possibilitat d’anar en un número alt, tot i sabent, com saben, que no és número de sortida, però ja han inflat l’egoisme i la maleïda pretensió d’un altre inútil que ens perdonarà la vida pel carrer. Al cap i a la fi els que guanyaran ja sabem qui son. Sempre es mouen entre dos o tres i la resta a fer de comparsa. Es igual que s’escindeixin o canviïn de nom. Tothom els coneix, perquè ja fa algun dia que voltem per aquest món. Al menys un servidor.

Si anem a l’esport sempre hi ha, per distreure, alguna declaració desafortunada del membre d’un equip que ofèn a l’altre i això ja és més que suficient per buidar rius de tinta en tots els diaris d’una banda, de l’altra i, fins i tot, dels que no es consideren esportius, però que els significa un autèntic bàlsam per no haver de parlar de coses més complicades, negatives i, sense cap mena de dubte, poc interessants als interessos dels que anomenava abans. I des de a baix, desenganyeu-vos que a baix hi som tots, aplaudirem les bajanades que ens obliguin a sentir, ensabonarem al líder que no sortirà i ens sentirem orgullosos de haver-nos fet una fotografia amb un futbolista, un polític o qualsevol altre gamarús que s’hi presti.

No som conscients que el nostre pas per aquesta dimensió o aquest món o aquesta vida, el que millor us plagui, es tan efímer que res val la pena si no és la comprensió, uns valors ètics i morals bàsics on tothom hi estaria d’acord. L’esforç en la millora vital plena, sense ramificacions interessades ni pretensions banals que no ens portaran més enllà dels nostres nassos. La projecció en el més enllà és totalment nul·la. Res del que fem servirà com a passaport, cap títol universitari, nobiliari o de qualsevol mena ens facilitarà un camí millor. Tots passarem per l’adreçador de la humilitat, diuen que haurem de presentar comptes i que, en realitat, la consciència és el que ens permet ser humans. Tot el demès, perdoneu-me, però son punyetes.

Ja som grans i ens cal veure que tot el que malbaratem en interessos materials i delimitats en el temps podríem aprofitar-ho en tasques més productives, moralment parlant, i amb una perspectiva una miqueta més ample, potser, començaríem a desmuntar tota la falsa parafernàlia dels que acostumats a viure dels demés s’han acostumat, no a donar les gràcies, sinó e exigir-les. Ja ho he dit més d’una vegada, la política està molt mal entesa. M’imagino que qualsevol historiador sabrà el perquè i el quan va començar el circ, segurament aleshores eren ideòlegs que pretenien una millora col·lectiva, però avui dia, i parlo dels últims segles, el carro se’n va pel pedregar i ara que estem a arribar al capdavall, encara hi ha qui s’entesta a voler millorar la classe política. Si mai em perdo no em busqueu a cap llista, de debò. En vaig quedar massa tip. Busqueu-me en algun lloc on l’esperit trobi aixopluc i els pensament puguin emanar sense passar censures ni crítiques. Pot ser sí que és molt radical, però amb el temps us hauré de fer lloc. Tornareu amb mi.