Mentre aprofitava els darrers dies de vacances banyant-me a les aigües cristal·lines de l'Adriàtic vaig pensar per un moment que el president Montilla potser ja hauria convocat les eleccions. Amb el mòbil i el correu electrònic tancat m'imaginava una rentrée en forma d'esprint ciclista: Diada, campanya i eleccions.

Com que el 24 d'octubre “no tocava” -no ha de donar cap explicació però sens dubte hagués estat el més fàcil per tothom- era evident que aniríem a les urnes al mes dels difunts i les castanyes. Un novembre més ecumènic que mai amb la visita del papa i el gran duel futbolístic.

Després de l'anunci que els comicis seran el 28 de novembre s'ha posat de moda despreciar aquells que no ens agrada que coincideixi amb el Barça-Madrid (massa emocions en un dia). Potser no és de societat seriosa que el futbol afecti les eleccions d'un país... però després que la visita de Ratzinguer hagi condicionat no només el dia sinó la campanya sencera els barcelonistes tenim -almenys- el dret a protestar (encara que no serveixi per res com diria en Pedrolo).

Més enllà del risc que la mitja part del partit coincideixi amb el moment “màgic” que apareixen els primers formatgets a la “nostra” -estic segur que entre els Mossos, en Sandro i la Terribas no ho permetran- el que se'ns farà més llarg que un dia sense pa és aquesta campanya de 82 dies. Una campanya que a la xarxa ja s'ha convertit en una batalla de trinxeres com a la Primera Guerra Mundial. Tal com va passar a la Gran Guerra els exèrcits no avancen posicions -com a molt perdran vots amb les bestieses que diuen els “ciberactivistes” i els eurodiputats- però es massacren entre si.

Amb aquest panorama em temo que l'únic que podria il·lusionar el poble català és Pep Guardiola. Llàstima que en comptes de la política hagi optat per publicitar una coneguda entitat bancària. Potser d'aquí a quatre anys...